Més població, menor densitat d'oficines bancàries. Catalunya, juntament amb Andalusia i Madrid, les comunitats autònomes més poblades, són les que tenen menys oficines d'entitats de crèdit per cada 100.000 habitants, segons les dades que es desprenen del Banc d'Espanya. I territoris com Extremadura, la Rioja o Aragó, amb menor població o més dispersa, es troben entre els que en tenen més. Amb tot, tant en uns casos com en els altres, la reducció de les xarxes i de l'oferta, amb la desaparició de les caixes d'estalvis a través de la seva transformació o bé mitjançant la seva absorció per altres entitats, ha estat dràstica des del pic al qual es va arribar el 2008, l'any en el qual va esclatar la crisi financera.

Un dels grans misteris que es guarda amb pany i forrellat al ministeri d'Hisenda és el de la població ajustada. És la gran eina per determinar el que li pertoca a cada autonomia amb el model de finançament, però calcular-la es converteix en tot un galimaties. Les persones tenen un valor o un altre en funció de la seva edat, de si viuen en un poble o en una ciutat, de si estan a l'atur o de si viuen en una illa –entre altres–. Hi ha autonomies que en surten més beneficiades gràcies a la població ajustada, com Extremadura, La Rioja i Cantàbria, i d'altres a les quals els sortiria molt millor si es fes servir la població real, com Catalunya. Per això cada cop que es presenta una proposta de model de finançament s'obre un ball de xifres, en funció del que s'estigui intentant comparar. A continuació fem un repàs de les principals xifres abans de la reunió aquest dimecres dels consellers d'Economia autonòmics amb la ministra d'Hisenda.

Quan jo tenia vuit anys, el periodista Alfredo Amestoy, amb el seu pentinat i ulleres característics, presentava un programa de televisió titulat 35 millones de españoles. Subtítol: Mirando la peseta. Quin gran programa!

A Catalunya som 8.113.490 catalans i catalanes. No sé si arribarem a 10 milions, però em sembla absolutament raonable que com a país i especialment des dels poders públics es planifiqui i s’anticipi quins serveis públics i quines infraestructures necessitarem arribats al cas.

Va aterrar a Catalunya des de Sèrbia per treballar en obres. I li va sorgir una font d’ingressos molt més fructífera. Entrar en el negoci de la droga. I els diners van començar a entrar en abundància. Ell i els seus compatriotes vivien en pisos de luxe a la zona del Poblenou de Barcelona. Duien un alt nivell de vida que els feia oblidar els riscos que corrien. Fins que l’estiu del 2024, després de dos anys d’investigació, la Policia Nacional va desarticular la xarxa que es dedicava a la producció i exportació de marihuana, amb quatre grans plantacions repartides pel país.

El 25% de les dones del món no poden negar-se a mantenir relacions sexuals. I una de cada deu ni tan sols pot prendre les seves pròpies decisions sobre anticonceptius. Són algunes de les dades més esfereïdores de l'informe publicat aquest dimecres pel programa de població de l'ONU sobre l'Estat de la Població Mundial 2024. Just ara que es compleixen 30 anys del compromís internacional amb els drets sexuals i reproductius, assolit en la Conferència Internacional sobre la Població i el Desenvolupament del 1994 al Caire, l'informe anual del fons de població mundial de l'ONU (UNFPA) posa el focus aquest 2024 justament en aquest tema. I el balanç és decebedor. "Els assoliments corren perill", diu la UNFPA.

La Catalunya actual no s’explica sense la immigració, tant l’espanyola del segle XX com la internacional del XXI. Tant és així, que tres de cada quatre catalans són avui fruit de la immigració. En concret, dels 8 milions d'habitants a què contra tot pronòstic ja ha arribat el país, 2,8 milions (un 36%) han nascut fora de Catalunya, sumant tants els de l’estranger (21%) com els de la resta de l’Estat (15%). Però si es considera la generació anterior, hi ha 2,3 milions de catalans més que tenen com a mínim un progenitor nascut a fora, de manera que el percentatge de catalans amb orígens immediats en la immigració puja al 65,8%. I si hi afegim els que tenen algun avi o àvia de fora, arribem al 75%: tres de cada quatre.

“És necessari parlar d’immigració. No fer-ho seria una irresponsabilitat”, escrivia en aquest mateix diari la investigadora del Cidob Blanca Garcés Mascareñas. Deixar-ho en mans de l’extrema dreta seria un error. Però afrontar aquest debat només amb xifres seria d’un “reduccionisme brutal”, afegia el sociòleg Salvador Cardús. Cal parlar d’immigració perquè és un dels principals reptes que té Catalunya, però s’ha de fer abordant el context d’acollida, si les persones que han arribat tenen capacitat de progressar, si hi ha unes expectatives reals per millorar. És l’única manera de mantenir la cohesió social, coincideixen a apuntar els experts: que l’ascensor social funcioni.

Amb 140.140 habitants més, Catalunya és la comunitat amb un increment més gran de població en l’últim any. El total de residents s’ha enfilat dels 7,7 milions registrats el gener del 2022 als 7,9 milions del gener d’enguany, segons les dades del cens de població de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) publicades aquest dimecres. Tenint en compte que el creixement natural fa temps que és negatiu (hi ha més defuncions que naixements), el motor principal d’aquesta tendència demogràfica és la immigració. És una tendència que s’ha accelerat a partir del 2013, amb l’excepció del 2020 pandèmic, segons l'investigador del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB Pau Millet.

Catalunya arriba als 8 milions d’habitants amb una taxa de fecunditat per sota d'1,20. El 2021, les previsions més optimistes de l’Idescat projectaven l’assoliment d’aquesta fita per al 2025. De tot això se'n dedueix que els reptes en matèria d'inclusió són ja de primera magnitud. Però, com abordar-los?

No quedem satisfets quan, des de Catalunya, ens comparem amb altres indrets d’Europa i de l’Estat tot mirant la renda per capita, la productivitat, el fracàs escolar o el que assoleixen els nostres alumnes en proves internacionals de nivell educatiu.

Després de dos anys a la baixa, Barcelona torna a guanyar població. Segons les dades del padró a 1 de gener del 2023, a la ciutat hi viuen 1.660.435 persones, el que suposa un augment de l'1,2% respecte a l'any anterior i passar pàgina del sotrac que van representar els anys de la pandèmia. De fet, la xifra de veïns és ara la més alta des del 1991 si es deixa de banda el pic del 2020, just abans de la crisi del covid, que va ser el moment de rècord. I l'augment de població no ve, òbviament, d'un repunt de la natalitat, que està sota mínims (el 2022 hi va haver 11.295 altes al padró per naixement i 15.571 baixes per defunció), sinó dels moviments migratoris, que aporten 26.634 veïns. "Barcelona es veu com una ciutat segura, atractiva i obertament tolerant", radiografia María Jesús Calvo, del departament d'estadística de l'Oficina Municipal de Dades (OMD), que apunta que les nacionalitats que més han augmentat a la ciutat, com la colombiana, la peruana, la veneçolana, la ucraïnesa, l'argentina i l'hondurenya, solen venir de països amb "presents turbulents".

La nit del 30 de gener del 1948, Nathuram Vinayak Godse va matar a trets Mahatma Gandhi, quan sortia d'una reunió d'oració a Delhi. Aquest home, que un any més tard seria condemnat a mort i executat, era un brahman (la casta més alta de l'Índia) vinculat a l'organització ultranacionalista RSS (Rastriya Swayamsevak Sangh, o Organització Nacional de Voluntaris), que és la font ideològica del partit que avui governa l'Índia, el BJP (Bharatiya Janata) del primer ministre Narendra Modi. L'RSS va ser prohibida durant un temps arran del que va passar, igual que altres organitzacions nacionalistes que difonien l'odi als musulmans i acusaven Gandhi de ser "complaent" amb aquella comunitat religiosa.

La Rocío és músic, viu a Colmenar Viejo i té 30 anys. En fa gairebé dos es va esterilitzar perquè té clar que no vol tenir fills. "El creixement de la població i el canvi climàtic van de bracet –argumenta–. Una de les raons per les quals el món està canviant és que som massa persones i hi ha escassos recursos que no s'estan gestionant bé. No vull contribuir a això, ni que una persona que encara no existeix hagi de menjar-se’n les conseqüències”.

En termes teòrics, la diferència entre la taxa de natalitat de Nigèria de l'any 2022 –5,14 fills per dona en edat fèrtil– i Espanya –1,37 naixements– podria fer pensar que l'impacte d'una gran arribada de migrants d'aquell país –o d'un altre amb dades semblants– a un de baix índex de naixements afavoriria una inversió de la tendència. La qüestió teòrica que es planteja en aquest, diguem-ne, assaig de laboratori sociològic, pot ser la següent: ¿els immigrants són claus perquè creixi la població als països desenvolupats? Ras i curt, la resposta és no. Però a preguntes directes, argumentacions complexes.

L'alt cost de la vida i el canvi experimentat per les dones, menys motivades a abandonar la feina i renunciar a la independència, sense oblidar la tradicional aversió a la immigració, són les causes d'una caiguda rècord de la natalitat al Japó. Amb un discurs dramàtic, el primer ministre, Fumio Kishida, ha advertit que el futur del país està amenaçat, i per aquest motiu ha inaugurat el curs polític 2023 posant-hi el focus. El cap de govern ha sigut taxatiu davant de la necessitat que té el país de fomentar els naixements. I ha alertat que ja no es pot esperar més, perquè el Japó es troba en una disjuntiva d'"ara o mai". Davant dels diputats del país, aquesta setmana Kishida ha sigut clar: “El Japó es troba en un punt crític per poder continuar funcionant com a societat”.

El 2022 la Xina va veure com la seva població disminuïa en 850.000 persones i quedava en 1.411 milions d'habitants. Actualment, una sisena part de la població mundial viu a la República Popular, però és molt possible que a finals d'any l'Índia, que ara té 1.380 milions de ciutadans, superi el gegant asiàtic.

Per ser algú que vol que la seva pròpia espècie s’extingeixi, Les Knight és un ésser humà molt alegre. Moltes vegades ha organitzat festes per veure pluges de meteorits amb focs artificials al seu terrat. Va organitzar una partida de croquet despullat al jardí de darrere de casa seva, un espai que està envoltat per arbustos de llorer que fan sis metres d’alt. Knight, de 75 anys, és el fundador del Moviment per l'Extinció Humana Voluntària, que no és tant un moviment com un grup informal de persones que creuen que el millor que els éssers humans poden fer per ajudar la Terra és deixar de tenir fills. Fa dècades Knight va afegir la paraula voluntària per deixar clar que els que s’adhereixen al moviment no estan a favor de l’assassinat massiu o del control forçós de la natalitat ni tampoc animen al suïcidi. La seva filosofia es reflecteix en el seu lema: “Que visquem molt temps i desapareixem”. Una altra de les consignes que Knight penja en diverses convencions i fires és: “Gràcies per no reproduir-vos”. 

L'Institut Nacional d'Estadística (INE) va publicar la setmana passada els primers resultats dels cens de població i habitatge del 2021, elaborats a partir de desenes de registres administratius, i xifra en 47.400.798 els residents a Espanya a 1 de gener de l'any passat. Dels resultats difosos es desprèn que, en l'última dècada, la població ha crescut en 584.882 persones, cosa que suposa un increment de l'1,2% (un 0,6% els homes i un 1,9% les dones). En aquests 10 anys, a més, els ciutadans d'origen estranger han crescut un 2,9% (150.229 persones), molt per sota del 234,1% d'increment que es va registrar entre el 2001 i el 2011. Les dades detallen els municipis on ha crescut més la població i diverses estadístiques relacionades amb el nivell formatiu i l'ocupació dels ciutadans. Repassem alguns dels rànquings on apareixen localitats catalanes.