Fa unes setmanes que els alumnes de l’Escola Baldiri i Reixac de Barcelona van anar de colònies. Ho van fer els infants d’I5, segon i quart de primària. Fins a l’any passat hi havien anat tots els cursos, però el claustre de mestres va decidir deixar-les només per als finals de cicle perquè cada cop costava més trobar docents disposats a anar-hi cada curs. Van pensar que el fet que no tothom hi hagi d’anar cada any faria que hi hagués més disponibilitat per part dels mestres. Fa anys es va prendre la decisió contrària. Les colònies es feien a final de cicle i es va acordar estendre-les a tots els cursos. “Els i les mestres donàvem molta importància a les colònies, però a poc a poc ens hem anat desgastant”, comenta una docent del centre.

Hi ha famílies que tenen claríssim quina escola volen per als seus fills i d’altres que comencen un intens treball d’investigació després del test positiu d’embaràs. D’entrada us diria que l’escola perfecta no existeix. Igual que no existeixen els pares perfectes ni la feina perfecta. Sempre hi haurà alguna cosa que grinyola i caldrà definir quines són les veritables línies vermelles. Sí que veig molt important el fet de valorar diferents opcions educatives i anar a veure més d’una escola, sigui a les portes obertes o bé fent una entrevista personal. Siguem honestos, si per comprar un cotxe anem a diferents concessionaris, això que és infinitament més important, requereix el nostre temps i tenir ben clar com és el centre on farem la preinscripció.

Al llarg de la meva etapa educativa, he sigut dels pocs fills d’immigrants presents a l’aula. Els meus pares venien del Marroc, i jo vaig néixer i créixer a Barcelona. Com tants catalans, he crescut veient i gaudint del Club Super3, on feien sèries com Bola de drac i Doraemon. Gràcies a aquests continguts audiovisuals, molts nens que no érem de famílies catalanoparlants ens vam apropar al català, que ara forma part de la nostra identitat.

Els docents fan vaga amb el sorprenent suport dels polítics que han estat regint l'educació catalana en els darrers anys. Esther Niubó va assegurar que aquesta vaga “requereix tot el suport del Govern”. El malestar docent és real i està bé que es reconegui. Però ¿s'entén que no es pot solucionar apuntalant el sistema amb tiretes mentre demanem a l’escola que resolgui tots els problemes que el canvi social va posant sobre la taula? Aquests problemes afecten les relacions entre la família i l'escola, el sentit i propòsit del coneixement, l'estatus de l'autoritat i, en definitiva, el lloc de l'escola a la societat.

-Sí, soc professora. De secundària.

Com a pare i docent, l’inici del nou curs escolar em genera preguntes de les quals no tinc clares les respostes. Per exemple, els alumnes recordaran res del que van aprendre al tornar de les vacances? Aconseguirem que les classes siguin alguna cosa més que passar-s’ho bé? Voldran aprendre quan ho tenen tot a l’abast d’un clic? Sabrem inculcar-los la cultura de l’esforç i la necessitat d’interpretar, memoritzar i adquirir conceptes nous? Tindrem les famílies del nostre costat o ens miraran amb recel quan reclamem els nostres drets? Aconseguirem que la burocràcia no esgoti l’energia del professor i que aquest es pugui concentrar en el progrés de l'alumne?

Com a profe i com a mare us confesso que el setembre és el meu mes preferit de l’any. Sant tornem-hi. M’encanta triar nova agenda i començar el curs amb la il·lusió de voler fer-ho tot bé. És com quan de petita estrenava una llibreta, feia un títol bonic i escrivia les dues primeres pàgines amb molt bona lletra. Setembre és així, és el mes de les bones intencions, de les pàgines en blanc i dels dies llargs que encara fan olor d’estiu. Fins i tot els nostres fills estan pensant: “Aquest any sí que ho faré tot bé i trauré molt bones notes”. Al juny en tornem a parlar.

Escric com a directora d’un centre educatiu, amb la incomoditat de fer autocrítica. El recent error en l’adjudicació de places docents no és només una incidència tècnica, és el reflex d’un sistema que, des de fa anys, arrossega greus mancances estructurals. Aquesta precarietat, però, sovint s’ha disfressat amb una problemàtica igualment preocupant: la proliferació de tasques-fum. Aquestes tasques-fum no són un accident, sinó una estratègia que serveix per aparentar que es fan coses i per amagar una realitat incòmoda: la manca de recursos reals dins els centres. I, tot i ser-ne conscients, les direccions hem après a conviure-hi.

És dia d’exàmens al Liceu Francès Saint-Exupéry d'Ouagadougou, capital de Burkina Faso. Molt a prop del mercat central, lloc de comerç, moviment i cridòria, s’alça un mur amb doble filat de concertines i poca senyalització. Des de fora no sembla un institut, però al travessar la porta, tampoc. Hi ha molt poc moviment i molt silenci. De fet, és dia de Bac o baccalauréat, un examen com la selectivitat que permet als alumnes seguir els estudis superiors i que posa punt final a l’etapa de lycée (equivalent al batxillerat).

A la Xina hi trobes universitats ben dotades econòmicament, amb una estructura jeràrquica i alumnes motivats, però no hi trobaràs debats. Joan Cortada treballa al departament d'espanyol d'un d’aquests centres universitaris a Pequín. El Beijing Institute of Technology, on fa classes i també on viu, és un recinte modern al sud de la capital xinesa. Les instal·lacions generen enveja, tot i que sorprèn trobar alguns tancs i material militar exposat a les grans avingudes del campus; la universitat té una part dedicada al desenvolupament de tecnologia d’ús militar.

La Fundació Conservatori Liceu ha apartat cautelarment "de tota activitat docent" un professor després que una alumna l'hagi acusat de tocaments. Segons ha explicat en un comunicat, el centre ha iniciat un procés d'investigació intern per "aclarir els fets i prendre les mesures pertinents". El primer cas va sortir a la llum dilluns i després que aquest dimarts El Periódico hagi publicat que podrien haver-n'hi d'altres, la fundació ha decidit apartar cautelarment el docent. Ho han fet després de "revisar l'assumpte internament".

Un professor de l'institut de la Mina ha resultat ferit al ser agredit amb una navalla aquest dimarts a la sortida de classe, segons ha avançat el diari El País. La víctima ha rebut dues punxades: una a l'esquena que no ha arribat a tocar-li el cos i una altra a les natges. En tots dos casos s'ha considerat que les ganivetades eren de poca profunditat, fins al punt que fonts policials han explicat a l'ARA que l'agressor "no tenia intenció de matar". El professor ha estat traslladat a l'Hospital del Mar de Barcelona i la seva vida no corre perill.

V.A. va ser professor d’educació física a l’IES Les Corts durant menys de tres mesos, a principis del curs 2020-2021. En aquell període de temps s'haurien concentrat els comentaris i tocaments que li han valgut la denúncia de nou alumnes. Totes feien primer d’ESO menys una, que feia tercer. El cas es jutja aquesta setmana a l’Audiència de Barcelona, i l’home s’exposa a una petició de 45 anys de presó per part de la Fiscalia per abús sexual continuat a menors. Ell, però, s'ha exculpat del tot amb una declaració plena de les paraules "mai", "fals" i "rotundament fals".

Dinamarca és dels països que, any rere any, lideren els rànquings de competències dels alumnes, amb un sistema educatiu que es caracteritza per ser completament gratuït des de l’escola primària fins als estudis universitaris i que es diferencia força de l’ensenyament a Catalunya. Això ho sap bé Carolina Diarte (46 anys, nascuda a Castellar del Vallès), que ja fa 18 anys que viu al país escandinau, on treballa com a professora d’educació secundària des de fa 15 anys. Ella no s’esperava acabar donant classes en un institut de Dinamarca, però després de conèixer la seva parella danesa al Japó, tots dos van decidir anar a viure junts a Copenhaguen. La Carolina havia estudiat traducció i interpretació a Barcelona, i això li va servir per trobar feina de professora.

L’oportunitat de viure uns anys a la terra dels faraons no arriba sovint, així que, quan se’ls va presentar el 2022 a l’Alba Ruiz, una mestra de Mataró de 34 anys, i al seu marit, amb qui just acabaven de tenir un fill, van decidir aprofitar-la. A ell li havia sorgit l’opció de traslladar-se temporalment a Egipte per feina, i ella va demanar una excedència al col·legi on feia vuit anys que treballava, el Sant Josep de la seva ciutat natal, per poder viatjar. “Era ara o mai”, explica.

Mireia Oró és una barcelonina de 36 anys amb gairebé catorze de vida al Regne Unit. És mestra en una escola primària d'una zona molt idiosincràtica de l'est de Londres. La Mulberry Canon Barnett Primary School és un centre públic mixt per a alumnes de 4 a 11 anys. Està situada a tocar de Brick Lane, el carrer que va immortalitzar Monica Ali en la novel·la homònima. Aquest carrer és també conegut pels restaurants de curri, l'olor dels quals la pots sentir per tot arreu, i pels mercats vintage. A més, està molt a prop de Commercial Street i de Whitechapel Street, dues artèries de les zones de Spitalfields i Whitechapel, respectivament, molt vinculades a la històrica i llegendària figura de Jack l'Esbudellador, que triava les seves víctimes en un pub, The Ten Bells, al número 84 de Commercial Street.

"Penjaràs els apunts al classroom?" "Això ho trobarem al campus virtual?". Són les dues preguntes que més repeteixen els estudiants a docents d'institut o d'universitat just abans de començar una classe. "Si veig que el que explica el professor és el mateix que penja a l'aula virtual em relaxo i, de vegades, fins i tot hi ha moments que desconnecto o xerro esporàdicament amb la companya del costat", reconeix la Martina, estudiant universitària. El 80% del seu professorat penja el contingut a l'aula virtual, i d'aquest, aproximadament la meitat és el mateix que s'explica a l'aula. La Ioana, de 22 anys, també és estudiant universitària i, en el seu cas, el 70% del contingut que es penja a l'aula virtual és el que dona el professor. "Pots aprovar sense anar a classe perquè repeteix el mateix rotllo", admet. A Batxillerat, recorda, prenia més apunts perquè ho feia servir com una tècnica d'estudi. "Ho he canviat perquè no és el mateix estudiar capitals d'Europa que fer una classe reflexiva".

Daniel Turienzo (1987) ha treballat de mestre en diferents comunitats autònomes i també ha fet classes a diverses universitats espanyoles. Ara ho fa com a adscrit a la conselleria d'Educació de l'ambaixada d'Espanya al Marroc. Juntament amb el professor Jesús Rogero han escrit Educa Fakes, un llibre que vol desemmascarar les 50 mentides i mitges veritats sobre l’educació espanyola.

Anna Engel és coordinadora del màster interuniversitari de psicologia de l'educació a les universitats catalanes. La psicologia de l'educació és aquella branca que se centra en els processos d'ensenyament i aprenentatge. Engel ensenya als futurs mestres d'educació infantil i primària i imparteix classes en el màster de psicologia de l'educació a persones que, en el futur, es dedicaran a assessorar els docents. Aquesta setmana ha estat una de les ponents de la gira Aprendemos Juntos 2030, un programa impulsat pel BBVA que té com a objectiu fomentar l'aprenentatge continu i divulgar el coneixement de forma innovadora, que s'ha celebrat al Teatre Lliure de Barcelona. En l'àmbit acadèmic el programa ha implementat les seves metodologies educatives, que Engel també utilitza, a més de 5.500 escoles de l'Estat.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat en diverses ocasions que es proposa signar una ordre executiva per iniciar el procés d'eliminació del departament d'Educació. Aquesta acció forma part de l'estratègia liderada per Elon Musk per reduir la burocràcia i l'administració pública federal, i que considera els servidors públics “paràsits” de l’estat. Aquesta situació ha creat un sentiment d’incertesa, por i inestabilitat enorme entre els treballadors. Molts d’ells ja han estat acomiadats amb un simple correu electrònic que els notifica d’un dia per l’altre que no cal que tornin a la feina.