Al municipi de la Canonja, al Tarragonès, el passat més remot d’Europa pren forma en un nou equipament que mira cap al futur. L’Espai Mammuthus, el centre d’interpretació dedicat al jaciment del Barranc de la Boella, que va obrir portes l’estiu passat, compta amb una proposta museogràfica que combina tecnologia immersiva, restes originals i experiències pensades per acostar la prehistòria al gran públic.

Al mar Mediterrani, bressol de tantes civilitzacions, la púnica va ser la primera realment cosmopolita i la que va fer el primer intent de globalització. Ho recull un estudi publicat aquest dimarts a la revista Nature, impulsat pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que ha analitzat el genoma de 210 individus de 14 jaciments a Espanya, el nord de l'Àfrica i les illes italianes de Sicília i Sardenya.

La pila d'ossos de dinosaure va estar guardada en un calaix al Museu del Desert a Saltillo, Mèxic, durant 20 anys. "Quan els veus arraconats al calaix d'un museu, no semblen gran cosa —admet Nick Longrich, paleontòleg de la Universitat de Bath a Anglaterra—. Semblen un munt de pedres".

Poc es podia preveure el 2017 que les obres de l'AVE a València acabarien per topar amb un enorme jaciment al municipi de Fuentes, a la província de Conca, que ha permès descobrir una nova espècie de titanosaure, uns dinosaures herbívors caracteritzats pel coll llarguíssim. Entre els milers de trossos d'ossos escampats en una petita superfície, ja va destacar l'aparició d'una enorme pelvis al costat de vèrtebres i parts de les potes, en un conjunt que ja s'intuïa que podia formar part del mateix individu. Efectivament, després d'anys de neteja, classificació i estudi de les peces, els paleontòlegs han registrat la nova espècie amb el nom de Qunkasaura pintiquiniestra, i apunten que les restes pertanyen a un titanosaure que pasturava per Europa fa més de 72 milions d'anys, cap al final del Cretaci Superior.

Fa 4.000 anys, a Guiza, a l’Antic Egipte, un home d’uns 30 anys va patir una metàstasi cerebral que li va provocar la mort. A més de ser un dels casos oncològics més antics que es coneixen, les restes cranials d’aquest individu constitueixen la primera evidència d’una intervenció quirúrgica per tractar el càncer de la qual es té constància a la història de la humanitat.

Els científics han escrit la biografia d'una femella de mamut llanut, que va viure fa 14.000 anys, a partir de l'anàlisi dels productes químics del seu enorme ullal. L'Elma, que és com l'han batejat, va néixer a l'actual territori canadenc del Yukon i s'hi va estar fins als 10 anys, quan es va traslladar centenars de quilòmetres a l'oest per endinsar-se a Alaska. Allà va morir una dècada més tard, probablement abatuda pels caçadors.

Tres metres d’alçada i fins a tres-cents quilos de múscul recobert de pèl taronja. Aquestes eren les mesures del primat més gros que ha trepitjat la Terra, el gigantopitec (Gigantopithecus blacki). Va viure a les selves del sud-est de la Xina fa centenars de milers d’anys i va desaparèixer misteriosament. Un nou estudi liderat per científics xinesos i australians que s’acaba de publicar a la revista Nature resol el misteri de la desaparició del tità que alguna vegada s'ha suggerit com a origen de la llegenda del ieti.

Quan els caçadors de fòssils van desenterrar les restes d'un dinosaure dels turons de l'est de Montana, fa cinc anys, sabien que aquells ossos tenien diverses de les característiques clau d'un Tyrannosaurus rex: un parell de potes gegants per caminar, un parell de bracets més petits per tallar les preses i una llarga cua que s'estenia cap enrere. Però, a diferència d'un T-rex adult, que hauria fet la mida d'un autobús urbà, aquest dinosaure era gros com una furgoneta.

José Luis Carballido no era un nen fascinat pels dinosaures, però sí pel passat. Va néixer a Mar del Plata, a l'Argentina, i quan va dir que volia estudiar biologia, molts li van dir: “En aquest país, si estudies això, acabaràs conduint un taxi”. Es va especialitzar en paleontologia i fa uns anys va descobrir l’espècie de dinosaure més grossa que s'ha conegut fins ara, que des de fa uns mesos s'exposa al museu CosmoCaixa de Barcelona.

Un equip de paleontòlegs ha descobert els ossos fossilitzats d'una de les balenes més estranyes de la història. El Perucetus colossus (així han anomenat l’animal) va viure fa uns 39 milions d’anys i podria haver pesat unes 200 tones, tant com una balena blava, fins ara amb diferència l’animal conegut més pesant del planeta. Mentre que les balenes blaves són bussejadors elegants i neden ràpidament, el Perucetus era una bèstia molt diferent. Els investigadors sospiten que es movia a la deriva per aigües costaneres poc profundes com un manatí, impulsant el seu cos semblant a una salsitxa amb una cua en forma de paleta.

Van quedar fossilitzats a l’instant, com els habitants de Pompeia durant l’erupció del Vesuvi l’any 79, però a la Xina de fa 125 milions d’anys en plena era dels dinosaures. Eren un mamífer de la mida d’un gat petit i un dinosaure de la mida d’un gos gros. I, contràriament al que es podria pensar, el mamífer està atacant el dinosaure per matar-lo i menjar-se’l. Això han deduït els científics del Museu de Natura del Canadà i de la Carleton University, també al Canadà, que han estudiat aquest fòssil extraordinari.

Fa uns 250 milions d’anys, quan al món només existia un únic supercontinent anomenat Pangea, es va viure l'extinció més gran de la història de la Terra. El 81% de les espècies marines i el 70% dels vertebrats terrestres van desaparèixer. A més, també hi va haver l’única extinció massiva d’insectes que es coneix. Tot i això, una família de rèptils va saber adaptar-se a tots els canvis: els avantpassats dels cocodrils van evolucionar i van deixar de gatejar per començar a caminar sobre quatre potes. Així, segons una investigació de l’Acadèmia de Ciència de la Xina, que va descobrir un fòssil d’arcosaure que ho demostra, van tenir la capacitat d’adaptar-se a l'escalfament global i van aprendre a córrer. 

Les restes fòssils que un excursionista va trobar el juliol del 2016 a Coll de Nargó, a l'Alt Urgell, han permès descriure sis anys després una espècie de tortuga marina desconeguda fins ara i que va viure al Pirineu fa uns 83 milions d'anys. Investigadors de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, del Museu de la Conca Dellà i de la universitat txeca de Masaryk publiquen aquest dijous a la revista Scientific Reports la descoberta de la Leviathanochelys aenigmatica (tortuga leviatan enigmàtica). Les restes d'aquest rèptil permeten estimar que tenia una longitud de 3,7 metres de llarg, cosa que la converteix en la tortuga marina més gran d'Europa i la segona més gran del món registrada fins al moment. Només la supera el gènere Archelon de l'Amèrica del Nord, que feia 4,5 metres de llarg.

Fa cinc milions d'anys, immensos taurons depredadors patrullaven els oceans. Les seves dents gegants, que van quedar abandonades entre sediments del litoral com bales disparades en una guerra llunyana, van inspirar el 1843 un nom que des de llavors s'ha fet familiar: megalodon –dent gran, en grec antic.

Fa entre 66 i 86 milions d’anys, dia més dia menys, bona part de l’Europa actual era un arxipèlag, un conjunt d’illes de mides ben variades, i l'Amèrica del Sud i l'Àfrica estaven unides formant l’enorme continent batejat amb el nom de Gondwana. Va ser en aquella època, ara fa 70 milions d’anys, que els titanosaures van habitar el planeta. El més gran de tots, almenys a l’àrea que avui ocupen la península Ibèrica i el sud de França, va ser l’Abditosaurus kuehnei. L’enorme animal, de gairebé 18 metres de llarg i un pes estimat de 14 tones, ha estat ara descrit a partir de les restes fòssils localitzades a Orcau, al Pallars Jussà. La descripció ha sigut possible gràcies a la recerca d’investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) en col·laboració amb altres científics de la UAB, la Universitat de Saragossa i la Universitat NOVA de Lisboa, a més del Museu de la Conca de Dellà. La descripció es publica aquest dilluns a la revista Nature Ecology and Evolution.

Una jove femella de mamut vagarejava prop del que després va esdevenir la costa central de Califòrnia quan la seva vida es va extingir abans d’hora. Tot i que va morir a terra, l’enorme cos de l’animal va anar a parar a l’oceà Pacífic. Les seves restes, arrossegades a la deriva pels corrents, van arribar fins a una distància de més de 240 quilòmetres de la costa abans d’assentar-se al costat d’una muntanya submarina, a una profunditat de 3.000 metres. Allà es va quedar instal·lada durant mil·lennis, sense que ningú en conegués l’existència.

Un equip de científics i emprenedors va anunciar la setmana passada la creació d’una nova companyia que vol ressuscitar el mamut llanut amb enginyeria genètica. L’empresa, anomenada Colossal, té l’objectiu de reintroduir a la tundra siberiana milers d’exemplars d’aquest magnífic animal, extingit fa milers d’anys.

S’acumulava tanta gent a l’aparador de la botiga d’electrodomèstics del carrer Major d’Alcover, on estava exposat, que van decidir treure’l. Sembla que la gernació els dificultava les vendes. Allò que despertava expectació no era una nova cafetera automàtica ni una nevera que consumeix poquíssima electricitat, no, sinó un fòssil marí, el Colobodus giganteus (per dir-ho d’alguna manera, una tonyina antiga), que ara es pot veure al Museu d’Alcover.

Sembla que la història de l’Homo sapiens com aquella espècie única de la qual acabarien emergint els humans actuals ha deixat de tenir sentit per a la ciència. Definitivament. Si bé troballes fòssils a les últimes dècades suggerien excepcions a la norma, les més recents verifiquen que la norma s’ha de repensar. La descripció de l’Homo longi i del Nesher Ramla, considerats tots dos nous membres del gènere Homo, així ho plantegen. Segons els articles publicats a The Innovation, revista del prestigiós grup Cell, i a Science, respectivament, l’Homo sapiens ni va viure sol ni és amb seguretat el nostre únic avantpassat, sinó que va viure i es va estendre pel planeta durant diversos períodes en companyia d’altres parents pròxims. Quin d’ells va sorgir abans és un enigma per resoldre.

Un article publicat a Cretaceous Research per investigadors de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i el Museu de la Conca Dellà descriu noves restes fòssils de Parhabdodon isonensis, un dinosaure de 'bec d'ànec' lambeosaurí que només es coneix per les troballes fetes a un jaciment del Pallars Jussà. La recerca ha revelat que era un animal de creixement lent però que assolia mides molt grans en comparació amb d'altres espècies. L'exemplar és un dels darrers dinosaures no-avians que es va extingir a Europa, va viure fins fa 66 milions d'anys i es caracteritza per una prominent cresta òssia sobre el cap, que inclou una extensió dels conductes nasals. Aquest individu hauria assolit 8 metres de llarg i unes 3 tones de pes.