Kolkhoz, el títol de la nova novel·la d’Emmanuel Carrère (París, 1957), publicada en català i castellà per Anagrama, al·ludeix a una forma comunitària d’explotació agrícola soviètica, però, per a la família Carrère, la paraula descrivia el moment en què els tres fills d’Hélène Carrère d'Encausse es reunien amb la mare al llit per fer una mena de festa de pijames. És apropiat que el títol abordi tant la història de la Unió Soviètica com la intimitat familiar dels Carrère, els dos eixos que entrelliga aquesta novel·la que l’escriptor dedica a la seva mare, Hélène Carrère d'Encausse (1929-2023), filla d’exiliats russos i georgians que es va convertir en la gran historiadora sobre la Unió Soviètica a Europa, una kremlinòloga experta i reverenciada a França.

La mort de la mare de l’escriptor francès Emmanuel Carrère havia de desembocar en un llibre. La inevitable rememoració del passat que comporta la mort d’un progenitor va ser la palanca que el va impulsar, un cop digerit el material altament sensible, a escriure la mescla de crònica i autobiografia familiar que és Kolkhoz. Un llibre ple de parents sorprenents –Carrère té una cosina que és presidenta de Geòrgia!– i que ell mateix seria com una mena de cosí germà d’Una novel·la russa i de Limónov, dos dels cims de la producció de Carrère. Amb una traducció de Ferran Ràfols Gesa que sona de meravella, Kolkhoz reprèn la temàtica russa i fins i tot fa sortir alguns dels personatges d’aquells llibres, però juga en un altre terreny, el de la història familiar lligada a la història del segle XX: ¿pot la descripció d’una habitació privada explicar un canvi històric? Al país de Georges Duby, la resposta és “i tant”, i Carrère ens ho demostra amb escreix.

Què es cou rere els murs del Kremlin? Aquesta era la pregunta que, durant la llarga existència de la Unió Soviètica (1917-1991), s’esforçaven a resoldre uns personatges anomenats kremlinòlegs. Suposadament, sabien tot el que es podia saber sobre un règim hermètic i complex. Arribat el moment, es va poder comprovar que no sabien gairebé res: el col·lapse de l'URSS els va agafar per sorpresa. La kremlinòloga més cèlebre d’Europa, Hélène Carrère d'Encausse, va ser un exemple perfecte d’aquell col·lectiu cegat pels seus propis prejudicis.

"Truman Capote deia que, quan va començar a apropar-se a la història real que seria el centre d'A sang freda, de sobte va tenir un dubte, la sensació que potser n'havia de fugir: li va acabar prenent cinc anys de la vida, cinc anys de malsons. A mi, me'n va prendre set". Qui explica això és l'escriptor francès Emmanuel Carrère, a propòsit del llibre L'adversari (Anagrama, amb traducció de Marta Marfany). Pels volts de Sant Jordi, vaig descobrir que Filmin havia dedicat un apartat al Dia del Llibre. Sota el nom Filmin books, encara hi trobareu novetats documentals vinculades a la literatura. N'hi ha sobre Gabriel Ferrater, Stephen King i Georges Perec, i tot i que vaig estar temptada de començar per ell, la meva passió incondicional per Emmanuel Carrère i per L'adversari, segurament la seva obra més emblemàtica, em va fer decantar per Carrère, el escritor y el asesino (Camille Juza, 2024).

Aquest estiu, veure plegats la cerimònia d’inauguració dels Jocs de París ens va fer recordar altres juliols congregats entorn de la tele: el casament de Lady Di, els Jocs de Barcelona, l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, la final de no sé quin mundial de futbol. 

Avui dia vivim un mal humor enquistat i ferotge. La xerrameca infinita de les xarxes socials i les plataformes de comunicació bombardeja una lletania de coses per fer: com buidar el cap, desintoxicar el cos, fer ioga de cadira, ensinistrar la mascota, tractar la menopausa per seguir essent jove, trobar i mantenir relacions amoroses no-tòxiques; en fi, una colla inacabable de promeses falses envers una suposada felicitat impossible d’assolir per una persona normal i corrent. Qui més qui menys, ho sàpiga del cert o sense adonar-se'n, acaba passant per l’adreçador d’aquestes consignes sobre com ser i, sobretot, què fer per controlar la vida, que vol dir trepitjar qui faci falta. Al mateix temps, la capacitat de jutjar-ho tot i tothom, d’opinar sobre el mort i qui el vetlla, converteix els altres en una font inacabable de crítica. Tothom s’equivoca, fa les coses malament, la vessa dia sí dia no. Se'ns ensenya a veure una palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els propis. En aquest panorama de judici permanent i fals perfeccionisme, qui no s’apunta a la queixa constant, a la insatisfacció insuportable, al rondineig quotidià? Per més que ho provem, no ens podem espolsar del tot la sorra de les sabates.

Poques seqüències de paraules deuen convocar una imatge tan exacta de la felicitat i la festa i de les ganes de viure i passar-ho bé com aquestes: nit de divendres a París. La nit del divendres 13 de novembre de 2015, però, París no tan sols no va ser una festa sinó que va ser un infern. Un triple atemptat jihadista als afores de l’Stade de France, a la sala de concerts Bataclan i a les terrasses de diversos bars va provocar més d’un centenar de morts i prop de mig miler de ferits i va deixar tot un país traumatitzat. Quan sis anys després, l’estiu de 2021, per fi va començar el procés judicial contra els terroristes supervivents –la majoria havien mort fent-se esclatar amb cinturons explosius– i els seus còmplices, l’escriptor parisenc Emmanuel Carrère (1957) va proposar a L’Obs de fer una crònica setmanal del judici. D13. Crònica judicial és una refosa reestructurada d’aquelles peces periodístiques.

Pere Arquillué i Carles Martínez s'enfronten a un duel interpretatiu a L'adversari, l'espectacle que inaugura aquest divendres el festival Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona. Es tracta d'una adaptació a l'escenari de la novel·la d'Emmanuel Carrère sobre Jean-Claude Romand i la gran mentida que va mantenir durant divuit anys, fent-se passar per un alt funcionari de l'Organització Mundial de la Salut. Quan la veritat estava a punt d'esclatar, Romand va assassinar la dona, els fills i els pares i es va intentar suïcidar. L'adversari és el cara a cara dialèctic entre Romand i Carrère.

Emmanuel Carrère ha estat reconegut amb el premi Princesa d'Astúries de les Lletres 2021, segona vegada -després de Fred Vargas- que el guardó recau en un autor francès. Nascut a París el 1957, ha publicat novel·les com L'adversari, Limónov, El regne i, més recentment, Ioga –totes publicades a Anagrama–, on explora les fronteres entre realitat i ficció, sovint situant-se com a narrador i protagonista dels relats. El jurat ha destacat de Carrère que amb els seus llibres ha contribuït a fer "un retrat incisiu de la societat actual" i a "desemmascarar la condició humana". "El que explico de mi als llibres són les misèries quotidianes de tots nosaltres -ha dit l'escriptor aquesta tarda-. Escrivint he hagut de sacrificar una mica la meva intimitat, sí, però ni m'ha molestat fer-ho ni em sembla tan greu".

Ioga, el nou títol d'Emmanuel Carrère, havia de ser un llibre en primera persona sobre els beneficis de la meditació, però a poc a poc deriva cap a la crònica d'uns anys convulsos. Ho són a nivell social –l'atemptat contra Charlie Hebdo i la crisi dels refugiats– però, sobretot, a títol personal, perquè l'autor francès narra el divorci i la depressió que el van portar a estar internat durant quatre mesos a l'hospital psiquiàtric de Sainte-Anne. Conegut per novel·les com L'adversari (1999), Limónov (2011) i El Regne (2014), totes elles publicades a Anagrama, igual que Ioga –traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa–, Carrère dona a conèixer ara un dels seus llibres més paradoxals, on conviuen la desolació i el renaixement personal.

Tot és mentida, fins i tot aquesta afirmació, fins i tot (i sobretot) l’amor

“Som éssers ficcionals, éssers metafòrics, i qualsevol intent de coneixe’ns a nosaltres mateixos o de comprendre el món que hem construït ha de començar per aquí. Potser l’únic que podem fer és posar una mica d’ordre entre les nostres ficcions”. Ho llegeixo a Una historia de la mentira, de Juan Jacinto Muñoz Rengel, un volum publicat per Alianza Editorial que pretén fer un salt mortal: acostar-se a la veritat de la mentida. L’assaig parteix de la premissa que la història de l’ésser humà és la història de la ficció, i conclou que (gairebé) tot és mentida. El cervell ens enganya quan ens fa creure que la nostra representació de la realitat és la realitat.

]]>

“El catàleg d’Anagrama és una barreja increïble d’idees, filosofies, estils, codis morals i apostes estètiques”, explicava ahir Sergi Pàmies, més de tres dècades després de publicar la traducció castellana del seu primer llibre, T’hauria de caure la cara de vergonya, i de començar un llarguíssim i fructífer vincle amb l’editorial barcelonina com a autor, traductor i presentador. Era el 1987, dos anys abans que l’escriptor conegués, justament en una festa convocada per Jorge Herralde, la seva futura dona i mare dels seus fills. Ahir havien tornat a quedar per anar-hi plegats, temps després de separar-se, procés que Pàmies ha explicat a L’art de portar gavardina.

]]>

Jean-Claude Romand, el fals metge que el 1993 va assassinar cinc membres de la seva família després enganyar-los sobre la seva vida durant 18 anys i al qual l'escriptor francès Emmanuel Carrère va immortalitzar a 'L'adversari', publicada en català a Empúries i en castellà a Anagrama, ha aconseguit aquest dijous la llibertat condicional.

]]>

Emmanuel Carrère no escriu novel·les ni tampoc assaig, és un observador. Va passar per Barcelona, al cicle Converses a la Pedrera, i ho va aprofitar per presentar el seu últim llibre, Conviene tener un sitio adonde ir (Anagrama), on es recullen una trentena d’articles escrits entre el 1990 i el 2015. Guionista i escriptor, el periodisme és a la base de totes les seves obres, una mena de novel·les periodístiques o de periodisme ficcionat que atrapen el lector perquè l’interpel·len directament.

]]>

L’escriptor i guionista Emmanuel Carrère (París, 1957) explica que quan ha de fer un reportatge, sigui per encàrrec o per decisió pròpia, dedica la primera setmana a aquells que, a priori, considera que li són més afins, i els dies següents s’acosta a les persones amb qui no comparteix pràcticament res. “Una bona part del reportatge consisteix a allunyar-nos de la nostra base natural -assegurava ahir a la Pedrera Carrère-. La virtut del reportatge és que et permet allunyar-te de tu mateix”. A la trentena d’articles escrits entre 1990 i 2015 que aplega a Conviene tener un sitio adonde ir (Anagrama), Carrère fa aquest exercici perquè intenta escoltar moltes veus i explora terrenys i vides tràgiques que li són estranyes, però la seva mirada i ironia són molt presents (sempre escriu en primera persona) a cada línia.

]]>

‘4 3 2 1’

Paul Auster

EDICIONS 62 / SEIX BARRAL

L’escriptor novaiorquès ha volgut fer coincidir el seu setantè aniversari amb el retorn a la ficció. 4 3 2 1 és la seva novel·la més extensa -l’edició catalana, traduïda per Albert Nolla, s’acosta a les 900 pàgines- i explica la vida d’Archie Ferguson, personatge que té la mateixa edat que Auster. En funció de les decisions que pren, els fets prenen caràcters totalment diferents: és per aquest motiu que el periple de Ferguson es divideix en quatre camins des de l’inici del llibre, que té com a escenaris Newark, Nova Jersey i Nova York i que evoca alguns dels fets històrics més rellevants de la segona meitat del segle XX als Estats Units, com ara la Guerra del Vietnam, el moviment pels drets civils i l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy.

]]>

En la trajectòria literària d’Emmanuel Carrère hi ha dues meitats suturades per Una semana en la nieve (1995): la primera està dominada per la imaginació, i la segona insereix el seu propi jo, sovint en forma de confessió descarnada, fins i tot humiliant. Carrère és, actualment, un dels noms amb més projecció de les lletres franceses, i la seva consagració va arribar a partir de L’adversari (2000), la primera peça de les exploracions biogràfiques que ha anat entregant a partir de llavors. En aquell llibre -des d’Una semana en la nieve, reeditada per Anagrama, ha prohibit que la seva producció literària porti l’etiqueta de “novel·les”-, l’escriptor investigava juntament amb el criminal Jean-Claude Romand els motius que l’havien portat a assassinar la dona, els dos fills (de cinc i set anys) i, després de passar la nit mirant la televisió, els pares.

]]>

Problemes amb l'heroi

]]>