Dijous vaig coincidir al programa Tot es mou, de TV3, amb l'Antoni Verdaguer, que acaba de presentar el documental La música de les paraules, dedicat a l'escriptor Jaume Cabré. Hi repassa la seva trajectòria i la seva obra, i també hi parla molt de la vinculació de l'escriptor amb la música. Però si aquest documental ha adquirit una transcendència especial, és perquè al final s'hi explica que Jaume Cabré té Alzheimer. Aquest va ser el titular que va obrir la informació que en va fer el Telenotícies, i Verdaguer comentava, una mica dolgut, que li havia semblat poc delicat i poc subtil, i donava a entendre que a la família també li havia sabut greu. Entenc perfectament la seva reacció, perquè un titular com aquest, tan cru, ha de ser molt dolorós. Verdaguer argumentava que el documental parlava de moltes més coses, i té tota la raó, però em fa l'efecte, i és una opinió personal, que el greu que li va saber no només està relacionat amb el fet de reduir el documental a l'Alzheimer, sinó a l'impacte de veure en pantalla, de manera tan directa, la situació del seu amic estimat. Certament, el llenguatge encotillat dels Telenotícies deixa poc espai a la delicadesa que reclamava el director. Malauradament, el que convertia el documental en notícia era el que no sabíem: l'Alzheimer. Considero que, fer-ho públic o no, sempre ha de ser una decisió personal que s'ha de respectar. Però si la família estava d'acord que s'expliqués en el documental, també entenc que el Telenotícies se'n fes ressò.

La plaça Major de Tona. Sol i ombra. Les terrasses d’El Racó i de L’Orient. El “raro” de Vic i els Autos Roqueta que porten les famílies d’estiuejants des de l’estació del tren de Balenyà. Els baguls i maletes per passar l’estiu els han facturat directament amb el camió del Codinachs.

L'escriptor Jaume Cabré, de 77 anys, pateix Alzheimer. La notícia s'ha fet pública arran del documental Jaume Cabré, la música de les paraules, dirigit per Antoni Verdaguer, que fa un recorregut per la vida i l’obra de l’autor de Jo confesso a través d’una trentena de testimonis entre els quals hi ha amics, família, editors, escriptors, acadèmics i músics. La pel·lícula, produïda per Ikiru Films i el 3Cat, es va estrenar al festival FiC-Cat (on l'autor va rebre el premi honorífic però no va anar a recollir-lo), es pot veure a Filmin i aquest divendres es projecta a Terrassa. També es podrà veure al 3Cat.

“Et penses que ets el rei del mambo, que tothom està esperant el teu llibre, però llavors surt i ningú se n’assabenta i, els que se n’assabenten, troben que pse...” Aquest que, l’any 2017, m’explicava això, sí que és, en realitat, un dels reis del mambo de la literatura catalana: Jaume Cabré. En conversa a casa seva per a un programa del canal 33, parlàvem de la importància que té per a ell poder treballar amb temps. La frase del començament fa referència als seus inicis, quan –m’explicava– tenia moltes ganes de publicar, i molta pressa; una impaciència pròpia de l’edat. Fins que, un dia, va rellegir un llibre seu que ja havia sortit i li va semblar que hi havia moltes coses que no funcionaven. Des de llavors, es van acabar les presses i s’ho va agafar tot d’una altra manera: “Ningú espera res. L’únic que podria posar-me pressa és l’editor, i tampoc ho farà, perquè no li convé”.

La plaça de la Casalta, a Isil, va ser un dels principals escenaris de Les veus del Pamano, minisèrie basada en la novel·la homònima de Jaume Cabré. L’any 2008, quan es va fer el rodatge, aquesta magnífica plaça estava emporlanada i això era massa modern: la sèrie està ambientada en la postguerra immediata. La solució va ser senzilla: s’hi va tirar terra al damunt. També eren massa moderns els suports dels cables d’electricitat –dels anys 60 o 70, i no dels anys 40–. En aquest cas la solució va ser més complexa, més dràstica: enterrar-los. Així, gràcies al rodatge, aquests cables van quedar eliminats per sempre.

Els homenatges pendents a Jaume Cabré (Barcelona, 1947) corrien el risc d'acumular-se per culpa de la pandèmia. El setembre passat va fer 10 anys de la publicació de la monumental Jo confesso (2011), el 30 d'abril Cabré complirà 75 anys i el 2023 farà cinc dècades que va guanyar el premi Víctor Català per les Faules de mal desar. Per tot plegat, era quasi obligat convocar un acte de reconeixement d'un dels grans escriptors vius de la nostra literatura. L'Ateneu Barcelonès s'ha omplert aquest dimecres amb escriptors, editors i lectors que estimen Cabré i la seva obra, entre els quals hi havia Maria Barbal, Jordi Cabré, Rafel Nadal, Joan Rendé, el periodista Joaquim Maria Puyal i el llibreter Guillem Terribas.

En Jaume Cabré ja està vacunat del terror de la pàgina en blanc i del perill de repetir la fórmula del bestseller. Són avantatges d’estar a punt de fer-ne 74 i de tenir, al costat de l’escultura de pedra i metall del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2010), una prestatgeria que va del sostre a terra ocupada per un exemplar de cada una de les traduccions de les seves novel·les a una vintena de llengües. El contrast no pot ser més exòtic: al costat de Yo confieso, Eu confesso i Confessions, hi ha els tres volums de Les veus del Pamano en la traducció coreana, A Pamano zugásá, Die Stimmen des Flusses o Le voci del fiume, i així fins vora un centenar de volums que han fet ressonar la literatura catalana als cinc continents. No gaire lluny de la prestatgeria hi ha un piano obert i un faristol, amb partitures de Schubert, Dvorák i Beethoven, perquè Cabré és un melòman practicant, concretament del violí, però només en família.

Consumits pel foc (Proa) és la primera novel·la de Jaume Cabré (Terrassa, 1947) després de l’èxit internacional de Jo confesso. Han passat deu anys entremig, durant els quals ha publicat l’assaig Les incerteses –sobre l’ofici d’escriure narrativa de ficció– i els relats de Quan arriba la penombra. Si tenim en compte que la novel·la anterior a Jo confesso va ser Les veus del Pamano (2004), el títol que el va convertir en un escriptor de masses a Catalunya i en un escriptor conegut pel públic i reconegut per la crítica a l’estranger, és natural que les expectatives, ara, siguin màximes.

Les primeres paraules que el lector trobarà quan obri Consumits pel foc, de Jaume Cabré, les va dir el seu amic Zvi Katz, "un lector voraç que viu a Israel i a Mèxic segons la feina, i que sempre que pot passa per casa". L'escriptor li va explicar que estava amoïnat perquè treballava en una història on es perdia. "Hi surt un godallet", va admetre en un determinat moment de la conversa. I Katz va replicar: "¿Y qué?" "Encara que potser estigués escrivint un disbarat, tenia ganes de fer-ho, la literatura és lliure, em vaig dir després", recorda. Va ser així com la cria de senglar ha mantingut el protagonisme en la primera novel·la de Cabré després de Jo confesso. En els deu anys que han passat des d'aquest gran èxit internacional, ha publicat l'assaig Les incerteses (Proa, 2015), els contes En Pere i el bosc (Estrella Polar, 2015) i Mariona i la Menjanits (2017) i el recull de narracions Quan arriba la penombra (Proa, 2017).

L'any comença amb una sorpresa editorial. Edicions Proa ha anunciat una nova novel·la de Jaume Cabré, Consumits pel foc, que arriba deu anys després de Jo confesso. Serà a les llibreries el 7 d’abril en català i en castellà (Destino), just abans de Sant Jordi. Segons l'editorial, a la novel·la "els ingredients indispensables de la narrativa de Cabré s'hi troben administrats amb mà mestra: una història subjugadora, uns personatges amb clarobscurs inquietants i sorpreses d'alt voltatge literari".

Nou episodi en el procés que enfronta l'escriptor Jaume Cabré amb la seva exagent literària Cristina Mora. L'11 de juny, un cop reoberta la Ciutat de la Justícia després de l'aturada pel covid-19, l'advocat de Mora, Bautista Sotelo, va presentar una oposició perquè s'anul·li el deute fixat en un principi en 37.881,79 euros. "Els agents literaris estem molt desprotegits perquè els resultats de la nostra feina s'obtenen a llarg termini, i en aquest sentit crec que, pels diners que he fet guanyar a Jaume Cabré amb la venda dels drets d'autor al polonès, per exemple, es podria liquidar aquest deute; la meva idea és establir unes bases perquè això no torni a passar a cap altra agent", argumenta Cristina Mora.

El temps d’espera té un ritme estrany, passa com si no passés del tot

“Una de les grans inexactituds del nostre segle és aquesta afirmació tan sentida: «No tinc temps per llegir». Qui ho diu no menteix, però no és precís. Hauria de dir: «En la meva escala de valors, la lectura està relegada a la novena posició i per tant no trobo mai el moment idoni». Perquè aquesta persona ha llegit revistes i diaris, ha passejat, ha mirat la televisió, ha badat dalt del tren o del metro, ha dormit... Tothom té temps per llegir, si vol llegir”.

]]>

Quan l’acte de creació es converteix en un carreró sense sortida

]]>

L'Audiència de Barcelona ha deixat vist per a sentència aquest dimarts el judici contra l'ex agent literària de l'escriptor Jaume Cabré, Cristina Mora, per haver-se quedat prop de 86.000 euros corresponents als drets d'autor de la venda dels llibres de Cabré a França. L'exagent s'enfronta ara a una petició de pena de quatre anys de presó per apropiació indeguda, i encara ha de tornar uns 37.000 euros. L'acusada ha reconegut que el 2014 es va quedar els diners per culpa de les dificultats econòmiques que patia la seva agència literària. Cabré era el seu client principal, i el 80% del volum de negoci procedia de la venda dels seus drets d'autor internacionals, dels quals es quedava per contracte una comissió del 10%. Concretament, l'exagent va estafar a Cabré quatre factures de 2.000, 2.300, 80.856 i 835 euros.

]]>

Jaume Cabré, amic i lector de Joan F. Mira des de fa anys, recorda com el va conèixer “llançant llenya al foc” al pati de l’escola El Rotgle, de Castelló, la primera on s’impartiria l’ensenyament en català a partir del curs 1976-1977: ja l’admirava com a escriptor -havia publicat la novel·la El bou de foc (1974) i el llibre de contes El cuc de seda (1975)-, però poc després quedaria enlluernat pel “torrent d’informació i criteri” amb què va col·laborar en una Història de la literatura catalana en textos pensada per a alumnes d’institut. “En Mira feia tot el que calia pel país, era el nostre home de fer feines -diu-. A més de publicar novel·la i assaig, era catedràtic de grec, antropòleg, sociòleg i va passar dos anys ensenyant a la Universitat de Princeton”.

]]>

El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va anunciar dimecres els 44ens Premis Nacionals de Cultura i no es pot dir que no s’hagin esforçat en equilibrar totes les balances: al palmarès hi ha paritat, diversitat generacional, distribució territorial, el binomi tradició i avantguarda, i fins i tot una obertura inèdita cap a la gastronomia.

]]>

Jaume Cabré assegura que no para d’escriure. “Treballo cada dia”, diu a un lector que li acaba de recriminar -amb afecte- que publica pocs llibres i que el voldria poder llegir amb més assiduïtat. “Hi ha autors que van més de pressa, d’altres que van més a poc a poc, i n’hi ha que són un sac de dubtes..., c’est moi ”: Cabré admet amb un somriure al rostre aquesta feblesa, que molt probablement jugui a favor de les seves novel·les, ambicioses, robustes i d’una repercussió cada cop més remarcable, tant a Catalunya com a la resta del món. La sala d’actes de la Biblioteca Jaume Fuster és plena de devots de la seva obra.

]]>

L'escriptor Jaume Cabré (Barcelona, 1947) afirma que els últims esdeveniments polítics a Catalunya li recorden la situació que es vivia fa dècades, durant la dictadura franquista. Cabré, que va a les llistes de Junts per Catalunya en una posició simbòlica, ha explicat en una entrevista a l'ACN que les últimes setmanes li costa "concentrar-se" pel context polític català. "Vaig lent", ha precisat. També ha lamentat "la censura" i les "tergiversacions brutals de la realitat" que s'estan fent sobre Catalunya.

]]>

Jaume Cabré concedeix poques entrevistes, però ha fet una excepció dies abans de rebre el 21è Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català. L’autor de Jo confesso ens obre les portes de casa a mig matí i ens permet pujar fins al seu espai més íntim, l’estudi on treballa diàriament en les seves novel·les, contes i assajos. És una habitació lluminosa, envoltada de centenars de llibres, que ocupen totes les parets i s’enfilen fins al sostre. A la porta de l’habitació hi té penjats alguns dibuixos que li han fet els nets. En un d’ells li demanen: “Vine a la platja, que s’hi està molt bé”. L’avi, però, viu entre aquelles quatre parets. Fa poc ha publicat Quan arriba la penombra (Proa), però ja treballa en el seu pròxim llibre.

]]>

L’escriptor i guionista Jaume Cabré, guanyador del 21è Premi Trajectòria, no era a la roda de premsa de la Setmana del Llibre en Català, que se celebrarà del 8 al 17 de setembre a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, però va enviar un text: “Quan sigui el moment, si no és ara, el dedicaré als llibreters que es juguen la pell muntant una llibreria que no saben si funcionarà, als editors que creen una editorial amb pocs diners i moltes ganes de poder publicar el que els vingui de gust malgrat el perill de perdre bous i esquelles”. Com diu poèticament Cabré, no és fàcil publicar en català. “El camí per recórrer és encara important i calen esdeveniments com la Setmana del Llibre en Català per visibilitzar l’edició en català, cosa que no sempre passa als punts de venda”, va dir ahir la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats. Les xifres li donen la raó. Segons l’estudi sobre els hàbits de lectura i compra de llibres a Catalunya, només un 26,5% de la població llegeix normalment en català.

]]>