Els humans som éssers racionals. Tenim la capacitat d’identificar informació rellevant per prendre decisions; d’avaluar diferents informacions i escollir aquella que considerem que té més solidesa, i en el cas d’enfrontar-nos a pistes o a evidències contradictòries, podem sospesar-les per acabar escollint la millor opció.

Abans que Iuri Gagarin es convertís en el primer home a arribar a l’espai, un munt de bestioles van orbitar per sobre dels caps dels humans. Durant els anys 50 els soviètics i els nord-americans van portar la seva rivalitat més enllà del nostre planeta, iniciant una cursa espacial que faria immortals noms com Gagarin, Neil Armstrong, Aléksei Leónov, Buzz Aldrin o Valentina Tereixkova. Però abans d’ells, van existir la Laika, el Baker, la Belka, el Ham i la Strelka. Els primers animals a l’espai, però no els primers a volar, ja que el 1783 els germans Montgolfier havien posat una ovella, un ànec i un gall dins d'un globus d'aire calent per veure què passava si els feies volar.

Durant dècades, la capacitat de combinar paraules per crear significats nous, una característica pròpia del llenguatge humà que en lingüística s’anomena composicionalitat, s'ha considerat exclusiva de les persones. Per exemple, la paraula biologia és formada pels morfemes bio-, que significa vida, i -logia, que vol dir estudi o ciència. La biologia és, per tant, l’estudi o la ciència de la vida. En aquest context, la composicionalitat actua de forma trivial com la suma en matemàtiques: el significat d’una expressió complexa és la suma dels significats individuals. Tanmateix, en el llenguatge humà també hi ha composicions no trivials de paraules, en què els significats no se sumen literalment, sinó que una paraula modifica o completa l’altra, com per exemple quan diem “futbolista bo” o “mestre atent”.

Des de temps ancestrals els humans ens hem preguntat què ens fa humans. Diferents disciplines han buscat resposta a aquesta infinita pregunta, i segurament, una de les propostes més seductores prové de la biologia, particularment de la genètica. La biologia comparativa és, en aquest sentit, una eina molt poderosa que ens permet no només quantificar les diferències entre espècies, sinó entendre com aquestes diferències poden haver contribuït a trets específics del nostre llinatge. Mitjançant la comparació de genomes humans amb espècies properes amb les quals compartim un origen recent comú, com ara els grans simis,  podem identificar quins canvis moleculars són únics en els humans i quins compartim amb altres primats. Aquesta perspectiva evolutiva ens ajuda a destriar quins trets són veritablement humans i quins són part d’una herència comuna més profunda.

El 3 d’abril Jane Goodall va fer 90 anys i la primatòloga i activista sembla més ocupada que mai. Enguany estarà de gira durant 320 dies per recaptar diners per a les seves organitzacions sense afany de lucre, l’Institut Jane Goodall i Roots & Shoots. Però Goodall encara troba temps per divertir-se saludant 90 gossos en una platja. L’acte, organitzat per Wildlife Conservation Network, va comptar amb la presència de grans danesos, goldendoodles, chihuahues i altres races de gossos que van creuar la sorra en honor a la doctora, que admet que són els seus animals preferits (encara que és més coneguda pel seu treball amb ximpanzés a Tanzània). Quan ella va arribar, va començar a ploure.

¿Esteu a punt per a l'experiència Jane Goodall? S'està preparant per a vosaltres. Dr. Jane's Dream [El somni de la doctora Jane], un espectacle immersiu dissenyat per creadors de Walt Disney i artesans africans que celebren la innovadora primatòloga i activista ambiental anglesa Jane Goodall està prenent forma en un complex cultural de Tanzània. La seva estrena, a la porta del parc nacional d'Arusha, entre el Kilimanjaro i el parc del Serengeti, coincidirà amb el Dia Mundial del Ximpanzé, el 14 de juliol del 2025, 65 anys des que Goodall, aleshores una investigadora novella de 26 anys, va aterrar a la reserva forestal de Gombe amb la seva mare per començar el seu treball de camp sota la direcció de l'antropòleg Louis Leakey. En poc temps va capgirar la doctrina científica a l'observar un ximpanzé mascle adult, que va batejar com a David Greybeard, atacant un termiter amb una branca buida a la qual havia arrencat les fulles per extreure i menjar-se els insectes. La fabricació i l'ús d'eines s'havia considerat durant molt de temps un segell distintiu dels humans.

Per als biòlegs, la menopausa és desconcertant. Si la selecció natural afavoreix els gens que produeixen una descendència més nombrosa, per què no són fèrtils tota la vida, les dones? Quin benefici evolutiu comporta el fet de viure tants anys sense tenir més fills?

La primatòloga Itsaso Vélez del Burgo ha guanyat el premi Nat 2023, promogut pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona per reconèixer noves mirades en la divulgació de les ciències naturals. Vélez del Burgo es va llicenciar en ciències ambientals a la Universitat de Barcelona i va cursar el màster en primatologia a la mateixa universitat. Actualment és directora tècnica del Centre de Rehabilitació de Primats Lwiro (CRPL), situat a la República Democràtica del Congo. Hi va arribar el 2014 per fer un voluntariat de sis mesos i ja no en va marxar. Allà ajuda ximpanzés i altres primats que han estat capturats i separats dels seus grups a rehabilitar-se.

Jordi Sabater Pi va ser un científic entusiasta, interessat per molts àmbits del saber i amb un esperit de treball i una tenacitat formidables. Aquests trets, junt amb una curiositat insaciable, són darrere les nombroses aportacions científiques que va realitzar al llarg de la seva vida, tant en el camp de l’etologia i la primatologia com en els de l’etnologia i la zoologia.

Fora de les seves contribucions en els camps de la primatologia, etologia, zoologia i etnologia, Jordi Sabater Pi va jugar un paper cabdal en el terreny de l'arqueologia i l'evolució humana. Una faceta, moltes vegades oblidada, que avui cal reivindicar.

Oblidem Floquet de Neu. Hi ha qui diu que va posar Barcelona al mapa del turisme mundial, però per a Jordi Sabater Pi, que el 1966 el va enviar des de l’aleshores Guinea Espanyola, no va ser més que una anècdota, una casualitat feliç que sovint li provocava sentiments enfrontats. D’una banda, estava satisfet que el goril·la blanc estigués al zoo de la seva ciutat, un objectiu pel qual va rebutjar un xec en blanc de l’Expo de Montreal 1967, però, de l’altra, havia de lamentar sovint que les seves aportacions científiques, cabdals en els camps de la primatologia, l’etologia i l’evolució humana, i abundants en molts altres, quedessin eclipsades pel famós goril·la albí. Centrem-nos, doncs, en la ciència de Jordi Sabater Pi, que va florir a les selves africanes.

Els grans simis pateixen risc d’extinció a qualsevol punt del planeta. La destrucció dels seus hàbitats –sotmesos a desforestació– i el tràfic il·legal han empès cap a l'estimball moltes de les poblacions de ximpanzés, goril·les, orangutans o bonobos. Descriure el seu ADN no només serveix per explicar la història evolutiva, les rutes migratòries o la relació entre les subespècies, sinó que també pot ser de gran ajut per preservar els seus hàbitats. Ara una recerca liderada des de Catalunya i que s'ha publicat a la revista Cell Genomics ha analitzat les femtes de 828 ximpanzés de l'Àfrica: el resultat és l'atles genòmic més gran del món, que aporta molta informació sobre on viuen i com es relacionen els ximpanzés amb altres espècies. Però el més important és que aquest gran catàleg permet saber d'on provenen els exemplars confiscats al comerç il·legal i, així, poder retornar-los al seu lloc d'origen. 

Som a la sabana de Fongoli, al Senegal. Algú arrenca una branca llarga, recta i prima d’un arbre i en rosega un extrem amb les dents fins a convertir-lo en una punta esmolada. Amb aquesta llança a la mà es desplaça fins a un arbre a l’interior del qual dormen un grup de gàlags, uns primats nocturns que poden fer mig metre sense comptar la cua i pesar entre un i dos quilos. S’hi enfila i, un cop localitzat el forat on es refugien els micos, hi precipita la llança, en mata un i se l’emporta. La cacera ha tingut èxit.

A Parets, els immigrants senegalesos no se’n saben avenir quan una filla del poble els parla en una de les seves llengües, el pulaar. “Has d’aprendre les llengües per entendre el lloc on vius”, explica Marina Ramon (Parets del Vallès, 1990), que va sortir de casa fa molts anys i no ha parat “d’anar d’un lloc a l’altre”. Ara és a Guinea Bissau, al Parc Nacional de Cantanhez, on treballa en el seu doctorat per la Universitat d’Exeter: un estudi sobre com afecta la lepra als ximpanzés. La Marina dedica la seva vida als primats. Quan parla, reconeixes la seguretat de qui ha trobat el seu lloc al món. I quan estàs amb la guàrdia baixa escoltant les seves explicacions, et sorprèn amb un sentit de l’humor esmolat, propi de qui s’ha acostumat a la cara de sorpresa de la gent quan els explica la seva feina. “La caca dels ximpanzés és una part central de la meva vida”, diu somrient. Ja hi tornarem, a les caques.

Entra a la sala amb discreció, com si no hagués de ser la protagonista, i els responsable de premsa la guien fins a la seva cadira. Abans de seure, deixa a la taula que té al costat els peluixos d'un mico i d'una vaca i els enfoca cap al públic, deixant clar que són importants per a ella. Mentre espera pacientment que li col·loquin el micro de corbata, observa i somriu als presents. Un somriure que ha mantindrà durant gairebé una hora de roda de premsa per demostrar que, als seus 81 anys, encara té motius per a l'alegria i per a l'esperança.

Té 22 anys i és un emigrant. Ara fa cinc anys que Paul, amb vuit ximpanzés més, va ser transportat des d'un safari holandès fins al zoo d'Edimburg, on es va adaptar sense problemes. De fet, s'ha adaptat tan bé que ha arribat a copiar l'accent 'local'. La descoberta d'aquesta habilitat comunicativa sembla una anècdota però no ho és, ja que demostra la capacitat dels nostres ancestres per comunicar-se i per aprendre.

Jane Goodall (Londres, 1934) és una dona optimista i tenaç. Des de petita adorava els animals i la natura i va voler viure a l'Àfrica, i, amb totes les circumstàncies en contra, s'ho va fer venir bé per aconseguir fer realitat el seu somni. Més de quaranta anys de recerca han deixat pas a una tasca d'advocada, d'activista, de persona compromesa amb el mediambient, que té dispositada en la mobilització dels joves la seva esperança. En una entrevista a l'ARA concedida durant la seva estada a Barcelona, amb motiu d'una conferència a CosmoCaixa, la doctora Goodall explica com dècades d'observació dels micos li van fer descobrir que "no hi ha una línia divisòria tan nítida entre humans i animals", que l'ésser humà "forma part del regne animal".