Un poema d’Auden favorit d’Àlex Susanna era l’elegia a Yeats, on llegim que "les paraules d’un home mort / es transformen en les entranyes dels vius". Un destí sever ha volgut que sigui l’Àlex el qui ara hagi de viure ja per sempre en nosaltres, els seus lectors. Al pròleg de Memòria del cos. Poesia completa (1980-2024) (Viena Edicions, 2025) la descriu Jordi Llavina com "l’obra d’una vida", però és molt més: és, com diu un vers del poema Bodegó (Angles morts, 2007) "una condensació de vida". No oblidaré que vaig conèixer Àlex Susanna fa vint anys quan va venir a la Universitat Autònoma a explicar-nos que l’art no és cap fantasia ni invenció, sinó la mateixa realitat però vigoritzada, o —per dir-ho memorablement com ell— musculada. Com si la poesia fos un gimnàs on tensar unes paraules que la rutina ha afluixat: el lloc d’extremar-ne, condensada, la potència.

Aquest 2024, com cada any, ens han deixat de manera més o menys esperada nombroses personalitats d'àmbits molt diferents. Figures destacades del món de l'art, la música, el cinema, l'esport, l'empresa o la política que deixen un llegat d'abast nacional, estatal o internacional. A sota d'aquestes línies hem volgut recopilar 25 d'aquests noms, els obituaris dels quals han estat publicats a l'ARA al llarg dels últims dotze mesos.

"Quins records que em venen, tants anys després", comentava a l'entrada de La Paloma una de les assistents més veteranes a l'acte de comiat al poeta i gestor cultural Àlex Susanna. La família ha escollit la popular sala de ball barcelonina per homenatjar el seu enyorat parent perquè allà mateix havia celebrat el seu casament, fa trenta-set anys, amb Núria Viladot.

Desaparegut el passat mes de juliol, Àlex Susanna (1957-2024) ens ha deixat, com a bon escriptor, una posteritat de paper. Al gener l’editorial Proa li va publicar el dietari La dansa dels dies, i aquest setembre ha aparegut el volum també memorialístic L’any més inesperat. El primer d’aquests títols s’ocupava dels esdeveniments que van marcar la seua vida de febrer del 2021 a febrer del 2022. El segon, de novembre del 2022 a octubre del 2023. Amb això es tanca la part de la seua producció que ell va poder revisar en vida i preparar per a la publicació. Els papers que Núria Viladot, la seua viuda, conserve ara al seu poder potser veuran també la llum en algun moment.

1. Abans-d'ahir va ser la Mare de Déu d'Agost, com es deia, festa anyal de l’Església catòlica, dedicada a celebrar l’assumpció de Maria en cos i ànima al cel. Aquesta festa, al nostre país, va tenir molta importància. Multitud d’esglésies li estan dedicades, entre les quals la meva catedral de Girona. I ara més que mai puc dir meva, perquè he tornat a viure al bisbat de Girona, a Sant Feliu de Guíxols. També li està dedicada l’església parroquial de Castelló d’Empúries, que degut a la seva magnificència gòtica, molta gent en diu la catedral de Castelló. Però no ho ha sigut mai, de catedral. Suposo que els comtes d’Empúries bé que volien que Castelló fos un bisbat, però mai no ho va ser. I és que una catedral és la seu d’un bisbe. Que l’edifici sigui magnificent no té res a veure amb el fet que sigui una catedral. Simplement, per ser-ho, ha de ser la càtedra d’un bisbe. Els turistes es pensen que la Sagrada Família de Barcelona n’és la catedral, però s’equivoquen, esclar. A Girona, quan jo era petit, se celebrava la festa del quinze d’agost amb gran magnificència i esplendor. El retaule gòtic brillava com una brasa ardent sota el baldaquí de plata i el senyor bisbe, llavors el doctor Cartañà, presidia la missa pontifical. El senyor Francesc Civil, l’organista, posava a l’instrument els registres més festius i esclatants, la trompeteria sonava recolzada pels baixos del pedalier, i damunt l’ara romànica de l’altar major, sobreeixien les flors blanques, gladiols solemnes i nards perfumats. El sol es filtrava pels vitralls gòtics de l’absis i la llum que reverberava a la façana de ponent convertia la gran rosassa amb la imatge de Maria assumpta en un recordatori gloriós de la festa que celebràvem. Darrere de la gran baluerna de l’orgue, la caixa de figues, com en deia la gent, s’hi muntava una gran baluerna barroca, que tots anàvem a visitar: era l’anomenat llit de la Mare de Déu. Allà, una imatge jacent de Maria, voltada d’angelets, esperava la seva assumpció. Més flors, esclar, més gladiols blancs i més nards i també dàlies blanques que no fan olor. Però no calia, perquè núvols d’encens carregaven l’atmosfera de la nau única al món. L’emoció era profunda i la memòria recorda aquella emoció i la fa indestriable del quinze d’agost, de la Mare de Déu d'Agost.

M’arriba un missatge de l’assegurança de la llar –sempre amoïnada per si es trencarà algun vidre que hagi de pagar-me– que em diu que hi haurà tempesta. Les mosques volen, idiotes, les plantes estan escaldufades, nosaltres més; sota teulada no s’hi pot estar. T’has de posar a l’ombra, a baix de tot, sota un arbre. Els grills canten la fal·lera sexual, cap veí trepitja la terra erma. Les carbasses i les bledes, com diu la dita, estan assolellades. Ventiladors, finestres tancades, observació meteorològica. Res, res indica que hi hagi d’haver pluja. Però, i si n’hi ha? El cel és blau grisós, quatre núvols blancs esprimatxats, com fum de pipa, fan vida allà dalt, sense gaire esma. No hi ha foscor, no hi ha res que indiqui que sí, que n’hi haurà, de pluja. Els ocells canten, encara és d’hora perquè es posin –lluitant com okupes– al xiprer on dormiran.

No hem pogut acomiadar-nos com ell volia. Ens havia citat dissabte als amics a la seva casa de Gelida per a l’últim adeu. Ha quedat pendent una abraçada, un darrer mot de confort: el que ens havies de donar tu a nosaltres. Te’n vas amb la mirada espurnejant, havent assaborit la vida fins a l’últim alè.

Àlex Susanna (Barcelona, 1957), escriptor i gestor cultural, anirà la setmana que ve a París a inaugurar una exposició a la galeria Dina Vierny sobre la sensualitat en Aristides Maillol. El càncer no l’atura. Torna a escriure i llegir. En aquesta conversa repassa la seva trajectòria. I opina sobre el present i el futur cultural.

L’Àlex Susanna té càncer. Ni l’exhibeix ni se n’amaga. És impossible llegir el seu darrer dietari, que acaba de sortir i que està escrit abans de la malaltia, sense tenir present aquesta maltempsada biogràfica, que tanmateix no l’ha aturat. Les lletres l’aixopluguen. A ell i a nosaltres.

Àlex Susanna (Barcelona, 1957) necessita viure envoltat de cultura. Aquesta és la certesa que es té llegint els seus dietaris, l'últim dels quals, el sisè, acaba d'arribar a les llibreries. L'autor d'El món en suspens (Proa, 2022) ens rep a la seu de la Fundació Vila Casas. Camina per les sales dedicades a la mostra de dibuixos de Luis Marsans sobre la Recerca de Marcel Proust abans d'obrir la porta del seu despatx, atapeït de llibres i catàlegs. Abans de convertir-se en l'últim director d'art de la Vila Casas, Susanna ha estat al capdavant de l'Institut Ramon Llull, l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural i la Fundació Caixa Catalunya. També ha impulsat editorials com Columna i el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i ha comissariat exposicions dedicades a Aristides Maillol, Vicenç Viaplana i Antoni Llena.

Un remolí de llibres a punt de xuclar-lo: això és el primer que veu qualsevol que entri a la nova llibreria Ona, situada al número 94 del carrer Pau Claris de Barcelona. La instal·lació de l’artista madrilenya Alicia Martín crida l’atenció tant o més que les altres peces que els clients trobaran disseminades al llarg de 1.000 metres quadrats. Si la primera Ona naixia el 1962 com a eina de combat per revitalitzar el català en ple franquisme –els seus artífexs van ser Josep Espar Ticó, Josep Úbeda i Ermengol Passola–, el nou local, que ha passat a ser el germà gran del que Montserrat Úbeda va obrir el 2013 a Gràcia, ha sumat la militància lingüística de la llibretera a la voluntat de l’empresari Tatxo Benet per actualitzar la imatge de la catalanitat. Passejar-se per la nova Ona recorda aquelles galeries d’art contemporani que saben transmetre luxe i bon gust en cada sala.

Àlex Susanna (Barcelona, 1957) va arribar fa a penes un mes a la direcció artística de la Fundació Vila Casas. Amb una trajectòria que inclou la direcció de la Fundació Caixa Catalunya La Pedrera, la de l'Institut Ramon Llull i l'Agència Catalana de Patrimoni Cultural, vol potenciar les línies que hi ha als museus de la Vila Casas i obrir nous camins. Així mateix, estrena el càrrec en un any especial: la Fundació Vila Casas fa 20 anys i a la tardor ho vol celebrar en gran.

L'escriptor i comissari d'exposicions Àlex Susanna serà el nou director d'art de la Fundació Vila Casas. La notícia es va fer pública dilluns al vespre durant la presentació, a la qual va assistir la consellera de Cultura, Mariàngela Villalonga, de les novetats de la col·lecció permanent del museu de pintura, Can Framis. Precisament Susanna té en cartell una exposició, 'Maillol Hovart', en un altre dels museus de la fundació, els Espais Volart.

Aquest llibre aplega (gairebé) quaranta anys de poesia. El mateix autor n’ha fet la selecció dels poemes, tenint en compte tots els seus llibres publicats excepte els dos primers -un dels quals, De l’home quan no hi veu, editat pel Mall-. Per tant, el recorregut abraça des de Memòria del cos (1980), el primer títol en què ja reconeixem distintivament la veu de Susanna, fins a Filtracions (2016). Es tracta, doncs, d’una magnífica porta d’entrada a la poesia del barceloní: què millor que llegir els poemes que ell mateix tria, seguint la tradició angloamericana d’establir un corpus poètic panoràmic!

El nou conseller de Cultura, Santi Vila, anunciarà els pròxims dies un doble relleu en dues institucions importants que depenen del seu departament. Segons ha pogut saber l’ARA, el poeta Manuel Forcano ocuparà la direcció de l’Institut Ramon Llull i qui fins ara ostentava aquest càrrec, l’escriptor Àlex Susanna, passarà a dirigir l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. Serà un dels moviments més importants que executarà Santi Vila des que és al càrrec per conformar el seu propi equip dins el departament.

L'Institut Ramon Llull dedicarà el seu estand a la Fira del Llibre de FrankfurtRamon Llull'Catalonia, land of books. Barcelona, capital of publishing'

En l'última entrega del premi litrerari Ramon Llull, el director de l'Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, ja havia anunciat que aquest guardó havia de "néixer de nou" i reduïr la dotació pressupostària, que fins ara era de 90.000 euros i atorgaven l'editorial Planeta i el Llull. Finalment, dilluns la Fundació Ramon Llull va anunciar que ha arribat a un acord amb el grup Planeta per desvincular-se del tot del premi, que es redefinirà en la seva propera edició.

El 2011 es van traduir 127 obres catalanes (dues més que l'any anterior) a altres llengües, entre les quals pren força l'anglès. D'aquestes 127, 84 han tingut el suport de l'Institut Ramon Llull. L'autor més traduït de l'any és Sergi Pàmies, seguit per Jaume Cabré, Quim Monzó i Albert Sánchez Piñol, entre altres. Pel que fa a les subvencions donades el 2011, destaquen els grans èxits de crítiques i vendes, com és el cas de 'Maletes perdudes', de Jordi Puntí (quatre traduccions fetes i onze en curs), i 'Jo confesso', de Jaume Cabré (dues traduccions i cinc en curs). "Estem satisfets, objectivament perquè les dades són satisfactòries i subjectivament pel moment", ha dit Vicenç Villatoro, director de l'IRL.

Promiscuïtat (Proa, 2011) segueix la línia fràgil i canviant de l'experiència, en què el poema beu de la vida del poeta.