Sobre els últims contraforts de les muntanyes de Prades, prop del puig d’en Cama i sobre el barranc del Picarany, s’aixeca un imponent bosc de pins. Al bell mig d’aquella finca, també imponent, un mas aixecat als anys 20 domina aquells contraforts. El nom del mas i la finca els hi cedeix el barranc, la construcció la va consignar el matrimoni reusenc Ferraté i Soler i la fama els hi concediren els seus fills: Gabriel, Joan i Amàlia.

El cantant i compositor principal de Manel, Guillem Gisbert (Barcelona, 1981), s'estrena al marge del grup amb el disc Balla la masurca! (Ceràmiques Guzmán, 2024). Mitja dotzena de productors l'ajuden a presentar-se en solitari, però les cançons respiren bona part del mateix aire que Gisbert ha escampat pels discos de Manel. Després de quatre cançons d'avançament, aquest divendres arriba l'àlbum sencer, el material amb què sortirà de gira a partir del mes de maig amb nova companyia: Jordi Casadesús (baix i sintetitzadors), Arnau Grabolosa (guitarra i teclats) i Glòria Maurel (bateria). I només el temps dirà quan tornaran els Manel. De tot plegat, en parlem a la redacció de l'ARA.

Fa molts d’anys que Gabriel Ferrater està reverencialment de moda, vull dir que és llegit amb la devoció meticulosa amb què es llegeixen els clàssics, però també amb l’excitació electritzant que només ens susciten les novetats més calentes i audaces. El centenari del seu naixement i el cinquantenari del seu suïcidi, celebrats amb tots els honors editorials, institucionals i llibrescos fa tot just un parell d’anys, no va fer més que magnificar-ne la figura i redimensionar-ne l’obra. Va matisar el mite sense rebaixar-lo, va enriquir l’home, va eixamplar l’abast i va il·luminar la fondària de la seva literatura.

Les propostes arriscades i singulars d'autors com Irene Solà, Hernán Díaz, Mònica Batet i kim de l'Horizon han convençut l'equip de crítics de l'ARA Llegim, que també ha escollit, entre el millor de l'any, llibres de memòries com els d'Anna Punsoda i Anna Pazos, assajos com el de Timothy Garton Ash i poemaris com els de Maria Isern, Anne Carson i Daniïl Kharms. En paral·lel a les novetats estrictes, cal destacar iniciatives de gran ambició com les noves traduccions de Guerra i pau, de Lev Tolstoi, i La cartoixa de Parma, de Stendhal.

Fa uns dies vaig anar a veure l’adaptació teatral del Poema inacabat de Gabriel Ferrater, que Produccions de Lo Nostro ha fet al Maldà. Portar aquest poema a escena és un repte, però la proposta de dialogar els mil tres-cents trenta-quatre versos, i barrejar-los amb música, dansa i una sarsuela als fogons, aconsegueix que tots els sentits es conjurin joiosos per escoltar les paraules del poeta. 

És dilluns al vespre i un taxista carrega les maletes dels turistes al Raval quan comença a sonar l'alarma avisant d'un bombardeig a Barcelona. Una dona vestida de gris, amb una maleta vella i la mirada trista, ens demana que la seguim i la trentena de persones aplegades sota l'Hotel Leonardo entrem per la porta del darrere del Teatre Romea. A dins no hi ha llum i tothom està en silenci. Som en un passadís estret, la foscor ho inunda tot i només se senten les respiracions descompassades del grup fins que la dona obre la maleta i en treu una desena de fanals que guiaran el camí. S'intueixen cordes, un fum dens i les parets negres mentre avancem cap a l'interior del teatre. "Això sembla un retorn als anys 40", diu un dels espectadors més grans i més xerraires del grup.

"No sé què és la inspiració, o ho sé ben poc", diu l'actor Pol López a l'inici del monòleg Vull subornar la joventut, transformat en el poeta, crític i traductor Gabriel Ferrater. L'espectacle serà el tret de sortida aquest dijous al vespre del Festival Nacional de Poesia, que se celebra anualment a Sant Cugat i que presentarà una vintena d'actes entre el 13 i el 28 d'octubre.

Gabriel Ferrater va ser un intel·lectual polifacètic. És conegut sobretot per l’obra poètica, lingüística o les traduccions. Un altre dels camps que va treballar i potser el més desconegut és el de crític d’art. Obrador Edèndum ha aprofitat l’Any Ferrater, que commemora els cent anys del seu naixement, per editar L’art de la pintura. El llibre és una relectura de l’obra Sobre pintura (Seix Barral, 1981), en què el germà de Gabriel Ferrater, Joan, recopilava peces en gèneres literaris, com les cròniques d’actes, notes de crítica, ressenyes de llibres i un apartat central sobre pintura hispànica contemporània que estava confeccionant per encàrrec.

Mirar bé, pensar bé i escriure bé: són les tres virtuts que se li han de demanar a tot crític d’art. Mirar, això que se’n diu mirar, és possible que siguin molts, o bastants, els que ho saben fer, però la majoria d’aquests després pensen confusament i des de l’apriorisme i, per si això no fos prou, a la fi exposen els seus judicis i les seves idees amb una prosa que és pitjor que confusa: és ampul·losa i espessa. Gabriel Ferrater, l’autor de Les dones i els dies, un dels llibres centrals de la poesia catalana moderna, va ser també un magnífic crític d’art perquè mirava, pensava i escrivia molt bé.

Avui divendres fa cent anys del naixement de Gabriel Ferrater. Els que el vam conèixer i tractar i els que l’han llegit i el llegeixen, és a dir, els que ens l’estimem, celebrem aquest aniversari perquè ens el recorda especialment, ens el fa present en els seus versos i escrits, en les anècdotes del seu tracte. Reviu d’alguna manera en el nostre record. Una bona manera de celebrar aquest aniversari és llegir els seus versos, esclar, però també seguir algunes de les activitats de l’Any Ferrater, comissariat per Jordi Cornudella, llegir la biografia que ha publicat Jordi Amat, excel·lent, o anar llegint els comentaris que molts hem escrit als seus poemes en la multitudinària Apadrina un poema. 

Un fum dens surt de l'aula Joan Maragall. Som a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. No s'hi està calant foc ni res semblant: forma part de l'attrezzo de Vull subornar la joventut, peça teatral que ha permès que la pulsió creativa –i destructiva– i algunes intimitats de Gabriel Ferrater ressuscitessin durant 45 minuts encarnades en la figura camaleònica de l'actor Pol López.

La vida dels poetes no sempre té un gran interès, com passa amb la vida de tothom i totadon. De vegades hi ha gent anònima que ha tingut una vida extraordinària –és la tesi de Walter Benjamin, com es llegeix en el monument dedicat a l’alemany, a Portbou–, i gent d’una obra prodigiosa, en el camp que sigui, que ha tingut vides quasi adotzenades.

El “kit de supervivència per a escriptors” que Grup 62 ha regalat aquest Sant Jordi a la gent del gremi consta d’un bolígraf, una llibreta, una motxilla, una ampolleta d’aigua, una tassa reutilitzable i una mascareta que ningú estrenarà. Hauria fet més servei un paraigua plegable, però s’entén que els editors no volguessin cridar el mal temps. També hauria anat bé un blíster d’antihistamínics, perquè els plàtans barcelonins i el vent han repartit a l’engròs esternuts, goles irritades, ulls plorosos i tot el catàleg de símptomes de l’al·lèrgia primaveral.

Quan li van demanar què era la poesia, el filòsof Jacques Derrida la va assimilar amb un eriçó fet una bola enmig d'una carretera. "Voldries agafar-lo, emportar-te'l per aprendre'n coses i entendre'l. Te'l quedaries i el voldries tenir sempre a prop", escrivia.

Entre el 1960, quan va aparèixer el primer dels seus llibres de poemes, i el 1968, l’any en què els va aplegar tots tres a Les dones i els dies, la recepció de l’obra de Gabriel Ferrater va canviar molt. Per dir-ho com ell mateix ho va explicar una vegada, la seva poesia "va guanyar cota". Després del suïcidi d’ara fa cinquanta anys encara va adquirir més altitud, i avui, per molts, cimeja. Val molt la pena llegir-la. El camí pot ser exigent però sempre convida i sempre compensa; de l’esforç se’n treu una lucidesa que no trobem a gaires llocs.

La veu greu i solemne de Lou Reed recitant, en anglès, Cambra de la tardor, al Baryshnikov Arts Center de Nova York, va ser un dels cims de la vetllada dedicada a la poesia catalana que l'Institut Ramon Llull va organitzar el 23 de març del 2007. "The blind not fully closed, like a sudden fear / held back from falling, does not separate / us from the open air", comença el poema de Gabriel Ferrater en la versió d'Arthur Terry que va llegir el músic nord-americà.

A qui va escriure una obra mestra que va eixamplar els límits i va canviar el rumb de la literatura catalana no seria just demanar-li res més. I seria una indecència fer-li cap retret. En aquest sentit, Gabriel Ferrater és mereixedor de tots els recordatoris i de totes les celebracions només per haver escrit Les dones i els dies, un dels llibres centrals de la poesia catalana moderna.

Els assaigs de Ferrater impacten perquè recorden una veritat elemental: el que diem i escrivim ha de provocar alguna cosa. Ferrater em va canviar la manera de pensar, llegir i escriure perquè als seus papers hi vaig veure un intel·lectual que pensava, llegia i escrivia des d’un altre lloc. Un lloc més ambiciós, més lliure i més net que el dels seus contemporanis. 

Encara no havia fet els 18 anys quan Gabriel Ferrater, que llavors vivia a l'exili francès, a Liborna, prop de Bordeus, va oferir a un editor les seves primeres traduccions conegudes. Eren dos poemes surrealistes de Federico García Lorca que creia inèdits en francès, Ciudad sin sueño i Niña ahogada en el pozo (tots dos del pòstum Poeta en Nueva York), segons la carta que va enviar el 17 de maig del 1940 a l'editor del suplement literari avantguardista L'Usage de la Parole. Una carta que va descobrir Enric Blanes en unes capses a nom de Jill Jarrell Ferrater dipositades a la Universitat de Texas.