Darrere l'alegria rítmica de l'ska i els vídeos de pantomima del grup britànic Madness hi havia tot d'esquerdes socials i personals. Però no volien drama, sinó comèdia, que és com la classe obrera britànica s'explicava sovint en èpoques de crisi. I així hi havia tot de gent ballant cançons que no eren tan alegres com semblava, o que eren precisos retrats de famílies treballadores fets amb versos costumistes, com la immortal Our house. És la màgia del pop britànic hereu dels grans narradors de la literatura anglesa. En Lluís Gavaldà, d'Els Pets, podria fer una tesi doctoral sobre aquesta mena de cançons.

La història del pop, com gairebé totes les coses que ens emocionen, s'ha construït a base de narratives. Entre totes elles, en trobaríem poques de més excitants que la de la 2 Tone Army, el batalló de grups del segell fundat pel britànic Jerry Dammers, que a finals dels anys setanta va mesclar joves blancs de classe obrera amb immigrants jamaicans als barris industrials anglesos. D'aquell maridatge en van sortir grups imprescindibles de la New Wave com The Beat, Elvis Costello & The Attractions i The Selecter, però, per sobre de molts senzills d'èxit, va ser una de les millors respostes del proletariat britànic al racisme i feixisme que aquella època centralitzava el National Front.

La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

No he pogut parar de pensar en el vestit de Marilyn Monroe que Kim Kardiashan va fer malbé a la Gala del Met celebrada el 2 de juny, un fet que s’ha sabut aquesta setmana. Tota la història és un despropòsit: Kim Kardashian va perdre 7 quilos en tres setmanes per entrar al vestit (¿encara estem així?) i tot i això el va acabar fent malbé. El vestit es considera patrimoni històric i els experts han posat el crit al cel per aquest mal ús.

]]>

'Va ser una festa' podria ser l'eslògan que definís la sisena edició del Vida Festival de Vilanova i la Geltrú. Per dos motius: perquè ho va ser, una festa, i perquè aquesta va ser l'última frase que va entonar el cantant de Madness abans d'acomiadar-se. Ho poden corroborar els 32.500 assistents que s'han apropat aquest cap de setmana a la Masia d'en Cabanyes, una xifra rècord que marca "un màxim" per als organitzadors del Vida. És la primera vegada que el festival topa amb problemes –cancel·lació d'un nom important i ruixats de pluja puntuals– però pràcticament ni s'han notat, per l'encert en la proposta artística i el més que consolidat emplaçament. "Ens preocupava que la baixa de Beirut afectés el festival, però no hi ha hagut ni una sola persona que hagi retornat l'entrada", explica Dani Poveda, el seu director, que pensa que l'èxit del Vida és, precisament, "l'assistència massiva d'un públic fidel".

]]>

The Penguins, la banda de música jamaicana coneguda pel projecte familiar Reggae per Xics, ja ha enllestit un nou disc, 'Herois de cartró', que publicarà Buenritmo el 9 de novembre. De moment ja se'n pot escoltar una cançó, 'Cent mil barrots', que ve acompanyada d'un videoclip dirigit per Joan Riera.

]]>

Encara que avui pugui semblar una quimera, va haver-hi una època en què una cançó pop d’una banda de classe obrera podia arribar al número 1 de les llistes d’èxits sense tenir una multinacional ni una promoció digna al darrere. Només feia falta un senzill que connectés amb la gent. En aquest context van aparèixer Madness, un dels grups bandera -els altres serien The Specials- de l’onada revival de l’ ska anglès de finals dels anys 70. “Eren temps foscos, sense esperança, però vaig tenir la sort de trobar un grup de nanos amb qui compartia aspiracions: escapar-nos d’aquella obscuritat i divertir-nos per sobre de tot”. Parla Graham McPherson, conegut popularment com a Suggs, veu i ànima de la banda de Camden Town. “La nostra vida al North London no tenia gaire bona pinta, amb 16 anys teníem feines de merda i ni un duro, jo tallava carn en una carnisseria. La música ens va salvar”, explica.

]]>

Entre el 26 d’octubre i el 5 de novembre se celebra, als cinemes Aribau, la quinzena edició del festival de cinema documental musical de Barcelona, l’In-Edit. Plenament inserit en el mapa cultural de la ciutat, són dies marcats en vermell a l’agenda de melòmans musicals d’arreu del país, que any rere any gaudeixen dels millors documentals de gènere al centre de la capital. In-Edit és un festival en què s’han vist cintes llegendàries com Joy Division, dirigida per Grant Gee amb guió de Jon Savage, d’altres increïblement didàctiques -encara es recorden les aglomeracions per veure el seguiment antropològic del heavy metal a Metal: A headbanger’s journey -, pel·lícules que reunien figures extraordinàries a l’estil de No direction home, amb Bob Dylan i Martin Scorsese en una mateixa obra. I, per descomptat, històries màgiques i contundents com l’immens entusiasme que va ser descobrir Sixto Rodríguez a Searching for Sugar Man. Mai sabem per on pot sorprendre’ns l’In-Edit perquè, sovint, el més interessant arriba fora dels grans noms, quan menys t’ho esperes. D’artistes immensos a microescenes perdudes de la mà de Déu: aquests són els documentals que no t’hauries de perdre d’aquesta edició.

]]>

El Festival In-Edit, la quinzena edició del qual se celebrarà a Barcelona del 26 d’octubre al 5 de novembre, ja fa anys que s’ha consolidat com a aparador del cinema documental musical, tant internacional com nacional. I ho ha fet mirant de construir una panoràmica oberta i fugint tant com sigui possible de les lògiques propagandístiques i fetitxistes. Com diu el director artístic del festival, Luis Hidalgo, l’In-Edit “mira el món, la vida, a través del documental musical”.

]]>

A les actuacions ja anunciades de Jack Johnson, Calle 13, Fat Freddy's Drop, Ayo, Delafé y las Flores Azules i Antònia Font, se sumen quatre nous noms a l'edició de 2011 de Cruïlla Barcelona: Public Enemy, els padrins del hip-hop, Madness, pioners del revival ska als anys setanta i que defensaran el recent The Liberty of Norton Folgate, èxit de vendes, Alborosie & The Sheng Yeng Clan, una de les figures del reggae actual, i The Heavy, grup de soul que ens presenta el seu segon treball The House That Dirt Built.

]]>