A partir del 15 d'abril, aquelles persones que en el passat van sofrir abusos sexuals per part de membres de l'Església catòlica o en algun altre àmbit religiós podran optar a una reparació tutelada pel Defensor del Poble. Tot i les imperfeccions del sistema, que no recull algunes de les demandes de les víctimes, la firma ahir del protocol s'ha de llegir com un nou èxit d'aquest moviment de víctimes que des de fa uns anys ha aconseguit que es reconegui el dany i s'acceptin les responsabilitats. El protocol estableix la manera com persones que fins ara no podien acudir a la justícia perquè el seu cas havia prescrit o perquè la persona que n'havia abusat ja havia mort podran optar a una reparació. I, el més important, l'àrbitre no serà la mateixa institució eclesiàstica en el si de la qual es van cometre els abusos, i que de manera sistemàtica els ha estat negant o minimitzant fins fa molt poc, sinó que serà l'estat, a través de la figura del Defensor del Poble, el que farà d'àrbitre i que en última instància decidirà en què ha de consistir la restauració, que en bona part serà econòmica.

Una missa a la catedral de l'Almudena s'ha convertit aquesta setmana en l'epicentre d'una nova controvèrsia política. La protagonista ha estat Isabel Díaz Ayuso i, de retruc, l'arquebisbe de Madrid, José Cobo (Sabiote, Jaén, 1965), que és qui va oficiar la cerimònia funerària en memòria de les víctimes de la tragèdia ferroviària d'Adamuz a petició de la presidenta madrilenya –i entre crítiques de l'esquerra–. Estar envoltat de polèmica no és una situació nova per a Cobo. Ara bé, en els últims anys de qui han vingut els exabruptes, i en aquest cas dirigits directament contra la seva persona, és de sectors ultraconservadors de la dreta.

L’escriptora i periodista Leonor Paqué (Biscaia, 1963) va convertir el seu Renault Clio en un refugi itinerant per a ella, el seu germà Diego i la gosseta Tinta, i va recórrer 20.000 quilòmetres per l'estat espanyol. "Volia conèixer altres víctimes de pederàstia. Tenia el desig de saber qui eren, com eren com a adults i quines vides tenien", explica Paqué, que va ser víctima dels abusos d’un capellà a principis dels setanta, quan tan sols tenia vuit anys, al Sanatori Infantil de Santa Marina, a Bilbao, on estava ingressada a causa d'una tuberculosi. Sense pràcticament recursos, ella i el seu germà, el cantautor flamenc Diego Paqué, van gravar les entrevistes i n’han fet un documental que es pot veure a Filmin, Hermana Leonor. 20.000 km de confesión.

Fa sis mesos, HBO va estrenar El minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei, una sèrie documental dirigida per Mònica Terribas que descobria les atrocitats d’aquesta secta a través de víctimes que van aconseguir abandonar-la. Ara, la mateixa plataforma destapa els abusos i la corrupció del líder dels Legionaris de Crist a través d’alguns dels testimonis que van poder allunyar-se d’aquesta congregació que, en certa manera, rivalitzava amb l’Opus Dei a l’hora de captar adeptes, més especialment a Mèxic i els Estats Units. A Marcial Maciel: el lobo de Dios, el periodista nord-americà Jason Berry, pioner a denunciar els escàndols de l’Església catòlica, defineix el protagonista com “un dels més grans criminals de l’Església del segle XX i, a la vegada, un dels seus més grans recaptadors de fons”. Fa referència a la gran quantitat de menors dels quals va abusar i com va crear les estructures i les dinàmiques religioses perquè molts altres perpetuessin aquesta pràctica. Maciel va arribar a obtenir uns ingressos anuals de més de 600 milions de dòlars, el doble del pressupost que en aquell mateix moment tenia el Vaticà. Va expandir els seus tentacles per més de vint països a través de projectes educatius i va diversificar els seus beneficis en paradisos fiscals. El papa Joan Pau II va convertir la figura de Maciel en intocable dins de l’Església. La protecció del pontífex va garantir la seva etapa d’esplendor i impunitat, tot i les investigacions internes que l’assenyalaven com un corrupte, abusador i toxicòman. 

Onze anys després que la historiadora local Catherine Corless revelés que 796 nadons i infants van morir entre el 1925 i el 1961 a la institució de mares i nadons de Tuam, a la localitat irlandesa de Galway, aquest dilluns s’ha iniciat formalment l’excavació forense del solar. El procés, que es preveu que duri dos anys, té com a objectiu localitzar, exhumar, analitzar i –si és possible– identificar les restes humanes enterrades a l’indret, així com dignificar-les amb una nova inhumació i un memorial permanent.

La pressió contra Sánchez perquè posi punt final a la legislatura continua. El president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, s'afegeix a la dreta i ja fa dies que demana un avançament electoral perquè "parlin els ciutadans" davant els casos de presumpta corrupció que esquitxen el PSOE. Un posicionament que ha recollit aquest matí el secretari general de la institució religiosa, Francisco César García Magán, que ha assegurat que unes eleccions serien "una sortida al bloqueig institucional". L'arquebisbat de Tarragona i el bisbat de Lleida es distancien d'aquest pronunciament, i el govern espanyol ja ha contestat el missatge, acusant l'Església d'"apartar-se de la neutralitat política" en una carta signada pel ministre de la Presidència, Félix Bolaños, i dirigida al mateix president de la Conferència Episcopal.

1. Interpretar. Des de la mort del papa Francesc, el Vaticà ha estat permanentment a les portades dels mitjans de comunicació, amb un desplegament constant d’articles d’opinió i amb una tan notable absència de mirada crítica que sembla que ja s’ha naturalitzat totalment allò que a llum de la racionalitat crítica moderna haurien de ser les zones fosques de l’Església catòlica. El supremacisme mascle, és a dir, l’exclusió de les dones tant del poder real com del sacramental. La lògica aristocràtica: els cardenals, un nombre ínfim de persones, triades a dit pels papes anteriors, assumint la representació de centenars de milions de ciutadans per elegir el seu líder, sense que els catòlics hi tinguin res a dir. I en conseqüència, el secretisme, preludi de la impunitat, com a principi i valor que marca el ritual del conclave: el tancament dels cardenals a la Capella Sixtina, amb el fum de la xemeneia com a únic instrument de comunicació amb l’exterior, com si fos garantia per sentir Déu a l’hora de prendre la decisió.

Amb el conclave tothom ha parlat de l'aurèola contracultural del secret en una societat cansada de transparència i de la fascinació per la litúrgia en un món sense rituals. Això està molt bé, però jo diria que s'està discutint d'una manera força pobra, donant per feta una lògica del caprici segons la qual desitgem el que no tenim simplement perquè romantitzem el passat. Però què passaria si rere tot això que ens crida de l'Església catòlica hi hagués respostes per a preguntes importants, siguem o no siguem religiosos?

Dimarts, un dels avions que uneix Madrid i Roma estava ple de sacerdots. També hi viatjava d’incògnit, de paisà, un cardenal espanyol per passar desapercebut. Anava a Itàlia per acomiadar el papa Francesc, però també per participar en l’elecció del futur líder de l’Església catòlica. Roma bull aquests dies. Converses a tres bandes, alguna trobada clandestina i xiuxiuejos a l’ombra dels cardenals que triaran el nou pontífex. Com explica l’editor Ignasi Moreta, el cardenal Narcís Jubany va participar l’any 1978 en els dos conclaves que van fer papa Joan Pau I i Joan Pau II. Durant aquells dies hi va haver cardenals que van arribar a dinar tres cops un mateix dia. I és que és ara, en les jornades prèvies al funeral, quan es comencen a crear aliances. Sotto voce. Tot i que l’elecció depèn dels 135 cardenals menors de 80 anys, en aquests dies de reunions i pactes també hi participen la resta de membres del col·legi cardenalici, que són els que acumulen més experiència. “Han viscut moltes coses, són influencers, són els que diran no feu això o mireu cap aquí”, apunta la periodista i professora especialitzada en religió Míriam Diez.

La fumata blanca que s'acaba escampant damunt de la plaça de Sant Pere del Vaticà és el resultat d'un procés meticulós que culmina amb l'"Habemus papam". Una fumata que, després de la mort del papa Francesc, deixarà pas a l'anunci del pròxim pontífex un cop el conclave hagi trobat un candidat. Es tracta d'un procediment que té vuit segles de tradició després de processos que en alguns casos van arribar a ser caòtics. Quan va sorgir i per què? És veritat que els deixaven a pa i aigua fins que elegissin un papa? Com han evolucionat els conclaves?

“La història humana no és sinó un llarg catàleg de calamitats”

Càndid (Voltaire)

]]>

Com jutjarà la història el llegat del papa Francesc? És raonable vaticinar que, entre molts catòlics progressistes i d’altres que esperaven que actués com un revolucionari, el seu papat es recordarà com una decepció.

]]>

Després de mesos amb problemes de salut, el papa Francesc va morir el Dilluns de Pasqua als 88 anys. Francesc havia dirigit l'Església catòlica des que Benet XVI va abdicar, el 2013. Nascut a l'Argentina, era el primer papa de l'hemisferi sud i l'únic papa no europeu en gairebé 1.300 anys. La seva elecció va reflectir un canvi geogràfic més ampli dins l’Església. Tot i que el Vaticà ha estat el centre espiritual i administratiu del catolicisme des de la Reforma del segle XVI, el centre de gravetat real de l’Església està canviant. The Economist ha seguit aquest desplaçament a través de dos indicadors: els fidels i el papat.

]]>

Decisió històrica al si de l'Església catòlica: per primer cop una dona ocuparà un alt càrrec dintre del Vaticà. El papa Francesc ha nomenat la monja Simona Brambilla prefecta del dicasteri d'Instituts de Vida Consagrada i Societats de Vida Apostòlica, és a dir, el ministeri responsable dels religiosos i religioses de tot el món, un dels més importants de la Santa Seu. Brambilla, de 59 anys, ja és la primera dona de la història que assumeix una posició d'aquest rang a l'Església.

]]>

La reivindicació de les "arrels cristianes" de Catalunya i de "l'humanisme cristià", així com l'assistència a nombrosos actes i reunions amb membres de l'Església. Amb aquesta recepta, Salvador Illa va començar la seva etapa com a president de la Generalitat generant sintonia amb la institució catòlica i, un cop ja han passat més de cent dies del seu govern, es constata que s'ha traduït en un clima "molt positiu", segons totes les fonts consultades. "El canvi s'ha notat", diuen algunes veus de l'episcopat, que, si bé recalquen que durant el govern de Pere Aragonès tenien bona relació amb la direcció general d'Afers Religiosos, la presència de la religió en el discurs polític i l'esfera pública distava molt de la que hi ha ara. Quines són les claus de l'idil·li amb Illa?

]]>

Complint la llei de Murphy amb escrupolosa exactitud, el president dels bisbes espanyols, Luis Argüello, ha fet realitat el principi que diu que tot és susceptible d’empitjorar. Després de la cançó pederasta de l’alcalde de Vita, l’arquebisbe de Valladolid ha recordat que “cal situar les coses en el seu context i no créixer en el que podria ser una societat massa puritana”.

]]>

Les estadístiques ho diuen tot. El 2002 hi havia 1.699 seminaristes al conjunt de l'Estat i 195 es van ordenar, segons dades de la Conferència Episcopal Espanyola. Dues dècades més tard, el 2022, la xifra d'aspirants a sacerdot va baixar gairebé un 43%: només n'hi havia 974 i amb prou feines se'n van ordenar 97. Per aquesta raó, Santi Martínez trenca tants motlles. Vicari de la Ràpita i rector de Masdenverge, un petit poble del Montsià, és el capellà més jove de Catalunya. Té 27 anys. Va fer la seva primera eucaristia a Terrassa, d'on és originari, i sempre porta el collet de capellà, encara que vesteixi texans i vambes, perquè se sàpiga que és mossèn.

]]>

Carlota Cumella, de 26 anys, té una aplicació al mòbil que es diu 10 minutos con Jesús. Són àudios que reflexionen sobre l'Evangeli i ajuden a pregar. Els escolta mentre camina pel carrer si fa un trajecte curt. Si recorre una distància més llarga que li porta més temps, aleshores utilitza una altra aplicació per resar el rosari.

]]>

El cas Mortara és la història real d’un nen que va ser arrabassat a una família de fe jueva per ser criat en el catolicisme als Estats Pontificis governats pel papa Pius IX. El veteraníssim realitzador Marco Bellocchio (Bon dia, nit) retrata un noi empès a una obediència que resulta corrosiva i uns pares que es resisteixen amb intensitat variable a uns poders antisemites que els transcendeixen. El pontífex es representa com un dèspota que gaudeix humiliant els seus interlocutors.

]]>

Hi ha ànimes sensibles, com Emily Dickinson, capaces d’atrapar els matisos de les emocions, de l’èxtasi a l’agonia. "Després d’un gran dolor, ve un sentiment / concret / els Nervis s’asseuen amb cerimònia, / com Tombes, / El Cor, encarcarat, es pregunta si va ser/ ell qui va suportar-lo / I si va ser ahir o fa molts Segles".

]]>