Deixem enrere un hivern que ha estat excepcionalment plujós. Feia trenta anys que no teníem un període hivernal tan humit, i fins i tot s’ha fet un lloc entre els quatre hiverns més plujosos des que es tenen registres. Una situació que ha omplert fins dalt de tot els embassaments –les conques internes es troben al 92%– i que ha saturat d’aigua boscos i rius d’arreu del país. Després d’aquest període històric, ara arriba la primavera astronòmica. Serà aquest divendres a les 15.46 hores, quan es produirà l’equinocci primaveral. Hem de tenir en compte que aquesta és una de les estacions més plujoses de l’any a casa nostra. Per tant, la pregunta està servida: després de l’aigua molt abundant caiguda durant l’hivern, continuarà plovent tant aquesta primavera?

Demà comença el mes de març. Això vol dir que avui és l’últim dia de febrer, el mes més curt de l’any. El març té mala fama, segurament per aquella dita famosa que fa que el març, marçot, s’endú la vella a la vora del foc i la jove si pot. Com deia Josep Pla, aquestes dites només són veritat si no rimen. I aquesta dita rima. Per tant, segons la teoria planiana, la dita és falsa. I és evident, perquè també s’endú el vell i el jove. Veurem què farà aquest març que comença demà. No sabem si s’endurà més velles que vells o més dones joves que homes. El febrer ha passat, de borrasca en borrasca, totes amb el seu nom, com ara es porta. Han provocat inundacions, temporals i accidents en general. Una alteració agitada de “la sublim monotonia d’un dia darrere un dia”, com va escriure Carles Riba. Carreteres tallades, escoles tancades, vols cancel·lats… Al meu poble, Sant Feliu de Guíxols, van suspendre la rua carnavalesca perquè plovia. Però els ganxons no es poden resignar a no celebrar el carnaval i la van traslladar al divendres següent, sense pensar que el divendres següent era el primer divendres de quaresma i que rua i quaresma eren dues coses incompatibles. Però ara ja qui sap què és la quaresma? En canvi, tothom sap què és el Ramadà. Potser perquè el pobre Lamine Yamal ha de córrer dejú i desnerit sobre la gespa que sigui. En fi! Això sí, ara les mimoses estan en la seva màxima esplendor empolsimant de perfum l’aire de finals de febrer, oferint les tofes d’or dels seus tous vegetals als ulls dels que, esperançats, ens disposem a creuar el març, marçot, sense excessives complicacions.

Amb l’inici d’any, vinculat o no a la clàssica llista de propòsits, ens trobem amb la difícil decisió, si som viatgers, d’escollir quina serà la nostra propera destinació. Al final, els dies de vacances són els que són i les ànsies de viatjar i descobrir món acostumen a superar-los. Per això una bona planificació és clau per treure’n el màxim profit. Viatges Eurovacances, agència que celebra el seu quarantè aniversari aquest 2026, ja té a la seva pàgina web les propostes d’aquest any. Els seus viatges en grup organitzats al detall i amb guia des de Barcelona us permetran gaudir d’experiències úniques. 

El mes de març ha deixat pluges extraordinàries a gran part de Catalunya que han liquidat definitivament la històrica sequera que arrossegàvem des de feia més de tres anys. Unes precipitacions que a les cotes altes del Pirineu han estat en forma de neu fins a acumular uns gruixos molt importants com feia temps que no passava. Més enllà de garantir un final de temporada excel·lent a les estacions d'esquí, aquestes nevades fan que el Pirineu llueixi ben blanc i són una gran reserva de cara a un desgel que ja està en marxa.

"Cosa sta facendo il Real Madrid?", ens pregunten en una botiga on tenen samarretes de Lamine Yamal però de la selecció espanyola. "Il Madrid ha perso", els contestem, contents de poder complir puntualment amb la nostra missió informativa. Hem arribat a l’abril i el Barça continua vivint aquest temps de promesa enjogassada de quan encara no ha passat res però es continua notant que tot és possible, en el joc que fan i en la gana que tenen.

La primavera és com una ampolla de cava a punt de destapar-se. De cop, l’hivern deixa anar el tap i l’alegria esclata com si fossin bombolles de llum i color. Les flors es despleguen com petites explosions de confeti que esquitxen el paisatge de colors, els rius baixen alegres com si volguessin deixar totes les copes ben plenes per brindar i l’aire s’omple d’una efervescència nova. Tot vibra, tot reneix, com si la natura aixequés la copa i ens digués: «Celebrem-ho!»"

S’acaba el març i dimarts comença l’abril, el de les aigües mil, que diuen els castellans, tot i que les aigües ja han caigut al març. L’abril és un mes una mica agitat, perquè sol haver-hi la Setmana Santa, amb tot el que això significa de tradicions i de memòria. I per als catalans, els dies de Sant Jordi i de la Moreneta, els patrons. Sant Jordi, amb la seva ebullició comercial i floral, llibres i roses, i la Moreneta, que mossèn Cinto va anomenar rosa d’abril. Aquest any, Setmana Santa ve tard, de manera que els patrons de Catalunya venen de seguida, un cop les celebracions litúrgiques de la Passió de Crist i la seva resurrecció ja hauran passat. Una colla de dies fora del corrent. Com que el temps està tan capgirat com el món sencer, no sabem si plourà o no per Sant Jordi, si la incerta glòria shakespeariana produirà un dia assolellat o bé plujós. Ja va passar fa uns anys, que una pluja violenta va inundar parades i llibres i escriptors i editors. I jo em vaig mullar com un ànec. No en sabem res. Però tant li fa. Que Catalunya tingui un Sant Jordi remullat no ha d’enterbolir per res la festa, perquè la festa es porta a dins. Bé, no creguin que jo sigui un fan de la diada, i menys els últims anys, que s’ha comercialitzat de manera exagerada. Fa mig segle, quan jo tenia trenta anyets, era una festa que podia fer-me il·lusió, però ara ja no. La literatura n’ha desaparegut pràcticament i hem passat als llibres d’autoajuda i a les novel·letes inconsistents.

Dissabte, vint-i-dos de març de 2025. A dos quarts de sis de la matinada, els núvols nocturns, desdibuixats, d'una blancor espectral a causa del reflex de la claror urbana, deixen entreveure una mitja lluna que, per contrast, sembla groga. El silenci dens de la matinada, el seu alè humit, la sensació de suspensió en el temps. Fa fred. M'ha semblat distingir el parell de ratpenats que patrullen el seu espai aeri, el que hi ha damunt dels jardins de casa meva, però no n'estic segur. Potser ja s'ha acabat la hibernació o potser m'he confós. No ho sé. Normalment fan cercles regulars, tot i que el seu vol és maldestre i erràtic (res a veure amb l'elegància i la precisió aerodinàmica dels falciots). Desconec on es refugien durant el dia. Sovint passen a menys d'un metre i mig de les finestres de la galeria, sense fer cap soroll. És normal que aquests animals hagin acabat donant lloc a tantes històries truculentes. M'agradaria saber si em veuen, si formo part del seu paisatge, o si només estan pendents dels insectes que són a la vora dels llums del carrer. El seu món és estrany, cap per avall. 

Alerta entre les persones al·lèrgiques al pol·len aquesta primavera, sobretot si són infants d'entre 5 i 15 anys i adults d'entre 35 i 40 anys. Després d'un hivern amb pol·linitzacions per sobre de la mitjana històrica, les pluges de les darreres setmanes i la previsió d'una primavera amb forts aiguats, els experts vaticinen pics importants i perllongats en el temps que amenacen els al·lèrgics aquesta temporada. "Fins i tot les persones que normalment no tenen al·lèrgies hauran de vigilar. Quan venen episodis forts com aquests es poden despertar noves reaccions adverses al pol·len", avisa la coordinadora de la Xarxa Aerobiològica de Catalunya (XAC) i investigadora de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB), Jordina Belmonte.

L’arribada de la primavera sol venir acompanyada pel bon temps i per uns paisatges idíl·lics, especialment en forma de camps florits. Però aquesta floració amaga un gran inconvenient: l’aparició de les al·lèrgies. En efecte, les parietàries, les gramínies, els pins, els plataners o els xiprers (entre d’altres) són les plantes i arbres que més quantitat d’al·lèrgies provoquen, i la manca de precipitacions que acusem gairebé de forma sostinguda any rere any no ajuda a evitar que el pol·len s’escampi per tot arreu.

Quan anem intuint el canvi de temps, a finals d’hivern, a una bona part de la societat ens comencen a brillar els ulls només de pensar en el canvi horari, en el bon temps, en els dies que s’allargaran, en començar a deixar enrere abrics, bufandes i guants i en tornar a viure més a l’exterior que en llocs tancats i amb llum artificial. Tornaran els colors i el nostre voltant s’omplirà de vida. Amb aquest panorama per davant, es pot creure que tothom ha d’entrar en una època plena d’energia, de bon humor i d’alegria. Però no és així.

Les hores de llum

No és estrany que l’arribada de la primavera sigui un dels millors moments de l’any: el fred marxa i el dia s’allarga a pas de gegant. La velocitat amb què la llum del dia creix augmenta del solstici d’hivern a l’inici de la primavera i decreix entre aquest moment i l’inici de l’estiu. Des d’ara i fins a Sant Joan el dia continuarà allargant-se, però cada cop guanyarem menys segons de llum per dia. Aquests canvis de velocitat són més marcats com més alta és la latitud. En una ciutat com Oslo ara el dia s’allarga gairebé 5 minuts i mig per dia.

]]>

Si hi ha una cosa que els infants saben fer, és observar, ho fan amb deteniment, com si els anés la vida, potser és perquè els hi va!

]]>

El refranyer català diu que “una flor no fa estiu, ni dues, primavera”. Però si els pronòstics s’acaben complint, com és de preveure, les flors de molts arbres fruiters sí que fan calaix. Des de fa més de deu anys, diversos municipis de les demarcacions de Lleida i Tarragona van trobar un filó turístic en una floració que tothom tenia interioritzada per primavera, però a la qual fins fa poc ningú veia un potencial econòmic. Ametllers, presseguers, nectariners, paraguaians i cirerers són alguns dels arbres del paisatge rural de Ponent i el Camp de Tarragona que, en l’època de més esclat floral, llueixen una imatge espectacular amb potencial turístic.

]]> Diu que ve tanta calor, i, abans que se’ns assequi i cremi tot, surto a fer una caminada per veure les flors de maig i els arbres, encara plens d’aigua de les últimes plogudes.

]]> Cinquanta dies després de Pasqua els jueus celebraven la Xavuot. Va ser el dia escollit per a la vinguda de l’Esperit Sant. Estaven els apòstols reunits, amb Maria, la mare de Jesús i altres deixebles. Sant Lluc ho explica a la segona part del seu evangeli, és a dir, al llibre anomenat Fets dels Apòstols.

]]> Al final ha sortit el sol després de tants de dies encapotats, de núvols polsegosos i freds. He sortit a passejar per la riera i he vist en un camp tancat entre murs que havien plantat una bandera catalana a dalt de l’únic arbre que hi ha. Em pensava que les banderes catalanes ara només s’arriaven, i una d’inesperada dominant el camp verd de després de la pluja m’ha agafat per sorpresa. No té l’estrella independentista, però està bé no dependre’n, ni de l’estrella, ni dels que l’han representada. Tornant a casa m’hi he fixat pels carrers i també m’ha semblat veure alguna estelada nova. Qui ho sap. Una sensació, una impressió pot ser causa i efecte al mateix temps, però segur que no soc l’únic que aquests dies sent per sota els peus que es torna a acostar el tren subterrani. Fa un circuit tancat i passa cada any, amb els vagons carregats de fruita i les cisternes plenes de combustible.

]]>