L'última vegada que l'escriptor Sergi Pàmies va posar títol a un llibre seu, el títol va picar directament a la seva porta: "Hola, soc A les dues seran les tres". Així m'ho explicava en una entrevista en què parlàvem sobre com es tria el títol d'un llibre. El resum, per a ell, és que no és tant una tria com un atzar. En plena escriptura, encara no especialment conscient que els seus contes tenien en comú el pas del temps, es va asseure davant la tele, i llavors va arribar la notícia: "Recordin: aquesta matinada, a les dues seran les tres". Era el títol, ho va saber de seguida. A ell, em deia, no se li hauria acudit mai, va necessitar aquest estímul exterior, però ho va tenir claríssim: el llibre es diria A les dues seran les tres (Quaderns Crema). "A vegades, els pedants del romanticisme, parlant del seu gran amor, deien: "La reconeixeré quan la trobi". Amb els títols passa igual, sense la transcendència romàntica. Si t'apareix un títol, el reconeixes: és aquest".

"Ah, però tu has escrit novel·les?" Aquesta pregunta és, probablement, un dels motius principals que han portat l'escriptor Sergi Pàmies a publicar Tres novel·les analògiques (Quaderns Crema), que recull en un sol volum La primera pedra, del 1990; L'instint, del 1992, i Sentimental, del 1995. A la presentació, dimarts passat, a la Biblioteca Jaume Fuster, l'autor exclamava amb humor: "He fet un llibre gruixut, finalment!"

L'escriptor Sergi Pàmies (París, 1960) ha publicat Tres novel·les analògiques (Quaderns Crema), un nou volum que aplega les obres La primera pedra, L'instint i Sentimental, i que també conté un pròleg inèdit. En aquest pròleg, l'autor explica la seva predilecció pels contes, els quals ha pogut encabir de forma més natural a la seva vida, amb diferents títols publicats al llarg dels anys. "La novel·la és monògama i el conte polígam", ha assegurat en una trobada amb diferents mitjans que recull l'ACN, i ha afegit que una novel·la requereix més temps i dedicació. Pàmies també ha reconegut que el llibre ha estat per a ell un exercici "de memòria" en què s'ha reconegut més amb "l'escriptor" que no pas amb la "persona" de llavors.

Any a any, Sergi Pàmies (París, 1960), lector, escriptor i cronista, ha descrit i protagonitzat gairebé quatre dècades de Sant Jordi. Té tota l’autoritat moral i intel·lectual per analitzar, en aquesta conversa, com ha evolucionat el Dia del Llibre fins a convertir-se en el que, segons ell, és ara: “Un pessebre vivent gegant”. Aquest dimarts tornarà a ser un dels autors més sol·licitats, amb el seu últim llibre de contes, el celebrat A les dues seran les tres, però ell pateix per la pluja i, sobretot, per les peces del pessebre que, disposades a signar, no signaran cap llibre.

Any a any, Sergi Pàmies (París, 1960), lector, escriptor i cronista, ha descrit i protagonitzat gairebé quatre dècades de Sant Jordi. Té tota l’autoritat moral i intel·lectual per analitzar, en aquesta conversa, com ha evolucionat el Dia del Llibre fins a convertir-se en el que, segons ell, és ara: “Un pessebre vivent gegant”. Aquest dimarts tornarà a ser un dels autors més sol·licitats, amb el seu últim llibre de contes, el celebrat A les dues seran les tres, però ell pateix per la pluja i, sobretot, per les peces del pessebre que, disposades a signar, no signaran cap llibre.

Sota l’aparença d’un recull de contes autobiogràfics, l’escriptor i periodista Sergi Pàmies (París, 1960) ens torna a aixecar la camisa amb A les dues seran les tres (Quaderns Crema). Emocions que no passen pel sentimentalisme xaró, tendresa que recorre a la ironia per no caure en melodrama, narració eloqüent sobre uns fets reals que, passats pel seu sedàs literari inconfusible, esdevenen la més gran de les ficcions.

L'esperat retorn de Sergi Pàmies (París, 1960), A les dues seran les tres (Quaderns Crema), cinc anys després de L'art de portar gavardina, és un llibre de relats que experimenta amb els límits del temps i dels gèneres literaris.

Setembre ja és (gairebé) aquí i el sector editorial ha engegat la maquinària per compensar les depressions postvacacionals amb bones lectures de tardor. Les novetats editorials de la temporada curullen els catàlegs de llibres per a tots els gustos, molts dels quals es presentaran a la Setmana del Llibre en Català, que se celebrarà del 8 al 17 de setembre al Moll de la Fusta de Barcelona. Un any més, hi ha espai per a novel·les d’autors amb una trajectòria consolidada com Sergi Pàmies i Sílvia Soler i per a debuts esperats com la memoir de Laura Calçada. També per a un volum de memòries de Raimon.

“Madame, s’il vous plaît! Ja li he dit que s’havia d’esperar, faci el favor”. Quan arribo a l’Institut Francès, dimecres, em trobo un noi d’uns vint-i-cinc anys intentant blocar el pas a una senyora de més de setanta que vol tirar escales avall. I jo que pensava que tenia ganes de veure Amélie Nothomb! Clarament, aquesta senyora em guanya, tot i que no devia saber que s’havia de reservar entrada, i ara ja estan esgotades. No m’estranya: l’escriptora belga té una legió de fans, entre la qual tinc l’orgull de comptar-me, i a més presenta la seva última novel·la, Primera sang (trad. Ferran Ràfols Gesa, Anagrama), amb el seu traductor al castellà (també a Anagrama), l’escriptor Sergi Pàmies.

Fa 25 anys l'escriptor Sergi Pàmies (París, 1960) va dinamitar el debat sobre la inexistència d'una gran novel·la barcelonina publicant un llibre de contes que va batejar, justament, amb el títol de La gran novel·la sobre Barcelona. "Cada cert temps apareixia algun pròcer lamentant-se d'aquesta absència. El meu sabotatge ha funcionat, perquè sempre que, des de llavors, s'ha buscat aquesta gran novel·la se cita allò que vaig fer jo", diu ara Pàmies, amb el volum reeditat a Quaderns Crema: conté un pròleg minuciós de Jordi Puntí i un epíleg de l'autor.

Una festa dedicada a “l’amor a la literatura, al pensament, al diàleg, a la feina ben feta i, sobretot, a la llibertat”. Així sintetitzava Sandra Ollo, editora de Quaderns Crema i Acantilado, la vetllada que va convertir el sumptuós hotel Alma del carrer Mallorca en un niu d’escriptors, editors, llibreters i periodistes durant la nit d’ahir, amb la presència de més de trenta autors de la casa com Antoine Compagnon, Bruno Monsaingeon, Stefan Chwin, Rafael Argullol, Ramón Andrés i Josep Maria Esquirol.

“El catàleg d’Anagrama és una barreja increïble d’idees, filosofies, estils, codis morals i apostes estètiques”, explicava ahir Sergi Pàmies, més de tres dècades després de publicar la traducció castellana del seu primer llibre, T’hauria de caure la cara de vergonya, i de començar un llarguíssim i fructífer vincle amb l’editorial barcelonina com a autor, traductor i presentador. Era el 1987, dos anys abans que l’escriptor conegués, justament en una festa convocada per Jorge Herralde, la seva futura dona i mare dels seus fills. Ahir havien tornat a quedar per anar-hi plegats, temps després de separar-se, procés que Pàmies ha explicat a L’art de portar gavardina.

L'articulista i escriptor Sergi Pàmies i el poeta Enric Casasses han guanyat aquest dissabte els Premis de la Crítica que atorguen anualment els crítics literaris a les millors obres en narrativa i poesia en llengua catalana. Els guardons, que no tenen dotació econòmica, els concedeix l'Associació Espanyola de Crítics Literaris (AECL) des del 1956, quan el va rebre Camilo José Cela per 'La catira', i s'atorguen als millors llibres de narrativa i poesia publicats a Espanya l'any anterior, tant en castellà com en gallec, eusquera i català.

“El camí continua sent lent i costerut”, advertia el pare abat de Montserrat, Josep Maria Soler, en referència a la situació política actual, a l’auditori de l’Espai Endesa, durant la cerimònia d’entrega dels premis Serra d’Or, cita cultural que es repeteix cada any des del 1967. “Les negres nuvolades que cobreixen la nostra llengua, la nostra cultura i els mitjans que les difonen encara no s’han esvaït”, va afegir. Des de fa uns anys, la gala dels Serra d’Or es converteix en un acte de resistència -similar a la Nit de Santa Llúcia, convocada per Òmnium Cultural-: per sort, el pessimisme en relació al context té com a contrapès la qualitat del palmarès, sovint alta.

'Sobre la terra impura' (Proa), de Melcior Comes, ha rebut el Premi Crítica Serra d'Or de novel·la; 'La netedat' (Proa), de Sebastià Alzamora, el de poesia; Sergi Pàmies, amb 'L'art de portar gavardina' (Quaderns Crema), el de narrativa; Ingrid Guardiola, el d'assaig per 'L'ull i la navalla' (Arcàdia); Esther Tallada, el de traducció per 'Llum d’agost', de William Faulkner (Edicions de 1984), i Agustí Pons, el de biografia per 'Maria Aurèlia Capmany, l'època d'una dona' (Meteora). Entre d'altres, també s'ha guardonat les obres de teatre 'Herència abandonada', de Lara Díez, i 'Siempre a la verita tuya', dirigida per Manuel Veiga. També ha rebut un Premi Crítica Serra d'Or la Nau Ivanow.

El que es coneix com la trilogia Claus i Lucas, que avui reedita Amsterdam en català i Asteroide en castellà (n’hi havia hagut fa anys una edició a La Magrana, i una altra en castellà a El Aleph, dos segells desapareguts en el sentit literari del terme) són tres novel·les que es van publicar originalment per separat a Suïssa. Aquest país havia acollit l’escriptora hongaresa exiliada Agota Kristof (Csikvánd, Hongria, 1933 - Neuchatel, Suïssa, 2011), la qual, al seu torn, va adoptar el francès com a llengua literària: les va titular Le grand cahier (1986), La preuve (1990) i Le troisième mensonge (1992). Només la lectura de la primera ja és una experiència literària, però llegir-les totes tres seguides, amb el cor a punt de sortir-nos per la boca, és una de les que no s’obliden fàcilment. Pels temes que tracten (l’absurd de la guerra, el dolor, la mort, la identitat) i, encara més, per com ho fan: amb un estil despullat i fred, gairebé com unes anotacions a peu de pàgina d’una obra de teatre i fent servir els mecanismes de la ficció al màxim de les seves possibilitats per provocar una operació gairebé cruel amb el lector. D’una banda, i gràcies a un realisme extrem (i aparent), fer-li creure que viu en una ciutat de l’Europa Central on cauen bombes i obusos, que ha d’anar a tallar llenya al bosc i després donar el menjar a les gallines, que tindrà fred a la nit. De l’altra, el que es va descobrint a mesura que s’avança en la lectura no fa sinó recordar-li al lector que està llegint, que tot és mentida, que són pàgines plenes de tinta les que l’estan fent plorar com si aquells nens acabessin de sortir per la porta.

L’Albert Om va parlar a l’ARA d’un llibre “cru, poderós i tendre”. ¿Hi estàs d’acord?

L’art de reciclar la vida per transformar-la en literatura

“A la mare li agradava repetir que l’avantatge de ser escriptor és que tot el que vius és susceptible, tard o d’hora, de convertir-se en literatura”. Ho diu Sergi Pàmies a Nadala maternofilial, el tercer dels relats de l’esplèndid recull L’art de portar gavardina (Quaderns Crema). La prova que Teresa Pàmies va ser coherent amb aquests principis, explica el seu fill, és que “quan ja no va poder reciclar el que vivia en articles, llibres o col·laboracions radiofòniques, la mare es va morir”.

]]>

Per llegir l’últim llibre de Sergi Pàmies és recomanable tenir un bolígraf al costat -per marcar o anotar les múltiples frases que valen la pena- i potser, per a aquells que tinguin la sensibilitat a flor de pell, un paquet de mocadors de paper. L’art de portar gavardina (Quaderns Crema, 2018) configura un autoretrat inclement a partir de tretze narracions centrades a explorar l’absència dels pares, la separació de la parella i la difícil relació amb els fills. Cada vegada més lliure d’experimentar amb la forma i el contingut, Pàmies signa un dels reculls de contes més destacats de l’any, on l’ús de la ironia és més dosificat que mai i la necessitat de furgar en les arrels del propi dolor és més evident -i més profunda- que en reculls anteriors com La bicicleta estàtica (2010) i Cançons d’amor i de pluja (2013).

]]>

Entre les diverses classificacions sobre tipus generals de narradors, n’hi ha una de molt estesa: la que, grosso modo, distingeix entre els escriptors que volen explicar una història (i com més bé, millor, esclar) i aquells altres que semblen més interessats a relatar que algú està disposat a explicar una història (i com més tortuosament, millor). N’hi ha una altra que encara em sembla d’abast més genèric, i que distingeix entre dues menes essencials d’escriptors: els que treballen, principalment, sobre la memòria -melangiosos o justiciers, tant se val- i aquells altres per als quals el passat, la memòria, no serà mai matèria d’interès literari.

]]>