La primera nota d'opinió del mandat de Teresa Garcia-Milà al capdavant del Cercle d'Economia se centra en un fenomen, la immigració, que tots els partits polítics, els uns i els altres, utilitzen més com a eina electoral i de disputa que per trobar-hi solucions. Cal un debat serè i profund per fer-hi front, ja que és una qüestió estructural. En els darrers anys, tant Catalunya com Espanya han viscut un auge de nouvinguts que, sense ser l'únic factor, ha incidit en l'alça dels preus de l'habitatge donat que l'oferta no ha aconseguit satisfer una demanda accelerada, i ha pressionat també els serveis públics. En poc temps, en comparació amb altres països, som molts més. D'aquí que aquest prestigiós fòrum d'opinió, que té socis que li aporten una ideologia bastant transversal, hagi optat per fer la seva nota d'opinió, el document mitjançant el qual marca posició sobre grans temes, sobre una matèria que acostuma a tractar-se des de la política de manera demagògica. No hi ha receptes màgiques ni solucions fàcils per a una qüestió complexa i amb molts vessants, des de l'econòmic o laboral al social, que ha caigut massa en mans dels discursos populistes.

El Cercle d'Economia ha decidit entrar en una matèria central que provoca debats i fins i tot enverina la política: la immigració. En una nota d'opinió, un document a través del qual aquesta entitat es pronuncia sobre qüestions essencials, el Cercle reclama al PSOE i al PP un pacte per ordenar la immigració, que requereix, argumenta, ser tractada com una política d'estat. El document, titulat La necessitat d'una política migratòria: model productiu, integració i benestar social, retreu la manca d'una "veritable política immigratòria" a Catalunya i Espanya i l'aplicació "d'una successió de respostes reactives i fragmentàries", com ara la regularització anunciada pel govern espanyol, que veu necessària però alhora com "la constatació d'un fracàs, que no hauria de perpetuar errors del passat". Una de les recomanacions del Cercle és revisar la política d'arrelament, poc utilitzada en altres països, i que tot i ser concebuda com a excepció s'ha convertit en la via més ordinària d'accedir a la residència i al treball. l, a més, contribueix a precaritzar el mercat laboral, a fomentar un model econòmic de salaris baixos en el qual no creix prou la renda per càpita i a generar un efecte crida que incrementa la immigració irregular. Sense definir com, el Cercle defensa "modular" l'entrada d'immigrants i alinear-la amb l'objectiu de canviar cap a un model econòmic de més productivitat i menys intensiu en mà d'obra de salaris baixos.

“Parlar dels problemes”. Heus aquí la sortida que estan provant els partits, inclosos els de l’esquerra socialdemòcrata que ha tastat durant dècades la mel del govern i es resisteix a ser escombrada per la ventada autoritària que glaça tot l’hemisferi nord.

L'intent de difamar Brigitte Macron acusant-la de pertànyer al sexe contrari al que proclama conté una lliçó política important. El cas és tan cridaner i estrambòtic que s'ha fet servir com un exemple de malevolència gratuïta i manca d'escrúpols a l'hora de mentir. És una lectura pertinent, però penso que si volem aprendre alguna cosa d'aquest episodi cal anar a un programa polític de fons que va més enllà de l'anècdota.

L'últim llibre de Rob Riemen (Països Baixos, 1962) està ple de grans noms de la història del pensament. Hi apareixen George Orwell, Simone Weil o Thomas Mann, però no ho fan en grans textos feixucs sobre filosofia, sinó a través d'una sèrie d'històries que recorden més aviat la tradició oral, contes que pares, avis i professors ens poden haver explicat des de petits. A través d'ells, Riemen reivindica l'humanisme, la cultura clàssica europea i la paraula per combatre el feixisme. La paraula vencedora de la mort (Arcàdia) és, en les seves pròpies paraules, un assaig per entendre el que és la veritable grandesa.

El president de l'Argentina, Javier Milei, va haver de ser evacuat durant una caravana electoral a la localitat de Lomas de Zamora, bastió de l'oposició peronista, quan els manifestants van començar a llançar objectes i pedres contra la comitiva presidencial. Milei no ha resultat ferit i, un cop a la seva residència oficial, ha respost a través d'un missatge a X responsabilitzant dels atacs els seguidors de l'expresidenta Cristina Fernández, inhabilitada i en arrest domiciliari: "Civilització o barbàrie. Kirchnerisme mai més", ha escrit el mandatari, que ha acompanyat el text amb una fotografia d'una de les pedres llançades al seu pas, que va impactar contra la carrosseria del seu vehicle blindat.

Seria una equivocació treure importància als aldarulls de Torre Pacheco i mirar-los com un fet puntual que passa en una localitat murciana. Cal unir aquest esclat de violència racista als carrers amb els resultats del darrer baròmetre del CIS, que mostraven una clara tendència ascendent de Vox, davant d'un PSOE que recula i un PP que no avança, a pesar de la seva laxant matraca diària sobre la corrupció, real o inventada (la distinció entre la informació veraç i la falsa és cada dia més tènue), de l'actual govern. 

Andrea Rizzi (Roma, 1975) és periodista, corresponsal d'assumptes globals d'El Pais i autor de La era de la revancha (Anagrama), un assaig que aconsegueix, en poc més de 150 pàgines, fer una anàlisi exhaustiva de les transformacions geopolítiques, els problemes estructurals de les nostres societats i els escenaris de futur que poden comportar.

Violència i seducció. Aquesta va ser la doble cara de l’home que va fundar el feixisme, il Duce. D’això fa un segle. Mussolini havia començat militant en el socialisme (va dirigir el diari del partit, Avanti) i després n’havia renegat i s’havia erigit en líder d’un nou populisme nacionalista. Ja sabem com va anar la història: tant socialisme com feixisme es van convertir en totalitarismes sanguinaris.

Els canvis fan por. La incertesa pot ser angoixant. Quan el terra que trepitgem trontolla, l’instint de supervivència ens empeny a buscar la fermesa. I quan la trobem ens hi aferrem sense qüestionar-la. La il·lusió d’estabilitat ens reconforta, sobretot quan som joves i estem en procés de definició. Què fas si els estereotips de gènere que t’havien de servir de guia estan en entredit i les noves identitats encara estan per definir? Doncs buscar certesa en les versions més nostàlgiques de la virilitat.

Javier Milei acaba de donar la mesura exacta del seu sentit de l'honorabilitat del càrrec, amb això de difondre els suposats beneficis d’una criptomoneda tres minuts després de ser posada en marxa per “uns amics”. Uns quants inversors que es van creure el missatge presidencial van quedar desplomats. Milei s’ha esbandit les culpes: que ell és un “tecnooptimista” i que mala sort, que això és com quan vas al casino i perds, que la responsabilitat de jugar és teva. Que l’estat no hi ha tingut res a veure, que tot és un afer entre privats. Que ell sigui el president de la República deu ser una qüestió sense importància. Doncs que en prengui nota tota la tropa de propagandistes adoradors de la motoserra: fer cas de la paraula del president de l’Argentina pot suposar, literalment, una ruïna. Amb il·lusió, que deia aquell. Visca el tecnooptimisme.

Gairebé la meitat dels espanyols (48%) pensen que la investigació científica és beneficiosa i que s'hi haurien de destinar més diners. El 82% defensen que les decisions dels governs haurien de seguir l'orientació dels científics en nom del benestar general, però només el 36% consideren que la ciència dona la màxima prioritat a la recerca en àmbits que els interessen, com ara la salut, els problemes energètics i la pobresa. Aquestes són algunes de les opinions que recull l'informe Confiança en la ciència i el populisme científic a Espanya de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT), el primer estudi a gran escala sobre confiança en la ciència després de la irrupció de la pandèmia de la covid.

Rebo una notificació d'última hora al mòbil que diu que Junts ha dit que no al PSOE i sento una mena de pessigolles revolucionàries. De seguida repasso les notícies i els diaris m'ofereixen, naturalment, el discurs moderat, racional, per a ciutadans compromesos amb un sistema que funciona, que denuncia la manca de responsabilitat d'uns i altres perquè "la política hi és per millorar la vida de la gent". No sento les mateixes pessigolles. Anant a l'anàlisi estratègica (la de David Miró em sembla il·luminadora i impecable, com d'habitud), em trobo un marc mental de suma zero, la guerra de desgast entre dos relats que només serveix per convèncer els convençuts de cada banda. Però si parlo del diferencial de pessigolles és perquè, encara que sé que hi ha dues versions incompatibles perfectament explicables pels interessos d'uns i altres, una està surfejant la direcció del temps millor que l'altra.

Quan parlem de populisme (solucions senzilles a problemes complexos, fake news, polarització...) sempre ens referim a la dreta. Però el populisme de l’esquerra –el nostre– no el volem veure mai, perquè ja se sap que els populistes, com els bruts, els idiotes, els equivocats, sempre són els altres.

George Steiner manté que “potser en la nostra breu història evolutiva encara no hem après a pensar”. Així, uns primats que viuen en un planeta petit d’una estrella vulgar, dins una galàxia com milers de milions d’altres, estaríem en una fase més aviat infantil en termes evolutius. Té raó Steiner?

L'eurodiputat d'extrema dreta Alvise Pérez va prometre que amb ell i la seva agrupació d'electors "s'acabaria la festa", l'expressió que va fer servir com a ham electoral contra la corrupció. Però els seus primers mesos d'activitat des de les eleccions europees i el primer sorteig del seu sou com a eurodiputat –que ha guanyat un asturià– posen en evidència les contradiccions que ha llaurat amb proclames populistes que ara se li giren en contra.

Contra el corrent general a Europa i al món, el Parlament britànic s’omplirà la setmana que ve de diputats i diputades de centreesquerra. Però l’aclaparadora victòria en escons del laborisme a les eleccions de dijous ha eclipsat el mar de fons que ha portat per primer cop el Partit Reformista, la formació d’extrema dreta de Nigel Farage, a Westminster.

Ens quedarem sense investidura? Hi haurà repetició d’eleccions? És molt més fàcil destruir que construir. És més fàcil la irresponsabilitat i el ja us ho fareu que la responsabilitat i el compromís. És més fàcil anar a la contra que sumar. És més fàcil tirar pel dret individualment que buscar acords col·lectivament. És més fàcil dir que el govern no serveix per a res que governar i assumir les contradiccions que comporta. És més fàcil la queixa destructiva que la crítica constructiva. És més fàcil el rebentisme que arremangar-se quan les coses van mal dades. És més fàcil polaritzar que buscar consensos. És més fàcil extremar-se que centrar-se. És més fàcil instal·lar-se en la dialèctica amics-enemics que bastir ponts i dialogar.

Enguany es commemora, amb força discreció, el centenari d’E.P. Thompson, un dels historiadors britànics més destacats de la segona meitat del segle XX, tant per la seva important obra historiogràfica com pel seu activisme polític i social. Thompson (1924-1993), que va formar part del Grup d’Historiadors del Partit Comunista, on hi havia figures de la talla de Christopher Hill, Rodney Hilton i Eric Hobsbawm, és autor d’una obra monumental, La formació de la classe obrera anglesa (1963). En aquell llibre mític, que a Anglaterra no ha estat descatalogat malgrat que el seu autor es pot dir que ha desaparegut de l’horitzó cultural, Thompson hi advertia que calia llegir la història a la llum del fets tal com van ocórrer, i no pas a la llum d’una problemàtica posterior, perquè això últim feia que “les causes perdudes, els camins morts i els mateixos vençuts fossin oblidats”.

Hi ha un creixent sentiment entre la ciutadania que la democràcia està en crisi. Els populismes es presenten a si mateixos com a dreceres polítiques que permeten millorar l’eficàcia de les nostres societats, les quals, d’acord amb aquest sentiment, pateixen la “inutilitat” de la democràcia, de la nosa que representa la seva litúrgia.