Abans de ser mare tenia unes conviccions molt fermes sobre qui era i sobre com seria el meu camí. No imaginava fins a quin punt la maternitat et transforma d’arrel, fins a quin punt jo mateixa seria una persona diferent. Pensava que em costaria més deixar de ser jo la meva prioritat, i que a vegades ho viuria amb neguit o com una pèrdua.

Et fas adult definitivament quan neix el teu primer fill. Però he descobert que hi ha una altra frontera que traspasses, quan els fills ja no et necessiten tant. Llavors passes a ser una mena de supervisor o de bomber a qui reclamen quan hi ha una urgència. Me n'estic adonant ara que tinc la filla camí dels dinou i ja a la universitat i el fill petit camí dels catorze i pràcticament a l'equador de l'ESO.

L’escriptora Jane Lazarre, una de les primeres a escriure sobre l’ambivalència de la maternitat, afirmava: "Crec fermament que els relats de la maternitat, de qualsevol classe i etapa, s’han d’explicar si volem obrir-nos camí entre la idealització i la demonització".

Vam passar quatre anys amb els fills vivint a Brooklyn, el barri de la meva infantesa. Els meus fills van anar a la meva escola primària i la Judit, fins i tot, va fer un any del meu middle school. Ara crec que m’entenen millor com a persona i saben més sobre el que vol dir ser estatunidencs, encara que Nova York no diria que és del tot típic del que és el país en general. Hem rodat món i ara tornem a viure al Raval de Barcelona.

Per què hi ha dones que només tenen nenes o només nens? Aquesta és una pregunta que molta gent es fa quan observa que algunes famílies amb tres o quatre criatures tenen totes el mateix sexe biològic. Hi ha algun factor genètic que ho determina? En el conjunt de les poblacions humanes, si no hi actua cap factor extern discriminatori –com ara selecció de sexe en néixer o guerres, entre d'altres–, la ràtio de sexe biològic masculí i femení és molt propera a 1:1. Certament, hi ha un petit increment en el percentatge de nens respecte a nenes entre els nounats, però al cap d’un any de vida, aquests percentatges són ja equivalents. El fet que els humans tinguem pocs descendents fa que sigui difícil analitzar si hi ha algun factor genètic que esbiaixa la proporció quan només estem mirant la progenitura d’una única parella. Amb dos o tres fills, estadísticament és difícil destriar l’acció de l’atzar respecte de l’acció d’algun factor genètic o ambiental, que ha de ser subtil.

Soc filla del Clot i a casa teníem un gat. De nit el sentia córrer pel pis i, quan ens llevàvem, sovint ens trobàvem alguna panerola morta damunt de l’estoreta de la banyera. Era ell qui les caçava i ens deixava els regalets. Em feia molta angúnia.

Abans de separar-se, el Raül (nom fictici per mantenir-lo en l’anonimat) veia molt de potencial a les aplicacions de cites i tenia ganes de provar-ho. Un cop ha tingut l'oportunitat, no les ha fet servir i està “lluny” de fer-ho. Vol no passar tantes hores davant del mòbil i endinsar-se en aquest món va, precisament, cap a l’altra direcció. La veritat, però, és que no les ha trobat a faltar. “He conegut gent que m’ha interessat i gent a qui he interessat”, afirma quan explica com ha gestionat aquesta nova situació. Confessa, també, que poder-ho experimentar li ha resultat una “motivació sana i bona”.

Els meus fills són dos petits miracles i per creure en miracles s’ha de ser devot. Bé, potser tots els fills i filles ho són, però permet-me que digui que els meus ho són una miqueta més de l’habitual.

Fa més de vint anys que la ginecòloga i obstetra Marimer Pérez acompanya dones en un dels moments més intensos i transformadors de la vida: el part. Amb una mirada respectuosa i humana sobre la maternitat, Pérez –també fundadora del centre de salut femenina WoMer– acaba de publicar No me sueltes (Lunwerg, 2025), un llibre en què recull històries reals viscudes al llarg de la seva trajectòria professional com a obstetra.

Llegim a l’Ara Balears aquest titular: "Saber a 37 anys que som filla d’un donant de semen em va fer passar un procés molt traumàtic”. Ho diu una dona amb nom fictici, que explica, també, que ha hagut de “passar un dol genètic tota sola”, com “si s’hagués mort una part d’ella”, diu. I afegeix: “Em mirava al mirall i em costava reconèixer-me”. Tampoc no entén per què “només la consulta privada on els pares la varen concebre pot tenir les dades de qui és realment el seu progenitor" (ella anomena així el donant). 

Reconèixer les nostres emocions fosques és molt valuós, per nosaltres i pels fills. Durant la pandèmia, quan m'enfadava amb ells, em sentia un monstre. De fet, ja des dels filòsofs grecs, que considerem que les passions són una mostra de feblesa. Plató va deixar escrit que les emocions fortes són com un cavall negre i boig. Però malgrat tot allò negatiu que sentia, vaig entendre que tot aquell emprenyament només intentava dir-me alguna cosa. Em deia que estava fent massa feina jo sola, que necessitava ajuda. Jo no era un monstre, només era algú que té límits.

Hi va haver un temps no gaire llunyà en què un jove, home o dona, exposat a les tafaneries d’una reunió familiar, havia d’enfrontar-se a preguntes i comentaris formulats sense miraments, en una mena d’invasió per etapes: que si ja tenia parella, que quan es pensava casar, que què esperava a fer avis els seus pares, que després del primer fill tocava anar a buscar la parelleta, i en cas de tenir-la, que quan vindria el tercer.

És una obvietat que, de tots els canvis socials que ens han afectat en les últimes dècades, un dels més profunds és el que afecta les famílies, tant en la seva naturalesa com en la seva concepció. D'entrada hi ha un fet incontrovertible: la maternitat cada vegada arriba més tard i tenim menys fills. Per això, ara que venen les festes de Nadal, molts recorden aquelles taules gegants on hi havia els avis i multitud de tiets i cosins. Les famílies eren més àmplies quan la norma era tenir tres o més fills per parella, mentre que ara augmenten tant les dones que no en tenen com els fills únics, que abans eren l'excepció. Un concepte tan habitual fins fa unes dècades com el del "germà del mig", avui és absolutament minoritari. Ara mateix hi ha més dones d'entre 45 i 54 anys sense fills que amb tres o més, quan a les generacions anteriors era a l'inrevés.

En els primers mesos després del naixement de la meva filla, vaig pensar que segurament eren les hormones que em recorrien el cos les que feien que jo, a qui mai li havien interessat els nadons, trobés cada moviment de la meva filla infinitament fascinant. En algun moment les hormones es calmarien, la fascinació disminuiria i jo tornaria a ser la d'abans.

Quan vaig ser mare per primera vegada, vaig tenir una depressió postpart molt dura, no pas pel fill que va arribar, sinó per la part de mi que va marxar. Després de ser mare jo ja no era la mateixa, però em vaig adonar que en els sopars d’amigues tornava a ser jo.

Diuen a les notícies que “a Catalunya tenir un fill suposa, de mitjana, una despesa de 938 euros al mes”. Segons un informe de Save the Children, estem 200 euros per sobre de la mitjana espanyola, de 758 euros. Es veu que això és pel 25% d’augment dels preus dels aliments i el 145% d'augment del preu de l’habitatge. És molt car viure a Catalunya, però no només si tens un fill. No entenc massa els càlculs. ¿Dos fills són el doble o es parteixen les despeses? Perquè si un fill suposa una despesa de 938 euros al mes, un adult no costa gaire menys. Per això no em cansaré de repetir que un jubilat català, que té la mateixa pensió que un jubilat extremeny, és molt més pobre, havent treballat el mateix. Amb un fill, esclar, el preu de l’alimentació es dispara, perquè intentes que mengi fresc i de qualitat, si pots. Els bolquers són molt cars, però si és una nena no deixarà de gastar en cel·lulosa, de gran. Amb roba gastes més, perquè la canalla canvia de talla de peu i de cos cada cinc mesos.

El cost de la criança a Catalunya ha arribat a una mitjana mensual de 938 euros per infant el 2024, un 15% més que el 2022, segons l'últim informe de Save the Children. Catalunya és la comunitat més cara de tot l'Estat, on la mitjana és de 758 euros mensuals. L'organització apunta que precisament el factor econòmic és un dels que més condicionen a l'hora de decidir tenir un fill i recorda que a Catalunya neixen 1,1 fills per dona, mentre que a l'Estat la mitjana augmenta fins a l'1,16. Aquest encariment del cost de la criança es deu principalment a la inflació, especialment pel que fa als subministraments de la llar i l'alimentació.

Els fills han de ser progressivament més autònoms, i aquí hi entra el fet de desplaçar-se i quedar-se a casa sols. Però a partir de quin moment són prou grans per fer-ho? Com gairebé sempre, la resposta varia en funció de cada criatura, la família i les seves circumstàncies. “No hi ha una edat concreta, depèn molt de la maduració de la criatura, de les necessitats de la família i si prèviament s’han treballat habilitats o destreses que necessiten els fills per anar exercitant la seva autonomia i responsabilitat”, assegura la Sònia López, mestra i psicopedagoga. Els pares els han d'explicar com evitar els riscos i fer-los confiança de forma progressiva. Comenta que en aquells casos que la criatura potser no està preparada per anar a dinar sola a casa o marxar de l’escola per anar a extraescolars, però necessiten fer-ho perquè la família no pot acompanyar-los i no compten amb una xarxa propera que els pugui donar un cop de mà, en la mesura del possible, s’han d’anar preparant per incorporar el canvi. “Això suposa deixar-los el seu espai perquè aprenguin a desenvolupar-se autònomament, que adquireixin responsabilitats i els adults es quedin tranquils quan no puguin estar amb ells”, proposa.

Diuen que les criatures neixen amb un pa sota el braç, però les mares naixem amb una càmera enganxada a la mà. Amb l’arribada del meu primer fill, com moltes altres dones, vaig començar a fotografiar compulsivament la nova persona que havia sortit de les meves entranyes. Dia rere dia, setmana rere setmana: un infant és un projecte en expansió, un canvi constant, un cartell de carpe diem amb potes.

Era el dia del seu aniversari. Impossible oblidar-ho. El bony que s'havia trobat al pit feia uns mesos era un tumor. Càncer de mama. La notícia la va rebre amb molta por. "De seguida em van venir al cap tots els clixés que tenim sobre el càncer", reconeix la Jessica Fernández, professora i mare de l'Edna i el Gael, de 7 i 5 anys. "Les primeres setmanes, fins que posen noms i cognoms a la malaltia –el tipus de tumor que és, quin tractament, si està estès o no...– es viuen amb molta incertesa", diu. "I amb molta angoixa, sobretot fins que no saps la magnitud del càncer", afegeix el seu marit, Adrià Mañosa, assegut al seu costat al porxo del centre Kālida un dissabte assolellat de començaments de tardor. Han vingut per participar en El Dia dels Petits, una iniciativa per acompanyar les famílies que estan passant un procés de càncer i treballar l'impacte que té en les relacions familiars. "És una activitat que neix amb el propòsit de treballar la comunicació intrafamiliar començant amb una activitat lúdica amb els nens, després una intervenció terapèutica per separat i després un taller plegats", explica Sara Garcia, psicòloga i coordinadora del centre Kālida Sant Pau de Barcelona, un espai obert i gratuït per a qualsevol persona que convisqui amb el càncer, siguin pacients, familiars o cuidadors.