“No aprenem les lliçons de la història perquè no sabem quines preguntes fer”. Lea Ypi ha passat per Barcelona aquesta setmana. Podria presentar-la com una intel·lectual albanesa amb ciutadania britànica, com a filòsofa, com a professora a la London School of Economics, com a autora de llibres com Libres i Indignitat; en fi, les coses que diuen els seus currículums. Però prefereixo posar l’èmfasi en les raons per les quals la seva obra em captiva: la manera d’estar en el món, la necessitat de donar veu a les idees però també a la vida, a la condició humana i a la seva complexitat.

Enfoquem és el títol de les jornades que ha organitzat l’ARA. Enfocar bé un problema és el primer pas per poder-lo afrontar. I és una via per obrir escletxes en el pessimisme creixent a la societat. Cal construir espais de confiança inspirats en l’esperit crític per contribuir a recuperar la iniciativa que s’intenta expropiar a la ciutadania.

L’any que comença fa tremolar. Precisament els darrers dies de l’any 2025 han estat plens de desitjos d'un bon any nou i els volem creure més que mai, però l’anàlisi freda de la realitat és decididament pessimista. Més val preparar-nos davant d’aquest escenari que ignorar-lo. L’any passat, per aquestes mateixes dates, temíem l’arribada del nou president dels Estats Units. Després d’un any, els pitjors pressentiments s’han verificat. Hem entrat en un nou món on les tres grans potències mundials estan dirigides o bé per autòcrates o bé per un aprenent entusiasta d’autòcrata. El poder “tou” de la Unió Europea ha resultat ser més tou que la mantega tèbia, mentre que el dels EUA ha esdevingut dur com l’armament pesant. Les tres potències frisen per dissoldre la Unió Europea i per poder tractar amb cada estat i obtenir les millors condicions d’aquesta àrea de prosperitat: la reducció dels nivells de vida dels seus ciutadans promet ser un negoci immens per a les seves empreses i per al seu poder. Hem entrat en una veritable distopia.

Tots aquests que troben bé viure en una dictadura no és que tinguin ganes de ser sotmesos, reprimits o castigats si no fan –o no són– el que toca. És que consideren que ells fan –i són– el que toca i que, per tant, en una dictadura ells serien, en tot cas, part dels repressors i no pas dels reprimits. És per això que els agrada la idea: no són idiotes. S’imaginen que s’espolsarien del damunt uns quants indesitjables.

El 1688, el metge suís de 19 anys Johannes Hofer va presentar la tesi Dissertatio medica de nostalgia, oder Heimwehe per explicar el sentiment de tristesa que experimentaven alguns soldats mentre eren al front, lluny de casa. Era la primera vegada que es feia servir el terme nostàlgia, creat pel mateix jove a partir de les paraules gregues nóstos, que vol dir retorn, i álgos, dolor. La pena dels soldats que enyoraven casa seva i el seu entorn també es concentrava en aquest mot alemany, Heimweh, que uneix, Heim, llar, i Weh, dolor.

“Allò que caracteritza l’actual joventut és l’ensorrament dels ideals, la desil·lusió i, en conseqüència, en major o menor grau, l’escepticisme”. És una frase que m’ha vingut a la memòria ara que es torna a parlar de la pèrdua de confiança en la democràcia dels joves catalans. La gràcia de la frase, però, és que pertany al filòsof José Luis López Aranguren recollida al llibre La juventud europea y otros ensayos, publicat... el 1961! Una bona frase per començar a relativitzar l’alarma sobre els joves d’ara que s’estarien tornant d’extrema dreta.

Els moviments polítics i d’opinió dels darrers temps ens sorprenen pel qüestionament de la democràcia com a règim polític. Donem per fet que la democràcia és el règim polític desitjable, normal i permanent un cop assolit. En canvi, la història ens recorda contínuament com és de vulnerable una democràcia. Impressiona veure que els Estats Units –la democràcia més antiga de totes les que actualment existeixen– podria suprimir-la. Com en prou precedents que coneixem, això pot fins i tot passar per decisió democràtica.

Aquests dies, el món ha observat atentament Donald Trump i el president xinès Xi Jinping per veure si eren capaços de tancar un acord comercial marc que donés a la relació més important del món, per fi, la imatge d’una estabilitat i previsibilitat duradores. No hi compteu, però. Més enllà de la retòrica al voltant de la cimera regional a Corea del Sud, és poc probable que tot plegat vagi més enllà d’una treva fugaç entre dos líders sense controls interns ni institucionals, i lliures de canviar de rumb quan els vingui de gust. Benvinguts a la nova era dels homes forts.

1. L'evaporació de la socialdemocràcia. Malament rai quan les coses no es diuen pel seu nom. I certament la socialdemocràcia, que havia jugat un paper capital en els equilibris de les democràcies europees, s’ha anat desdibuixant, arrossegada per la radicalització conservadora de les democràcies liberals. Lea Ipy (Tirana, 1979), professora a la London School of Economics, fa temps que adverteix d’aquesta mutació dels partits socialistes europeus i de l’esquerra en general. A parer seu, és a finals dels anys setanta que “els partits socialdemòcrates clàssics es van allunyar de representar els ciutadans des de la perspectiva de classe i de les vulnerabilitats econòmiques”. I, tot cal dir-ho, per aquesta via van arribar al poder els socialistes espanyols (1982), combinant la mutació ideològica amb la legitimitat democràtica que les dretes espanyoles, en part sorgides del franquisme, tot just estaven buscant.

1. Advertències. Una imatge a retenir: Xi Jinping a Tianjin marcant perfil diferencial enfront de Trump acollint Vladímir Putin i Narendra Modi. Un senyal que posa en evidència el desori exhibicionista del president americà i apunta a canvis significatius en les relacions de forces mundials. Alguna cosa es belluga. No val a badar.

El primer mes de la segona presidència de Donald Trump ha desmuntat l’opinió generalitzada que no té ideologia ni idees, sinó només una set insaciable de poder i diners. Ha demostrat que sí que té idees. Moltes idees. El que passa és que són unes idees dolentíssimes.

Woke ha esdevingut l’insult preferit de les noves dretes extremes, de Trump a Ayuso. Si et preocupen les desigualtats socials i les discriminacions per motius identitaris –sexistes, racials, lingüístics o el que sigui–, ja has begut oli. Ets woke, un ingenu, un pària a qui t’han menjat el coco uns radicals comunistes i que no sap de què va la vida. La vida va de sortir-se’n, de poder, de la llibertat per fer el que et doni la gana. Els pobres s’han d’espavilar i els diferents, començant pels immigrants, només han vingut a tocar els daixonsis i aprofitar-se del nostre bonisme. Quina és aquesta mandanga de preocupar-se tot el dia per les minories? I les majories, què? I els normals, què?

El segon pas per normalitzar les dretes extremes, els discursos il·liberals, el neofeixisme (a Espanya, el neofranquisme) i els múltiples noms i formes sota els quals es presenta la nova onada autoritària és començar a lloar l'eficàcia de les seves propostes i de les seves mesures. El pas primer era homologar els partits que defensen les seves postures a la resta de formacions presents als Parlaments, una feina que en bona part ja s'ha fet i que se segueix completant a bon ritme, des de mitjans de comunicació i xarxes socials. Exemples: la Xina sí que ha sabut gestionar la pandèmia, sentíem sovint durant els dies del coronavirus. Ayuso potser és com és, però va mantenir en vida l'hostaleria madrilenya, també durant la pandèmia, i amb ella els ingressos de moltes famílies. 

Observes des del nostre món i veus una societat amb un humor desesperançat, si és que no s’està dirigint gradualment cap a la fatalitat. Interpretem els canvis com desafiaments a la nostra seguretat, s’activen els mecanismes de la por, ens envolten relats de l’apocalipsi i quedem atrapats en el malestar. Un malestar que avui no està acompanyat d’acció sinó de paràlisi. Un malestar que deixa molts ciutadans estabornits pel convenciment que no hi ha sortida i que els núvols són cada cop més foscos i no hi ha res més a fer que esperar els llamps, els trons i la riuada o el foc. La tempesta és climàtica, també té un component polític per la forta onada d’extrema dreta a Europa i els EUA, i és també tecnològica i econòmica. Els discursos de la fi del món ens neguen el futur dient-nos que la tecnologia ens fa prescindibles, que la crisi climàtica ens asfixia, que tenim una economia on el treball no permet una vida ni un habitatge digne i sobretot, que no hi ha res a fer. El terra es mou i no sabem quan s’obrirà una esquerda als nostres peus per engolir-nos estrepitosament mentre sonen les trompetes de l’apocalipsi a les xarxes socials i en molts mitjans de comunicació.

Ens quedarem sense investidura? Hi haurà repetició d’eleccions? És molt més fàcil destruir que construir. És més fàcil la irresponsabilitat i el ja us ho fareu que la responsabilitat i el compromís. És més fàcil anar a la contra que sumar. És més fàcil tirar pel dret individualment que buscar acords col·lectivament. És més fàcil dir que el govern no serveix per a res que governar i assumir les contradiccions que comporta. És més fàcil la queixa destructiva que la crítica constructiva. És més fàcil el rebentisme que arremangar-se quan les coses van mal dades. És més fàcil polaritzar que buscar consensos. És més fàcil extremar-se que centrar-se. És més fàcil instal·lar-se en la dialèctica amics-enemics que bastir ponts i dialogar.

Ayuso marca el to i Feijóo ho troba “lògic i normal”. La dreta espanyola accelera cap a la normalització de l’extrema dreta, que ja comença a ser el signe dels nous temps de les dretes europees. Fins ara la majoria dels governants liberal-conservadors guardaven les formes. Macron, atrapat per la desfeta electoral, les ha abandonat ràpid: si hagués d’escollir entre Reagrupament Nacional i França Insubmisa votaria Le Pen, ha dit recentment. El PP porta temps fent pampallugues. De fet, va per davant de les dretes europees en el gir reaccionari, assumint Vox com a soci quan en necessita els vots. I no es pot negar l’èxit: quasi ningú en parla, tothom ho dona per fet i assumit. Prova que el risc és real.

1. Soroll. La visita de l’histriònic president argentí Javier Milei a Espanya ha aixecat molt soroll. Un personatge que només fent equilibris sobre la brega permanent es pot aguantar dret. La falta de respecte a les normes i convencions és la seva manera d’estar al món i de fer creure a la gent que està canviant les coses per al seu bé, tot i que el que fa és una destrossa més en un país ja prou trasbalsat. Des d’aquesta mentalitat, viatjar per primera vegada com a president a un país sense acordar una visita de cortesia amb el cap d’estat i amb el president del govern forma part de la necessitat de fer-se notar a cada passa, confirmant la feblesa psicològica que amaguen sovint aquests personatges amb vocació totalitària. Les seves paraules agressives contra el president Sánchez i la fotografia amb el president de la patronal, Antonio Garamendi, i representants d’importants empreses inversores argentines –¿com és que no s’ho van pensar dues vegades?– ha augmentat el soroll. I ha fet que els seus protagonistes sortissin ràpidament a desmarcar-se de les maneres de fer del personatge. Fins i tot el PP, que es va deixar endur pel reflex automàtic d’aplaudir qualsevol crítica a Sánchez, ha hagut de fer una rectificació ambigua. Resultat: Sánchez troba material per capitalitzar durant la campanya de les europees. El PP vol i dol i deixa que Vox guanyi espai per continuar fent soroll.

No passem per un bon moment de la relació, sempre complicada, entre el món de la política democràtica institucionalitzada i el batec social. Quan sembla que ens en sortim d’un dels molts temes que ens neguitegen, ja entrem de ple en un altre tema tant o més complicat que l’anterior. Les acusacions i desqualificacions sovintegen més que mai, hi ha qui s’entesta a seguir fent coses que són difícilment justificables avui dia, i tot plegat no ajuda a buscar espais des d'on avançar. No consola gaire veure que aquest no és un tema només de casa nostra, sinó que afecta països i indrets de qualsevol racó del món. En situacions com aquestes hi ha qui practica l’enyorança i recorda que abans la política i els polítics eren molt millors. Però, al marge que això no sigui del tot veritat, al final res de tot això consola, ja que el brogit creix, el panorama no millora i els dies van passant.

Amenaces. L’aclaparadora victòria de Vladímir Putin és, sobretot, un missatge intern. Amb l’oposició a l’exili, encarcerada o assassinada, el líder del Kremlin se sent enfortit pels resultats d’unes eleccions farsa que li ofereixen sis anys més de perpetuació en el poder. L’organització d’observació electoral, Golos [Veu], un grup independent rus que l’any 2013 va ser acusat d'“agent estranger” pel Kremlin i té un dels seus líders empresonat, pendent de judici, assegura que aquestes eleccions han estat “les presidencials més corruptes de la història del país”. És el resultat d’una repressió exercida des de l’arrogància i la impunitat. 

1. Fukuyama. “És hora de revertir la decadència política d’Amèrica”, deia el Financial Times Weekend. Era la crida de portada d’un article de Francis Fukuyama. La inquietud creix a mesura que s’acosten les eleccions presidencials americanes, i cada cop sembla més irreversible un cartell electoral propi d’una república bananera: Joe Biden, amb indubtables limitacions físiques i verbals, davant l’ofensiva reaccionària de Donald Trump, autoritzat a presentar-se malgrat les seves pulsions colpistes i l’enorme càrrega judicial que porta a sobre. ¿Aquest és el nivell de la política americana? Mentrestant, el boicot republicà al Congrés té mig paralitzada l’administració demòcrata. Ni tan sols és possible posar-se d’acord per ajudar Ucraïna. Entre altres coses perquè Trump sintonitza amb Putin i el que pugui passar a Europa no és problema seu. Que es defensin els europeus.