Cap cineasta francès havia gosat fins ara adaptar al cinema L'estranger d'Albert Camus, potser per respecte a aquesta obra referencial de la literatura moderna que s'articula des d'una subjectivitat alienada de les formes de socialització convencionals, una perspectiva difícil de traduir a la gran pantalla. François Ozon ens trasllada a l'Algèria ocupada pels francesos mitjançant un blanc i negre estilitzat que l'ajuda a reconstruir una idea idealitzada en l'imaginari francès d'aquell període colonial. És en aquesta imatge tan bella com falsa que inscriu el seu protagonista, Meursault, el jove que desestabilitza aquesta aparença de normalitat quan assassina un noi àrab per un presumpte cop de sol.

Vaig descobrir Joan Pons fa gairebé 35 anys, amb el seu debut narratiu: l’aplec de relats No cregui el que diuen de mi (Columna, 1991). Em va semblar un bateig de foc literari més que prometedor. D’aleshores ençà, no he deixat de seguir-lo, i, sovint, de comentar-ne la producció als mitjans: El laberint de les girafes (Proa, 1999), Homes sols (Proa, 2001), La casa de gel (Bromera, 2009) o La malaltia del cor (Univers, 2022) són alguns dels seus llibres més destacats, novel·les vigoroses. Pons excel·leix en el que se’n podria dir novel·la d’aventures moral: les seves històries resulten sempre llegidores, però el rerefons sol burxar-nos, si no acusar-nos i tot. Com si fos un nebot de Baltasar Porcel o de Jesús Moncada. Té ofici, coses a dir. Per això no m’he explicat mai que gaudeixi de tan poc ressò. Que sigui, en el panorama literari del país, un autor gairebé invisible. El 2016 es va estrenar com a poeta amb un llibre meritori: L’illa dels arbres vençuts (AdiA). Els seus títols es troben escampats en molts segells editorials, massa. ¿Com és que cap editor no ha apostat de debò per ell?

Ha arribat la calor i hi ha molta experiència acumulada que demostra que aquesta circumstància enterboleix la ment i fins i tot estimula la violència. Deu ser per això que en les darreres setmanes tot sembla enredar-se i complicar-se en l'àmbit polític, malgrat el pacte al qual van arribar finalment el govern de Pedro Sánchez i el PP d'Alberto Núñez Feijóo per renovar el Consell General del Poder Judicial. Aquell acord va permetre constatar un cop més el valor del diàleg per afrontar els problemes socials, en aquest cas els de la justícia, per contrast amb l'estratègia de la confrontació sistemàtica. Però el miratge va desaparèixer ràpidament, i va tancar expectatives en qüestió d'hores. Estem molt lluny de l'esperit que va guiar la Transició i la lluita política es caracteritza per la seva ferocitat, en un ambient recarregat, espès i obscur, que per a molts fomenta el desinterès i la passivitat. Quan em trobo amb amics i coneguts que presenten aquest tipus de quadre psicològic em recordo invariablement de Meursault, el protagonista de la novel·la L'estrany, d'Albert Camus. L'apatia de Meursault és proverbial. Es tracta d'un home indiferent a tot. Segur que recordeu l'inici del relat, quan parla de la mort de la mare, sense ser capaç de dir si s'acaba de produir o va passar el dia anterior. “Avui –escriu– ha mort la mare. O potser ahir. No ho sé”.

Què tenen de fascinant les ideologies totalitàries perquè hagin resultat i resultin tan seductores per a molta gent? I hi ha una segona part de la pregunta encara més inquietant: aquesta fascinació, ¿té més a veure amb l’emissor, amb el discurs dels líders, partits o mitjans que el formulen, o més aviat recolza en els receptors, en els ciutadans diguem-ne “normals”?

És ben segur que tothom, o gairebé tothom, sap qui va ser Albert Camus (1913-1960), i també força segur que pocs coneixen María Casares (1922-1996), ambdós protagonistes d’aquesta exquisida i poètica trobada teatral que explica la seva apassionada i peculiar relació amorosa.

Pocs escriptors han sabut reflectir tan bé com Albert Camus (Dréan, Algèria, 1913 - Villeblevin, França, 1960) els problemes de l’home del seu temps (és per això, imagino, que van atorgar-li el Premi Nobel de literatura), sense defugir la coherència moral i la qualitat literària. La seva obra, d’un profund revestiment ètic, polític i metafísic, arriba al lector a través de la sensibilitat, a diferència d’un Sartre o d’una Beauvoir, que ho fan més per l’intel·lecte. Una mateixa època sacsejada profundament per la història i discutida per esperits humanament tan contraposats fa l’obra d’aquests pensadors summament interessant. Però Camus tenia raó. I la causa d’aquesta raó és la seva humanitat. I l’arrel d’aquesta humanitat cal buscar-la en el seu origen humil i pobre, a Algèria. El primer home és un punt culminant, un epíleg inacabat on s’exposa la vida; o sigui, el fet d’encarar el sol i la mort per descriure’n l’experiència i la reflexió que pugui suscitar.

El sol ha desaparegut dels llibres d’avui. Per això fan mal en lloc d’ajudar a viure. Aquesta frase apareix a la faixa que acompanya la novel·la de Margarita Liberaki Tres veranos, que ha publicat Periférica en castellà. Segons sembla, l’escriptor Albert Camus, després d’haver llegit aquesta història grega, va escriure a la seva autora per explicar-li que s’hi sentia molt identificat. Entre altres raons, hi argumentava la presència del sol.

Jean-Baptiste Clamence, el protagonista de La caiguda, de Camus, novel·la publicada el 1956, un any abans que l’autor rebés el premi Nobel, en un moment del seu monòleg de cinc dies diu que els historiadors del futur definiran l’home modern com algú que "fornicava i llegia diaris". Va pecar d’optimista. Almenys pel que fa a llegir diaris; ara mirem sèries i ens enviem mems pel mòbil. L’existencialisme avui tindria un aire més frívol i banal o, si voleu, menys depriment. De fet, el llibre va del que, parafrasejant Hannah Arendt, en podríem dir "la banalitat del bé", que a vegades pot tenir una cosina germana en l’actual correcció política, sempre tan asèptica, superficial (es queda en les formes del llenguatge) i moralista. En tot cas, fins les monstruositats més patents han de tenir una coartada de bondat.

Algunes vegades volem saber i moltes més preferim ignorar. Hi ha una manera frívola, superficial o alegre de viure que ens estalvia contradiccions morals, maldecaps i mals de cor: esquivant els problemes, evitant prendre partit, preferim no enfrontar-nos a la dura realitat que ens envolta o que carreguem oculta en el nostre ésser més fondo. Preferim anar per la vida com si no passés res, com si no sabéssim res de debò. És una manera de ser al món surfejant-lo. S’assembla a un acte de consum, de compra. No de vida autèntica, soferta i gaudida.

En el 25è aniversari de l’aparició d’‘El primer home’ i arran de la recent publicació de la correspondència entre el pensador existencialista i René Char, la filla d’Albert Camus evoca la figura del seu pare i l’amistat que va mantenir amb el poeta francès

Aquest opuscle tan lluminós, d’una tossuda vigència, està format per quatre cartes adreçades a un amic imaginari alemany que ha abraçat la causa del nazisme. Albert Camus les va escriure entre el juliol del 1943 i el del 1944, i les va publicar en tres revistes franceses. Dues d’elles no van aparèixer fins a l’alliberament. “Constitueixen -en paraules de Xavier Antich- un testimoni implacable de la dignitat en la resistència, compartida amb milers de persones, contra el totalitarisme”. Són, doncs, una resposta contundent a la barbàrie perpetrada no pas per tot un país, sinó pels que e van apoderar del país, els quals, per imposar el seu imperi, la seva llei d’estèril heroisme, van devastar allò que en podríem dir l’esperit fundacional europeu. És per això que penso que aquesta obreta -que, a desgrat de la gravetat del tema, resulta de lectura ben agradable- seria molt indicada per als estudiants de segon curs de batxillerat dels nostres instituts, que tenen l’assignatura de filosofia al programa. ¿Quina lectura més profitosa que aquesta podem recomanar-los?

“La llibertat és una llibreria”, escriu Joan Margarit en un dels seus poemes. És un dogma que segurament compartiria l’algerià Edmond Charlot (1915-2004), el gran editor de la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. La llibreria de Charlot, al número 2 bis del carrer Charras d’Alger, només feia set metres de llarg per quatre d’ample i va agafar el nom prestat d’un llibre de Jean Giono, Les vraies richesses (1936, publicat en castellà per Errata Naturae el 2016). La llibreria era una capsa de llumins plena de lletres amb història, i el jove Albert Camus sovint hi corregia manuscrits.

La mort “més idiota” va sobrevenir Albert Camus el 4 de gener del 1960. Així és com l’autor havia definit els accidents de cotxe, només un dia abans de patir el que li va arrabassar la vida en plena maduresa creativa, quan tenia 47 anys. L’accident va matar també el seu editor i amic Michel Gallimard, al volant del vehicle. La filla i la dona de Gallimard només van patir ferides lleus. Els fets reals han servit la dramaturga i directora Begoña Moral per construir una fabulació sobre la vida d’alguns dels implicats en aquesta història. Un punt de partida real per a una història ficcionada sobre la mort, el dol i l’amor. Això és Gossos de neu, una obra que propicia una trobada fantasmal entre Albert Camus i Maria Casares, la seva amant durant deu anys, observats en la distància per un tercer personatge, la filla de Gallimard. La nena adorava Camus, i a l’obra intenta encaixar el fet que el seu pare sigui el gran oblidat d’aquesta tragèdia.

L’escriptor que no volia ser còmplice de la injustícia

“Quan totes les forces de l’home semblaven confabulades contra l’home, Camus va alçar la seva veu severa enfront de les amenaces: enfront de totes les amenaces. Es negà a ser còmplice de la injustícia, del dolor i de la mort -si és que tot això no és la mateixa cosa-, vinguessin d’on vinguessin. S’hi negà, i va fer d’aquesta negativa la matèria dels seus llibres”. Són paraules de Joan Fuster en el pròleg a la seva traducció de La pesta, d’Albert Camus, publicada per Edicions 62. El savi de Sueca destaca la tenacitat de Camus a l’hora de desemmascarar el fariseisme i el fanatisme. Convençut que el sofriment humà era injustificable i injust, el francès va militar a favor de l’home i en contra de les agressions i opressions que pateix.

]]>

La literatura puja dalt l'escenari del Grec amb dos espectacles que converteixen Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Albert Camus en protagonistes. Emoció i poesia s'enllacen a 'Flames a la fosca', un muntatge de Teresa Vilardell que plasma l'impacte de la mort i el pes de l'amistat a través de la relació entre Espriu i Rosselló-Pòrcel. D'altra banda, la filosofia de l'absurd d'Albert Camus és el motor de 'L'accident', una comèdia de Carme Cané en què dos àngels repassen la vida i obra del pensador i debaten la seva entrada al cel. Amb aquestes dues propostes, el Grec dóna vida a tres personatges literaris per enfocar la seva trajectòria des d'una perspectiva diferent i potenciar-ne la part més humana.

]]>

Catherine Camus tenia 14 anys el 1960, l'any que va morir el seu pare, l'escriptor francès Albert Camus. Des que tenia 34 anys, és la marmessora del llegat literari del seu pare. Ara publica 'Albert Camus. Solitario y solidario', un llibre de fotografies de gran format que ofereix visió panoràmica i cronològica d'aquest novel·lista, dramaturg, assagista i filòsof francès, premi Nobel de literatura, considerat un dels artistes europeus més importants dels Segle XX.

]]>