El temps és or, sens dubte, i si es vol un Rolex per mesurar-lo, encara més. I per raons no només relacionades amb el preu, que també, sinó, literalment, pel temps que podeu trigar a comprar-vos-en un de nou. Això, si us el podeu arribar a comprar mai. Perquè encara que tingueu tots els diners del món, ser-ne propietari no és tan senzill com bufar i fer ampolles. No és possible, per exemple, entrar en una de les botigues distribuïdores oficials a Barcelona, al passeig de Gràcia, o a Bond Street, al centre de Londres, i sortir-ne amb 9.000, 30.000 o 60.000 euros menys al compte corrent –depèn del caprici– però, almenys, lluint un Rolex al canell.

Què diferencia Las últimas estrellas de Hollywood d'altres docusèries que ens endinsen en la vida i obra d'actors i actrius claus de la història del cinema? Hi ha la dimensió mítica dels protagonistes, Paul Newman i Joanne Woodward, que van sumar al seu carisma per separat el fet de convertir-se en la parella ideal del Hollywood postclàssic. Però el documental en sis episodis creat per Ethan Hawke aporta a més a més una aproximació d'allò més adient a aquest matrimoni que van compartir mig segle de vida i van fer 16 pel·lícules plegats.

En un Hollywood ple de Brangelines i Bennifers, trobar relacions duradores i estables entre actors no és una tasca fàcil. Segurament per això, el matrimoni de cinquanta anys de Paul Newman i Joanne Woodward s'ha mitificat fins al punt d'esdevenir l'ideal al qual tothom, sigui part de Hollywood o no, hauria d'aspirar. El relat rosa i esquemàtic de la seva relació –construït sobre la popular frase de Newman "Per què hauria de buscar una hamburguesa a fora quan a casa tinc un filet?"– ha obviat durant molt temps els clarobscurs i els problemes que els actors van viure durant les gairebé sis dècades que van estar junts. Las últimas estrellas de Hollywood, la sèrie documental dirigida per Ethan Hawke que arriba aquest dijous a la HBO, és una aproximació profunda a una relació que, com totes, no va ser sempre perfecta i que, potser per això, toca més l'espectador.

Dues de les cinc filles de Paul Newman, Elinor i Susan Newman, han interposat una demanda contra la fundació que porta el nom del seu pare després que el consell d'administració reduís a la meitat l'assignació econòmica anual que rebia cada una d'elles per fer donacions a organitzacions benèfiques. Arran de la decisió del consell, cada una de les filles Newman rebrà 200.000 dòlars l'any en comptes dels 400.000 que rebien fins ara.

Les desigualtats, les refotudes desigualtats. Com ens les podem treure del cap? O bé, més ben dit, com hi podem conviure sense parar bojos? Treure-se-les del cap seria alguna cosa propera a la inhumanitat. Com ens podem treure del cap que aquests dies hi ha avis que han mort sols a casa seva perquè no tenien ningú amb qui estar? Com ens podem treure del cap que hi ha moltíssimes persones que han salvat la vida perquè es podien permetre pagar-se una mútua privada? Com ens podem treure del cap la gent que no té casa i viu la pandèmia al ras? Com ens podem treure del cap les famílies madrilenyes alimentades amb pizza durant dos mesos?

Paul Newman (1925–2008) va ser un dels últims actors aparegut durant l'edat daurada de Hollywood. A més d'actuar en unes 40 pel·lícules també en va dirigir cinc, entre les quals destaquen 'Rachel, Rachel' (1968) i 'El zoo de cristall' (1987).