El triomf de Simon Yates al Giro d’Itàlia podria ser presentat com a prova del fet que la justícia existeix. En el fons tots sabem que els bons no sempre guanyen i que no sempre tenim segones oportunitats, però en el cas del ciclista britànic no ha estat així. Amb 32 anys el corredor de l’equip Visma-Lease ha entrat a Roma vestit de rosa, i s'ha endut la seva segona gran cursa després de la Vuelta a Espanya del 2018. El seu triomf es va forjar en la penúltima etapa, a una de les pujades més dures dels Alps, aquella en la qual set anys abans el mateix Yates havia patit una de les derrotes més dures de la seva carrera. Al mateix escenari va arribar la redempció, en un triomf amb justícia poètica.

Tadej Pogacar es passeja per Itàlia vestit de rosa, de cap a peus. El jove ciclista eslovè, debutant a la gran cursa italiana, la domina amb una superioritat que fa mal. Ja se sabia que Pogacar sembla destinat a guanyar la cursa, ja que els seus grans rivals no hi són perquè prioritzen el Tour. Així que el ciclista de 25 anys es passeja per Itàlia fent el que vol, de moment. Una superioritat que l'ha fet ofendre els rivals, amb unes declaracions en què afirmava que "l'italià Antonio Tiberi és l'únic ciclista que hi ha posat pebrots", referint-se als atacs d'aquest jove rival. És a dir, Pogacar admet que veu els rivals massa conservadors, com espantats, mentre ell ataca en etapes en què la lògica diria que hauria de reservar-se. Sembla que vol guanyar sempre, com ja va fer a la Volta Ciclista a Catalunya, en què va guanyar quatre de les set etapes. Al Giro ja n'ha guanyat tres, d'etapes, en gairebé dues setmanes de competició.

"Al ciclisme tot és més complicat, sempre", es queixava Patrick Lefevere, director de l’equip Soudal Quick Step. És un esport de primer nivell en què encara pot ser un element que decideixi etapes la presència d’un gos que travessa la carretera, com li va passar al campió mundial Remco Evenepoel a la primera etapa del Giro, quan va caure per culpa d’un animaló curiós. El belga va poder acabar l’etapa, però pocs dies després va anunciar que abandonava aquesta edició de la cursa italiana per culpa del covid-19. Va fer-ho justament el dia que havia recuperat la primera posició a la classificació general. Just quan l’OMS ha declarat la fi de l’alerta sanitària de la pandèmia, al Giro el gran enemic ha resultat ser el coronavirus.

Quan tenia 17 anys, Jai Hindley va deixar la seva ciutat natal, Perth, per marxar al nord d'Itàlia. Fill d'un ciclista amateur que el treia a pedalar per les llargues carreteres de la costa oest d'Austràlia, on en ocasions s'aturaven per banyar-se entre taurons, Hindley era un dels joves ciclistes amb més futur del país, així que va acceptar passar mig any als Alps italians per poder millorar. Només parlava anglès i va acabar al pis d'un aficionat al ciclisme que llogava habitacions a joves esportistes: un home de 70 anys que no sabia anglès. "Gairebé no podia parlar, primer va ser dur", bromeja ara Hindley, qui ha après a defensar-se en italià.

Un australià guanyarà per primera vegada el Giro d'Itàlia. Jai Hindley (Bora Hansgrohe) ha aprofitat l'etapa reina del Giro per pispar la maglia rosa de líder a l'equatorià Richard Carapaz (INEOS-Grenadiers) al cim de la Marmolada (Passo Fedaia), en una etapa guanyada per l'italià Alessandro Covi (UAE Emirates). El basc Mikel Landa ha certificat que acabarà la cursa en el tercer lloc del podi. La penúltima etapa ha sigut èpica, tant per l'atac de Covi en solitari com per l'exhibició de força de Hindley, que el 2020 va quedar-se a pocs segons de guanyar el Giro, quan el va perdre en la darrera jornada en mans del britànic Tao Geoghegan Hart. Ara s'ha tret l'espina.

El neerlandès Koen Bouwman (Jumbo Visma) s'ha coronat rei de la muntanya d'aquesta edició del Giro havent aconseguit el seu segon triomf d'etapa aquest any en la dinovena etapa, disputada entre Marano Lagunare i l'alt del santuari de Castelmonte, de 178 km. Una etapa on, de nou, els favorits han arribat juntets. L'equatorià Richard Carapaz (Ineos) continua primer, però amb l'australià Jay Hindley (Bora) a tres segons.

La 18a etapa del Giro semblava l'última oportunitat per als esprintadors per sumar un triomf, però una escapada de quatre corredors va capgirar el guió. Al final, el belga Dries De Bondt (AlpecinFenix) va ser el més ràpid a l’arribada de Treviso imposant-se a l’italià Edoardo Affini (Jumbo Visma), el danès Magnus Cort (EF Education) i el també italià Davide Gabburo (Bardiani-CSF-Faizane). El gran grup va arribar uns minuts després amb el segon classificat de la general, l’australià Jai Hindley (Bora), patint problemes tècnics, tot i que va evitar prendre mal i continua a tot just tres segons del líder de la classificació general, l’equatorià Richard Carapaz (Ineos Grenadiers).

Feia mig segle que després de 17 etapes els primers classificats del Giro es trobaven separats per menys de 10 segons. El Giro d'Itàlia segueix per decidir quan cada cop falten menys dies per a l'etapa final d'aquest diumenge a Verona. L'equatorià Richard Carapaz (INEOS) segueix primer, però sense treure's de sobre l'ombra de l'australià Jai Hindley (BORA), segon a tot just tres segons del líder. La dissetena etapa entre Ponte di Legno i Lavarone, amb 168 km de recorregut i dos ports especials, ha estat una petita oda al ciclisme, amb un recorregut idíl·lic per als espectadors però ben dur per als corredors pels Alps. Una etapa en què sí que ha cedit més d'un minut el portuguès João Almeida (UAE), que perd la tercera posició a favor del basc Mikel Landa (Bahrein).

Passen els dies, s'acosta l'arribada final d'aquest diumenge a Verona i el Giro d'Itàlia continua ben obert. Bona notícia, perquè serà emocionant. Ara bé, la prudència dels favorits ha convertit una etapa amb un cartell atractiu en una petita decepció. La 16a etapa podia ser l'etapa reina d'aquesta edició de la cursa, ja que arribava després d'una jornada de descans i tenia l'ascens al Mortirolo, un d'aquells cims que només pronunciar-se el seu nom provoca emocions. Tocava pujar per la part menys dura del cim on el 1994 el món va enamorar-se de Marco Pantani, però l'etapa continuava després pels Alps amb l'ascens a Valico di Santa Cristina i l'arribada final a Aprica. En total, 202 km i 5.250 metres de desnivell acumulat, però a la general el gran canvi ha sigut que Hindley ha retallat quatre segons i Almeida n'ha perdut 10. Poca cosa.

Passen els anys, però els escaladors segueixen emocionant. Convertits en una rara avis en un ciclisme en ocasions massa calculador, massa encadenat al big data, els escaladors somien amb volar lliures. Homes com Giulio Ciccone, que després de passar-se totes les primeres etapes del Giro d’Itàlia protegint el liderat a la general de l’andalús Juanpe López (Trek-Segafredo), va aprofitar la primera oportunitat en què ja podia anar a la seva per guanyar en solitari la quinzena etapa, disputada entre Rivarolo Canavese i Cogne, de 177 km. Aquesta és la tercera victòria d’etapa al Giro per a Ciccone, que també va ser el rei de la muntanya en l’edició de l’any 2018. L’etapa del Parc Nacional del Gran Paradís va servir per confirmar Ciccone com un dels ciclistes que serveix per recuperar l’orgull dels italians, orfes de grans estrelles. Una etapa bonica, tot i que no va moure res a la general, en què Richard Carapaz (Ineos) segueix primer.

Richard Carapaz (INEOS-Grenadiers) ja vesteix de rosa. El ciclista equatorià ha aconseguit el liderat del Giro d'Itàlia després d'una meravellosa etapa on qui ha guanyat a Torí ha estat el britànic Simon Yates (Mitchelton-Scott). Una 14a etapa entre Santena i Torí de les que enamoren, amb una mica de caos, poc ordre i uns quants valents. Carapaz, tercer a l'etapa, es consolida com a favorit per guanyar per segon cop la cursa, però l'australià Jai Hindley (Bora-Hansgrohe) el segueix a tot just 7 segons.

Cantava Paolo Conte, artista enamorat del ciclisme, que la gent de l'interior d'Itàlia queda ben sorpresa quan baixa a Gènova. Així és. El port de la Ligúria és un dels més importants del Mediterrani, però està protegit per una serralada afilada, per on s'enfilen com poden els barris obrers i els cementiris genovesos. La gent que baixa del Piemont o de l'Emília es troba el mar gairebé per sorpresa, a sota. I els ciclistes que han acabat la dotzena etapa del Giro, la més llarga de la present edició després de 204 quilòmetres entre Parma i Gènova, han arribat al mar després d'un recorregut amb tres ports prou entremaliats per negar als velocistes el plaer de jugar-se la victòria a l'esprint.

Ben lluny de Jesi, on acabava l'etapa del Giro avui, el triomf de Biniam Girmay (Intermarché) s'ha celebrat com si fos un dia de festa nacional a Eritrea. Per primer cop en la història del ciclisme, un corredor africà negre ha guanyat una etapa d'una de les grans curses. Havia de ser un eritreu, el país africà on més passió hi ha pel ciclisme. Havia de ser a Itàlia, ja que, coses de la vida, la passió per les bicicletes va arribar a Eritrea quan va ser envaïda pels italians el 1890. És a dir, quan el ciclisme va esdevenir una passió popular, a inicis del segle XX, Eritrea era italiana.

Era l'any 1922. Ara fa un segle, doncs. I el Giro era una de les poques coses que aconseguia unir un país trencat, Itàlia. Els carrers de les ciutats s'omplien de camises negres feixistes que pujaven a camions per anar als poblets on manaven els comunistes, per imposar per la força les seves idees, ja que per la raó no podien. Cada nit apareixia algun cadàver. D'un camperol, d'un professor, d'un obrer a qui havien assassinat. Però la passió pel ciclisme els unia a tots. Rics i pobres, comunistes, anarquistes i feixistes. Criminals i policies. Tant, que ara fa un segle, un dels lladres més buscats d’Itàlia apareixia a les carreteres per on passava el Giro per animar un dels seus millors amics. Aquesta història no sembla possible, a mig camí entre la llegenda i la realitat.

L'andalús Juan Pedro López (Trek-Segafredo) va enfilar-se a l'Etna per baixar vestit de rosa. El jove sevillà va pispar la maglia rosa al neerlandès Mathieu van der Poel en la quarta etapa del Giro, la primera en terres italianes després dels tres primers dies a Hongria. Era la primera gran etapa de la cursa, amb l'ascens al volcà sicilià, però els favorits s'ho van prendre amb calma, conscients que és una cursa de tres setmanes i queden moltes rampes per pujar. L'etapa la va guanyar l'alemany Lennard Kämna (Bora), que per moments va semblar que pactava amb López què calia fer. A falta de dos quilòmetres, Kämna va enxampar el ciclista espanyol i van xerrar durant uns moments, com si fossin unes converses de pau: per a tu l'etapa i jo em quedo la general. Dit i fet, tot i que López va combatre per l'etapa.

El Giro d’Itàlia arriba a la seva edició 105 buscant el perfecte equilibri entre emocionar els romàntics i satisfet les butxaques. Si per començar la prova rodarà tres dies per Hongria, seguint el camí dels últims anys d’iniciar la cursa a l’estranger –s'ha fet en països com Israel i Irlanda–, després creuarà Itàlia de sud a nord, passant de les terres volcàniques de l’Etna, a Sicília, als Alps. Un recorregut amb molta muntanya i poca contrarellotge que ha condicionat la presència dels ciclistes. Alguns han preferit apostar pel Tour, però en canvi altres, atrets pels cims on es van fer un nom Bartali i Pantani, arriben amb ulls plens d’esperança a terres italianes, com els bascos Pello Bilbao i Mikel Landa (Bahrain), els francesos Romain Bardet (DSM) i Guillaume Martin (Cofidis) i els colombians Esteban Chaves (EF Education - Easy Post) i Miguel Ángel López (Astana).

El gran enemic d’Egan Bernal és la seva esquena. Com si li costés carregar amb tota la pressió de ser la gran esperança de Colòmbia, una terra on el ciclisme es viu d’una forma diferent. Cada cop que les cames li responen, l’esquena li envia senyals per recordar al ciclista d’Ineos que tot costa, en aquesta vida. Especialment si has nascut en una família modesta en què el ciclisme era la gran passió d’un pare que ja el portava a les carreteres amb cinc anys, amb l'esperança que fos millor que ell. Les carreteres de Zipaquirá, la ciutat colonial on va estudiar de jove Gabriel García Márquez, que es deixaria inspirar pel folklore i les històries de la regió de Cundinamarca, bressol de tants ciclistes colombians. Ara bé, cap ha volat tan alt com el còndor de Zipaquirá, que amb 24 anys ja ha guanyat el Tour i ara és a un pas de fer-ho al Giro d'Itàlia.

seu equip ha indicat aquest dijous que les seqüeles de la lesió que el va obligar a retirar-se del Giro d'Itàlia passat no li asseguren afrontar en les millors condicions la pròxima Grande Boucle.

L'equatorià Richard Carapaz (Movistar) ha guanyat aquest diumenge el seu primer Giro d'Itàlia després de defensar el seu avantatge respecte a Vincenzo Nibali a la classificació general. Tot i perdre 49 segons respecte a l'italià Nibali en l'última contrarellotge de 17 quilòmetres disputada a Verona, s'ha coronat campió.

El ciclista basc Pello Bilbao (Astana) ha guanyat la 20a etapa del Giro d'Itàlia, entre Feltre i Croce d'Aune - Monte Avena, amb una distància de 194 quilòmetres. Per darrere ha entrat el seu compatriota Mikel Landa, en una etapa en què Richard Carapaz ha mantingut la 'maglia rosa' quan encara falta la contrarellotge de diumenge a Verona.