"El tenis està en molt bones mans", deia aquesta setmana Rafa Nadal. Lògicament, parlava de les mans de Carlos Alcaraz i Jannik Sinner, els dos jugadors que semblen destinats a lluitar per dominar aquest esport la dècada vinent. Després de la preciosa final de cinc hores i mitja a Roland Garros, en què el murcià va sortir vencedor amb una remuntada que recordava molt a aquelles que feia el jugador de Manacor, tots dos ja pensen en la cita de Wimbledon. Per arribar en forma al Grand Slam sobre herba, han escollit camins diferents: l’italià participarà en el torneig de Halle, on va guanyar el 2024, mentre que Alcaraz aposta per Queen’s, tot i que encara no ha confirmat al 100% si hi serà. "El pla és jugar-hi, però d'aquí a uns dies prendrem una decisió final. A mig camí del torneig en vam parlar i Alcaraz ens va dir que volia anar-hi. Després d'aquests dies de descans farem una prova per veure com està físicament i anímicament. Reprendrà la formació específica per a l'herba. Anirem a Wimbledon amb moltes ganes; li encanta jugar-hi", ha explicat Juan Carlos Ferrero, el seu tècnic.

Roland Garros ja té nou monarca. Tot semblava llest per fer un relleu natural entre espanyols a la pista central Philippe-Chatrier, amb Carlos Alcaraz ocupant el lloc del manacorí. I així ha estat, tot i que per moments semblava que Jannik Sinner faria la guitza. Alcaraz ha revalidat el títol aconseguit ara fa un any contra Zverev en una final preciosa en què ha arribat a salvar tres pilotes de partit. Quan tot semblava decidit a favor de Sinner, el murcià s'ha disfressat de Nadal amb una d'aquelles remuntades que no semblen lògiques. La copa ja estava a punt per ser entregada al número 1 mundial, que aspirava a ser el primer italià campió a París des d'Adriano Panatta el 1976. Haurà d'esperar. Alcaraz s'ha aixecat de les cendres i en una demostració d'orgull ha guanyat el seu cinquè torneig del Grand Slam amb la mateixa edat amb què ho havia aconseguit Nadal (4-6, 6-7, 6-4, 7-6 i 7-6). Encara no ha perdut cap final del Grand Slam. Les ha guanyat totes.

Amb 21 anys, Coco Gauff —Cori Gauff—s'ha coronat a París quan ha guanyat per primer cop Roland Garros després de derrotar la número u del món, la bielorussa Aryna Sabalenka, 6-7, 6-2 i 6-4, en 2 hores i 38 minuts. El segon Grand Slam de la jugadora, una jove que fa anys que carrega la pressió de ser la gran esperança nord-americana, la jugadora que podria revolucionar el circuit femení. El 2023, Gauff va aconseguir amb 19 anys el seu primer gran títol a Flushing Meadows. La rival? També Sabalenka.

Després de tocar el cim com a tenista i guanyar el torneig júnior de Roland Garros, Carlos Cuadrado va patir un seguit de lesions greus que el van empènyer a una retirada tant prematura com traumàtica. “Estava frustrat i vaig haver de passar un dol per deixar d’estar permanentment enfadat. No m’esperava haver de deixar de jugar a tenis tan jove. No m'ho havia plantejat mai. El procés d’acceptació va ser molt dur. Deixar de competir em va generar un buit gegant; va ser el moment més dur de la meva vida”, explica a l’ARA.

Quan entres a les instal·lacions de Roland Garros, a l'oest de París, et rep una escultura gegant feta de 800 kg d'acer i de tres metres d'alt que mostra Rafa Nadal tornant una pilota. La llegenda del jugador de Manacor, 14 cops guanyador del mític Grand Slam sobre terra batuda, sembla no acabar-se mai. Si els primers anys els parisencs, sempre orgullosos, veien amb mals ulls aquell jovenet mallorquí que jugava sense mànigues, amb el pas del temps es van rendir al seu joc i van decidir cuidar-lo. Li van dedicar aquesta estàtua, obra de l'escultor de Valladolid Jordi Díez, fill de català, i van convertir-lo en el gran reclam del seu torneig.

“Tens 21 anys i ja ets una llegenda” li deia Alexander Zverev a Carlos Alcaraz després de la final de Roland Garros. El jove murcià ja seu al tron que solia ocupar Rafa Nadal, després de guanyar el tercer Grand Slam de la seva carrera en imposar-se a l’alemany en cinc sets a la pista central de París (6-3, 2-6, 5-7, 6-1 i 6-2). Alcaraz ja ha aixecat tres títols del Grand Slam sense repetir escenari. El primer va ser sobre la pista ràpida de Flushing Meadows, a Nova York, ara fa dos anys. El segon, sobre l’elegant gespa anglesa de Wimbledon el 2023 i el tercer ha arribat sobre la terra batuda francesa. Mai cap jugador havia guanyat tres títols així en tres superfícies diferents abans dels 22 anys. Ni Nadal, ni Agassi, ni Federer.... Ningú. Normalment, tots els tenistes pateixen sobre algun escenari. A Nadal li costava l’herba on brillava Federer; al suís no li anava bé la terra batuda. Però Alcaraz sembla adaptar-se de forma camaleònica a tots, cosa que insinua que pot dominar la dècada vinent del tenis. El dubte ara mateix és saber si serà una tirania o l’italià Jannik Sinner serà el seu gran rival. De moment, l’italià és el número 1 mundial, però a París va caure en semifinals davant de l’espanyol.

El tenis femení entra en l'era d'Iga Swiatek. La polonesa, número 1 mundial, ha guanyat el seu cinquè títol del Grand Slam al derrotar a la pista central de Roland Garros la sorprenent italiana Jasmine Paolini en dos sets (6-2 i 6-1). És el quart títol a París de la polonesa, que amb 23 anys comença a aixecar un imperi construït amb talent, treball i hores de silenci. Swiatek, en una era de xarxes socials en què a vegades les tenistes semblen més valorades pels seguidors i els contractes amb marques de roba que tenen, és una esportista de cap a peus que defuig la fama i se centra en el que passa a la pista. Una jugadora introvertida que domina el joc i millora cada any, de manera que insinua que la dècada vinent podria ser la seva. De moment, ja suma cinc títols grans, tants com, per exemple, Maria Xaràpova o Martina Hingis. Ella es defineix com una noia normal que escolta l'últim àlbum de Taylor Swift i és tímida. Sobre la pista, és explosiva.

Amb 21 anys acabats de fer, Carlos Alcaraz sembla tenir tots els números del món per ser l'hereu de Rafa Nadal. Just l'any del més que possible comiat del jugador de Manacor de Roland Garros, torneig que ha guanyat en 14 ocasions, el jove murcià s'ha classificat per primer cop per a la final sobre la terra batuda francesa després de superar en cinc sets l'italià Jannik Sinner (2-6, 6-3, 3-6, 6-4 i 6-3).  El seu rival a la final de diumenge serà l’alemany Alexander Zverev, qui després de tres edicions consecutives perdent a les semifinals, s'ha tret aquesta espina superant en quatre sets el noruec Casper Ruud (2-6, 6-2, 6-4 i 6-2). Aquesta serà la segona final d’un torneig del Grand Slam d’Zverev, qui abans havia perdut a Nova York davant de Dominic Thiem la final de l’US Open del 2020. Roland Garros, doncs, tindrà un nou campió guanyi qui guanyi.

La pista central de Roland Garros s'ha acomiadat del millor jugador que l'ha trepitjat mai. Rafa Nadal, amb 37 anys, ha perdut el partit de primera ronda contra l'alemany Alexander Zverev en tres sets (3-6, 6-7 i 3-6). Ha estat el seu últim partit al torneig en què ha escrit les millors pàgines de la seva història. Fins avui només havia perdut tres cops al torneig, amb un balanç de 112 victòries i dues derrotes davant Djokovic i una davant del suec Soderling. Contra Zverev, Nadal ha plantat cara, especialment en un segon set en què ha firmat punts marca de la casa, però amb menys ritme després de setmanes lesionat ha acabat perdent en una última exhibició del seu caràcter lluitador. No s'ho han volgut perdre un dels seus grans rivals, Novak Djokovic, ni el murcià Carlos Alcaraz, el seu successor, que eren a la graderia.

Si no hi ha un sobtat canvi d’última hora –motivat per les males sensacions en la seva visita a Roma–, aquest dilluns comença un Roland Garros diferent, el darrer de l’esportista que més copes dels Mosqueters ha guanyat en els quasi 100 anys d’història del torneig parisenc. Aturat per les constants lesions i molèsties físiques i ja amb 37 anys, Rafael Nadal, el millor tenista sobre terra batuda de tots els temps, s’ha pres aquest any 2024 com el del seu últim ball, l’oportunitat d’acomiadar-se en persona d’alguns dels seus tornejos preferits. I Roland Garrós és el número 1.

Un enfant terrible mana al tenis mundial. Admirat i criticat, estimat i odiat, Novak Djokovic ha estat coronat rei del tenis mundial a París, a l'aconseguir a la pista central de Roland Garros el seu 23è títol del Grand Slam. Desfent l’empat amb Rafa Nadal, que va ser el primer a arribar als 22 títols, el jugador de Belgrad ha superat una barrera psicològica que fins ara no aconseguia fer caure. En el passat, quan havia tingut una oportunitat per superar Nadal en el palmarès, havia fallat, amb una sorprenent derrota a la final de l’Open dels Estats Units l’any 2021 contra Daniïl Medvédev, quan els dos jugadors estaven empatats a 20 títols. Avui s'ha tret l'espina. Mira cap al cel i ja no hi veu ningú, ell ha arribat més amunt que qualsevol altre.

Carlos Alcaraz i Novak Djokovic disputaven un dels millors partits de tenis que es pot veure actualment, un duel de màxim nivell i molt igualat. En joc hi havia una plaça a la final del torneig de Roland Garros, que Rafa Nadal no pot jugar per lesió. El tenis mundial estava paralitzat davant l'espectacle que oferia un xoc intergeneracional a la pista Philippe Chatrier, però una lesió a la cama dreta del murcià, número u del món, l'ha condicionat de forma traumàtica (3-6, 7-5, 1-6 i 1-6). En virtut d'aquest desenllaç trist, el balcànic, que recuperarà la primera plaça al rànquing ATP si guanya diumenge, serà el finalista més veterà de la història de Roland Garros.

És impossible que en Rafa Nadal pugui caure malament a ningú, perquè deixant de banda, com tothom sap, que és un tenista de palmarès impecable i talent indiscutible, el de Manacor és neutral a la manera Suïssa i ha sabut jugar a tenis, estrictament, sense ficar-se mai en cap embolic. Que se sàpiga, no ha opinat mai sobre el procés independentista de Catalunya (tampoc sobre el d’Escòcia) o sobre l’ofec, a causa del turisme, de les illes Balears, o sobre Putin o la pujada del preu del blat a Egipte. Si n’ha dit alguna cosa, d’aquests assumptes, no ho recordem, i el que és ben segur és que no li ha passat factura. No sabem si està a favor de Johnny Depp o d’Amber Heard, ni si és més del Piqué o de la Shakira. Ningú coneix la seva opinió sobre la llei trans, sobre l’abolició de la prostitució o sobre la llei del “sí és sí”. No sabem si és ecologista, catòlic practicant o si és col·leccionista d’art abstracte, si vota i què vota. Seguríssim que no es droga amb psicotròpics, a molt estirar amb antiinflamatoris. Quan es creua amb algun membre de la família reial espanyola, que és sovint, els saluda cordialment, però per aquest gest de cortesia seria precipitat afirmar que és monàrquic (a més, tal com va tot, no saludar podria considerar-se injúries a la Corona).

El primer cop que Rafa Nadal va jugar a Roland Garros va ser el 23 de maig del 2005. Tenia 18 anys. El debut va arribar a la pista número 1. Mai més la va tornar a trepitjar, ja que ràpidament els organitzadors el van anar passant a la pista central. De fet, la pista 1 va ser enderrocada fa uns anys. La majoria de jugadors es forgen en jornades inacabables en pistes secundàries, amb graderies petites i espectadors despistats que no saben gaire quins jugadors estan mirant. Amb Nadal, no ha sigut mai així. Quan va debutar el 2005 sobre la terra batuda de París ja era una estrella. Ja era el número 5 del món. "Ja havia guanyat torneigs, ja era un nom del qual tothom parlava. Era evident que era especial", recorda l'alemany Lars Burgsmuller, el seu primer rival. Burgsmuller va retirar-se fa anys amb un sol títol al palmarès (l'Open de Copenhaguen del 2002) i ara és metge en un hospital i viu allunyat del tenis. Nadal, en canvi, encara juga i acaba de guanyar per 14a vegada a París. I vol seguir guanyant títols, tot i que no sap si el seu cos aguantarà.

Rafa Nadal arribava amb un 97,35% d'efectivitat en els seus partits a Roland Garros. Tot i aquesta dada tan contundent, segurament la més aclaparadora que hi ha a la història de l'esport, si parlem de domini d'un esportista en un esport individual i una gran competició, en la majoria de reflexions dels experts i dels que no ho són tant, abans de començar aquest Roland Garros no era considerat el favorit, sinó tan sols un candidat.

Fa poques setmanes, Rafa Nadal patia per poder caminar amb normalitat. Les ganyotes de dolor que feia no enganyaven. Ara plora d'emoció abraçat a la copa, un altre cop. Quan arriba a París, el manacorí es transforma. Nadal ha guanyat per 14a vegada la final de Roland Garros i ha fet encara més gran la seva llegenda. Una nova pàgina en una història d'amor sobre terra batuda que va començar el 2005 quan era un adolescent descarat, una història que viu els seus últims episodis, ja que Nadal pot desafiar el dolor de les lesions però no pot derrotar el temps. Convertit en un dels esportistes més triomfadors de la història amb 36 anys, Nadal ha derrotat el jove de 23 anys Casper Ruud en tres sets (6-3, 6-3 i 6-0). La història, entremaliada, ha volgut que el 14è títol arribés contra un noruec que havia passat per l'acadèmia del mallorquí. És a dir, s'ha imposat contra un deixeble. Contra un alumne i un admirador.

“Preferiria perdre la final si a canvi em donessin un peu nou. El dolor que pateixo cada dia et canvia la vida. Quan acabi la meva carrera tindré una vida al davant i voldria gaudir-ne, fent esport amb els amics, per exemple. Ara mateix, això és una incògnita”. Rafa Nadal va fer emmudir Roland Garros quan va pronunciar aquesta frase, després d’accedir a la final del seu Grand Slam favorit, el de París. Ja fa mesos que es parla del futur del manacorí, que precisament divendres complia 36 anys. Les lesions li fan la guitza i la del peu, la més delicada, l’obliga a jugar infiltrat gairebé a cada partit. Per això, cada vegada que disputa un torneig, el públic es pregunta si serà la darrera vegada que el veurà en actiu.

Durant un partit de tenis d'un torneig del Grand Slam passen tantes coses que es podrien escriure tractats de filosofia només sobre aquell duel. Rafa Nadal torna a ser en una final de Roland Garros, on ha guanyat els 13 cops que ha jugat i on aspira a fer més gran una llegenda que va començar un llunyà 2005. Amb 36 anys, el jugador de Manacor passa a la final amb la cara seriosa, gairebé sentint-se culpable. Anava guanyant la semifinal, però quan més bonic era el partit, l'alemany Alexander Zverev, el número 3 mundial, s'ha lesionat intentant arribar a una bola de Nadal. El turmell se li ha torçat i Zverev ha marxat en cadira de rodes de la pista central. El rival a la final de diumenge (15h / Eurosport i DAZN) serà el noruec de 23 anys Casper Ruud.

La polonesa Iga Swiatek jugarà per segon cop la final de Roland Garros. Amb 21 anys, Swiatek presenta candidatura a ser la gran dominadora del circuit femení després d'uns anys d'un caos divertit, ja que cap dona ha estat capaç d'omplir el buit que va deixar la gran Serena Williams, guanyadora de 26 tornejos del Grand Slam. Rafa Nadal, l'home que en porta més, n'ha guanyat 21.

"Fa poques setmanes anava coix, i mira com juga ara". Àlex Corretja, que comentava el partit de quarts de final de Roland Garros de Rafa Nadal contra Djokovic a Eurosport en directe a la pista central, se’n feia creus. "Ja no ens hauria de sorprendre, però encara ens sorprèn. Nadal no deixa de sorprendre", admet.