Poc abans de morir de càncer, la Daphne, un dels tres personatges femenins de la novel·la, sent la necessitat de datar les fotografies del seu àlbum familiar. Superada la setantena, en Roland Baines, el protagonista, fa el mateix. I continua redactant els seus diaris personals. Pot semblar un home sense atributs. En la seva adolescència, el va seduir una professora de música nou anys més gran que ell, Miriam Cornell, que en va fer una mena d’esclau sexual. Aquella relació, tant intensa com alienadora —un abús en tota regla—, l’ha marcat de per vida. El 1986 la seva dona, Alissa Eberhardt —que havia estat professora seva d’alemany—, l’abandona per poder-se dedicar a escriure. Tenen un fill en comú, de pocs mesos, que es queda amb l’home. En Roland ha volgut ser moltes coses, i fins ha arribat a excel·lir en algunes. Diríeu que li manca força de voluntat per dedicar-se a fons a cap d’aquestes ocupacions —la música, el tenis, la poesia...—. En la seva existència modesta, però, ¿ha sigut més o menys feliç que l’Alissa, que s’ha convertit en l’escriptora més cèlebre del seu país? ¿O que en Robert, un germà seu desconegut, que apareix al segon terç del llibre, fill dels mateixos pares, cedit en adopció per ells, que ha menat una vida encara més convencional que la d’en Roland?

Un fetus és un “heroi existencial” de qui sempre et pots refiar

Ian McEwan assegura que el debat a l’entorn de l’avortament ni tan sols li va passar pel cap mentre escrivia Closca de nou (Anagrama), una novel·la narrada, alehop, per un fetus. S’ho va prendre com un repte literari i prou. “Només em fan aquesta pregunta des dels Estats Units. Soc d’una generació que sempre ha donat per descomptat el dret de la dona a decidir sobre el seu cos”. Costa de creure que l’escriptor britànic no pensés mai que un narrador intrauterí donaria ales als moviments pro vida, però me’l crec: la seva intenció no era prendre partit ètic ni polític sinó plantejar-se un desafiament narratiu, una trapelleria que només un escriptoràs com ell es podia permetre.

]]>

Comparant l’última novel·la d’Ian McEwan amb l’anterior, La llei del menor, em sorprèn descobrir que aquesta té, en l’edició d’Anagrama en català, dues pàgines menys que la nova, i si dic que em sorprèn és perquè si La llei del menor és una novel·la plena, sucosa, vessant d’idees, de diàlegs brillants, amb un tema apassionant i amb un desenvolupament exemplar, aquesta Closca de nou que ara ens ofereix ens remet al McEwan més facilot, més superficial, més buit i amb menys coses a dir: no és la primera vegada que l’autor britànic ens demostra com omplir 224 pàgines gairebé amb no res.

]]>

Demasiada felicidad, Secretos a vocesEscapadaFlores para Hitler, Los hermosos vencidos o Comparemos mitologíasEl juego favoritoAmor perdurableExpiaciónSolar

]]>

El britànic Ian McEwan reflexiona en la seva última novel·la Solar (Empúries / Anagrama) sobre el canvi climàtic en la terra de la mà de Michael Beard, un físic en hores baixes que va rebre fa anys el Premi Nobel, i al qual veu com un "reflex de la debacle que va ser la Cimera de Copenhaguen de 2009". McEwan ha reconegut que feia anys que desitjava abordar la problemàtica del canvi climàtic, però ho considerava "un repte molt difícil, perquè és un tema molt carregat d'estadístiques, de pura ciència i també està molt polititzat". No obstant això, fa un temps va assistir a una conferència amb científics i allà "entre la broma" va aparèixer el personatge de Beard, un home en la cinquantena, en plena crisi del seu cinquè matrimoni, escèptic en un principi i que acaba com un ferm defensor de la lluita contra el canvi climàtic. "Seria una versió molt extrema de nosaltres mateixos", ha postil·lat.

]]>