L'actor Barry Keoghan, conegut per pel·lícules com Saltburn o la més recent Peaky Blinders: l'home immortal, ha denunciat l'assetjament que ha patit a les xarxes socials i que s'ha centrat principalment a criticar la seva aparença física. En una entrevista concedida a la revista nord-americana Entertainment Weekly, ha detallat que aquesta campanya d'odi ha alterat la seva vida i la seva manera de comportar-se. "Ha fet que em tanqui en mi mateix, que no vulgui anar enlloc, que no vulgui sortir", diu.

Quan una personalitat pública, amb més de sis milions de seguidors, dona la seva opinió a través de les xarxes socials ha d’anar amb cautela. L’exfutbolista del Reial Madrid Javier Chicharito Hernández (1988) ha estat al focus de la polèmica per unes declaracions masclistes a través del seu compte d’Instagram. El davanter mexicà va afirmar que les dones estan “fracassant” i que haurien de permetre "ser liderades per un home que l’únic que vol és veure-les felices". Dos dies abans, en un altre vídeo a les seves xarxes socials, va qüestionar les dones que volien un "home proveïdor" però que consideraven que “netejar és opressió patriarcal”. Assegut al sofà amb una gorra, el jugador comença a parlar en aquests termes: “Dones, esteu fracassant i esteu erradicant la masculinitat fent la societat hipersensible. Encarneu la vostra energia femenina cuidant, nodrint, rebent, multiplicant, netejant, mantenint la llar, que és el lloc més preuat per a nosaltres, els homes”.

Dos personatges més grans que la vida, el convuls i apassionant context historicopolític que va propiciar que es coneguessin, la consciència sempre viva del lector que, d’aquella coneixença, en va sortir un clàssic de la literatura política i moral que fa cinc segles que es llegeix i és influent: aquestes són les matèries primeres d’Avui, com ahir, una novel·la menor però interessant que el prolífic escriptor britànic William Somerset Maugham (París, 1874 - Niça, 1965) va publicar el 1946 i que ara Navona ha recuperat en català en una traducció d’Elisabet Ràfols.

A primera hora del matí del 7 d’agost de 1974, el francès Philippe Petit creuava, fins a vuit vegades i gràcies a un cable d’acer estès subreptíciament, els 42 metres de distància entre els terrats de les Torres Bessones, a 417 metres d’altura. Aquell desafiament de l’abisme va impactar fortament Rafael Argullol (Barcelona, 1949). No era per voler-lo emular perquè el vertigen li ho impediria, sinó perquè, en la dansa aèria de l’equilibrista, l’assagista –atès que rebutja les etiquetes de filòsof, professor...— hi veia una analogia de la seva pròpia escriptura memorialística, dins d’un fràgil equilibri entre el dietari contemporani, la reconstrucció biogràfica (la infantesa marcada pel matriarcat, la joventut polititzada –amb un retrat impagable de Manuel Sacristán— i la maduresa formativa) i la digestió d’una vida de lectures, viatges i coneixences.

Traduït per Ferran Ràfols Gesa, Fills de l’albatros és un recull de dos relats imaginatius, càlids en imatges i molt íntims que se serveixen de la psicoanàlisi perquè la grandiosa Anaïs Nin (1903-1977) faci ús de l’espontaneïtat i l’associació d’idees pròpies del jazz per parlar de l’androgínia i l’homosexualitat des d’una perspectiva que poques obres literàries van gosar fer a l’Amèrica dels anys quaranta. Fills de l’albatros és un llibre pioner en el tractament de la mirada femenina, escrit l’any 1947 i revisat per l’autora el 1959. El volum forma part de la pentalogia publicada per LaBreu en català i que compta amb títols com Escala cap al foc, Les quatre cambres del cor, Un espia a la casa de l’amor i La seducció del minotaure, inclosos dins el títol genèric de Ciutats de l’interior.

Podrem llegir per primer cop en català els contes de l’escriptor nord-americà Stephen Dixon (1936-2019), un dels pares espirituals d’autors com ara George Saunders, amb qui els contes de Dixon comparteixen el fet de ser peculiars, originals i idiosincràtics però de tota una altra manera, també perquè van ser escrits molts anys abans, durant els vuitanta. És ara que ens adonem de qui era el pioner, per la qual cosa hem d’agrair l’esforç d’editorials com La Segona Perifèria, que ens ajuden a completar filiacions literàries.

David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1970) és un narrador, articulista i traductor andorrà que també ha fet incursions puntuals en la poesia i l’assaig. Després de Cartes mortes, la ficció més marciana mai sortida de ploma andosina i de la sensacional faula distòpica Res no és real, ara LaBreu Edicions li publica La Torre dels Russos, un treball d’investigació entre la ficció i la realitat sobre els misteris que envolten aquest famós edifici d’Andorra, un casalot ubicat al solà de Santa Coloma, en un paratge bucòlic de rouredes i prats a mig camí de la Margineda.

Reconec que Un lloc per a en Mungo, la segona novel·la de l’escocès Douglas Stuart (1976), d’entrada pot fer una mica de peresa. Al cap i a la fi, explica una història que ja hem vist i ja hem llegit en desenes de pel·lícules, de telesèries i de novel·les: l’entrada en el món dels adults d’un noi que no és com els seus esperen que sigui ni tampoc com a ell li convindria ser si aspira a sobreviure en un entorn difícil i ple de prejudicis.

Quan va baixar de l’autobús no ho va fer precisament “amb l’altivesa radiant de Grace Kelly”, tot i que alguns la van trobar refinada i tal vegada arrogant. Una veïna va dir “que semblava sortida d’un hivernacle”. I una mica d’un hivernacle o d’una bombolla sí que sortia, perquè això va ser per a ella la llar familiar, on va créixer com a filla única aïllada del soroll mundà i també d’esquena a la realitat política del país. Feia dues dècades que la Guerra Civil s’havia acabat i allà, envoltada de muntanyes, compliria vint anys. La jove mestra deixava enrere la casa de la carretera, aixecada en algun lloc imprecís de l’Empordà, i tancava amb clau i forrellat la primera etapa de la seva vida.

L’Anna i en Tom, que són parella, protagonitzen aquesta història. Ells dos i la ciutat de Berlín, que és on s’han instal·lat. Som a la segona dècada dels dos mil (la història s’acaba el 17). Treballen com a creatius: és a dir, com a dissenyadors gràfics. Mengen sa, abracen idees progressistes, consumeixen cultura pels quatre costats, són —no només per feina— addictes a les xarxes socials. Com una mena de hipsters que, tot i això, fan cara de poder-se fotre dels hipsters. Viuen la vida que han triat (¿qui ho pot dir, això?). L’excepció entre la seva colla d’amics de sempre i la parentela: “La forma de vida adulta suggerida per les seves famílies i tan escrupolosament escenificada per les seves amistats era el guió d’una altra generació”. Ells són molt del segle. El negoci els rutlla. Però es comencen a avorrir: “Feien per diners allò que temps enrere havien fet per passió”. Llavors tenen l’oportunitat de passar uns mesos a Lisboa i, d’aquí, saltaran a Sicília. En el fons, però, senten que la seva ciutat és Berlín. De moment, no tenen problemes de calés, malgrat que la feina sembla que disminueixi. Al final, l’Anna heretarà una mansió d’un oncle seu. El lector pensa (o aquest lector, si més no, pensa): qui pogués plorar amb els seus ulls!

Virginia Woolf vivia a través dels llibres. Els llibres eren les seves ulleres, la seva manera de mirar el món. Sense els llibres, Virginia Woolf no seria ella, sinó una dona anònima nascuda a Londres l’any 1882, tal vegada una mica depressiva però que potser no s’hauria suïcidat al bell mig de la Segona Guerra Mundial.

El lector ja em perdonarà que hagi donat un decasíl·lab tan llardós d’al·literacions com a títol d’aquesta crítica. Al final, no hi ha ben bé exili personal per al protagonista de la història; però l’amenaça no deixa d’angoixar-lo. Ens diu que està patint un “atac ferotge i sistemàtic”, produït pel setge impietós de l’especulació.

Crítica gastronòmica i assagista americana, M.F.K. Fisher (1908-1992) va néixer en una família de periodistes i escriptors. Ho va fer el dia 3 de juliol i ella sempre deia que si hagués nascut l’endemà li haurien posat el nom d’Independència. Va viure a cavall entre els Estats Units i França, treballant com a periodista i guionista per a pel·lícules a Hollywood. Al llarg de la seva carrera va publicar una trentena de llibres i és considerada una de les grans crítiques gastronòmiques del segle XX, amb uns llibres que són una barreja interessant d’assaig sobre gastronomia, llibre de memòries i literatura de viatges. Amb pròleg de Maria Nicolau i traducció d’Alba Dedéu, L’Altra Editorial apropa aquesta escriptora brillant al lector català. 

Rodolar per terra de riure: quant de temps fa que un llibre no ens ho provoca, això? I llegir una novel·la totalment dialogada: això tampoc no és habitual. Els arbres és la primera novel·la traduïda al català de Percival Everett (Geòrgia, 1956), un autor nord-americà ja mig veterà, elegant i punyent, que no ha tingut la sort que es mereixeria a les nostres latituds: a veure si amb aquesta sàtira divertidíssima sobre el racisme als Estats Units ho aconsegueix. Cal dir que la traducció de Jordi Martín Lloret era difícil, tant pel registre col·loquial com pel ritme endimoniat del llibre, i que està més que aconseguida: bravo!

Aquest llibre és una lliçó de composició narrativa. Amb ben pocs elements —un argument esquemàtic, dos protagonistes i un temps lineal que abraça uns quatre anys—, J. M. Coetzee ens convenç de la necessitat d’una història com aquesta (i, de retruc, sembla que ho faci també de la futilitat d’un gran nombre de novel·les que es publiquen arreu, bufades i sobreres com el paper amanyogat que omple un parell de sabatilles esportives noves, dins la capsa, encara per estrenar).

Hector H. Munro, Saki, tota una referència en el cànon anglosaxó del relat breu satíric, pot sorprendre encara avui per la mirada estranya, gairebé perversa, sobre la condició humana, que només pot provenir d'algú que ho ha viscut tot des d'una perifèria física i emocional. Ateu, homosexual, orfe, anticlerical... Insistim sovint en el reguitzell de desgràcies que el van envoltar: familiars devorats per tigres, una mare envestida per una vaca i ell mateix, encara jove, mort en una trinxera de la Gran Guerra, però no pas en una acció heroica –va treure el cap per renyar un soldat que fumava–. Els contes de Saki ens convencen d'aquest caràcter accidental de la vida que ell va experimentar.

Traduïda per Meritxell Cucurella-Jorba, Les meves idees estúpides, opera prima escrita per l’italià Bernardo Zannoni (1995), és una faula contemporània sobre els instints més animals. El llibre s’ha convertit en un inesperat bestseller i ha rebut el premi Capiello a la novel·la debut d’un autor italià, el premi Bagutta, el premi Salerno Letteratura i el premi Severino Cesari.

Per adonar-se que el poder determina la realitat, que la fabrica o fins i tot la inventa, n’hi ha prou de fer un cop d’ull a l’actualitat socioeconòmica i política: mentre que les idees sobre immigració d’un partit polític minoritari són, amb raó, titllades de xenòfobes, aquestes mateixes idees, convertides en lleis constitucionals i reforçades i defensades amb violència pels estats, són percebudes i explicades tant pels mitjans de comunicació com per la majoria de la ciutadania com la cosa més normal –més natural– del món.

Pocs escriptors han sabut reflectir tan bé com Albert Camus (Dréan, Algèria, 1913 - Villeblevin, França, 1960) els problemes de l’home del seu temps (és per això, imagino, que van atorgar-li el Premi Nobel de literatura), sense defugir la coherència moral i la qualitat literària. La seva obra, d’un profund revestiment ètic, polític i metafísic, arriba al lector a través de la sensibilitat, a diferència d’un Sartre o d’una Beauvoir, que ho fan més per l’intel·lecte. Una mateixa època sacsejada profundament per la història i discutida per esperits humanament tan contraposats fa l’obra d’aquests pensadors summament interessant. Però Camus tenia raó. I la causa d’aquesta raó és la seva humanitat. I l’arrel d’aquesta humanitat cal buscar-la en el seu origen humil i pobre, a Algèria. El primer home és un punt culminant, un epíleg inacabat on s’exposa la vida; o sigui, el fet d’encarar el sol i la mort per descriure’n l’experiència i la reflexió que pugui suscitar.

A la biblioteca de casa, el volum Poesie, de Sandro Penna (Garzanti), va quedar aparellat, un dia de fa anys, llom per llom, amb Vita d’un uomo. Tutte le poesie, de Giuseppe Ungaretti (Mondadori). Hauria estat més lògic que compartís coberta amb Il canzoniere (1900-1954), d’Umberto Saba (Einaudi), el meu preferit no tan sols d’aquesta tríada, sinó també dins l’elenc més ampli dels hermètics italians (Saba, per cert, va ser el valedor de Penna). Sigui com vulgui, Vida d’un home seria un títol que escauria tant a Penna com al poeta que el va triar per a la seva lírica completa.