Mentre les guerres de Gaza i d'Ucraïna arrossegaven el món al pic històric de conflictes armats des de la Segona Guerra Mundial, algú a l'altra banda del planeta es fregava les mans: els fabricants d'armes. El 2024 les 100 principals companyies productores d'armament van assolir uns ingressos rècord de 679.000 milions de dòlars; una xifra inèdita que és gairebé un 6% més elevada que l'any anterior, segons les dades publicades aquest dilluns pel Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI).

El 2024 ha estat l'any amb més guerres actives dels últims dotze anys i el moment en què hi ha hagut més persones desplaçades de la història. Són les conclusions de l'informe Alerta 2025! sobre conflictes, drets humans i construcció de pau, publicat la setmana passada per l'Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona. L'any passat van registrar 37 conflictes armats arreu del món, dels quals més de la meitat són d’alta intensitat, és a dir, que provoquen més de mil víctimes mortals a l’any. A més, hi ha 116 escenaris de tensió, contextos en què podria esclatar un conflicte armat amb facilitat, una xifra que és la més elevada des del 2010.

Les terres rares d'Ucraïna poden ser la clau que desencalli un futur acord de pau, després de l'acord signat aquesta setmana pel govern de Donald Trump i el de Volodímir Zelenski. L'avidesa dels Estats Units per aquests metalls i altres minerals crítics, com el liti, el cobalt, el níquel i el tantali, són al centre de la seva implicació en la guerra d'Ucraïna, però també el motiu pel qual Donald Trump amenaça amb l'annexió de Groenlàndia i el Canadà. Però els Estats Units no són l'única potència immersa en la febre dels minerals crítics. La Unió Europea també ha definit com a prioritat estratègica "aconseguir una cadena de subministrament segura i sostenible" de 34 matèries primeres crítiques, que inclouen aquests i altres minerals indispensables per a la tecnologia verda i digital, però també, i ara més que mai, per a la creixent indústria militar.

El dossier d'aquest diumenge el dediquem a les terres rares. N'hem parlat molt aquests dies, perquè finalment els Estats Units i Ucraïna han firmat un acord per explotar-les. Aquests materials crítics són ara el nou petroli i ha començat la carrera global per tenir-ne el control. Fem un repàs dels conflictes al món provocats, precisament, per aquests materials, des de l'Àfrica fins a Groenlàndia, i també expliquem exactament de quins materials estem parlant des de la perspectiva geològica i per a què es fan servir.

Avui dia és difícil concebre una escola sense menjador, sobretot en entorns urbans. L’espai de migdia és fonamental perquè les famílies puguin conciliar els horaris laborals amb l'escolar de l’alumnat. Per a moltes famílies és gairebé una necessitat. A més, el menjador escolar és un espai que contribueix a garantir una alimentació sana i equilibrada per als alumnes escolaritzats. No obstant això, no forma part de l’horari lectiu i tampoc cap normativa obliga que formi part del projecte educatiu del centre.

Quan dos infants s’enfaden i discuteixen, el que desitgen els adults és que la trifulga acabi com més aviat millor. Per aturar-ho, però, no tot s’hi val. Durant els conflictes sorgits de forma espontània, en funció del moment en què s’intervé i de la cullerada que hi posa l’adult, l’explosió d’emocions pot derivar cap a un desenllaç ben diferent de l'esperat. El com es fa –i, sobretot, des de quina mirada– és la clau. Si l’adult es posiciona, farà una versió dels fets que no satisfarà una de les parts i, si etiqueta un d’ells com la víctima –a qui li donarà la raó–, l’altre es convertirà en l’agressor. A partir d’aquí, ni calma ni final: la tensió augmenta i el malestar està servit.

El desig que no em puc treure del cap per a l’any nou és que plogui. Com si n’hi hagués prou amb desitjar-ho. Com si no sabéssim que els anhels també ens abandonen. El desig és que plogui aquí. Perquè com passa sovint, on plou, plou sobre mullat. Aquí fa massa temps que no veiem com cau l’aigua del cel, però el llenguatge encara no ha incorporat un nou dia de sol com “un mal dia”. Tampoc existeix una paraula que parli de l’enyor d’un dia de pluja i caldria inventar-la. És possible que només l’utilitzéssim unes quantes persones, però la pluja la necessitem totes. Que arribi, si pot ser aquest any, un dia en què l’aigua no pari de caure. Sobre els nostres caps i, sobretot, sobre els nostres camps. I a veure si deixem de fer el ridícul preguntant-nos si ens podrem dutxar o no al gimnàs, com si fos la pregunta transcendental del moment. Que sobreviure és un esport de risc, fem el favor. El 2023 ja ens ha ensenyat les orelles, però a nosaltres encara ens manca la capacitat d’escoltar. Que la intel·ligència artificial no ens farà florir els arbres ni ens donarà a menjar. Encara que hi hagi personatges que es nodreixin de destrossar-nos també el cel. 

El món ha concentrat el 2023 més guerres que mai des del final de la Segona Guerra Mundial. I les perspectives de l’any que estem a punt d’estrenar no són millors. No només hi ha més conflictes, sinó que es lliuren amb més impunitat, perquè el dret internacional que els hauria de regular ha perdut força. El 2024 estarà marcat per aquesta inestabilitat global i alhora per un calendari electoral inèdit: 76 països han de celebrar eleccions, sota sistemes més o menys democràtics. Serà un any d’armes i d’urnes. L’equip d’investigació del Cidob, coordinat per Carme Colomina, ha analitzat els temes que marcaran l’agenda en els pròxims dotze mesos. El resultat d’aquest exercici és una brúixola per no perdre’s en la voràgine d’un món “desordenat, convuls i contestat”. Benvinguts al 2024.

Isaac Newton estava desconcertat. Ja s’havia fet famós per descobrir com la gravetat manté unit l’Univers i per utilitzar aquests coneixements a l'hora de predir el moviment dels cossos celestes, com ara la trajectòria de la Lluna al voltant de la Terra. Després va intentar millorar les seves prediccions lunars tenint en compte també les estrebades gravitatòries del Sol, però no va fer sinó empitjorar-les.

No puc recordar una època al llarg dels últims 75 anys en què hi hagi hagut una acumulació tan elevada de commocions majors i menors. El món actual s'enfronta a la intensificació del canvi climàtic, una pandèmia, grans guerres, inflació creixent, pertorbacions en el comerç internacional i les cadenes de subministrament, i una gran escassetat d’aliments i energia. 

En el marc de la mostra de teatre juvenil de Badalona, Conflictes oblidats és un projecte transversal d’arts escèniques i ciències socials que fa dos anys va engegar. Una espurna dins l’ESO que va donar llum al potencial, al compromís i a l’amor que poden treure les persones joves cap a un projecte artístic en comú.

Setmanes abans de l'inici de la invasió russa contra Ucraïna, quan Vladímir Putin ja tenia decidit què passaria en els pròxims dies, centenars de militars de l'empresa russa Wagner es van mobilitzar des de Sud-àfrica cap a la frontera ucraïnesa per unir-se a altres efectius que feia temps que feien maniobres i es preparaven per atacar. Com a mínim 400 van aconseguir infiltrar-se pels carrers de Kíiv, segons informes de la intel·ligència britànica. I tenien una petició, vinguda del Kremlin, ben precisa: assassinar el president ucraïnès, Volodímir Zelenski. A hores d'ara, no és cap secret que els mercenaris russos del grup Wagner, coneguts sobretot pel seu rol en diversos conflictes del continent africà o al Pròxim Orient, estan tenint un paper clau en l'ofensiva de Putin contra els seus veïns ucraïnesos. Recentment, l'espionatge alemany ha vinculat també els membres Wagner amb les matances de civils als voltants de Kíiv, especialment a la ciutat de Butxa.

El 27 de setembre del 2020 va esclatar la segona guerra entre Armènia i l'Azerbaidjan a la regió de Nagorno-Karabakh, oficialment territori azerbaidjanès però de majoria armènia i cristiana. El conflicte obert va durar 44 dies, i va tenir un clar protagonista: els drons. Diversos analistes coincideixen en assenyalar la utilització generalitzada de sistemes aeris no tripulats com l'element decisiu per a la victòria de l'Azerbaidjan, que va demostrar una superioritat militar tecnològica molt allunyada dels mitjans convencionals en mans de l'exèrcit armeni. Aquest conflicte seria l'exemple de com seran les guerres del futur.

Abans de casar-se, Kiersten Little considerava el que avui és el seu marit com un pare ideal. "Sempre havíem tingut la idea de casar-nos i tenir fills", explica ella. "Era una cosa desitjada". I ho va ser fins que la parella va fer un viatge de vuit mesos per carretera quan ella va aconseguir el seu màster en salut pública a la Universitat de Carolina del Nord. "Quan vam estar a l'oest –Califòrnia, Oregon, Washington, Idaho– vam conduir per zones on tots els boscos estaven morts", explica Little. "I vam passar pel sud de Louisiana, una zona que va ser colpejada per dos huracans l'any passat, i per pobles sencers que havien estat arrasats, amb arbres enormes arrancats d'arrel". Després de veure allò, amb 30 anys d'edat i dos de matrimoni, Little assegura que va sentir "el pes del coneixement". La parella és conscient del desastre climàtic creixent quan llegeix els últims informes sobre el canvi climàtic i sobre el gel de l'Àrtic. L'ansietat respecte a tenir fills s'ha fet present. "En aquest últim any he pensat: «Déu meu, haig de prendre una decisió; no falta tant temps»", diu. "Però no sé com podria canviar d'opinió. Sento que en els pròxims deu anys només hi haurà més raons per no voler tenir un fill, no a l'inrevés". Aquests temors no són infundats. I és que cada nou ésser humà ve acompanyat d'una petjada de carboni.

L'absència de capacitat dialògica condueix a l'enfrontament quan hi ha divergència d'interessos, de manera que, a la fi, una de les preguntes que ens podem fer és si realment sabem dialogar, ja que sense diàleg no hi ha res, excepte conflictes sense resoldre. El diàleg, en canvi, i quan es fa amb la ment oberta, permet comprendre les raons de l'altra part i és més fàcil arribar a acords després d'entendre el que és bàsic. El diàleg prefereix la concertació i l'abordatge positiu (fer front a un problema de manera reflexiva i creativa) a la confrontació sistemàtica (menyspreu i atribució de culpes), la interlocució (diàleg de dos o més) a el monòleg (vanitós i egòlatra). La distinció entre diàleg i confrontació, doncs, és molt rellevant. El diàleg és cooperatiu, interactiu, practica l'escolta activa, permet modelar la pròpia opinió a través de la parla amb el contrari, obliga a reflexionar i busca l'entesa per arribar a consensos. La confrontació, en canvi, és un mètode competitiu basat en l'enfrontament, la imposició, l'autoafirmació permanent, és excloent i no es basa en la comunicació. Entendre la metacomunicació, tot el que fa referència a l'acte comunicatiu, com ara els codis utilitzats i la relació entre els que es comuniquen, és important per entendre si és possible un diàleg. A més, és a través del diàleg que es poden modificar les relacions entre els participants.

"¿Com podem aconseguir silenciar les armes mentre l'Àfrica s'enfronta al terrorisme, als combats entre comunitats i a la violència electoral?". La pregunta ha ressonat a la 33a assemblea ordinària de la Unió Africana, que s'ha acabat aquest dilluns i en què els líders de 35 països membres han hagut d'assumir el fracàs de posar fi a les crisis i conflictes que dessagnen el continent, un dels objectius que es van posar fa set anys. En la cimera, el president sud-africà, Cyril Ramaphosa, ha pres el relleu de l'egipci, Abdel Fattah Al-Sissi, en la presidència rotatòria de l'organisme supranacional.

Amb motiu del Dia Internacional de la Infància recordem tots aquells nens afectats pels conflictes i desastres naturals. Els infants són el segment de població més vulnerable en totes aquestes catàstrofes. L’any passat l'Unicef va atendre necessitats humanitàries infantils a 79 països on els infants requerien ajuda d’emergència. Actualment a les Filipines hi ha més de 5 milions de nens afectats pel tifó i a Síria la guerra ja a provocat que més d’un milió de nens es desplacessin a camps de refugiats. Segons dades de l'Unicef cada dia moren 18.000 infants per causes que es podrien evitar, com per exemple la pneumònia, les diarrees o el xarampió. Tot i aquestes dades dramàtiques encara hi ha lloc per a l’esperança: en 22 anys la mortalitat infantil s’ha reduït un 47%.