Abans de ser mare tenia unes conviccions molt fermes sobre qui era i sobre com seria el meu camí. No imaginava fins a quin punt la maternitat et transforma d’arrel, fins a quin punt jo mateixa seria una persona diferent. Pensava que em costaria més deixar de ser jo la meva prioritat, i que a vegades ho viuria amb neguit o com una pèrdua.

De vegades no volem estimar ni responsabilitzar-nos del que comporta, sinó que ens estimin, no importa com ni qui ho faci. És absurd i immadur, però és així. Sembla que la finalitat és no estar sols en comptes d’establir relacions madures i sanes amb els altres, de pensar què aportem nosaltres i de no exigir als que ens estimen que omplin els buits de les nostres mancances. Tot això que et dic ho he après a teràpia, què et sembla? No m’ha anat tan malament com a la Sara Bosom, eh?

Vam passar quatre anys amb els fills vivint a Brooklyn, el barri de la meva infantesa. Els meus fills van anar a la meva escola primària i la Judit, fins i tot, va fer un any del meu middle school. Ara crec que m’entenen millor com a persona i saben més sobre el que vol dir ser estatunidencs, encara que Nova York no diria que és del tot típic del que és el país en general. Hem rodat món i ara tornem a viure al Raval de Barcelona.

Per què hi ha dones que només tenen nenes o només nens? Aquesta és una pregunta que molta gent es fa quan observa que algunes famílies amb tres o quatre criatures tenen totes el mateix sexe biològic. Hi ha algun factor genètic que ho determina? En el conjunt de les poblacions humanes, si no hi actua cap factor extern discriminatori –com ara selecció de sexe en néixer o guerres, entre d'altres–, la ràtio de sexe biològic masculí i femení és molt propera a 1:1. Certament, hi ha un petit increment en el percentatge de nens respecte a nenes entre els nounats, però al cap d’un any de vida, aquests percentatges són ja equivalents. El fet que els humans tinguem pocs descendents fa que sigui difícil analitzar si hi ha algun factor genètic que esbiaixa la proporció quan només estem mirant la progenitura d’una única parella. Amb dos o tres fills, estadísticament és difícil destriar l’acció de l’atzar respecte de l’acció d’algun factor genètic o ambiental, que ha de ser subtil.

El dia del funeral de la seva mare, l'escriptora Arundhati Roy estava desfeta. Res sorprenent, fins que explica que també estava desconcertada i una mica avergonyida per trobar-se en aquest estat. El seu germà, l'LKC, li va dir: "No entenc la teva reacció. Ets la persona a qui pitjor tractava." Roy escriu: "Potser tenia raó, però a mi em fa l'efecte que qui ostentava aquest mèrit era ell". Tot això ho explica al primer capítol d'El meu refugi i la meva tempesta (Ara Llibres, amb traducció d'Imma Falcó), una mena de llibre de memòries que ella recomana llegir com si fos una novel·la, i és que hi ha una barreja constant de ficció i realitat, tamisada pels records.

A l’estiu ens instal·lem a la casa que tenim a l’Alt Empordà i els nens fan casals en algun poble proper, cosa que els permet fer amics de la zona i que tinguin una visió més àmplia de la gent i la vida en general. Tots canviem el ritme. Per a mi l’aprenentatge és intentar anar cap aquí. Durant anys m’he pressionat molt i això m’ha passat factura. Ara intento obrir camins cap a una altra manera de viure i també ensenyar-ho als fills. A l’agost el Gil farà 14 anys i moltes coses en ell estan canviant. Com a mare em toca saber donar-li l’espai que necessita.

Devies ser molt petit, encara, però ja parlaves com un homenet. Enfilat a la cadireta de fusta, remenaves el plat i ens preguntaves si aquell tros de carn li tornaria a créixer, al porquet. Et vam dir la veritat, que l’havien hagut de matar per poder-ne fer carn. I tu vas callar, t’ho vas pensar un segon i vas continuar menjant.

Créixer sense l’amor maternal és una ferida que, com tots sabem, deixa un senyal per sempre. Se n’han ocupat a bastament la literatura i l’audiovisual, i la casualitat ha volgut que, en els mateixos dies, m’hi hagi aproximat des de dues perspectives diferents i complementàries.

Els Mossos d'Esquadra van detenir aquest dijous una dona que va deixar sola la seva filla de sis anys en una piscina d'un hotel. La nena va caure a l'aigua i, segons fonts coneixedores del cas, s'hi va estar durant més de vuit minuts. Els fets van tenir lloc el 3 de maig a les 11 hores en un establiment hoteler de Calella, al Maresme. La criatura va rebre l'alta hospitalària aquest dijous, el mateix dia que la mare, de 35 anys, ha estat detinguda per la policia catalana.

Somric encara avui dia quan recordo la primera vegada que el meu fill va dir-me: “Saps, mama? Tinc una enamorada. Es diu Julieta i és més gran que jo”. Llavors en tenia quatre i, certament, la Julieta tenia un any més i tots dos anaven a la mateixa classe. Tenir guardats els records de les primeres experiències i descobertes serveix per emmarcar els rituals iniciàtics dels fills com emblemes que et garanteixen un somriure immediat. Vindrien a ser llaminadures de tendresa que mai més es tastaran, però sí que es podran assaborir a través del record més nostàlgic.

Molts cops quan arriba l'hora de fer-li un regal a una mare tot es complica. Malgrat que segurament és la persona que més coneixem del món –i sobretot la que més ens coneix–, a vegades ens quedem encallats i no ens venen idees de coses que pugui necessitar o que li puguin fer il·lusió. A continuació us proposem 6 idees de regals amb cor català que esperem que puguin agradar a les vostres mares el 4 de maig, el Dia de la Mare.

Mentre escric això espero la mort imminent de la meva mare i acabo de tornar d’un funeral. Volia escriure sobre un altre tema, però la veritat és que ara mateix no me’n veig capaç. I com que res no s’atura davant de la mort, com que hauré de continuar pagant el súper i el lloguer i les extraescolars i la regularització de les quotes de la Seguretat Social del 2023, doncs també cal que continuï produint, cobrant, facturant. I fent articles.

1 - Paquets embolicats amb paper de regal. És el primer que vam veure quan vam entrar per primer cop a casa de la mare després de l’accident. Havia començat a preparar els regals de Reis i allà els tenia, com si res no hagués passat. Com diu Joan Didion: “La vida pot canviar en un instant. En un instant normal”. El buit era físic, em faltaven extremitats. La pena em feia outsider en una happycràcia on s’espera de tu alegria permanent. Quan busques feina, quan surts amb les amigues o quan coneixes algú. En algun moment, vaig canviar l’estudies o treballes per un: "Hola, soc la Carla i la meva mare ha mort. I tu? M’expliques els teus difunts?"

Ningú et prepara per cuidar els fills de la teva parella. Quan l’enamorament encega tots els sentits, poc et pots imaginar que, juntament amb aquella persona, se n’hi afegeixen unes altres de més menudes que, si tot va bé, acabaran tenint un paper molt important en la teva vida. És l’inici d’un camí ple de sots on, a través de l'assaig i l’error, qui l'experimenta pot arribar a viure emocions i situacions molt contradictòries. “Estima’ls com si fossin teus... però no intentis ser la seva mare". "Has de ser una adulta de referència, però prohibit posar límits” són només algunes de les frases que han d'escoltar els anomenats padrastres o madrastres, o pares o mares afins, com prefereixen dir des de l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar.

Amb els anys i l’experiència se m’ha anat fent més fàcil gestionar la meva gran família. Comparant la meva manera d’educar amb la d'altres pares, crec que dono menys importància a les coses.

Els Mossos d'Esquadra han detingut aquesta tarda a Cervelló un noi de 26 anys com a presumpte autor de la mort de la seva mare. La dona va aparèixer morta, divendres, al seu pis de Cornellà de Llobregat.

En els primers mesos després del naixement de la meva filla, vaig pensar que segurament eren les hormones que em recorrien el cos les que feien que jo, a qui mai li havien interessat els nadons, trobés cada moviment de la meva filla infinitament fascinant. En algun moment les hormones es calmarien, la fascinació disminuiria i jo tornaria a ser la d'abans.

Fa anys que treballo amb la Berta Prieto i una broma nostra recurrent és que la seva mare no pot venir tranquil·la a veure una funció perquè la relació maternofilial sempre acaba sortint en totes les obres, amb l’humor àcid i cínic que caracteritza la seva filla.

Diuen que les criatures neixen amb un pa sota el braç, però les mares naixem amb una càmera enganxada a la mà. Amb l’arribada del meu primer fill, com moltes altres dones, vaig començar a fotografiar compulsivament la nova persona que havia sortit de les meves entranyes. Dia rere dia, setmana rere setmana: un infant és un projecte en expansió, un canvi constant, un cartell de carpe diem amb potes.

La Marina té dos anys i fa poc ha començat a dir mami i papi als seus progenitors. Com ha passat, això? La Caterina i en Ferran, que viuen a Girona, no s’ho expliquen: a casa sempre han fet servir mama i papa. L’Aurora, la filla gran, sempre els hi ha dit així. "Ho hem atribuït a una nova escola bressol. Deu sentir els altres companys i se li ha enganxat", apunta la mare. Està convençuda que a casa ho canviaran: "Ja em va costar admetre papa i mama, però per papi i mami sí que no hi passo", afirma. Ella sempre havia fet servir pare i mare als seus progenitors, i és el que sent més proper.