Moncho havia decidit acomiadar-se dels escenaris cantant envoltat d’amics. Tot estava preparat, i el públic havia respost exhaurint les entrades per al concert a L’Auditori de Barcelona. Malauradament, Ramon Calabuch Batista, Moncho, va morir el 28 de desembre a Mataró. Era tan gran l’estima pel rei del bolero, que els amics i l’organitzadora de tot plegat, Gemma Recoder -“l’ànima del concert”, tal com va dir Joan Manuel Serrat-, van voler que l’homenatge seguís endavant.

Diuen que som un país que només sap homenatjar les seves figures quan ja s'han mort. En canvi, amb tu –el gitano del bolero–, els teus companys de professió te n'havien preparat un perquè encara el gaudissis en vida. Serà aquest dilluns al vespre a L'Auditori, i per disset tristos dies no l'hauràs pogut veure.

Tot just fa un any, Ramon Calabuch Batista, Moncho per a l’art, explicava que el més important a l’hora de cantar un bolero és saber interpretar-lo. “No cal tenir una veu meravellosa, per cantar boleros, però s’han de saber dir”, deia Moncho, un home que sabia interpretar, que sabia dir i que a més tenia una veu encisadora, com si la naturalesa l’hagués predestinat a ser el rei del bolero, si més no a aquesta banda de l’Atlàntic. I així serà recordat Moncho, el grandísssim intèrpret que va morir aquest divendres als 78 anys a causa d’una aturada cardiorespiratòria a l’Hospital de Mataró, on estava ingressat des del dia de Nadal.

Moncho, el Rei del Bolero, s'acomiadarà dels escenaris en un concert en què li retran homenatge artistes com Joan Manuel Serrat, Estrella Morente, Pau Donés, Miguel Poveda, Antonio Carmona i Dyango. Tots ells compartiran amb Moncho algunes de les seves cançons clàssiques. El concert, titulat 'Som Moncho, una vida de bolero', serà el 14 de gener a L'Auditori de Barcelona, i les entrades costaran entre 25 i 40 euros.

Moncho (Barcelona, 1940) somriu recordant quan era un nano del barri de Gràcia que es passava la tarda escoltant discos de boleros. “A casa posaven flamenc, rumba, la música que sempre hem escoltat els gitanos. Però jo no, jo volia boleros, i em deien: «Nen, ja n’hi ha prou, canvia la música»”. I del bolero en va fer la vida, com no podia ser d’una altra manera. “És que jo ja era un romàntic als 14 anys, i el Pescaílla i el seu germà em feien cantar a ritme de rumba catalana lenta”, bromeja, i tot seguit explica com sent un adolescent es va colar a l’envelat de la plaça del Sol durant les festes de Gràcia per veure de prop el cantant Lorenzo González, “un mulato veneçolà que sortia vestit tot de blanc, un paio molt maco”.