El Tribunal Suprem ha fet un pas definitiu en la protecció dels menors nascuts en famílies monoparentals. A través de la sentència STS 234/2026, de 23 de gener, la sala social de l'alt tribunal recorre a la doctrina del Tribunal Constitucional i afirma que "l'únic progenitor de la família monoparental té dret a l'addició de 10 setmanes del permís que correspondrien a un altre progenitor". D'aquesta manera s'evita que aquests nens i nenes rebin un temps de cura inferior al d'aquells que neixen en famílies biparentals i disposin, doncs, de 16 setmanes més unes altres 10.

De vegades no volem estimar ni responsabilitzar-nos del que comporta, sinó que ens estimin, no importa com ni qui ho faci. És absurd i immadur, però és així. Sembla que la finalitat és no estar sols en comptes d’establir relacions madures i sanes amb els altres, de pensar què aportem nosaltres i de no exigir als que ens estimen que omplin els buits de les nostres mancances. Tot això que et dic ho he après a teràpia, què et sembla? No m’ha anat tan malament com a la Sara Bosom, eh?

Si la situació no canvia, aviat la família de la Nadira [nom fictici, com el de la resta de testimonis] complirà un any a l’alberg privat Sant Màrius, derivada pels serveis socials. Hi viu amb les seves quatre filles —de 19, 16, 10 i 9 anys—, després que el seu marit arruïnés la família al casino. Després que els cops es fessin habituals a la relació. Després que la Nadira trobés la força per deixar-lo, per convertir-lo en el seu ex. Després dels judicis i les condemnes, van deixar les nenes indocumentades. Els serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona allotgen, en establiments turístics, unes tres mil persones vulnerables com elles, el 41% de les quals són famílies monoparentals, amb un 92% de dones com a referents adults.

Famílies enllaçades, monoparentals, separades, nombroses, de dues mares o dos pares, famílies sense fills... Cada família és un món i un dels grans canvis que hem viscut en els últims anys és l’aparició de nous models de famílies. Parlem amb sis famílies de Girona, Tarragona, Lleida i Barcelona per conèixer com són i com viuen.

En la història de la humanitat el germà del mig havia sigut sempre la norma i ara és "l’excepció", explica l’antropòloga Judit Besora. És a dir, hem passat d’una societat de famílies nombroses a una societat de famílies petites. “Les famílies abans eren molt grans, hi havia molts germans, molts cosins. La gent tenia molts fills perquè calia garantir la supervivència davant una mortalitat molt més elevada que ara. Avui aquest escenari ha canviat i cada cop tenim menys fills. Alhora, com que s’ha allargat l’esperança de vida, els avis i els besavis viuen molt més, així que hem passat de tenir famílies amples a famílies llargues i estretes”, expressa Joana Pujadas, professora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) especialista en història moderna i contemporània.

Són temps, per a la majoria, de reunions amb amics i també amb la família, fins i tot potser amb aquella que no veiem la resta de l'any. ¿La institució familiar ha canviat, s’ha diversificat o està en declivi? Ens ho demanem al dossier d'aquest diumenge. Les famílies són més petites, més diverses, més velles, però fins i tot entre els més joves, segons les dades demoscòpiques que hem consultat, continua sent potser la institució en què la gent té més confiança. N'hem parlat amb experts de diferents àmbits i també portem alguns exemples de diferents tipus de família que permeten obrir el camp de reflexió.

Sempre he sabut que tenir fills era una aventura vital que no em volia perdre. Vaig tenir una parella llarga i estable i, en complir els 30, vaig tenir clar que volia tenir un fill amb aquesta persona. Però com més clar ho tenia jo, més clar tenia ell que no volia tenir fills. Em va partir el cor, però sempre li agrairé que em digués la veritat.

Un migdia de principis d’estiu el meu fill Ricard va tornar del casal i es va trobar amb una sorpresa a la seva habitació: el llit de matrimoni en què havíem estat dormint plegats des que el vaig treure del bressol havia estat substituït per un llit individual amb llençols i coixins de Spiderman. “Uala, que guai!”, va exclamar amb la seva permanent veueta de nas tapat (algun dia deixen de tenir mocs, els nens?). En Ricard està a punt de fer quatre anys i la seva obsessió durant els darrers dotze mesos ha estat aquest superheroi amb poders aràcnids que viu a Nova York i que, quan no està participant en alguna missió, treballa de fotògraf en un diari. M’ha fet comprar joguines de Spider, Legos de Spider, contes de Spider, samarretes, pijames i banyadors de Spider, motxilla de Spider, gorra de Spider, motlle de pastís de Spider... “Mamà, anirem a Nova York algun dia?” “Sí, esclar”. “I estarà l’Spider?”

És mare soltera i treballa a la recepció d'un hotel de Lloret de Mar. L'estiu és el mes més fort de feina i no pot fer vacances. Ni ara, que el seu fill té onze anys, ni des que se li va acabar el permís de maternitat quan el Pol tenia quatre mesos. Per tant, ni ella ni el seu fill saben què és anar de viatge a l'estiu, fer una escapada a la muntanya o desconnectar quatre dies a la platja. La Meritxell (nom fictici perquè prefereix mantenir l'anonimat), però, trampeja com pot aquestes onze setmanes sense escola i, malgrat tot, es considera afortunada perquè té xarxa, família i amics que l'han ajudat a tirar endavant; no només els estius sinó tot l'any. La monoparentalitat l'ha obligat a espavilar-se per poder tenir cura del seu fill, complir els torns i horaris a la feina i procurar que el nen estigui tan bé com sigui possible. L'estiu és un repte més. "Tenim sort que vivim en un lloc de platja i sempre hi ha algú que es pot endur el Pol", explica amb resignació.

Formar una família monomarental era la meva última opció, però va ser la millor. Els anys 80, els meus pares es van separar. Recordo que vaig començar a anar a la psicòloga perquè vaig fer un dibuix, a l'escola, on només sortien dones. No sé què hi van veure d'estrany, però van trucar preocupats a la meva mare. Tenia 5 anys. El meu pare va formar, ràpidament, una altra família i el vèiem dues vegades al mes. Jo vivia amb la mare i la meva germana. Per a molts, era una nena amb problemes, a causa de la meva família "desestructurada". El barri n'anava ple, de la nostra història.

El Senat debatrà fer extensives les actuals bonificacions de l'impost de béns immobles (IBI) que ara gaudeixen les famílies nombroses a les famílies monoparentals. La qüestió arribarà a la cambra alta espanyola després que el bloc d'esquerres format per ERC i EH Bildu registri aquest divendres al matí una proposició de llei per modificar la norma que regula les hisendes locals. En particular, es vol tocar l'article que regula "una bonificació de fins al 90% de la quota íntegra de l'impost [l'IBI]" a aquelles famílies que tenen la condició de nombroses.

Heus aquí alguns fets clau sobre l'estructura familiar i els nens a Amèrica. Mentre que la taxa de pobresa entre els joves que viuen amb dos progenitors casats és del 7,5%, entre els criats per una mare soltera és del 35%. Els nens de pares casats tendeixen a comportar-se millor a l'escola, a estar més temps en el sistema educatiu i a guanyar més diners quan són adults. El fet d'estar criats per pares casats té més incidència que l'edat, l'educació i la raça de les seves mares.

"Avancem cap a un país que garanteixi tots els drets per a totes les famílies". La ministra de Drets Socials, Ione Belarra (Unides Podem), ha celebrat a través de Twitter l'aprovació de la llei de famílies en segona volta al consell de ministres. Després de tres mesos en audiència pública, la norma ha rebut pocs canvis tècnics i ara fa el salt al Congrés de Diputats. Entre les principals novetats, destaquen els nous permisos laborals per cuidar fills i pares.

L'Institut Nacional de la Seguretat Social ha emès aquest dilluns els nous criteris per reconèixer el dret de les famílies monoparentals a gaudir de les dues setmanes addicionals de permís retribuït per naixement, cura dels fills o menors amb discapacitat, adopció o acolliment múltiple.

"Em feia moltíssima por ocupar un pis buit, sobretot pels nens, però no vaig veure cap altra sortida". El malson de la Maria, que utilitza un nom fictici, i els seus dos fills, de 8 i 20 anys, va començar l'any passat. Després d'arrossegar durant mesos una lesió al genoll, va haver d'agafar la baixa mèdica a l'empresa on treballava, i ara continua pendent d'una operació. "Guanyava 800 euros i en pagava 600 de lloguer. Ho tenia tot legal, els papers, la feina, el pis... La situació era complicada –admet–, però anava trampejant amb 200 euros per pagar el menjar i ajornava algun rebut, que pagava de seguida que podia", explica aquesta dona de 38 anys, que viu sola després de separar-se del seu marit per presumptes maltractaments.

Una de cada deu famílies a Catalunya és monoparental i en el 80% dels casos el progenitor que té cura del fill és una dona. Si bé monoparentalitat –entesa com una sola persona que s'encarrega dels fills– no és sinònim de vulnerabilitat, el cert és que un 35% de les famílies encapçalades per una mare sola estan en risc de pobresa i tenen dificultats per accedir al mercat laboral i a un habitatge digne. Aquestes dades formen part de l'estudi 'Monoparentalitat femenina i pobresa', la primera anàlisi que aborda específicament la monoparentalitat de les dones, i que ha estat presentada aquest dimarts a l'Ateneu Barcelonès. La jornada, que se celebra en el cicle Debats 'Catalunya Social', ha estat a càrrec de la Taula del Tercer Sector i ha comptat amb la col·laboració de l'ARA.

És a dir: el fet que un escolar no convisqui amb el pare biològic -que la mare el criï tota sola- no afavoreix que al col·le li vagi pitjor que si visqués amb tots dos. Al contrari del que es podria pensar, i dit d’una manera més tècnica, els infants de famílies monoparentals femenines (són el 15%: una de cada set, ja) no tenen un rendiment acadèmic “gaire diferent” de la resta d’escolars. L’afirmació és incontestable: la fa un entès (un demògraf) que ho ha estudiat amb rigor científic. Es diu Diederik Boertien, treballa al Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la UAB i ho exposa amb pèls i senyals en un article titulat '¿La monoparentalitat suposa un risc per al rendiment escolar dels fills?'. L’ha publicat a la revista divulgativa' Perspectives Demogràfiques', editada conjuntament per aquesta institució de l’Autònoma i el govern. La conclusió té una cara B, un afegitó: el que sí que fa créixer el fracàs escolar són altres factors, com ara els recursos econòmics o el nivell educatiu de la mare.