El primer trimestre de l’any, Marc Artigau (Barcelona, 1984) ha portat el barret de dramaturg i ha estrenat la comèdia sobre l’Alzheimer Una festa a Roma, dirigida per Clara Segura al Teatre Lliure. El segon trimestre, de cara a Sant Jordi, el dramaturg es posa el barret de narrador i presenta el volum de relats Aquest serà el nostre pou (Empúries), que acaba de guanyar el premi Mercè Rodoreda a la Nit de les Lletres Catalanes.

He llegit d’una revolada No et molestis a contestar-me (Empúries, 2026), el llibre que recull les cartes que es van enviar Salvador Espriu i Joan Vinyoli. No són cartes especialment poètiques, ni tampoc polítiques o de context social. Són missives personals, els missatges que s’enviaven dos amics per celebrar les proeses de la vida i maleir-ne els dolors i els desencants. En total, recullen quaranta lletres d’Espriu a Vinyoli, vuit d’Espriu a Teresa Sastre (l’esposa de Vinyoli) i només set de Vinyoli a Espriu.

Hi ha dos tipus d’escriptors, els que tenen imaginació i els que no en tenen, sense que això determini la seva vàlua literària. En tenen els que són capaços d’eixamplar la realitat i crear mons regits amb regles pròpies. Que Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) era una autora imaginativa i amb allò que s’anomena “un món propi” ja ho sabíem per novel·les seves com Vindràs amb mi després del diluvi (Comanegra, 2018) o La dona efervescent (Univers, 2020), i els contes reunits a Lliçons d’abisme ho confirmen.

Fer servir les lletres de l’àlbum Festa Major de La Trinca com a fil conductor d’una novel·la que podria ser el guió de la propera entrega de Fast and furious és poc menys que una genialitat. Edgar Cantero contesta amb una plantofada i un somriure a la cara a tots els mestretites que es pregunten si el català “està preparat per explicar segons què” o que ploren perquè la literatura catalana “encara no conrea tots els gèneres”. No cal muntar una taula rodona per reflexionar-hi: com a les pel·lícules d’acció, es respon amb els fets.

Coneixem Vanessa Springora per l’impacte que va suposar el seu primer llibre, El consentiment (publicat en francès en 2020 i en català en 2021). El volum narra la seua seducció per part de l'escriptor Gabriel Matzneff quan ella era adolescent. Ella n’estava enamorada, sa mare va consentir la relació (d’aquí el títol) i ell era un conegut propagandista de la pedofília. En absència de pare, vivint amb la mare separada, Springora va ser víctima fàcil d'un col·leccionista de jovenetes –i jovenets– que no va dubtar a convertir moltes de les seues obres literàries en una apologia de la pederàstia.

A La cerimònia, Sayaka Murata (Inzai, 1979), una de les escriptores més interessants del panorama narratiu japonès, ha decidit reflexionar sobre el concepte de normalitat. Humor i fantasia es combinen en una escriptora entestada a defensar la diferència, les persones que no encaixen en una societat plena de normes prefixades, sovint estúpides. Temes com la família, l’amistat, el sexe, la solitud o l’egoisme planen pels contes de l’autora del bestseller La noia de la botiga 24 hores (2016), uns motius que analitza des d’una mirada tenyida d’estranyesa i de grotesc.

Fa gairebé quinze anys que els lectors catalans no podíem llegir Silvia Avallone (Biella, 1984). Després del seu debut, la colpidora novel·la D'acer (Edicions 62, 2011) –centrada en el present desesperat i nihilista d'un grup de joves que treballen en una fàbrica a la Toscana–, l'autora italiana va deixar de ser traduïda al català i al castellà, tot i que els seus llibres han continuat fent forat tant al seu país com en algunes de les 30 llengües en què es poden llegir. Cor negre (Empúries / Temas de Hoy, 2025; traduïda al català per Pau Vidal) explica la trobada entre dos personatges ferits en un poble de muntanya minúscul. L'Emilia hi arriba després de passar una llarga temporada a la presó. El Bruno, en canvi, encara se sent culpable per haver sobreviscut a la massacre que va acabar amb la seva família. La prosa d'Avallone, precisa i salpebrada d'imatges poderoses, avança a dos temps: el del relat en primera persona del Bruno i el que, en tercera persona, prova de treure l'entrellat de l'Emilia. La novel·la, publicada en italià l'any passat, ha guanyat premis com el Viareggio i l'Elsa Morante i està en procés de traducció a una vintena de llengües.

La majoria de contes d’En primera persona van ser publicats originàriament en diaris i revistes. És una informació que no ens diu res sobre la qualitat de les trenta-sis peces que conformen el volum, però potser sí que ens diu alguna cosa sobre la seva intenció i la seva naturalesa de fons. Tot i que Vicenç Pagès Jordà (1963-2022) sempre escrivia amb la mateixa meticulositat, el mateix rigor i el mateix sentit de l’aventura formal i intel·lectual –això val tant per als seus contes i novel·les com per a les ressenyes literàries que publicava en premsa–, els textos d’aquest llibre pòstum assumeixen més obertament la seva condició de laboratori desenfadat –de temptativa exploradora, de provatura juganera que no passa res si no acaba donant un resultat del tot rodó o culminant– que no pas les seves obres més ambicioses i personals. ¿Vull dir amb això que aquests contes són impersonals? No: vull dir que, si bé són pur Pagès Jordà (per temes, per estil, per mirada, per to, per varietat), ho són d’una manera més deliberadament lleugera i relaxada.

Claudia Pagès (Barcelona, 1990) es defineix com “una artista visual estranya” perquè les seves obres oscil·len entre “la performance en directe” i els “vídeos on es veuen coreografies de càmeres i cossos”. En la majoria de peces hi ha text, sigui en forma de recitat o com a relat que les estructura. Era lògic que la seva estranyesa acabés traslladant-se tard o d'hora en un text narratiu que ha acabat prenent la forma de Més de dues aigües (Empúries, 2024).

Mathias Énard (Niort, 1972), que fa gairebé 25 anys que viu a Barcelona, acaba de fer les maletes per instal·lar-se al Wissenschaftskolleg de Berlín, on passarà tot el curs acompanyat d'una trentena d'artistes, escriptors i científics amb l'objectiu de compartir coneixements mentre treballen en els seus pròxims projectes. Guanyador del premi Goncourt 2015 amb Brúixola, Énard es troba en un període creatiu prolífic: la mateixa setmana que arriba Desertar (Empúries/Random House, 2024; traducció catalana de Jordi Martín Lloret) ha publicat a França el primer dels quatre volums de Mélancolie des confins, en què explorarà quatre països que l'han marcat. El primer és, justament, Alemanya, un dels escenaris principals de Desertar.

Mentre estàs llegint Ràdio Free Camaco vas pensant que és una barreja perfecta entre una novel·la pulp nord-americana i una sèrie d’anime japonesa: gràcies a un seguit d’escenes perfectament articulades i en un crescendo frenètic mil·limètricament calculat, seguim les desventures d’un individu en la quarantena que és un desgraciat total però que volem que se’n surti, ni que sigui perquè ens agrada com malparla de tot i de tothom, o perquè té uni filli adolescent, l’Ari, que s’emprova pronoms personals i que encara ens cau millor que el pare. Tot està servit amb bon ofici, una llengua natural i des d’un punt de vista desacomplexat i net. És un retrat de la Catalunya d’avui mateix ocurrent, divertidíssim, emocionant i que té una mala llet que deixa Valero Sanmartí a la categoria d’escolanet de Montserrat: "Aquest simple ardit d’una nena de nou anys ha portat de corcoll persones prou intel·ligents per ser part del govern".

Després de sis anys de silenci narratiu, la tornada a la novel·la de l’escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949) amb La ciutat i les seves muralles incertes és un motiu de celebració. El protagonista i narrador d’aquest llibre poc s’imagina que la noia de la qual s’ha enamorat està a punt de desaparèixer de la seva vida, no sense abans enviar-li una carta de comiat en plena tardor. Amb el temps i una canya, ell mirarà de buscar-la però quan la trobarà res no serà com ell pensava. Entre la realitat més palpable, la fantasia que s’escapa de tota lògica i tocs de literatura de misteri, La ciutat i les seves muralles incertes parla dels trastorns emocionals que afecten la construcció d’una identitat, dels papers invertits entre la persona i la seva ombra (el subconscient, l’alter ego), d’autoconfinament i de les possibilitats infinites de la ficció, dels llibres i de les biblioteques que els acullen, de la melancolia de la llibertat i de la filosofia oriental basada en el canvi permanent.

Armand Obiols (1904-1971) ha estat un dels intel·lectuals catalans més importants del segle XX, però va morir sense haver publicat cap llibre. "Va ser algú que al llarg de la vida es va dedicar a perdre coses", assegura Quim Torra, que acaba de publicar l'assaig biogràfic Armand Obiols, d'una fredor que crema (Empúries). "Armand Obiols havia de ser un gran poeta, però va abandonar els versos molt aviat. Es va convertir en un crític literari prestigiós i molt temut, tot i que també ho va deixar per convertir-se en analista polític. D'allà va passar a Acció Catalana, el partit dels intel·lectuals, on hi havia Carles Riba, Eugeni Xammar i Josep Maria de Sagarra, entre altres", afegeix Torra. Les idees catalanistes, liberals i republicanes que Obiols defensava se'n van anar en orris a partir de l'esclat de la Guerra Civil. El 1939 es va exiliar i mai més va tornar a trepitjar Catalunya.

Hi ha qui pensa que amb la Transició va canviar tot, i de fet va començar a canviar. Però les relacions entre homes i dones, la subordinació de les dones als homes que va caracteritzar els llargs anys del franquisme va ressonar com un malson en moltes llars urbanes i rurals, fins que es va anar diluint progressivament. És un dir, perquè encara trobem dones —i no una ni dues— que viuen amb la sensació que són propietat dels seus marits, que decideixen com vesteixen o amb qui poden sortir al carrer.

Un ballet de leprosos, de Leonard Cohen (Mont-real, 1934 - Los Angeles, 2016), aplega una novel·la breu i setze relats que el cantautor i escriptor canadenc va escriure durant la segona meitat dels 50 i els primers anys 60, és a dir, quan la seva principal vocació era la literatura i no la música. Per estrany que sembli, tant per la qualitat dels materials com pel fet que Cohen aleshores ja era un poeta prou conegut al seu país, tots els textos del llibre eren inèdits fins que es publicaren en anglès l’any passat, i això que l’autor de The future, de jove, va intentar insistentment de publicar-los, tal com explica Alexandra Pleshoyano al postfaci, però els editors el rebutjaren.

"Per escriure una novel·la cal molta energia física", assegura Pere Antoni Pons (Campanet, 1980). Si, a més, pretens aixecar un edifici de paraules tan sòlid i ambiciós com Contra el món (Empúries, 2023), la força necessària ha de ser gairebé titànica. Però aquesta proesa no sembla que hagi deixat esgotat l'autor mallorquí i crític de l'Ara Llegim. Pons parla de la seva quarta novel·la amb un entusiasme encomanadís, combinant les observacions precises amb afirmacions exuberants que ell mateix matisa tot seguit. "A vegades m'embalo una mica massa", diu. A Contra el món, imagina Mallorca després d'un cataclisme que ha fet desaparèixer la serra de Tramuntana. Contràriament al que pugui semblar, el llibre és un exercici més realista que fantàstic on abunden la corrupció, l'activisme, l'amor i la pulsió artística.

Les primeres novel·les aspiren sempre a tenir una virtut. Més enllà d’una trama, d’uns personatges i d’un estil –sense els quals no hi hauria llibre–, hi ha un element que ho embolcalla tot i que suposa la carta de presentació d’un autor: la veu. Que vindria a ser una barreja entre el punt de vista o el lloc des d’on es narra el que passa, i el to, la tessitura completa de notes que contindrà el llibre. Quan ens convenç, aquesta veu se’ns va introduint dins del cervell i hi ressona fins i tot quan el llibre ja fa dies que l’hem acabat de llegir. Doncs el debut de Marta Pasqual (Girona, 1983) en té, de veu, i una que genera una lectura amena i més que interessant. També té una gran habilitat per ordenar una història, cosa que brilla sobretot a la primera meitat del llibre, quan barreja informacions que semblen del tot inconnexes i fa que s’il·luminin mútuament. A la segona, quan se centra més en la figura de Luis Clauss, el que dona títol al llibre, perd grapa i la literatura es fa més convencional, però el conjunt és prou notable.

Una de les sensacions que provoca la lectura de Les altures, la tercera novel·la de Sebastià Portell (Ses Salines, 1992), és que és un llibre pensat, mesurat, fins i tot madurat. Cadascun dels set capítols que té és una baula dins d’un mecanisme de rellotgeria que retrata un personatge, una família i una època. I això no és poca cosa. La història que es desplega, a base de capes i gràcies a diferents veus, gira al voltant d’una personalitat complexa i excèntrica, la del pintor, gravador i escultor català Ismael Smith.

La mort arriba quan menys l'esperem, i sovint quan menys convé. Un matí, una dona que fa vuit mesos que ha parit un fill entra al dormitori que comparteix amb el seu company, Aksel, i aquest ja no respira. Ella havia dormit amb el nadó a l’habitació del costat i ell no va contestar el darrer missatge de mòbil que li va enviar. L’autora d’aquesta narració autobiogràfica és la sueca Carolina Setterwall (1978) i Esperem el millor és el seu debut literari.

A Misteri a Deià, la nova novel·la de Xavier Moret (Barcelona, 1952), el detectiu Max Riera és de vacances a Mallorca. A dos dies de tornar a Barcelona, una senyora li encomana un cas: trobar un poeta ucraïnès que ha desaparegut sense deixar cap rastre. El personatge de Moret s’entusiasma amb el cas i es queda a l’illa fins a resoldre la intriga, que es barreja en aquestes pàgines –com ja ho feia en l’anterior, Formentera blues– amb el paisatge mallorquí, il·luminat pel blau intens de la mar, i altres històries curioses que no es poden deslligar de l’illa.