El dia que s'hagin descobert totes les lleis de la natura que guien el comportament, l'ésser humà deixarà de ser responsable dels seus actes. Aquest és el temor que va fer que tot un clàssic del segle XIX com Fiodor Dostoievski –enginyer de formació– carregués de manera contundent contra la racionalització a Memòries del subsòl (en català, a Angle Editorial, traduïda per Miquel Cabal). Publicada el 1864 en rus, és una novel·la protagonitzada per un funcionari frustrat i rabiós que es dedica a preparar venjances impossibles i, alhora, ofereix un retrat aspre dels reptes de l'època i de les perspectives de futur d'una societat en crisi. Entre els mèrits del llibre de Dostoievski hi ha un apunt visionari: la predicció dels algoritmes que avui decideixen què llegim, què escoltem o fins i tot amb qui hauríem de tenir relacions sexoafectives. A Memòries del subsòl, Dostoievski temia que tots els actes humans acabessin computats matemàticament: "Tot estarà calculat i establert amb tanta exactitud que en el món ja no hi haurà més acció i aventures".

Al seu Ulisses, clàssic revolucionari de la literatura del segle XX, James Joyce relatava el pas de Leopold Bloom pels carrers de Dublín al llarg d’una jornada –el 16 de juny– completament vulgar del personatge. El belga Olivier Schrauwen (Bruges, 1977) ambienta el seu nou còmic en un diumenge de principis d’octubre en què el seu protagonista, Thibault Schrauwen (versió fictícia del cosí de l’autor), ni tan sols abandona el seu apartament. Durant prop de 500 pàgines, Domingo flamenco (Fulgencio Pimentel, 2024) segueix l’anodina activitat i el torrent de divagacions mentals del protagonista des de les 8.15 fins a les 22.45 d’un diumenge qualsevol en què el Thibault es limita a fer el dropo, escoltar música, procrastinar i emborratxar-se, sense interaccionar en cap moment amb ningú. I, tanmateix, el resultat és una obra monumental i aclaparadora que va més enllà del costumisme per capturar el teixit mateix de la consciència i de la vida en la seva vulgaritat més esplendorosa.

El 16 de juny és un dia molt especial per als lectors de l'Ulisses de James Joyce: es commemora el Bloomsday, en record de la jornada en què transcorre la novel·la més extensa i coneguda de l'escriptor irlandès.

"Tenir una llibreria és molt més que vendre frases. És posar les frases adequades a les mans adequades", diu Sylvia Beach a l'escriptora Gertrude Stein en un dels passatges de La llibretera de París, de Kerri Maher. Publicada a Navona (amb traducció d'Eduard Sepúlveda), la novel·la proposa un viatge a un temps i un espai beneïts per la mitificació: la capital francesa d'entreguerres, escenari d'un dinamisme literari envejable on convivien els autors autòctons amb exiliats nord-americans com Ernest Hemingway, Francis Scott Fitzgerald, T.S. Eliot i Djuna Barnes. I ho fa a través d'una llibreria emblemàtica, la Shakespeare and Company, que ha tingut dues vides: la primera, entre el 1919 i el 1941, amb Sylvia Beach al capdavant; la segona, a partir del 1964, quan George Whitman va canviar el nom de la seva llibreria, Le Mistral, a Shakespeare and Company, en homenatge a la llibretera i editora.

“Estic segur que ni una sola llei feta per l’home és sagrada davant l’impuls de la passió”, exclama un dels personatges d’aquesta obra de teatre que, per l’estructura i la forma del relat, és molt més a prop de les històries de Dublinesos que no de les complexes construccions narratives d’Ulisses o Finnegans Wake. El matrimoni format per Richard Rowan i Bertha ha viscut uns quants anys a Roma. La causa del seu exili no té res a veure amb raons polítiques, ni amb les necessitats més peremptòries del viure. A la capital italiana s'ha criat el fill il·legítim de tots dos, l’Archie, de vuit anys. La parella comparteix protagonisme amb una noia, Beatrice Justice, que ensenya música al nen, i amb el cosí d’aquesta, Robert Hand, amic de joventut de Richard. De fet, els dos homes van conèixer alhora Bertha. Beatrice, tot i la seva joventut, sembla que comprèn bé Richard, sempre “escarrassat en no sé què que escriu”, com remuga una criada. A més, en els anys que l’home ha viscut fora, n’ha estat una fidel corresponsal. 

"No tiris l'Ulisses per la finestra com dius que vols fer", demanava James Joyce al poeta i crític Robert McAlmon el març del 1922, setmanes després que la seva novel·la hagués estat publicada. L'autor irlandès, que ha passat a la història de la literatura gràcies, en part, a aquesta fita desmesurada, polimòrfica i revolucionària, s'anticipava a una de les reaccions que el llibre provocaria en els lectors: el rebuig. Una de les primeres invectives la va llançar Virginia Woolf, definint-la com "l'obra d'un obrer autodidacte", "d'un escrupolós universitari que es grata els grans".

En la història de la literatura hi ha obres que demanen que el lector els dediqui una quantitat de temps generosa, ja sigui perquè sumen moltes pàgines, perquè la proposta és d'una exigència remarcable o perquè extensió i complexitat van de bracet. Hi ha exemples de totes les èpoques i nacionalitats i per a tots els gustos. L'estiu és l'estació de l'any ideal per atrevir-se a fer lectures de risc que poden convertir-se en experiències transformadores.

Amb permís del James Joyce d’alguns capítols de l’ Ulisses i del Samuel Beckett primerenc, Flann O’Brien és l’escriptor més divertit de la literatura irlandesa del segle XX. L’autor d’ En Nadar-dos-pájaros i El tercer policía -cap de les seves novel·les ha estat traduïda al català encara- va tenir una trajectòria literària singular, majoritàriament en anglès, tot i que també va escriure una novel·la sencera en gaèlic, An béal bocht. Va ser el 1941, en ple modernisme irlandès, i és la primera de les tres obres incloses a El consumo de patata en Irlanda, que Nórdica ha publicat aquest estiu. A La boca pobre s’hi sumen La vida dura i La saga del sagú de Slattery.

“Si m’hagués de definir d’alguna manera seria com algú que no sap -és a dir, que és un ignorant- però que té un gran desig de saber”. El filòsof Joan-Carles Mèlich (Barcelona, 1961) parla amb energia i claredat en un bar de l’Eixample: doctor en filosofia i lletres, és professor titular de filosofia de l’educació a la Universitat Autònoma de Barcelona des de principis de la dècada dels 90 i mostra, amb satisfacció, un exemplar de la segona edició de L’experiència de la pèrdua, el seu nou assaig, que va aparèixer poc després del referèndum de l’1 d’octubre i ha anat fent camí entre els lectors.

Tres revolucionaris d’índole ben diversa van coincidir ara fa un segle a Zuric, ciutat que aleshores tenia poc més de 200.000 habitants. La Primera Guerra Mundial tocava la seva fi. Eren James Joyce -l’escriptor que revolucionaria la novel·la-, el jove fundador del dadaisme, Tristan Tzara, i el comunista Lenin. Dos expatriats (Lenin i Joyce) i un refugiat voluntari que odiava la guerra. Eren homes de cafè. Lenin tenia 47 anys, Joyce 25 i Tzara 19. El rus volia canviar el món, els altres dos canviarien la literatura.

L’arcàngel Gabriel visita la casa de Maria, “neta i ben portada, i amb testos de geranis al llarg de l’atri de columnes”. Li diu que tindrà un fill que anomenarà Jesús i s’esfuma. El dia 25 de desembre, Maria dóna a llum un “nen preciós, saludable i ploraner”, i mentre Josep l’agafa en braços, la seva dona li torna a reclamar l’atenció: està naixent un segon nen! El pare i la mare no saben què fer, en un primer moment, perquè l’arcàngel els havia promès una criatura. Després de decidir que un dels nens es dirà Jesús Maria i l’altre Jesús Josep, apareixen els tres Reis Mags. ¿Tots dos nens són fills de Déu? Aquesta és la irreverent pregunta que Quim Monzó es feia a Nadal blanc, inclòs a Tres Nadals (Quaderns Crema, 2003), a través d’un nen, l’Alejandro, que construïa un pessebre diferent -amb dos nens Jesús- abans d’anar-ho a explicar al seu pare.

'Finnegans Wake', de James Joyce, és un dels llibres més singulars –i indesxifrables– de la primera meitat del segle XX. Traduït a una setantena de llengües, l'última obra de l'autor de l''Ulysses' acaba de ser publicada en xinès pel professor de la Universitat de Xangai Dai Congrong. El llibre ha cridat l'atenció dels lectors xinesos, que han esgotat els 8.000 exemplars de la primera edició en només tres setmanes.

Cada 16 de juny se celebra el Bloomsday, el dia de James Joyce i la seva novel·la 'Ulisses'. El llibre es va publicar el 1922 i va ser perseguit per obscè. Explica la història de Leopold Bloom, Molly Bloom i Stephen Dedalus en un sol dia, el 16 de juny de 1904 a Dublín –que a més va ser el dia de la primera cita entre l'escriptor i qui seria la seva dona.