Anys després d’haver donat per enllestida la trilogia de L’atzar i les ombres, formada per L’àngel de la segona mort (1997), El trànsit de les fades (2001) i El metall impur (2005), Julià de Jòdar hi torna i la converteix en una tetralogia, encara que dir-ho així és bastant inexacte. Amb la publicació de La casa tapiada, que reprèn el personatge del protagonista i narrador Gabriel Caballero, un transsumpte distorsionat però claríssim del mateix autor, Jòdar amplia la panoràmica sobre un temps i un país –la Catalunya que va de la República fins al Procés i la pandèmia–, però sobretot dona al conjunt un aire epilogal, fins i tot testamentari.

Fa quatre dècades que Julià de Jòdar (Badalona, 1942) es va inventar Gabriel Caballero, un personatge que no ha deixat d'acompanyar-lo des de llavors. La creació més coneguda de l'escriptor va créixer al barri del Gorg durant la postguerra, igual que ell, i també com Julià de Jòdar es va dedicar durant uns anys a la indústria com a enginyer químic, abans de llicenciar-se en història i formar part de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. El món del teatre, de la política clandestina i de la literatura de finals dels 60 i principis dels 70 recorre La casa tapiada (Comanegra, 2024), la nova novel·la de l'autor, que reprèn la vida de Caballero el 1962, just on acabava El metall impur (Proa, 2006), amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi. En aquesta ocasió, Julià de Jòdar explica les vicissituds del camaleònic personatge a partir d'un biògraf que l'ha conegut de prop i d'una trentena de veus que confegeixen un retrat viu i revelador de Catalunya durant els últims quinze anys de franquisme i en l'avantsala de la Transició.

“Els teòrics verifiquen en la pedra de toc els quirats d’or que conté cada obra que els escriptors del país produeixen. Poques obres resisteixen l’anàlisi, molt poques obres deixen la marca exigida com a mínima del patró d’or. La majoria, dicten els nostres teòrics, són llauna pura, algunes gairebé tenen els quirats de rigor. Els poetes són els que en surten més ben parats, el país dóna immediatament una abundor de poetes socials que enamora. La resta del panorama, diuen els teòrics, és trist”. Així acaba una de les anotacions del primer volum de Pedra de toc, que Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) va publicar per primera vegada a l’editorial Nova Terra l’any 1970. És una “obra important i necessària”, en paraules de Marta Nadal, comissària de l’any dedicat a l’escriptora i editora del volum que recupera Comanegra, que serà l’inici d’una nova col·lecció d’assaig que publicarà llibres de Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig i Pere Calders. Conté, a més de les constants de la seva trajectòria intel·lectual, com ara “la lluita per la llibertat, l’antifranquisme, la defensa de la llengua, la denúncia de la prudència, l’oportunisme i el possibilisme burgesos, l’expressió de la resistència [i] el sentit de la història”, un altre vessant fins ara poc explorat, “l’anàlisi minuciosa i lúcida del fet literari”, explica Nadal al pròleg.

La nau Comanegra és un dels laboratoris d’idees més actius del sector editorial barceloní. Fa un parell d’anys, l’equip dirigit per Joan Sala i Torrent va començar a pensar de quina manera podien irrompre en el saturat panorama de la narrativa catalana, i la solució que es van empescar és d’una originalitat i gosadia admirables: “Matar el monstre és una col·lecció de set títols d’autors de diverses generacions que ambienten les novel·les a Barcelona en diversos moments històrics i que, a més, són un homenatge a Frankenstein”, recorda l’editor al costat de Julià de Jòdar, un dels autors que va acceptar el repte.

El pacte entre Junts pel Sí i la CUP fa donar un pas endavant al procés independentista però ha obligat a fer alguns passos enrere. A banda de la retirada d'Artur Mas com a president de la Generalitat, el grup parlamentari de la CUP també ha patit dues baixes notables. Dues dimissions, diu el text de l'acord, que intenten visualitzar "els errors" de la formació de l'esquerra independentista els últims tres mesos de negociacions.

Deu estar escrit en algun lloc que cada generació descobreix ‘La marsellesa’. La cantaven els republicans catalans el 14 d’abril del 31, la tocava en Sam a ‘Casablanca’ quan l’hi ordenava Humphrey Bogart, la cantaven ahir els anglesos a Wembley.

Volem fer algunes consideracions sobre l'article publicat abans-d'ahir, en aquest diari, pel conseller Andreu Mas-Colell. I les fem des del punt de vista de l'esquerra independentista –ahir i avui, independentista i d’esquerres- i la perspectiva de lluita de 40 anys de postfranquisme.

"No es pot fallar a la llibertat política d'aquest poble, tampoc a la justícia social", aquesta és una de les frases que ha pronunciat aquest dilluns, dia de constitució del Parlament de la XI legislatura, el diputat més gran de la cambra, l'escriptor Julià de Jòdar, de la CUP. D'acord amb el reglament, la sessió constitutiva ha estat presidida per la mesa d'edat, formada pel diputat més gran i els dos més joves, Gerard Gómez del Moral (Junts pel Sí) i Joan Giner (Catalunya Sí que es Pot).

"Necessiten, necessitem , símbols per recuperar l'autoestima, i tu, Ximo, creu-me, n'ets un. Sí, ja sé que et costarà acceptar-ho, perquè vius massa allunyat del món, però t'asseguro que ets una figura molt estimada. Una icona del barri. No els pots fallar. No ens pots fallar". Així s'adreça la Bella Assurdina -"antiga sex symbol basca i alhora universal de les teresianes de Ganduxer"- a un dels personatges principals d' El desertor en el camp de batalla , Ximo Ximoi, antic home de teatre aïllat en un colomar per culpa de l'obesitat que el manté prostrat en un llit. A finals dels 90, Ximoi es marcava el repte de superar l'home que ostentava el rècord Guinness de l'home més gras del món. Una dècada més tard, amb el cos arruïnat, es guanya la vida convertit en fenomen i freak , cobrant entrada perquè els veïns i els turistes observin la seva excepcionalitat a través d'un vidre. La icona de barri és l'antítesi de la imatge saludable i atlètica propugnada a través de la cultura de gimnàs. Una intuïció: hi ha més gent apuntada al DiR que lectors de literatura. "Recordo un matí que feia un volt per la rambla de Badalona. Estava plena de gent que anava en bici, feia fúting i tota classe d'esports -explica Julià de Jòdar amb un somriure agradable i al mateix temps sorneguer, al menjador de casa seva-. Més que les ganes de tenir bona salut, es busca obsessivament la prevenció de la mort. Més que guarir la malaltia, s'acaba afavorint la indústria de la salut".

La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) ha presentat aquest dilluns els components de la llista per la demarcació de Barcelona a les eleccions del 25 de novembre. Entre els membres hi ha personalitats destacades com el futbolista Oleguer Presas –com va avançar l'ARA–, l'actor Francesc Lucchetti, l'escriptor Julià de Jòdar o els cantants Carles Belda, Francesc Ribera, 'Titot', o Cesk Freixas, a més de militants de l'independentisme històric. En un acte a les Xemeneies de la Canadenca, considerat un lloc simbòlic de la lluita obrera, la CUP ha presentat "una vertadera candidatura de combat", en paraules del portaveu nacional Adam Majó, encapçalada pel periodista i activista social David Fernàndez i conformada per representants de diverses organitzacions independentistes i anticapitalistes.

Els socis de l’Ateneu escullen cada any l’obra guanyadora del Premi Crexells acompanyats dels consells selectius del jurat –enguany integrat per Ramon Pla i Arxé, Carme Arnau, Pilar Argudo, Ricard Ruiz i Xavier Pla–. Durant un mes i mig de votacions han decidit que ni el descens a l’infern de Ponç Puigdevall ni les elucubracions pastorals de Julià de Jòdar els convencien: han preferit, en un 43,80%, que la seva novel·la preferida del 2010 era El somni de Farringdon Road, de l'economista, regidor i col·laborador de l'ARA Antoni Vives (Barcelona, 1965). Cal dir, però, que dels més de 4.000 socis de la institució només en van votar 423, pot més del 10%.