L’altre dia vaig anar a un institut on els alumnes de segon de batxillerat havien llegit Biografia del foc. Aquest llibre no és segurament el més indicat per a batxillers, perquè alguns contes tenen una temàtica que els queda potser massa lluny i, en general, té un punt de complexitat que, veient com està el nivell de comprensió lectora, fa que es pugui sospitar que no els serà fàcil. Tanmateix, aquestes xerrades a centres de secundària sempre són interessants, sobretot perquè t’adones que se sorprenen que els escriptors siguem persones normals. I part de la feina és aquesta: aconseguir que els adolescents no ens considerin una mena de rates de biblioteca reprimits i antiquats que no escrivim sobre la vida sinó sobre abstraccions intel·lectuals buides. També en aquesta ocasió va ser interessant la xerrada, en especial quan va sortir el tema del sexe.

És la primera persona de la seva família que va estudiar a la universitat. Llicenciada en filologia anglesa, es va interessar en estudis de vigilància en la literatura moderna i una beca Fullbright la va portar el 2014 als Estats Units. Avui és professora al Barnard College de la Universitat de Colúmbia, un centre sobre estudis de gènere. La seva tesi porta per títol: Amor algorítmic, reorganització de l'amor romàntic.

El primer lloc on els adolescents comencen a expressar la seva identitat és a la seva habitació. A vegades ho fan volent canviar mobles. Són canvis que estan relacionats amb el procés de construcció de la seva identitat. El gest de tancar la porta suposa que el jove comença a buscar la seva privacitat, a explorar i trobar-se amb la seva intimitat. “És l’inici del procés de construcció de la seva identitat més activament. Sol passar entre els 12 i els 15 anys, tot i que hi ha joves que no necessiten fer-ho mai”, comenta Sara Desirée Ruiz, educadora social i psicoterapeuta especialitzada en adolescència. El que proposa a les famílies és que observin i quan els adolescents comencin a tancar la porta, la família haurà de trucar abans d’entrar.

Amb el seu anterior curt, Suc de síndria (2019), Irene Moray (Barcelona, 1992) va guanyar tant el Goya com el Gaudí i va estar nominada als Premis del Cinema Europeu, un aval més que suficient per assenyalar-la com a gran promesa del cinema català. Sis anys després, i mentre treballa en el seu primer llarg, Moray estrena al Festival de Locarno un nou curt, Plàncton, que relata el retrobament entre dos amics de la universitat al Cap de Creus. Les emocions reprimides, l'energia alliberadora del sexe i la dimensió sensual de la natura segueixen presents en el cinema de Moray, que aquest cop afegeix un element màgic i poètic a les seves imatges.

Clubs swinger, festes sex positive, shibari, introducció al BDSM, experiències tàntriques... L’oferta d’oci enfocat a l’experimentació sexual pren visibilitat en diferents espais de les ciutats catalanes. “Primer es parlava de sexe liberal, i ara es parla de sex positive [o pro sexe], que fa referència a l’apertura a l’experimentació de la sexualitat i que és més obert pel que fa a l’orientació sexual i a la diversitat de pràctiques”, explica Marina Vivó, psicòloga i sexòloga. “Apertura no vol dir obligació de tenir sexe”, aclareix. De fet, el consentiment i el respecte són claus en aquests espais que tenen filtres d’admissió i normes de comportament. Per això hi predominen la discreció i la confidencialitat, que alhora els fa força hermètics –també perquè les polítiques de les xarxes en censuren la promoció.

Aquest llibre s’inscriu en una ja nombrosa tradició d’autobiografies per part d’això que ara s’anomena “treballadores sexuals”. I es publica ara, precisament quan fa poc de l’edició d'Historia de mis ocho pecados, de Lea Ferrer (pseudònim). Tots dos volums són d’aquells que s’oferten a Amazon sota l’epígraf Hechos reales.

S’ha fet molta literatura –o metaliteratura– sobre el procés de l’escriptura d’un llibre. Aquests escriptors patint per cada frase, alcoholitzats o drogats, segregant un dolor infinit per haver d’infantar un text amb les dosis d’originalitat o almenys gravetat formal i dramatisme que justifiquen el seu herculi esforç. Davant Dick o la tristeza del sexo, en canvi, jo m’imagine el seu autor, Kiko Amat, passant-s’ho refotudament bé amb la seua redacció. Perquè encara que el que s’hi aborda és una vivència sexual desaforadament traumàtica, la intenció de l’autor i els recursos que posa al seu servei no deixen de ser plenament jocosos.

L'actriu catalana Anna Castillo es va asseure aquest dimarts a la nit al sofà de La revuelta per presentar la nova sèrie Su majestad. Però abans d'entrar en matèria, Broncano va fer-li les "preguntes clàssiques" sobre diners i activitat sexual que fa a tots els convidats quan visiten el programa de RTVE. Amb la naturalitat que la caracteritza, la intèrpret es va mostrar descol·locada per les preguntes. Així i tot, va respondre amb "contundència" el qüestionari, segons va concedir el presentador.

Si aquest 2025 vostè no ha estat infidel, és possible que la seva parella sí. Almenys això es desprèn de les dades que ha fet públiques el portal de cites extraconjugals i no monògames Gleeden, que assegura que el gener és el mes en què es produeixen més infidelitats de tot l'any. Aquesta plataforma d'origen francès compta amb més de 12 milions d'usuaris al món i registra un augment d'activitat superior al 450% a principis d'any. "Les parelles han estat molt temps juntes al desembre, cosa que pot acabar afectant la seva relació si no està ben gestionada", explica Silvia Rubíes, responsable de comunicació de la plataforma.

El 2018 Selena Soro (Barcelona, 1991) va fer un canvi de vida radical: va deixar Barcelona i la feina com a periodista de l'ARA per instal·lar-se en una cabana de fusta al mig del bosc i dedicar-se a escriure. També va transformar les relacions afectives, va apartar-se de la monogàmia i va abraçar el poliamor. Els primers fruits del seu camí literari van arribar el 2020, quan va publicar Misteris de la boira (Columna, Premi Carlemany), i van continuar el 2024 amb L'últim corb (Columna), la segona part d'aquesta saga fantàstica i juvenil. Ara Soro s'estrena en la literatura per a adults amb No sé si dits o llavis (Columna), la història eròtica de dues amigues que exploren el seu vincle alhora que una d'elles passa un dol. L'escriptora entén l'amor sense possessió i viu en diàleg constant amb la naturalesa, una manera d'estar al món que reverbera en la seva literatura i, especialment, en aquesta novel·la sobre acceptar allò que els altres et poden donar.

Brian Willoughby sap que està fent una bona feina quan els pares se senten incòmodes. La raó és que gran part de la seva feina consisteix en dir-los que els seus fills adolescents miren pornografia, dura, explícita i sovint violenta. Willoughby és científic social a la Universitat Brigham Young, on estudia els hàbits pornogràfics dels adolescents i l'impacte que això té en les relacions. Parla sense embuts. "Sempre he d'anar amb compte d'expressar les coses: «No dic que la pornografia sigui bona, però sí que és una realitat» –diu–. Pots amagar el cap i fer com si no existís, i dir que això és dolent o utilitzar el llenguatge de l'addicció, però has de tenir una comprensió realista del que passa".

Babygirl sembla voler resoldre, d'una vegada per totes, l’esgotada pregunta freudiana “Què vol la dona?” En vista de la nova pel·lícula de l'actriu i directora neerlandesa Halina Reijn, la resposta és senzilla: un bon got de llet acompanyat, si és possible, de Harris Dickinson ballant sense samarreta al ritme del Father figure de George Michael. Si això sona a clixé és perquè, certament, ho és: Reijn aborda la dialèctica entre submissió i dominació implícita en tot acte sexual, però no amb el cerebral nihilisme de La pianista, una de les seves referències, sinó amb l'erotisme setinat d'anunci de perfum del thriller sexual dels vuitanta.

Em mirava el programa First dates, que és un programa de “cites” reals, com una agència matrimonial en la qual un espectador “demana” el tipus de parella que busca i els presentadors li proposen algú “afí”. Al final els dos participants decideixen si tindran “una segona trobada”. En aquest programa que em mirava, una dona deia a la seva parella proposada que no volia amb ell una relació però sí “quedar para echar un buen polvo”. Ell hi estava d’acord i li ensenyava la llengua, que era una llengua descomunal, que es veu que servia molt bé (ella de seguida ho va intuir i verbalitzar) per llepar diverses zones corporals. Al programa tot sovint es fan petons amb llengua o xarrupades d’orella i balls eròtics esforçats i tristíssims.

¿Com és possible que una companyia que es dedica a matar gatets tingui com a part de l'accionariat, encara que sigui molt petita –un simbòlic 1,5%–, el Tresor de sa majestat? Tot plegat és una mica enrevessat i està relacionat amb la pandèmia i amb el sexe segur i empoderat per a dones –i alhora arrauxat i en un entorn en què qualsevol fantasia és possible– que no pas amb l'extermini indiscriminat i en massa d'amables mascotes.

Parelles preocupades perquè tenen libidos “incompatibles”. Persones que lluiten per arribar a l’orgasme. Amants que es pregunten si tenen una quantitat “normal” de sexe. Els terapeutes, educadors i investigadors sexuals tendeixen a veure aquests problemes a la consulta una vegada i una altra. Ens hem posat en contacte amb ells per preguntar-los què els agradaria que la gent sabés sobre el sexe i la intimitat. Això és el que ens ha explicat:

A les cornises de l’església de San Pedro de Cervatos (Cantàbria) hi ha imatges de sexe explícit: s’hi veuen coits, dones i homes mostrant obertament els seus genitals, mares parint, cossos femenins despullats... Un tipus d’imatges que serien molt més abundants a les esglésies romàniques de tot el territori peninsular si no fos perquè durant els segles XIX i XX part del patrimoni va ser destruït. "És un tipus d’imatges que van sorgir sobretot als segles XI, XII i XIII i que van perviure fins que als segles XIX i XX van ser destruïdes per culpa de la intransigència religiosa i el tabú sexual", assegura la historiadora i filòsofa Isabel Mellén, que acaba de publicar El sexo en tiempos del románico (Crítica).

Estrenada el 1974, Emmanuelle va ser un fenomen cinematogràfic global, una pel·lícula eròtica dirigida pel fotògraf francès Just Jaeckin que va eixamplar els límits del que es podia mostrar –sexualment parlant– en una pantalla de cinema. Cinquanta anys després, Emmanuelle té una nova versió o, més ben dit, la novel·la en què es basava la pel·lícula de Jaeckin té una nova adaptació, dirigida per una de les cineastes europees del moment, Audrey Diwan, que assegura que no ha vist l’Emmanuelle original. "Fa molt de temps en vaig veure uns vint minuts i vaig tenir la sensació que no era una pel·lícula per a mi", ha explicat la directora al Festival de Sant Sebastià, que inaugura la seva 72a edició aquest divendres precisament.

Parelles preocupades per les libidos “incompatibles”. Persones obsessionades per arribar a l'orgasme. Amants que es pregunten si tenen una quantitat de sexe “normal”. Els terapeutes, educadors i investigadors sexuals solen veure aquests problemes una vegada i una altra. Ens hem posat en contacte amb diversos experts per fer-los la pregunta següent: què t'agradaria que sabessin les persones sobre el sexe i la intimitat? I aquestes són les respostes:

Podrien ser una altra mena de X-Files, d'expedients X. Però res a veure amb els misteris de ciència-ficció que investigava l'agent Dana Scully, a qui va donar vida l'actriu nord-americana Gillian Anderson. Més aviat són els misteris de la X de sexe. Confessions impossibles o quasi impossibles de fer de viva veu i a cara descoberta, i que només gosen explicitar-se sota condició d'anonimat. Rere aquestes confidències íntimes, unes poques preguntes que obren la caixa dels trons: si penses en sexe, què vols realment? Què vols quan ningú t'està mirant? Amb qui fantasieges quan has tancat els llums?

Anem a pams. Òbviament, quan parlem de sexe no ens referim a l’acte sexual, però tampoc al gènere. Ja s'ha dit: el sexe, masculí o femení, es basa en la biologia, mentre que quan parlem de gènere ens referim a rols i comportaments socials i, per tant, el sexe no necessàriament ha de coincidir amb el gènere. I, com és sabut, de gèneres n’hi ha més de dos.