La 22a edició del Primavera Sound concentra el gruix de l'activitat al Parc del Fòrum del dijous 30 de maig al dissabte 1 de juny: més de 150 concerts en tres dies. Una de les novetats respecte a l'any passat és la desaparició de l'escenari que hi havia just abans de la plataforma marina, el so del qual envaïa els escenaris principals, fins a l'extrem d'esguerrar el concert de Rosalía, si més no per a la meitat del públic. Sí que es mantenen els patrocinadors principals: una cervesera (Estrella Damm), un banc (Santander), un imperi tèxtil (Pull&Bear), una fàbrica de cotxes (Cupra), el gegant del comerç electrònic (Amazon, que també ofereix concerts en streaming) i una energètica (Plenitude). Un dia abans de l'inici del festival encara es podien comprar abonaments a 341,70 euros i entrades de dia a 134,64 euros, uns preus similars als del 2023.

Lana del Rey, Pulp, Sza i PJ Harvey són alguns dels principals reclams del Primavera Sound 2024, que se celebrarà al Parc del Fòrum del 30 de maig a l'1 de juny. És a dir, quatre caps de cartell prou diferents i alhora representatius de la història del festival barceloní. Per una banda, la nord-americana Lana del Rey, estrella del pop sofisticat que va irrompre en el mainstream amb Born to die (2012), i que any rere any ha anat consolidant el seu estatus com a referent per a altres artistes i amb un ampli coixí de fans, tal com ha demostrat en visites anteriors a Barcelona, i que ara podrà refrendar al Primavera Sound.

Sembla que el músic més longeu de la història va ser l’arpista irlandès Donnchadh Ó hAmhsaigh, conegut en anglès com a Denis O’Hampsey, Denis Hampson o Denis Hempson. Va néixer al comtat de Derry l’any 1695 i, malgrat haver perdut la vista als tres anys per culpa de la verola, va aprendre a tocar l’arpa. Gràcies al seu instrument, va viatjar per Irlanda i per Escòcia i va arribar a actuar per al príncep Carles Eduard Estuard l’any 1747. Quan va morir l’any 1807 (no és clar si amb 111 o 112 anys), Ó hAmhsaigh havia trepitjat el món en tres segles diferents: el XVII, el XVIII i el XIX. No ha estat l’únic músic longeu de la història, n’hi ha molts, com la bateria de jazz Viola Smith, que aquest novembre ha fet 106 anys, o la compositora italiana Cecilia Seghizzi, que n’ha fet 110 al setembre. També va ser centenari Irving Berlin, que va morir als 101 anys, després de rebre un gran homenatge al Carnegie Hall. No hi ha arribat Charles Aznavour, que va morir a l’octubre als 94 anys, però segueix en actiu Tony Bennett, als 92, i Ennio Morricone acaba d’anunciar, als 90, que penja la batuta després de compondre més de 500 bandes sonores.

Per tal de treure importància a les mobilitzacions ciutadanes del 20-S a Catalunya, Méndez de Vigo va proferir: “A les manifestacions es veu la gent que hi va i les banderes que porten, però no es veu la gent normal que es queda a casa i que cada dia compleix la llei”. Aha! Un amic va relacionar ràpidament aquestes declaracions amb la cançó Common people de Pulp ( La gent normal, en la versió dels Manel) i a mi em va semblar brillant. Li robo la idea.

LA TORNADA DELS PIXIES (2004)

David Coello, ha assistit a 11 edicions

La quarta edició del Primavera Sound va fer petit el Poble Espanyol i per això va ser l’última al recinte de Montjuïc. El salt de qualitat de la programació explicava aquest boom de públic: PJ Harvey, Wilco (en la seva primera visita a l’Estat), Franz Ferdinand, Primal Scream i, esclar, el retorn dels Pixies. El grup de Black Francis i Kim Deal va ressuscitar en un concert on no hi cabia ni una agulla. David Coello ho explica: “Van començar amb Bone machine i allò va ser una bogeria: gent saltant i xisclant com bojos, un pogo al·lucinant. De fet, vaig perdre de vista tots els meus amics. Hi va haver els típics a qui no els va agradar (“Que no han sonat bé”, “Que els falta energia”, etc.). A mi m'era una mica igual; anava caient un hit rere l'altre i jo era la persona més feliç del món. Al final del concert vaig retrobar-me amb els meus amics, les samarretes amarades de suor, afònics, i ens vam fer una abraçada amb un somriure que ens va durar dies. Em quedo amb aquesta imatge”.

]]> Si bé no ha parat quiet aquests últims anys (col·laboracions amb altres artistes, activisme polític, editor de llibres), feia gairebé una dècada que Jarvis Cocker no entregava un disc en solitari. Un hiat que ara es trenca amb un projecte molt especial. I és que Room 29 és un treball dedicat a una de les habitacions més famoses del Chateau Marmont, una mítica residència de celebritats situada a Los Angeles amb un munt d’anècdotes curioses i llegendes negres darrere les parets (allà hi va morir de sobredosi John Belushi). Cocker, que va residir-hi una temporada, va recopilar històries reals de l’hotel amb l’ajuda del músic i pianista Chilly Gonzales per donar forma a un àlbum d’aires teatrals, fantasmagòric i intimista, en què la capacitat com a intèrpret del cantant britànic brilla com mai. Room 29 és un relat somiat sobre el tempus fugit i les il·lusions perdudes. Un regne mental on la decadència, l’humor, la malenconia i el vell Hollywood de Howard Hughes es donen la mà.

]]> Fa ràbia haver de portar la contrària a l'amic Kiko Amat perquè lluitem contra els mateixos superdolents, però és un cas de legítima defensa. Kiko: m'agrada molt l'any 1996!

]]>

Ve de Grècia, té set de coneixement... I podria ser més famosa del que ens pensàvem. La identitat de la musa que va inspirar la cançó 'Common People', de la banda anglesa Pulp, sempre ha estat un misteri. Ara, però, podria haver estat revelada: Danae Stratou. El protagonista de la notícia no és, per una vegada, Iannis Varufakis, ministre d'Economia de Grècia, sinó la seva dona. Mitjans britànics com la BBC i 'The Guardian' apunten aquesta teoria.

]]>

Diumenge va tancar la 12a edició de l'In-Edit Festival Internacional de Documental Musical de Barcelona, que ha comptabilitzat més de 33.000 espectadors entre el públic de sales i els visionats de la sala virtual In-Edit TV. El premi al millor documental atorgat pel públic del festival ha sigut per a 'Pulp: A film about life, death and supermarkets', que va inaugurar el festival. Dirigida per Florian Habicht, la pel·lícula presenta la banda britànica Pulp i la ciutat de Sheffield com dos elements inseparables.

]]>

La propera edició del Festival l'In-Edit, que tindrà lloc del 23 d'octubre al 2 de novembre, projectarà dos dels documentals musicals que més expectatives han generat aquesta temporada: 'Pulp: A film about life, death and supermarkets' és un retrat del cantant de Pulp, Jarvis Cocker, vist des de l'òptica dels seus paisans de Sheffield; i '20.000 days on earth' analitza la vida, l'obra i la carrera de Nick Cave a través d'una narrativa lliure i original que barreja ficció, realitat i somnis.

]]>

El músic britànic Jarvis Cocker, líder del grup Pulp, es considera a si mateix una persona "molt pudorosa", que no va dubtar no obstant això en convertir episodis literals de la seva vida en un element bàsic de les seves cançons, segons ha explicat aquest dijous a Madrid.

]]>

“Common peoplebritpop Gent normal

]]>