Quan es va estrenar gairebé d'amagatotis a Prime Video ara fa tres anys, El jurado es va convertir en la comèdia del moment. Amb un format de fals documental, mostrava la interacció entre els diversos membres d'un jurat popular. La clau de volta que va fer que es convertís en un fenomen va ser la barreja de realitat i ficció: el protagonista, Ronald Gladden, era una persona real que creia que realment estava formant part d'un jurat popular. La veritat era que tot era fals i que els seus companys de jurat eren actors, una premissa que recorda a la pel·lícula d'El show de Truman. Després d'aquella experiència, el mateix equip ha confeccionat una segona entrega amb un escenari totalment diferent. El jurado: retiro corporativo arriba aquest divendres a Prime Video amb tres episodis. Els dos següents s'estrenaran el 27 de març i els dos últims el 3 d'abril.

Les històries més inquietants són les que s’assemblen més a la realitat, i això és el que vol mostrar. Al principi d’aquesta història tot sembla normal: la família d’en Martyn i la Rebecca comencen una nova etapa lluny de Londres, en una esplèndida casa a Glasgow, però després de conèixer el Jan, el veí que viu al soterrani, el que semblava un nou començament es tenyirà de foscor. El 14 d’octubre arriba a Filmin un nou thriller psicològic basat en fets reals i dirigit per Justin Chudwick. La trama mostra com una persona que sembla inofensiva, i fins i tot amigable, s’acaba obsessionant amb aquesta família acabada d’arribar.

El Centro arriba a la plataforma Movistar+. Es tracta d'un thriller d’espionatge en què el protagonista és Vicente Alfaro, conegut com a Michelín, i a qui dona vida l’actor Juan Diego Botto. La trama arrenca amb un assassinat que destapa una complexa operació internacional lligada als russos. Ambientada en l’actualitat, però amb aires de la Guerra Freda, la trama consisteix en una carrera a contrarellotge per evitar que un agent infiltrat comprometi la seguretat de l'Estat. A més, els protagonistes es veuen atrapats en una conspiració que també inclou traïcions internes.

El passat divendres, els seguidors de Sexe a Nova York van rebre la notícia que la tercera temporada de And Just Like That, encara en emissió, posarà punt i final a la sèrie. Poques hores després, Sarah Jessica Parker, el rostre més icònic de la sèrie, es va acomiadar a través de les xarxes.

Netflix acaba d’estrenar la comèdia perfecta per als que vulguin consumir alguna sèrie fàcil i lleugera aquest cap de setmana llarg. Els protagonistes de Las cuatro estaciones (The four seasons) són tres parelles que ja passen de la cinquantena i que són amics des de la universitat. Tenen el costum de compartir alguns dies de vacances junts en entorns idíl·lics. La vida els somriu. Els fills s’han fet grans, es troben bé i tenen l’estabilitat econòmica suficient per permetre’s certes comoditats en els seus viatges. La confiança que es tenen entre ells els facilita relaxar-se sense complicacions i tot sembla fluir. Però, a vegades, les circumstàncies no són el que semblen, i un d’ells confessarà a la resta que vol separar-se de la seva parella perquè ja no és feliç. Aquest canvi inesperat distorsionarà el vincle entre ells i l’amistat se’n ressentirà en les properes trobades. 

Després de la pandèmia semblava que havíem quedat immunes a les sèries de metges, perquè la realitat havia superat qualsevol ficció que es desenvolupés en un hospital. Però, passat un temps prudencial, és un gènere televisiu que continua vigent i amb noves sensibilitats. Al capdavall, aquest tipus de sèries ens parlen de la vida i la mort, de la vulnerabilitat humana. Els centres mèdics són espais que reflecteixen la immensa majoria de les preocupacions socials.

El guionista i dramaturg britànic Jack Thorne ha escrit diversos drames televisius amb què esperava suscitar un debat polític. Però fins fa poques setmanes mai no ho havia acabat d'aconseguir. Se n'ha sortit amb la seva nova sèrie, Adolescència, que es pot veure a Netflix.

"Non serviam" (“No et serviré”, en llatí) són les paraules que la tradició cristiana atribueix a Llucifer, quan es revolta contra Déu i li fa saber que renuncia a ell. James Joyce fa servir aquesta expressió al seu Retrat de l'artista adolescent, quan el seu Stephen Dedalus pren la decisió de fer vida d'artista i, segons ell mateix: “No servir més allò en què no crec, se'n digui llar, família o Església” (podeu llegir l'obra en la traducció al català de Teresa Vernet; em sembla que no n'hi ha una versió més recent). En general, "Non serviam" es considera una expressió de rebel·lia que poden invocar tots aquells que s'aixequen contra el pensament dominant.

Netflix acaba d’estrenar Manual para señoritas, una comedieta d’època romàntico-carrinclona que imita Los Bridgerton, tant en la forma com en el contingut. En aquesta versió, la protagonista és la Señorita Bianda, una jove que es guanya la vida fent de dama de companyia de noietes en edat de casar-se per garantir que els homes que escullen respectaran el seu honor. Un vidu la contractarà per gestionar la vida sentimental de les seves tres filles. I un fillol ociós serà l’últim en discòrdia en tota mena de triangulacions i embolics eròtico-festius. Ara bé, si algú espera veure els culs, els pits, les exhalacions de plaer i les cavalcades intenses dins dels carruatges, que no es faci il·lusions perquè aquest Manual para señoritas és força més pudorós que la seva referent nord-americana. Aquesta sèrie té els efluvis de la literatura de Benito Pérez Galdós, amb intrigues matrimonials, discussions entre germanes, conflictes reputacionals i estratègies per mantenir l’estatus. Un còctel mal barrejat de Fortunata y Jacinta, La de Bringas i Tormento. Com és habitual en aquest tipus d’arguments, es busca el diàleg enginyós, el sarcasme picantó, la coqueteria trapella i el decòrum impostat. Ara bé, les trames són extremadament previsibles i busca seduir l’audiència més adotzenada pel pessigolleig dels flirtejos que no pas per l’esperit crític i l’audàcia per construir conflictes.

Dilluns a la nit s’estrenava El mal invisible, la nova dosi d’assassinats i truculències per compensar el final de Crims. La nova sèrie relata les misèries policials d’una Barcelona confinada per la pandèmia mentre s’investiguen els assassinats en sèrie de persones sense llar. La història està inspirada en fets reals, una etiqueta que ja sembla obligatòria per vendre qualsevol producte audiovisual. 

Adolescence (Adolescència), la sèrie magistral de Netflix de què parlàvem dissabte en aquesta columna, té la potència per devastar-nos emocionalment. És necessari pair-la, perquè el pòsit de la història queda dins teu durant dies. Després de la primera setmana d’èxit, la plataforma ha explicat, a través de les xarxes socials, com ha rodat cada episodi a través del pla seqüència. Cada capítol es gravava sencer sense aturar la càmera, connectant-la a l’inici de l’acció i mantenint-la fins al final. 

Olvido Gara Jova també ha volgut tenir el seu propi documental i formar part del col·lectiu d'estrelles amb contingut autoreferencial a les plataformes d'estríming. Després de rebre diverses propostes de diferents productores, la popularment coneguda com a Alaska va acceptar l'oferta audiovisual de Movistar+ per relatar la seva història vital de l'anonimat fins a l'ascens com a icona cultural en plena Movida Madrileña dels anys 80. La sèrie, estrenada aquest diumenge, porta per títol Alaska revelada.

Escric aquest article per recomanar-vos vivament la sèrie True love, que trobareu a Filmin. Segurament si ja heu superat allò que en diem la maduresa i esteu entrant en allò que en diem, eufemísticament, la tercera edat, o sigui, la vellesa, us impactarà tant com a mi.

La plataforma Movistar+ acaba d’estrenar la primera meitat de Los años nuevos, una sèrie de deu capítols que observa la intimitat d’una parella al llarg d’una dècada, dels trenta als quaranta anys dels seus protagonistes. Són l’Ana (Iria del Río) i l’Óscar (Francesco Carril), que es coneixen una nit de Cap d'Any. Ella fa l’aniversari l’1 de gener i ell el 31 de desembre. La sèrie aprofundeix en la quotidianitat d’aquesta parella d’una manera singular: només a partir del que passa en aquest traspàs d’any. L’estructura s’assembla a la de Siempre el mismo día, la sèrie de Netflix basada en la novel·la Un dia de David Nicholls, que segueix la relació al llarg dels anys de l’Emma i el Dexter. Cada capítol, el mateix dia d’anys consecutius. En el tràiler de Los años nuevos sembla haver-hi fins i tot alguna aclucada d’ull a l’argument de Nicholls, com si juguessin a crear un cert suspens als espectadors que hi puguin intuir algun paral·lelisme.

“Whatever you say, say nothing” és una expressió popular irlandesa que defineix prou bé la cultura i el tarannà de la seva gent, fins i tot amb un sentit de l’humor molt genuí. Diguis el que diguis, no diguis res. Connecta amb les tensions i els secrets de The Troubles, el conflicte d’Irlanda del Nord. El premi Nobel de literatura Seamus Heaney la va fer servir com a títol d’un famós poema que s’ha analitzat fins al més mínim detall. L’escriptor i periodista Patrick Radden Keefe va agafar la segona part de la frase per batejar el seu magnífic llibre sobre la violència i la memòria a Irlanda del Nord. Una història real que ara la plataforma Disney+ ha convertit en una de les millors sèries que s’han estrenat darrerament. Nou capítols que sintetitzen l’obra de Keefe mantenint aquesta mirada panoràmica sobre el conflicte irlandès. A partir d’un cas molt concret i colpidor, el de Jean McConville, s’estructura tota la complexitat política a través de vides que s’entrecreuen al llarg dels anys. McConville era una mare de deu fills que va desaparèixer després que uns membres de l’IRA se l’emportessin de casa seva. Dolours i Marian Price eren dues germanes que formaven part d’un escamot d’elit de l’Exèrcit Republicà Irlandès. Les seves vides serviran per desencadenar les diferents trames. Igual que el llibre de Keefe, l’estructura es desenvolupa a través d’un procés de documentació periodístic. A partir de l’any 2001, alguns dels antics membres de l’IRA van participar en un projecte per construir un registre oral del conflicte d’Irlanda del Nord. L’enregistrament d’aquestes converses amb els protagonistes serviran per construir flashbacks que permetran recrear la quotidianitat d’aquells anys de terror i violència. És una sèrie amb múltiples capes narratives que van connectant entre elles, superposant-se i definint vincles entre personatges. Els salts temporals serveixen per fer respirar la història, perquè a mesura que avança, la sèrie va adquirint més intensitat emocional i narrativa. Say nothing compta amb un elenc d’actors magnífics que acaben proporcionant una pàtina gairebé documental a la ficció. Però el més interessant de la sèrie és que no pretén ser una simple postal d’una època sinó que vol ser molt contundent a l’hora d’explicar un fet concret. És un thriller polític molt ben cosit que es posiciona molt clarament en la seva intenció. Al final de cada capítol apareix una llegenda: "Gerry Adams sempre ha negat haver sigut membre de l’IRA o haver participat en actes violents vinculats a l’IRA". En alguns episodis la llegenda fins i tot va acompanyada d’un segon rètol on s’especifica que Adams, president del Sinn Féin, també nega haver estat implicat en els assassinats o la desaparició d’altres personatges que es relaten a la sèrie. Però aquests aclariments es converteixen en un acte de sarcasme, perquè el que fa la sèrie, des del primer moment, és demostrar tot el contrari: que Gerry Adams menteix. Say nothing, per tant, és molt més que un retrat de The Troubles. Contradient el seu títol, aconsegueix dir moltíssim d’un conflicte històric des d’una humanitat impactant. 

Aquest estiu, a l’hora de la sobretaula, TV3 ha substituït el Com si fos ahir per El doctor Martin, una sèrie britànica que explica les vicissituds del metge Martin Ellingham (interpretat per Martin Clunes) a l'hora d'adaptar-se a una petita localitat costanera de Cornualla. L’humor radica en la personalitat singular de tots els personatges, més aviat estereotipats, que acaba conformant una comèdia poc subtil, molt elemental, però molt efectiva a nivell d’audiència. La ITV la va emetre entre el 2004 i el 2022, s’ha exportat arreu del món i se n’han fet adaptacions en diversos països d’Europa, Espanya inclosa amb Doctor Mateo (Antena 3). 

Isabel Pantoja està a punt d'esgotar totes les alternatives per aconseguir saldar el seu deute amb Hisenda. Segons ha avançat Semana, la tonadillera està valorant diferents ofertes audiovisuals interessades en narrar la seva història personal. Entre elles hi ha les propostes milionàries de Televisa, Mediaset i Radiotelevisió Espanyola, però la que sembla que més li ha interessat és la d'Antonio Banderas, que està disposat a pagar 4 milions d'euros per un pack on s'inclou una entrevista documental i una sèrie biopic. El contracte entre protagonista i productora està previst que se signi al setembre, la qual cosa suposaria un retorn de la viuda de Paquirri al focus mediàtic després d'anys de mantenir-se'n aïllada.

El mes d’abril passat es va estrenar als cinemes Civil War, una de les millors pel·lícules de l’any. Dirigida per Alex Garland, és una distopia que ens situa al mig d’una guerra civil als Estats Units des del punt de vista dels fotoperiodistes que cobreixen el conflicte. És un film pacifista i antipatriota, sobretot perquè els seus protagonistes ho són. És també una advertència, un crit desesperat d’alarma. No necessita explicar les raons que han portat el país al conflicte ni cal especificar líders ni referents. L’espectador identifica perfectament el pòsit argumental, perquè és el mateix que polaritza la societat nord-americana.

Una de les sèries més contundents i reveladores d’aquesta temporada és El caso del Sambre, a Movistar+. Relata el cas real d’un home que es va mantenir impune durant més de trenta anys agredint sexualment una seixantena de dones de les localitats de la riba del riu Sambre, a França. La sèrie alerta que més que reproduir els fets amb exactitud, vol retre homenatge a les seves víctimes. I ho fa transgredint la narrativa habitual de les ficcions sobre violadors en sèrie. No veiem mai cap agressió i és a través de les denúncies de les dones que entenem la seva manera d’actuar. Cadascun dels sis episodis mostra una etapa diferent de la història i alguns dels seus protagonistes: la primera dona que va denunciar la violació el 1988, la jutgessa que va abordar el cas el 1996 vinculant totes les agressions, l’alcaldessa que ho denuncia públicament el 2003, la científica a qui recorren per a la investigació el 2007, el comandant de la policia que, el 2012, assumeix la investigació i, finalment, el violador i la darrera de les seves víctimes el 2018.

Aquest estiu TV3 s’ha aventurat a emetre una sèrie que no està pensada per al públic adolescent. Els més interessats en la matèria han de saber que s’han acabat els jovenets sense samarreta, les escenes de sexe i les seqüències musicals nocturnes amb il·luminació suggeridora. Per a l’audiència més veterana han pensat en senyors que tenen por de fer-se una anàlisi de femta, arrendadors de l’Opus racistes i dones madures estafades a internet per seductors farsants. Tot el que estàveu desitjant per a les tòrrides nits d’estiu. Per això TV3 ha fet Vintage, una ficció que només amb el títol ja adverteix del component passat de moda que pretén retratar, gent d’una altra època que no sap per on navega. Els protagonistes, en Paco (Abel Folk) i en Genís (Lluís Villanueva), són dos amics que passen de la cinquantena i que estan en plena crisi existencial. Els resulta difícil adaptar-se a les transformacions socials, però les circumstàncies personals els obliguen a esforçar-s’hi. En Genís és terapeuta i creador del mètode Les ulleres de l’entusiasme, una teoria sobre l’optimisme vital que ni ell mateix aconsegueix posar en pràctica. Les dificultats econòmiques l’obligaran a tenir de pacient el seu amic masclista. Un i altre posaran en evidència les mancances d’una masculinitat obsoleta que els confronta amb les generacions més joves i el seu entorn. Vintage és una comedieta de personatges histriònics i estereotipats que retrata el desconcert d’un perfil d’homes. La sèrie fa humor a partir del seu patetisme i de les seves dificultats per desconstruir-se a contracor.