La conjuntura és positiva. Les perspectives de creixement continuen sent bones de cara a aquest 2026 que s'acaba d'estrenar. En termes generals, les empreses espanyoles són més optimistes que la resta d'europees, tot i que hi ha una sèrie de variables que enterboleixen el potencial de les companyies, com ara una fiscalitat i un absentisme laboral –especialment les baixes– que consideren molt elevats, segons destaquen les organitzacions patronals. Són elements essencials, afirmen, per millorar la competitivitat i la productivitat.

El 2026 s'obre per a l'economia catalana i el conjunt de l'economia espanyola en un context de transició i incertesa, però també d'oportunitats. Després d'uns anys de creixement sostingut, superior al de la zona euro, entrem en una fase en què els vents de cua es moderen i el repte principal ja no és créixer, sinó com ho fem i amb quines bases.

Catalunya és la quarta comunitat de l'Estat amb una economia més competitiva, només superada per les dues comunitats forals –que tenen un finançament diferent–, el País Basc i Navarra, i per la Comunitat de Madrid, que es beneficia de la capitalitat. Així es reflecteix en la novena edició de l'Informe de la competitivitat regional a Espanya 2025, presentat pel Consell General d'Economistes d'Espanya (CGE) i que compta amb el patrocini del Banc Sabadell. L'informe destaca que la competitivitat regional suavitza el ritme d'avenç el 2024, però es redueixen les bretxes entre comunitats autònomes en l'última dècada.

El món canvia. Tot aquell sistema internacional i geopolític sorgit de la Segona Guerra Mundial ha donat pas a un altre en el qual predomina la lluita i competència pel poder, amb dos gegants com els EUA i la Xina, encara que el dòlar és el que de moment ha guanyat la batalla. I "en un món fragmentat, ser local i tenir arrels és avui un avantatge" competitiu. És una afirmació de José Juan Ruiz, president del Reial Institut Elcano, un prestigiós think tank privat, que va participar en l'edició 28 del Congrés Nacional de l'Empresa Familiar, celebrat a Burgos sota el lema Origen/Destí.

La política industrial torna a estar de moda. El nou entorn internacional és proteccionista i prima l'autonomia per qüestions de seguretat i resiliència. És el resultat de les tendències confluents de la manca de govern de la globalització, el canvi tecnològic ràpid, el canvi climàtic, la pandèmia i la guerra. El reforçament de la producció interior en béns considerats essencials (medicaments, defensa, alimentació...) és a l’ordre del dia de tots els grans blocs en el món, i l'estructura de propietat de les empreses importa.

“No, no vull córrer, perquè soc massa competitiu i a les curses vull guanyar”, em diu l’adolescent. Però no s’entrena, no corre. Això d’ell, doncs, no és ser competitiu. Això és no voler perdre mereixent-ho. Que és molt diferent. Si participés en una cursa veuria que hi ha gent que s’ha entrenat més que ell. Que hi ha gent, de fet, que viu per entrenar-se. Serà normal que corrin més que ell. Ser competitiu és treballar o potenciar els dots que tens per guanyar. El que em diu l’adolescent és que no li agrada perdre mereixent-s’ho. I, per tant, prefereix no competir.

Els darrers dies han estat un seguit de recordatoris de l’enorme feblesa sobre la qual es fonamenta la prosperitat europea, inclosa la prosperitat catalana, per precària i millorable que pugui semblar. Tenim, per una banda, l’atac furiós de la presidència Trump, que aconsegueix amb les seves amenaces extorquir —de la Unió Europea i d’altres estats com el Regne Unit— quantitats ingents de recursos públics i privats que aniran a parar a les mans dels EUA i a les seves personals. El MAGA (recordem: “tornem a fer Amèrica gran”) passa per fer Europa (i altres parts del món) més petites. És la llei del més fort.

És una de les qüestions essencials per a una economia: incrementar la productivitat, que es tradueix en el veritable progrés. I a l'economia espanyola li falta aquesta pota per guanyar qualitat tal com reflecteixen les dades d'inversió en percentatge del producte interior brut (PIB), que estan per sota de la mitjana europea. Perquè, en canvi, sí que és competitiva tal com mostren les dades del superàvit comercial, és a dir, ingressa més pel que ven a fora que el que paga per importar. El grup d'opinió EuropeG, del qual són codirectors l'exconseller d'Economia, Antoni Castells, i el catedràtic Josep Oliver, ha centrat el seu nou debat en aquesta matèria a partir d'un treball del responsable d'estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Ramon Rovira.

Amb la presa de possessió del nou president dels Estats Units, Donald Trump, el panorama global convida a una reflexió profunda sobre els lideratges internacionals i, més concretament, sobre quina és la posició d’Europa en aquest context. Vivim immersos en una era de revolució tecnològica, on la lluita pel lideratge mundial, especialment en l’àmbit tecnològic, es dirimeix entre els EUA i la Xina. En aquesta disputa, Europa sembla quedar relegada a un segon pla, i les raons d’aquesta situació són tan complexes com preocupants.

L’informe Draghi ens ha arribat en un context que no li és el més favorable. Estava pensat per a una legislatura europea amb més pes al centre (Macron). Però, així i tot, serà influent. Gaudeix de la credibilitat de Draghi, de ser rigorós i d’estar admirablement treballat. Cert, és massiu i dens. Però qui vulgui només copsar l’essència dels arguments que es limiti a un prefaci de cinc pàgines on cap paraula és sobrera. Qui vulgui un resum executiu que vagi a les 65 pàgines de la Part A. I qui es vulgui submergir en els fonaments, molt sòlids, de les 178 propostes concretes que vagi a la Part B, de 327 pàgines.

Al llarg d’aquests últims mesos l’economia europea ha rebut el diagnòstic de dos italians de renom: Enrico Letta, ex primer ministre italià i, aquesta setmana, Mario Draghi, antic president del Banc Central Europeu. Ens parlen d’una Europa en decadència i, com a senyal, tenim que la seva gran potència, Alemanya, després de mesos de paràlisi, s'acosta a la crisi econòmica. Ja fa molts anys que Europa no crea grans empreses i cada cop està més arraconada a l’ombra dels gegants nord-americà i xinès.

Fa unes setmanes els mitjans de comunicació van anar plens del primer d'aquests dos noms a causa de la seva mort; l'última setmana ens hem trobat molt amb el segon a causa del seu triomf a França en les eleccions al Parlament Europeu. Dos personatges francesos, un que va tenir una important repercussió en la història de la UE, i un altre que segurament la pot tenir. La portada de l'ARA del diumenge 16 reflecteix amb intensitat aquest moment. Casualment, dimarts passat vaig ser convidat a participar en un acte sobre la figura de Delors i sobre el futur d'Europa. Des d'una visió molt personal, fruit del que vaig viure fa uns 30 anys, m’agradaria expressar unes poques idees relatives al repte actual d’Europa, als meus records i a la urgència d’algunes decisions.

L’esport d’elit requereix uns sacrificis molt grans. Alguns joves perden l’adolescència per intentar complir els seus somnis. O els dels seus pares, que en moltes ocasions són els que obliguen les seves criatures a una vida de renúncies per intentar ser els millors. L’esforç és un dels grans valors que s’associen a l’esport formatiu. També la competitivitat, un concepte molt més polièdric i polèmic, i que s’accepta en segons quins entorns i a partir de certs barems. No tot l’esport formatiu ha de ser competitiu.

L'economia catalana ha crescut els últims vint anys al mateix ritme que les cinc principals economies de l'Europa Occidental –els països més propers i similars–, però aquest creixement no s'ha vist reflectit en els salaris, que s'han estancat en les darreres dues dècades, segons un informe de la Cambra de Comerç de Barcelona presentat aquest dimecres.

La competència és un benefici per als ciutadans, per a les empreses, per al sector públic i, per tant, per al conjunt de la societat. Com destaca la Comissió Europea, la competència fomenta l'activitat empresarial i l'eficiència, i impulsa les empreses a oferir un ventall més ampli de productes als millors preus i amb la major qualitat possibles.

Catalunya ha aconseguit mantenir la quarta posició en competitivitat econòmica entre les comunitats espanyoles durant l'any 2020. A escala estatal aquest índex, que s'analitza basant-se en diferents eixos com la innovació o el mercat laboral, ha caigut un 2,3% respecte al 2019 a causa de la crisi econòmica provocada pel covid i que va registrar una caiguda històrica del producte interior brut (PIB).

"Catalunya perd múscul". És una de les afirmacions destacades que recull l'últim Informe de Competitivitat Regional a Espanya 2020, editat pel Consell General d'Economistes (CGE) i publicat aquest dijous. Tot i que es manté dins del grup de comunitats amb un nivell competitiu mitjà-alt, Catalunya no aconsegueix fer el salt i juntament amb Cantàbria són les úniques que no van registrar cap millora el 2019, segons l'estudi.

Tenir un treballador a càrrec a Espanya és un 2,4% més car a l'acabar el tercer trimestre del 2019 del que ho era un any enrere. Les dades publicades aquest dilluns per Eurostat impliquen, entre d'altres coses, que hi ha hagut un lleuger creixement dels sous. Ara bé, aquest increment queda per sota del que es registra tant al conjunt de la Unió Europea (on els costos laborals creixen un 3,1%) com a l'eurozona (+2,6%). Espanya és, de fet, el novè país on menys s'incrementa aquesta despesa laboral: encapçalen el llistat Romania (+13,2%) i Bulgària (+10%), mentre que Luxemburg (+0,3%) i Finlàndia (+0,4%) ocupen les últimes posicions.

Catalunya ha perdut competitivitat en els últims tres anys. Segons l’índex de competitivitat elaborat per la Comissió Europea amb dades del setembre, Catalunya és la tercera comunitat autònoma més competitiva d’Espanya, tot i estar per sota de mitjana europea.

La Cambra de Comerç de Barcelona ha publicat aquest dilluns un estudi sobre la viabilitat d'un estat català... amb la particularitat que l'estudi es va elaborar el 2012 però la cúpula de l'entitat va decidir mantenir-lo en secret. En la primera reunió de la junta executiva de la Cambra, el nou president de l'organisme, Joan Canadell, ha assegurat que "té sentit publicar l'estudi perquè ajuda a reflexionar sobre el futur de Catalunya".