Els cinc aparadors de la pastisseria La Colmena de Barcelona (plaça de l’Àngel, 12) estan decorats amb mones de xocolata, pollets i plomes. N’hi ha un, l'aparador del xamfrà, que està en obres, i té la persiana tancada. Quan estigui arreglat, també el decoraran amb mones de Pasqua. Antigament, assegura en Josep Maria Roig, el pare de la nissaga actual de pastissers de La Colmena, es feien cues de gent per observar el que hi havien posat, i la guàrdia urbana hi havia de posar ordre. "Ara no queden padrins per regalar mones, ni es passeja, i les mones es venen als lineals dels súpers, a les benzineres", diu murri en Josep Maria, que és un gran expert en tradicions dolces, com demostra la biblioteca exhaustiva que té sobre pastisseria. En sap tant, que n’està preparant un llibre, però ho explicarem més tard; ara parlem del premi. La Colmena ha guanyat el concurs La Millor Mona de Pasqua, que aquest any ha arribat a la cinquena edició, i l’organitza l’agència Sr y Sra Cake.

És un xamfrà senyorial de la rambla de Catalunya de Barcelona. Som a la pastisseria Mauri: paradís del dolç i el salat. Si mirem el sostre, hi veiem unes pintures originals. Hi trobem Amaltea, envoltada d’angelets, tombant el corn de l’abundància d’on brollen fruites. Si mirem endavant, veiem que el que queia de la cornucòpia s’ha traslladat davant dels nostres nassos convertit en un mar de galetes de te, pastissos, cristines, diplomàtics, secalls, braços de crema, croissants –aquí encara es venen més els de llard que els de mantega–, croquetes, sandvitxos, brioixos, borregos... Deixem-ho aquí perquè no acabaríem. “Tenim més de mil productes” explica el gerent, Marc Mauri. Tot fresc, sense additius ni conservants. “És un petit transatlàntic al mig de Barcelona”, diu. Jo diria que és també una petita obra d’orfebreria. Cada dia el Marc dedica més d’una hora a fer la comanda del que caldrà elaborar l’endemà. Un document necessari d’una gran dificultat. Quants tortells de Reis haurien de produir, per exemple? Per prendre aquestes decisions, es val de les dades dels anys anteriors. Però també cal consultar les dades de l’any en què va caure el mateix dia de la setmana. Tot un trencaclosques que per resoldre'l es val del seu passat com a consultor informàtic. El Marc és la quarta generació de Mauri. La botiga la va obrir el seu besavi, Francesc Mauri. Després va ser el seu avi, Francesc Mauri, qui va continuar el negoci, i posteriorment va ser el seu pare, Francesc Mauri, qui la va fer créixer i la va deixar en estat de gràcia per a la generació actual. Cal dir que el Marc té un germà 11 mesos més gran que es diu, esclar, Francesc.

L’obrador de la pastisseria Mervier Canal del carrer Calvet de Barcelona es va incendiar la nit de divendres a dissabte passat probablement per un problema amb el quadre elèctric. Eren les quatre de la matinada quan el veí va avisar els Bombers perquè va sentir l’olor de cremat. “Estava despert i la va notar de seguida, l’olor”, afirma Lluís Estrada, de la pastisseria Canal, que afegeix que la desgràcia ha arribat en la pitjor setmana i en el pitjor mes de l’any.

René Frank (1984, Wangen im Allgäu) és el cuiner de les postres. O el pastisser de la cuina. El seu restaurant berlinès Coda, amb dues estrelles Michelin, va obrir el 2016 i des de llavors els reconeixements no li han parat de ploure. Entre d'altres, el millor pastisser del món per a 50 Best i el millor per a Best Chef. Però ara renega una mica del fet que es descrigui el seu establiment com a un "restaurant de postres". Està en contra de les cotilles i, per això, ell que és d'una zona molt més conservadora del país germànic, va trobar a Berlín el seu lloc en el món.

D'aquí poc la pastisseria tradicional Casa Otaegui farà 140 anys. És un dels llocs tradicionals de Sant Sebastià on segur que cal fer parada si trepitgeu la capital guipuscoana i tastar el pastís que es va inventar aquí Emiliana Malcorra arran de la manca d'ingredients a causa de la Guerra Civil: la pantxineta. De fet, la pantxineta és el pastís més estimat pels donostiarres i l'han reproduït tots els grans cuiners bascos, des de Juan Mari Arzak fins a Pedro Subijana, passant per Karlos Arguiñano. El cas és que malgrat que aquest pastís fet de pasta de full, ametlla i crema pastissera sigui l'emblema de la ciutat, tots els turistes –a Sant Sebastià en són munió– arriben a la ciutat amb la idea fixa de tastar el que creuen que és el més tradicional: el pastís de formatge de La Viña.

Era impossible fer una sèrie de recomanacions i no fer parada a la pastisseria L'Estrella. Per dos motius: per una banda, perquè és la pastisseria més antiga de Barcelona i cal apuntalar el patrimoni que ens queda en forma de petit comerç i artesà. Per altra banda, perquè ens va permetre portar-vos bones notícies quan el Mengem va saber que aquest històric comerç tenia la seva continuïtat garantida gràcies a dues noies joves i trempades. Ho podeu llegir a l'article "Dues joves fan renéixer la pastisseria més antiga de Barcelona".

L’Escola de Pastisseria del Gremi de Barcelona ha celebrat al Mercat del Born de Barcelona els 50 anys del naixement dels ensenyaments que volien transmetre l’ofici als fills dels pastissers agremiats. “Durant 20 anys seguits, només els fills es podien matricular a l’escola, però després es va ampliar a treballadors, actius i sempre agremiats, i més tard, es van crear beques per als estudis”, explica Saray Ruiz, directora de l’Escola de Pastisseria. És difícil fer-ne un resum de cinquanta anys, però les fites que remarca de l’escola són algunes de les més importants. N’hi ha moltes més que repassem a la mateixa escola amb ella i també amb Olivier Fernández, gerent del Gremi de Pastisseria.

Anna Callís Galceran (Olot, 1993) és una de les quatre finalistes de la tretzena edició de MasterChef, el popular concurs de cuina de RTVE que té el cuiner Jordi Cruz, de l'ABaC de Barcelona, com un dels tres membres del jurat. La traça de la jove garrotxina per la cuina, sumada a un do natural pel lideratge i una gran capacitat d'adaptar-se a situacions adverses, claus en un programa d'aquestes característiques, l'han portat fins a l'última fase de la competició. Dilluns que ve se sabrà si n'és la guanyadora.

Era el 2013 quan el crònut va viatjar per tot el món malgrat que es va crear al barri del Soho de Manhattan de les mans del pastisser Dominique Ansel. Aquell dolç que barrejava la forma del dònut amb la massa del croissant va trencar motlles, i no hi havia pastisseria que no el volgués imitar. A casa nostra, el pastisser Joe Moretones fa anys que perseguia la idea de fer servir la massa del panettone per fer-ne una ensaïmada. A la vista, per la forma, seria una ensaïmada, però a l’interior, un panettone, amb una diferència cabdal: no tindria mantega sinó llard. Fins i tot somiava en el nom que li posaria: ensaïmattone.

Llegeixo que la pastisseria L’Estrella, la més antiga de Barcelona, després d’uns mesos tancada, podrà celebrar els seus dos-cents anys vida en funcionament. És una notícia excepcional, enmig de l’allau d’informacions sobre negocis tradicionals que tanquen per manca de relleu generacional, oficis que es perden, patrimoni arquitectònic que es deteriora, barris sencers que perden la seva personalitat. Una gran notícia.

Ara farà un any, l'Anna Campos va rebre un missatge d'una amiga que havia volgut comprar panellets a la pastisseria L'Estrella, la més antiga de Barcelona. Feia setmanes que estava tancada. L'Anna hi havia treballat, i s'estimava aquest emblemàtic negoci del Raval de la mateixa manera com una persona estima una escola on ho ha après tot. Amb una trucada a la propietària, l'Anna va descobrir que es jubilava i que no hi havia relleu generacional. "No hi estaries interessada, tu?" li van preguntar. No va dubtar gaire. L'única condició que va posar va ser que la seva amiga, Judit Servent, s'unís al projecte. Dues noies de 25 anys estaven llestes per salvar un dels locals més bonics de la ciutat.

“Quan veus com descarreguen el camió ja saps qui estarà al podi”, diu un xocolater que ha format part del jurat del World Chocolate Masters, el concurs que ens va fer descobrir un nom: Lluc Crusellas, el xicot de Santa Eulàlia de Riuprimer que el 2022 va guanyar el trofeu més preuat del món del cacau. I tot plegat, molt abans que algú pensés que podria guanyar –bé, algú sí que s'ho pensava, ja hi arribarem–, va ser registrat per Jordi Torra. Un material que ara ha estat transformat en un documental i que es va poder visionar a l'Atlàntida de Vic.

A Ullastret, un dels pobles amb més història de Catalunya, capital ibèrica de la tribu dels indigets durant el segle VI aC, acaba d'obrir una nova pastisseria que apunta molt amunt. Es tracta de la Pastisseria 1001, d'Eva Feliu, just al costat de Recuits Nuri, un dels obradors més famosos d'aquest producte làctic tan típic de l'Empordà. Després de molts anys treballant i formant-se com a pastissera en grans restaurants amb estrella Michelin, com l'Aürt de Barcelona i el Bo.Tic de Corçà, Eva Feliu, nascuda a Ullastret i filla de la segona generació de Recuits Nuri, ha decidit aventurar-se amb el seu propi negoci. Un projecte a foc lent, pensat per elaborar postres amb total autonomia i llibertat, lluny de l'estrès de la capital i sense les obligacions dels horaris intempestius dels torns de nit en un restaurant. Tot just ha començat a funcionar aquest Nadal, amb les primeres proves per a amics i coneguts de torrons i pastissos. Ara, al febrer, Feliu ja ho té tot en ordre per inaugurar oficialment i començar a vendre al públic general.

Si hi ha un municipi associat per antonomàsia a la pesca de la gamba vermella aquest és, sens dubte, Palamós. Ara bé, no és ni molt menys l'únic, ja que, al llarg del litoral català, també hi ha altres denominacions on es pesca aquest crustaci tan preuat, segurament amb menys peregrí, però amb un gènere igualment excel·lent. És el cas de Roses, on la flota pesquera que surt en direcció al Cap de Creus porta al port un carregament extraordinari de gamba vermella: sovint és un pèl més petita que la de Palamós, amb menys corba a la cua i un punt més rosada i transparent, però, de sabor, igual de potent, carnosa, amb gust salabrós i iodat. Els pescadors i cuiners rosincs no es cansen de reivindicar-la a la llotja i a taula i, ara, des del municipi, ha sortit una nova iniciativa molt singular per donar-la a conèixer encara més. Es tracta de la xocogamba, una gamba feta de xocolata creada pel mestre pastisser Albert Lorenzo, que, fa 3 anys, va inaugurar a Roses La Postreria, on prepara i ven tota mena de dolços i pastissos molt ben elaborats.

La Pastisseria Carrió del carrer Bailèn de Barcelona va guanyar ahir el panellet D’Or de la Ruta dels Millors Panellets de Pinyons de Catalunya. És el segon cop que reben aquesta distinció, ja que el 2022 també es van penjar la preuada medalla. Al certamen, organitzat per l'Obra Social Ernest Verdaguer de la plataforma Panàtics amb el suport del Gremi de Flequers de Barcelona, s'hi han inscrit un total de 50 forners i pastissers de tot Catalunya i era la cinquena edició que se celebrava. El tast que va fer el jurat professional era anònim. El panellet del pastisser Oriol Carrió va ser el més ben valorat pel que fa a l'estructura global, la imatge exterior, la qualitat dels pinyons i del massapà i el seu gust.

La1 ha estrenat Bake off: Famosos al horno, la versió espanyola d’un dels formats televisius de més èxit internacional. El programa triomfa arreu del món adaptant-se a la tradició pastissera de cada país. La versió original és la britànica, amb The great British bake off, i estableix les pautes formals d’aquest talent show.

Martí Giner, de la pastisseria Zaguirre de Terrassa, s’ha proclamat guanyador del tercer concurs Millor Torró Artesà de Crema Cremada de l’Estat, d'aquest 2024, organitzat pel Gremi de Pastisseria de Barcelona. El pastisser s’ha imposat sobre prop de 40 participants de tot l’Estat i ha estat el més ben valorat en un tast a cegues, el resultat del qual es valida sota notari.

Diumenge passat vaig llegir amb molta curiositat la peça que va publicar aquest diari sobre l’origen dels noms d’algunes postres i dolços. Em va entretenir molt i felicito les seves autores, Esther Utrilla i Maria Labró.

Soc mil·lennial, criada a Girona i mai he tingut mona. Escric menjant-ne un dels últims talls de la que queda del meu fill: és la primera que ha entrat a casa. Pot sonar estrany, però a les comarques gironines la mona és un costum força nou. La tradició manava que el padrí comprava un tortell per al Diumenge de Rams –igual que el de Reis però sense la fava ni la corona– i la padrina unes sabates i la palma o palmó. Llegeixo que així va implantar-ho el bisbat de Girona i per això era costum de la frontera amb França fins a Arenys de Mar (Maresme). Però amb el temps i el canvi de costums al tortell, en la majoria dels casos farcit de massapà, li ha estat impossible batre’s amb l’espectacularitat i també excepcionalitat d’una mona de xocolata.

Ja sabem quines són les millors 50 pastisseries de Catalunya. Ahir van rebre el Guardó Fava de Cacau a la Mostra Internacional de Pastisseria de Sant Vicenç dels Horts. El jurat, coordinat per Marc Balaguer i integrat per pastissers que no tenen una pastisseria en propietat, va donar a conèixer quins són els millors temples del dolç a casa nostra. A banda, també es van donar les distincions Fava d'Or a la pastisseria més innovadora, la que té més història, al producte singular i a la millor pastisseria dels set àmbits territorials.