Cory Doctorow (Toronto, 1971) és una de les veus més lúcides per parlar de poder i tecnologia. Conscient de la importància de les paraules –és novel·lista i periodista–, va inventar a finals del 2022 un concepte per definir, fugint de tecnicismes, el procés que estaven experimentant les plataformes: emmerdificació. Un concepte que s'ha popularitzat i que dona nom al seu últim llibre, que ha traduït al castellà Capitán Swing.

Ha estat, segurament, la pitjor setmana de Mark Zuckerberg des de la fundació de Facebook. El magnat ha hagut d'anunciar el desmantellament del seu metavers en realitat virtual, després d'haver cremat 80.000 milions de dòlars en una aposta que el públic ha rebut amb indiferència. Mentre Meta fa un gir desesperat cap a la IA per salvar els mobles, el front judicial li ha obert una via d'aigua que amenaça tot el model de negoci de les xarxes socials. Dos jurats dels EUA han dictat sentències que consideren Meta i YouTube responsables directes de dissenyar productes deliberadament addictius.

Doble precedent històric judicial contra Meta, l'empresa de Facebook i Instagram. Un jurat de Santa Fe, a Nou Mèxic (EUA), ha condemnat el gegant tecnològic a pagar 375 milions de dòlars en concepte de danys i perjudicis, ja que considera que l'empresa va prioritzar els beneficis econòmics a la seguretat i va ocultar el que sabia sobre possibles efectes nocius de les seves aplicacions. Segons el fiscal general de l'Estat, que va iniciar el procediment, "el veredicte del jurat és una victòria històrica per a cada nen i cada família que van pagar el preu per l'elecció de Meta de prioritzar els beneficis a la seguretat dels infants. Avui, el jurat s'ha unit a famílies, educadors i experts en seguretat infantil per dir: «Ja n'hi ha prou»". L'empresa ha anunciat que recorrerà la sentència al "no estar d'acord respectuosament" amb el veredicte.

Mark Zuckerberg ha posat punt final a la versió de realitat virtual d'Horizon Worlds, la plataforma que havia de ser la porta d'entrada al seu metavers. Ho va anunciar dimarts passat als fòrums oficials de Meta i amb correus electrònics als usuaris. No és cap sorpresa: és la liquidació formal d'un projecte que portava anys agonitzant i que mai no va superar els 300.000 usuaris mensuals actius; una xifra ridícula per a una empresa que acull 3.000 milions d'humans a les seves plataformes.

La renovació d'Isidre Fainé al capdavant de Fundació La Caixa ha marcat la setmana dels fitxatges empresarials; n'hem parlat a la secció d'economia de l'ARA amb reportatge especial sobre les teranyines de La Caixa, que podeu llegir al diari. A banda, però, als EUA, Meta –empresa matriu de Facebook i Instagram– ha nomenat Dina Powell, exassessora de Donald Trump, nova presidenta i vicepresidenta de la companyia; i a escala local, la consultora Newlink ha obert nova seu a Barcelona i estrena director. Aquests són els fitxatges més destacats de la setmana:

El jutjat del mercantil número 15 de Madrid ha condemnat Meta a pagar 479 milions d'euros a 87 editors de premsa digital espanyola i agències de notícies integrades en l'AMI (Associació de Mitjans d'Informació), entre els quals hi ha l'ARA. La sentència considera que la multinacional de Mark Zuckerberg ha obtingut un avantatge competitiu a l'incloure publicitat en les seves xarxes socials Facebook i Instagram fent servir dades personals dels usuaris protegides pel reglament europeu de protecció de dades (RGPD). La resolució respon a la demanda interposada per la patronal de premsa digital d'àmbit estatal, que considerava que l'ús indegut de dades personals protegides dels usuaris li donava un avantatge injust. La sentència dona la raó a l'entitat i condemna Meta a pagar una multa milionària per competència deslleial.

"Vaig treballar allà [a Facebook] durant set anys i, si els hagués de resumir en una sola frase, diria que va començar sent una farsa esperançadora i va acabar en una tragèdia plena de foscor i penediment. Jo era una de les persones que assessoraven la cúpula de l'empresa, Mark Zuckerberg i Sheryl Sandberg, mentre ells pensaven com Facebook negociaria amb els governs del planeta. Al final vaig contemplar desesperançada com es plegaven davant de règims autoritaris com la Xina i enganyaven l'opinió pública com si res. [...] La majoria de dies, treballar en temes polítics per a Facebook tenia molt menys d'interpretar capítols que semblaven redactats per Maquiavel i molt més de cuidar una colla de xavals de catorze anys als quals havien donat superpoders i una suma indecent de diners mentre volaven arreu del món intentant comprendre què els havia atorgat i comportat aquest poder."

El neoliberalisme no era ni nou ni particularment liberal quan es va imposar fa cinquanta anys. El seu gran avantatge era la seva marcada desviació respecte del liberalisme clàssic: encara que rendia acatament als pensadors liberals, no compartia ni el seu mètode ni la seva idea del mercat. Avui ens trobem a punt d'una altra innovació ideològica igual de profunda.

Les empreses tecnològiques més grans i els seus directors executius van donar milions per a la cerimònia d'inauguració del president Donald Trump, van organitzar sopars de gala i festes en el seu honor, i li van permetre anunciar i atribuir-se els mèrits de nous projectes multimilionaris. Però tot just tres mesos després d’haver començat el seu segon mandat, Trump ha correspost ben poc a aquests gestos tan generosos.

El magnat sud-africà i assessor de Donald Trump, Elon Musk, ha recuperat el primer lloc entre els més rics del món, segons la llista que ha publicat aquest dimarts la revista Forbes, que li atribueix un patrimoni de 316.401 milions d'euros. Això suposa que la seva fortuna ha augmentat un 75% respecte al 2024 i, de fet, als 53 anys ja acumula més riquesa que cap altra persona que ha aparegut mai a la publicació. En aquest sentit, Forbes destaca que l'explosió del patrimoni de Musk coincideix amb "un any en què va consolidar la seva influència política", amb l'encàrrec del president dels Estats Units per comandar el DOGE (Departament d'Eficiència Governamental).

Elon Musk, director executiu de X, pagarà 10 milions de dòlars a Donald Trump per tancar batalla legal sobre el veto al president estatunidenc a la xarxa social. El compte de Trump a X, en aquell moment Twitter, va ser suspès el gener del 2021, després de l'assalt al Capitoli comès pels seus seguidors. Aquell dia Trump va utilitzar la xarxa per pressionar el seu vicepresident, Mike Pence, a no certificar la victòria del demòcrata Joe Biden a les eleccions del 2020. Twitter va suspendre el compte al·legant "el risc que es produeixi més incitació a la violència."

Fa una dècada, Mark Zuckerberg es debatia sobre la idoneïtat d’introduir el botó “No m’agrada”, deduint que incitaria a una polarització que seria contraproduent per a la comunitat positiva que representava Facebook. Fa uns dies, abans que Trump jurés el càrrec, Zuckerberg eliminava, tal com havia fet Musk amb X, els sistemes de verificació de dades, obrint la veda a les notícies falses i inclinant encara més el camp de batalla a favor de l’extrema dreta. Són dos moments que semblen il·lustrar un canvi en el capitalisme digital, que fa deu anys s'hauria basat en un model cosmopolita i (falsament) horitzontal, i que ara hauria mutat per aliar-se amb l'autoritarisme reaccionari i entrar a la sala de màquines de la política per construir un món més desigual i deshumanitzat.

Ja fa més de 12 anys (agost del 2012), el premi Nobel Paul Krugman escrivia al NYT un article titulat “Un país no és una empresa”. En un context pretrumpista, en ple govern del progressista Barack Obama, Krugman apuntava el seu propi titular: “[…] i sens dubte no és una empresa de capital risc”. Es referia al candidat republicà Mitt Romney, qui, amb un tarannà molt diferent, s’avançava com a antic CEO de la companyia Bain & Company al model que Trump sublimaria quatre anys després a les eleccions del 2016: proposar-se, com a exitós home d’empresa, com a solució als mals de l’estat. Ni Musk és una figura nova ni els Estats Units en són el model pioner.

Quin país es pot encabir a la Rotonda del Capitoli de Washington? Resposta: alguna cosa així com un Portugal i una Tailàndia. La riquesa neta de les famílies de cadascun és d'uns 1,3 bilions de dòlars, si fa no fa, segons les últimes dades disponibles de fa uns anys. Aquesta és aproximadament la riquesa acumulada dels multimilionaris que van ser a la segona presa de possessió presidencial de Donald Trump a Washington el passat 20 de gener. Bernard Arnault, propietari de l'imperi del luxe Moët Hennessy Louis Vuitton (LVMH) i home més ric d'Europa, va representar els forrats del Vell Continent. Mukesh Ambani, un industrial indi que és l'homòleg asiàtic d'Arnault, hi va representar els del Sud global.

Deia Winston Churchill, autèntic recordman mundial de frases enginyoses, que la millor dieta per a un polític és menjar-se les seves mateixes paraules. No consta que el cèlebre premier britànic –i premi Nobel de literatura, no s’oblidi– afegís patates a aquest singular menú, com sí que va fer Joan Laporta fa uns dies en relació amb els seus adversaris. No obstant això, el que va dir el president blaugrana sobre aquest tubèrcul –amb un estil més prosaic que el de Churchill– evidencia que l’admonició de Churchill es pot predicar de tots els col·lectius amb dimensió pública, no només el polític, es tracti de dirigents esportius, de mitjans de comunicació més o menys convencionals o de les xarxes.

No descobrim res de nou si recordem que en certes èpoques als més poderosos els han fet nosa les regles i les normatives massa estrictes, i han preferit el campi qui pugui. Han estat sobretot èpoques de canvis accelerats, provocats per innovacions tecnològiques o bé, també, per les oportunitats i ràpids beneficis que generaven els intercanvis desiguals lligats al colonialisme. Horaris de feina interminables, nens treballant, esclavisme, condicions infrahumanes d’habitatge i un llarg etcètera. Tot plegat ben documentat i analitzat per historiadors que han anat deixant al descobert el que molts cops es presentava com a accions civilitzadores o com els costos d’un progrés que era bo per a tothom.

Aquesta setmana hem tornat al 2015 perquè Zuckerberg també vol ser un techbro. És una notícia molt agra que Meta abandoni el sistema de verificació de continguts professional que van implementar el 2016, precisament per l’impacte que van tenir les xarxes socials en la campanya electoral estatunidenca. Avui Zuckerberg té unes quantes raons econòmiques i polítiques per ballar-li l’aigua al mateix senyor a qui li van tancar el compte després de l’assalt al Capitoli de 2021. La mesura forma part del ball de festeig al proper inquilí de la Casa Blanca. En un altre compàs, també incorpora a la companyia nous directius alineats amb Trump, com és el cas de Dana White. 

Durant anys, Mark Zuckerberg va intentar mantenir les seves xarxes socials allunyades de la baralla de la política partidista. I per què no? Les aplicacions insígnia de Meta (Facebook, Instagram i WhatsApp) eren estats nacionals ruïnosos en si mateixos, amb milers de milions d'usuaris, una política interna fràgil, anunciants esquitxats, influenciadors perpètuament ofesos i un règim de normes desigual (conegut com a "moderació de contingut") que suposadament havia de mantenir la pau.

Aquesta setmana he tancat el meu compte d'Instagram, l'única xarxa social en què tenia un perfil. M'ha sabut greu perquè durant molt de temps aquest canal m'ha servit per estar en contacte amb persones que m'han aportat punts de vista interessants sobre temes molt diversos i ha estat un punt de trobada important de l'activisme feminista. Amb l'accés als perfils d'altres companyes he après molt i he tingut la sensació de formar part d'alguna cosa, se m'han fet visibles moltes dones amb qui comparteixo els mateixos valors. També com a escriptora he pogut tenir un retorn enriquidor i interessant, conèixer de manera directa l'altra banda d'aquest pont que és la creació literària. Però feia temps que la feina de separar els missatges respectuosos i els dels assetjadors em resultava feixuga, em treia temps i em posava de mal humor. Encara que denunciés els insults i les amenaces, encara que tingués restringits els comentaris i bloquegés a la mínima, el fet d'haver de veure tota aquesta porqueria ja fa que l'experiència de ser a la xarxa es torni desagradable. No veig per què he d'escoltar àudios d'adolescents islamistes plens d'insults o amenaces de persones que em diuen que em vindran a ensenyar la seva "fúria trans". Tampoc no tinc per què aguantar racistes que m'envien cada dia al meu país, que em diuen que Heribert Barrera tenia raó o masclistes que troben que totes les feministes exagerem o mentim o criminalitzem tots els homes per dir que hi ha homes que maten, violen i assetgen. I això, pel que sembla, no és més que la punta de l'iceberg del que circula per aquestes poderoses plataformes. El programa Salvados d'aquesta setmana explicava el que ja fa temps que sabem: que META perjudica seriosament la salut dels seus usuaris fomentant malalties mentals com els trastorns alimentaris, la depressió i l'angoixa o el suïcidi i que les seves principals víctimes han estat menors. Arturo Béjar, que va treballar a la companyia, explicava al programa de la Sexta que el botó de denunciar no serveix de res. Per això Instagram és un paradís per a pedòfils i pederastes que poden circular-hi sense restriccions mentre Mark Zuckerberg puja fotos de felicitat familiar amb el seu nadó de pocs mesos. 

Tot i la seva actitud de xaiet obedient en les compareixences davant de comissions parlamentàries sobre privadesa i pràctiques monopolístiques, quan està en el seu element Mark Zuckerberg deixa clar que és un personatge encantat d’haver-se conegut. Com a mostra, la samarreta amb el lema O Zuck o res en llatí que va vestir durant l’acte inaugural de la conferència Meta Connect per a creadors d’aplicacions i serveis basats en l’ecosistema de la seva empresa Meta Platforms. Una referència a l'Aut Caeasar aut nihil romà que fa evident que governa sobre tot un imperi digital.