El derrotisme amb la llengua no ens porta enlloc. El català està viu. La vida sempre és inestable. Serveix per a quasi tot: literatura, cinema, periodisme, educació, ciència, política... Presentant servei i batalla. El ràpid creixement demogràfic forà ha afeblit la seva posició relativa, però en termes absoluts hi ha més parlants que mai. El pessimisme, per tant, només està relativament justificat. L’optimisme com a mètode és més eficaç que el dramàtic fatalisme que ens està corcant, que ens paralitza. No es tracta de negar la complexa realitat ni les vistoses febleses (justícia, empresa, carrer), sinó de mirar-nos-ho amb uns altres ulls. De treure’ns de sobre la feixuga càrrega de negativitat victimista, per no dir catastròfica, la qual, en efecte, ens du a la catàstrofe.

Quan va esclatar la Guerra Civil, Josep Maria de Sagarra (1894-1961) feia anys que era un escriptor popularíssim, sobretot com a poeta i dramaturg. Això no va impedir que la FAI el posés en el punt de mira: no li perdonaven la posició social ni tampoc la vinculació amb l’Església catòlica. Per escapar-se de la fúria ressentida dels faieros, Sagarra va fugir a França amb qui aleshores era la seva promesa, Mercè Devesa. A París, la parella es va casar i, amb l’ajuda d’uns quants amics i de Francesc Cambó, partiren de viatge de lluna de mel a la Polinèsia francesa. Sagarra va fer la crònica d’aquell viatge i la va publicar, en versió castellana i censurada, l’any 1942. No va ser fins al 1964, quan l’autor ja era mort, que La ruta blava. Viatge a les mars del Sur es va publicar en la seva versió íntegra i original catalana. Maria Bohigas, que ara l’ha recuperat en una reedició a cura de Narcís Garolera, diu que aquest llibre és “un dels volums més extemporanis de l’època, la crònica d’una lluna de mel oceànica mentre la guerra incendiava el continent europeu”. És així.

"Els defensors de la puresa, un cop mort en Sagarra, li destrossen la llengua", assegurava Enric Casasses fa unes setmanes a X (abans Twitter), mentre llegia l'edició que Proa va fer d'All i salobre. Publicada per primera vegada per la Llibreria Catalònia el 1929, la segona novel·la de Josep Maria de Sagarra (1894-1961) presenta canvis des de la primera frase en la versió de 1966. "En Quimet va arribar al cafè que serien les dues de la tarda" quedava així: "En Quimet va arribar al cafè pels volts de les dues de la tarda". "No respecten la memòria històrica, hi ha uns deu canvis a cada pàgina, i tots absurds, inútils, idiotes", es queixava Casasses.

L’any passat vaig fer una proposta a TV3 que va ser desestimada i que no em resigno que no es faci. L’escric aquí, perquè em sembla que algú la podria recollir i donar-hi sortida. Hi ha més d’una manera possible.

No és que la pandèmia s'hagi infiltrat a la Galatea que dirigeix Rafel Duran al Teatre Nacional, però sí que ajudarà a acostar-se al clàssic de Josep Maria de Sagarra. "Ha sigut una coincidència, però l'espectacle no seria el mateix si es fes en una temporada de confortabilitat social, quan tendim a la desmemòria. La pandèmia ens sensibiliza amb la incertesa, la por, la pèrdua de la feina, que és el mateix que li passa a Galatea", diu el director. Míriam Iscla interpreta aquesta domadora de foques inspirada en una artista que Sagarra havia vist al circ Gleich a Barcelona –n'havia escrit un article el 1929– que, enfangada en la misèria, fuig amb el pallasso Jeremies, en un periple per l'Europa de postguerra. Al director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, li agrada pensar que Galatea és l'alter ego del mateix Sagarra, que va idear l'obra en el seu exili parisenc i la va escriure dos anys després de la Segona Guerra Mundial. És una obra carregada de simbolisme que confronta la lluita entre els ideals i la realitat, l'art i el capitalisme, en una Europa que s'està reconstruint i que ell mira des de l'escepticisme.

Es de presumir que la última obra de Sagarra va a promover muchas discusiones. Y si por las razones que sean Galatea no logra desvelar un poco la dormida atmósfera teatral de nuestra ciudad, llegaré a la conclusión de que lo mejor que podemos hacer todos es enterrar la pluma y dedicarnos a la cría del conejo. Taxativamente será una forma de reconocer que ya no vale la pena tomarse en serio nada. A propósito de este estreno, quiero recordar que en una ocasión Sagarra me dijo que estaba dispuesto a considerar fuera de juego toda su obra anterior. A juicio suyo, Galatea iba a marcar la pauta de su nuevo camino teatral. Esta afirmación, dicha así, violentamente, en el calor de un diálogo casi periodístico, la acogí con ciertas reservas. Es muy duro oír de labios del autor más popular en nuestro país una tan seca renuncia a aquellas obras que precisamente le dieron el prestigio. Más tarde, ahora, una vez vista esta comedia, acepto íntegramente aquella confidencia y doy fe de que el teatro de Sagarra empieza en Galatea. Se trata de una comedia llena de inquietud, teatralmente perfecta y de fondo discutible pero apasionante. Es indudable que los moralistas a ultranza, los moralistas a tanto el consejo, opondrán serias reservas en cuanto a aceptar Galatea como una obra recomendable para el espíritu. Cabe admitir que esta obra de Sagarra no sea apta para menores. Pero no es para menores, porque los menores no entenderían nada absolutamente. Y para aquellos mayores que estén dispuestos a considerarla inmoral, en el caso de que sólo la encuentren inmoral, es que tampoco la habrán entendido. Reconozco que la comedia, desde que empieza hasta que termina, está escrita en un tono de cinismo intelectual absoluto. Los personajes, arrastrados por la corriente existencialista de los últimos éxodos europeos, han caído en el fondo de ese pozo que no atiende a principios morales ni a razones de generosidad y que, por andar en río revuelto, sólo saben despacharse por el camino de la anarquía más destartalada. No son unos personajes malos por el gusto de ser malos; lo son por las circunstancias y por la comodidad que representa casi siempre dejarse arrastrar al caos. En el fondo, Galatea no es más que el drama de las palabras. Los personajes hacen uso de una verdad verbal descarnada, sucia y abusiva. El suyo no es un diálogo cortés y sincero en el sentido urbano de la palabra. Es un diálogo brutal, cínico e hiriente, puesto siempre a la altura de su bárbara condición humana. Son personajes de la última guerra, segundones de esa tragedia que tiró al cesto de los papeles todos los contratos que hacían del ser humano un animal de costumbres. Es decir, todas esas buenas y bellas costumbres que permitían fingir buenos y bellos sentimientos dominicales, se fueron al agua con las prisas de una guerra que ponía la vida humana al filo de la muerte. […]

Durant anys, la pregunta sobre quina era la gran novel·la que s’havia escrit sobre Barcelona va ser recurrent. Entre els títols que hi apareixien hi havia Vida privada, de J.M. de Sagarra; La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. El consens costava de trobar, i les veus més sarcàstiques asseguraven que si no hi havia cap gran novel·la de Barcelona és perquè encara no existia. “La idea canònica, totèmica, d’una novel·la que ho expliqui tot és impossible”, aventura Andreu Gomila, coeditor amb Diego Piccininno de Barcelona: títol provisional, que acaba de publicar l’Ajuntament de Barcelona amb la voluntat de demostrar que cal defugir la intenció de trobar el llibre més representatiu de la ciutat.

“En aquella multitud calmosa i arrossegada al ritme d’un cotxe de morts, que s’anava calant d’aigua, sens dubte s’hi produïa amb tota la paradisíaca bona fe de l’any 1902 un dels moments d’efusió col·lectiva més forta i més sincera que ha viscut el nostre país”. Així descrivia Josep Maria de Sagarra l’enterrament de Jacint Verdaguer a les seves Memòries (1954). Quan va morir l’autor de Canigó, el poeta i dramaturg barceloní tenia només vuit anys i no “caçava res de l’efusió”, però el meravellava la gentada, que temps després descriuria com “milers de tortugues circulars” -els paraigües- que navegaven “dins el toll de la pura tragèdia”. “Tot pertanyia més aviat al clima delirant que produeix només la poesia”, sentenciava Sagarra.

'La Rambla de les floristes'

TNC. 10 d'octubre

Sagarra tal com raja. Com si, salvant les grans distàncies tècniques i estètiques, fóssim al Poliorama el març del 1935, quan es va estrenar aquesta oda poètica a les floristes de la Rambla. Res a veure, doncs, amb la proposta sobre Santiago Rusiñol que Jordi Prat i Coll va portar al mateix escenari la temporada passada tot convertint la seva irònica obra, Els Jocs Florals de Canprosa, en una gran festa major que va ser molt celebrada pels espectadors.

]]>

Rambla de vida i de mort. Rambla amb olor d’animals engabiats i de gofres. Rambla salvatge i claudicant. Estimada, maltractada i maltractadora. Així és el carrer més emblemàtic de Barcelona, protagonista de La Rambla de les floristes (1935), l’obra de Josep Maria de Sagarra que el 10 d’octubre inaugurarà la temporada 2019-2020 del Teatre Nacional (TNC). Es podrà veure fins al 24 de novembre i després n’hi haurà una vintena de funcions arreu de Catalunya. Sagarra la va estrenar al Teatre Poliorama, al capdamunt de la Rambla, i ara la recupera Jordi Prat i Coll perquè així havia de ser. “La tarda del 17 d’agost del 2017 era a tocar de la Rambla -recorda Prat i Coll, que viu al Raval-. L’endemà de l’atemptat, molt d’hora, vaig fer a peu i en silenci el recorregut que havia fet la furgoneta. Quan tornava cap a casa em vaig dir: «Aquesta obra l’he de fer»”. “Vam veure clarament que calia fer La Rambla de les floristes ”, afegeix el director del TNC, Xavier Albertí.

]]> A més dels molts reptes que va assumir Josep Maria de Sagarra com a escriptor, la seva aportació com a traductor és doblement remarcable: en primer lloc, pels llibres dels quals es va ocupar; en segon lloc, perquè la seva feina, feta sobretot durant la postguerra, es va donar en un context en què el català era una llengua minoritzada, reservada pràcticament a l'àmbit privat. Sagarra va traduir 28 obres de William Shakespeare, entre les quals hi ha 'Otel·lo', 'Macbeth', 'Molt soroll per no res' i 'La comèdia dels errors'. Un dels seus cims va ser la traducció de la 'Divina Comèdia' de Dante Alighieri que Quaderns Crema recupera aquest mes de maig, després d'anys d'estar esgotada.

]]> Aquest dilluns TV3 va estrenar la minisèrie 'Vida privada', que ha dirigit Sílvia Munt. Dilluns que ve s’emetrà el segon i últim capítol d’aquesta adaptació de la novel·la de Josep Maria de Sagarra. La sèrie, amb molt bona acollida d’audiència, t’atrapa fàcilment. Retrata la decadència de l’aristocràcia barcelonina de principis dels anys 30, mostrant tant els ambients de l’alta societat (salons i cenacles) com els de les classes més baixes (bordells, misèries i timbes de cartes) i centrant-se, sobretot, en la família dels Llaberola. El secret de l’èxit, especialment de la novel·la i, en conseqüència, de la sèrie, queda palès en el títol: el vessant més secret d’aquestes vides, el que passa a les cases i als llits, amb el retrat de la doble moral de l’època i la degeneració dels valors d’una classe benestant que agonitza.

]]>

L’aristocràtica família Lloberola està a punt d’arribar a la televisió: 85 anys després que Josep Maria de Sagarra publiqués Vida privada, una de les seves obres més destacades, la novel·la es convertirà en una minisèrie que s’estrenarà a TV3 probablement durant el 2018. Sílvia Munt dirigeix el projecte, que tindrà els actors Pablo Derqui i Francesc Garrido com a protagonistes i en què també participaran Àgata Roca, Pep Cruz, Maria Molins i Pedro Casablanc, entre altres intèrprets.

]]>

Traduïdes per primera vegada a l'anglès i publicades als Estats Units aquest novembre, 'Quanta, quanta guerra', de Mercè Rodoreda, i 'Vida privada', de J.M. de Sagarra, han gaudit d'una bona càlida acollida per part de la crítica especialitzada. En destaquen, sobretot, l’originalitat i onirisme de Rodoreda, i l’humor àcid i decadentista de Sagarra.

]]> Cinquanta anys després de la seva mort, la veu de Josep Maria de Sagarra va omplir ahir a la nit el Palau de la Música Catalana en l'acte d'homenatge institucional i cívic a la seva figura. Joan Ollé, el director artístic de l'espectacle, va voler evocar el recital del 'Poema de Nadal' que el mateix poeta va oferir al Palau el 1931. Com aleshores, l'espectacle d'ahir a la nit també va exhaurir les localitats. Amb aquest homenatge es compleix una petició del seu fill, el periodista Joan de Segarra, que va escriure un article a La Vanguardia en veure que se commemorava els aniversaris de les morts de Carles Riba i Joan Maragall, però no la del seu pare.

]]>

"Si no tractem bé el passat, no mirem bé cap al nostre futur", ha insistit aquest matí Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat, en referència a l'homenatge "institucional i popular" que la Generalitat organitza, de cara al 23 de gener, a Josep Maria de Sagarra, "un escriptor d'una significació extraordinària en la nostra cultura i per a la nostra llengua". Dirigit per Joan Ollé, l'acte –al Palau de la Música, i d'entrada gratuïta– comptarà amb la participació d'una desena d'actors, entre els quals hi ha Pere Arquillué, Montserrat Carulla, Rosa Novell i Josep Maria Pou, i set intèrprets que musicaran alguns dels poemes i cançons sagarrians, com ara Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell o Maurici Villavecchia.

]]> Coincidint amb els 50 anys de la mort de Josep Maria de Sagarra i Castellarnau (1894–1961), un dels escriptors catalans més destacats de la primera meitat del segle XX, Cementiris de Barcelona ret homenatge a la vessant lírica de l'escriptor, que a més de poeta va ser un destacat narrador, dramaturg, traductor i articulista. L'acte d'homenatge, que començarà a les 19 h del proper dilluns 31 d'octubre, constarà de dues parts: a la primera, l'actor Lluís Soler recitarà alguns poemes de Sagarra; a la segona el cantautor Toni Subirana demostrarà que els seus versos són altament musicables.

]]>

Les pàgines de llibres que el diari ARA inclou cada dimecres volen reflectir les últimes novetats i tendències del sector editorial de casa nostra, ric, divers i abundant, i ho fan a través de reportatges, cròniques, ressenyes, entrevistes i seccions d’opinió. Aquesta setmana reivindiquem el llegat literari de Josep Maria de Sagarra –del qual el proper 27 de setembre se celebrarà el 50è aniversari de la seva mort–, entrevistem Silvia Avallone, autora d'un debut novel·lístic sonat, D'acer (Edicions 62 / Alfaguara), i Mathias Malzieu, que després de La mecànica del cor ha tornat amb Metamorfosi al cel (Mondadori).

]]>

El 27 de setembre farà 50 anys que Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va morir. Nascut l'any 1893 a Barcelona i actiu des dels 20 anys -va guanyar l'Englatina d'Or dels Jocs Florals l'any 1913-, Sagarra va construir, al llarg de quatre dècades llargues de trajectòria voraç, una obra literària que tastaria tots els gèneres i projectada des de diversos suports: va omplir el Teatre Romea durant anys gràcies a les seves comèdies; va recitar els seus poemes en llocs tan emblemàtics com el Palau de la Música; va publicar una quantitat important de llibres, i en va vendre xifres no precisament anecdòtiques; va escriure columnes d'opinió en una quinzena de publicacions (entre les quals hi havia La Publicitat , Mirador , Imatges , La Vanguardia i Destino ).

]]>