La nova pel·lícula de Derek Cianfrance (Blue Valentine) està construïda al voltant de les principals qualitats de la seva estrella, Channing Tatum, una infreqüent combinació de presència física imponent, carisma juganer i vulnerabilitat emocional. Jeffrey Manchester, el criminal amateur que en la vida real va atracar diversos establiments de menjar ràpid i va acabar vivint sis mesos en un Toys 'R' Us, és un personatge no gaire llunyà de l'stripper sensible i –només aparentment– segur de si mateix que Tatum interpretava a Magic Mike, el tòrrid film de Soderbergh. L'actor sembla trobar-se còmode, doncs, dins dels límits d'un arquetip característic del cinema nord-americà, el del vividor pocavergonya que, expulsat als marges per un sistema injust, el boicoteja posant-li paranys.

Després del seu bateig cinematogràfic com a guionista de 28 dies després (2002), el cinema d'Alex Garland (Londres, 1970) ha plantejat paràboles feministes (Men) i ha explorat universos lisèrgics (Aniquilació)i els perills de la intel·ligència artificial (Ex machina, Devs). A Civil war, que s'estrena divendres, s'imagina una guerra fratricida en uns Estats Units oberts en canal, amb ciutats plenes d'edificis en runes, enfrontaments armats a tot arreu i un grup de periodistes liderats per una bregada fotògrafa (Kirsten Dunst) i decidits a entrevistar el president responsable de l'escalada bèl·lica abans que Washington caigui en mans del bàndol rebel. El seu viatge al cor de les tenebres nord-americanes de Civil war, que ha produït A24 i ja sona per als pròxims Oscars, atrapa per la potència de la premissa i el terror d'escenes com la que protagonitza un Jesse Plemons que glaça la sang.

En el seu primer guió cinematogràfic, 28 dies després, l’escriptor britànic Alex Garland va imaginar una Anglaterra arrasada per una epidèmia que deixava deserts escenaris tan transitats com el pont de Westminster. Dues dècades després i ja amb una respectable trajectòria com a director, Garland trasllada la seva mirada distòpica als Estats Units amb Civil war, si bé en aquesta ocasió l’amenaça no són infectats rabiosos, sinó la deriva ideològica d’un país en guerra amb si mateix. Les imatges dels seguidors de Donald Trump assaltant el Capitoli el 6 de gener de 2021 semblen el ferment de la imaginació del director d’Aniquilació, que ens presenta un grup de periodistes encaminats cap a Washington amb la intenció d’entrevistar el president-tirà del país abans de la seva més que probable derrota a mans de les faccions rebels.

L’objectiu principal de Kirsten Dunst durant el seu vol cap a Itàlia era dormir profundament a l’avió i beure’s un còctel Bellini a l’arribar. Tota la resta ho considerava un extra, però aquests extres van ser significatius. Dunst viatjava a Itàlia per participar en el Festival Internacional de Cine de Venècia, on s’estrenava The power of the dog, la nova pel·lícula de Netflix dirigida per Jane Campion que compta amb una de les millors interpretacions de l’actriu, de 39 anys. Hi va arribar l’últim dia d’agost, després de mesos a casa criant un fill acabat de néixer i tot un any reclosa per la pandèmia.

Asseguda a la Suite Roman Polanski de l’Hotel Carlton de Canes, Kirsten Dunst fa el possible per somriure. El dia abans havia patit una intoxicació alimentària. “Ahir em trobava molt malament -explica-. Només estic cansada de tant vomitar”. Ara s’està hidratant, xarrupant aigua mentre treu forces per fer les entrevistes de la seva última pel·lícula, La seducción, un contingut drama del sud dirigit per Sofia Coppola que avui arriba a la cartellera després d’haver guanyat el premi a la millor direcció al Festival de Canes.

Sofia Coppola tenia un doble repte a Canes: aixecar el nivell d’una secció oficial fins al moment molt discreta i portar novament a la pantalla la novel·la de Thomas Cullinan que ja va interpretar Clint Eastwood el 1971 en el clàssic de Don Siegel 'El seductor'.

Senzill de comiat del trio d'Athens, inclòs a la compilació Part Lies, Part Heart, Part Truth, Part Garbage: 1982- 2011.