En literatura, sovint hi ha un menyspreu cap als gèneres considerats comercials o populars que en cinema no s’ha donat mai, ni tan sols entre finolis pedants i especialistes sofisticats. No són pocs els crítics, els acadèmics i els periodistes que es dediquen a la cosa literària, en canvi, que adopten una actitud mig condescendent sempre que llegeixen una novel·la policíaca, d’aventures o de terror, o amb elements sobrenaturals o de thriller. Com si Dumas i Stevenson no fossin constructors de personatges i de mons increïbles, com si la de Raymond Chandler no fos una de les millors proses en anglès del segle XX, com si la terrorífica Shirley Jackson i el visionari Stanislaw Lem no fossin literats –estil i idees– de primera. Dic aquests noms i en podria dir tants altres. Aquests lectors condescendents ignoren que escriure una novel·la de gènere és dificilíssim.

Si al vespre, quan us aposenteu al sofà, encara necessiteu descarregar una mica d'adrenalina, res millor que un thriller d'aquells que cada episodi es tanca amb un final penjat que pràcticament t'obliga a fer play al següent capítol. És un gènere que triomfa a les plataformes, i que pràcticament cada setmana estrenen una nova proposta d'aquest tipus. Repassem alguns dels darrers thrillers que es poden trobar als serveis d'estríming.

No és habitual que una sèrie, més enllà de narrar una història, plantegi un repte a l’espectador sobre les convencions que utilitza per explicar-nos-la. És el cas de Reunion, una ficció magnífica de la BBC que trobareu a Filmin. Es tracta d’un thriller de cinc capítols que es desenvolupa en un context quotidià. Daniel Brennan, un pare de família sord, surt de la presó després d’haver complert la condemna per l’assassinat d’un bon amic seu, un professor que treballava per la inclusió de les persones sordes. Ningú sap les raons que el van abocar a aquesta situació tràgica. Brennan intentarà refer la relació amb la seva filla, però el rebuig de l’entorn el portarà a passar comptes amb un passat que el turmenta. 

De vegades, als que veiem moltes pel·lícules per obligacions professionals potser ens aniria bé no haver vist tantes pel·lícules. Això que pot semblar un embarbussament, una contradicció o una pedra contra la pròpia teulada es fa palès davant de films com Relay, que no és pas una mala pel·lícula, però que requereix uns ulls innocents per gaudir-la en plenitud. Si has vist abans i recordes Michael Clayton, aquest retrat que fa Relay d’un món corporatiu fred i alhora fastigós que gestiona amb discreció intimidatòria els problemes empresarials interns que poden derivar en una crisi reputacional et semblarà poc original.

El nord-americà Dan Brown (Exeter, 1964) s'ha guanyat centenars de milions de lectors arreu del món gràcies als misteris que Robert Langdon, professor de simbologia de la Universitat de Harvard, ha de resoldre sempre a contrarellotge. El novel·lista, de 61 anys, va deixar l'institut on donava classes gràcies a l'èxit aclaparador d'El codi Da Vinci (2003; en català a Columna), però ha conservat la mirada afable amb què ensenyava anglès i castellà –va viure a Madrid una temporada a la dècada dels vuitanta– als seus alumnes.

Frederick Forsyth tenia poc més de trenta anys quan, de la seva primera novel·la, The day of the jackal –disponible en castellà a Plaza & Janés mb el títol Chacal–, va aconseguir vendre milions d'exemplars arreu del món. El thriller polític abordava l'intent d'assassinar el president francès Charles de Gaulle per part d'un assassí professional contractat per una organització d'extrema dreta paramilitar i terrorista. Inspirada en un complot real per posar fi a la vida del president, Chacal va ser rebutjada per diverses editorials per la poca viabilitat comercial del projecte, tenint en compte que De Gaulle havia sobreviscut a l'atac. Publicada el 1971, l'èxit de la novel·la va cridar l'atenció de Hollywood, que no va trigar a adaptar-la: va ser Fred Zinemman qui va dirigir el projecte, interpretat per Derek Jacobi, Edward Fox i Michael Lonsdale i estrenat el 1973. En cinc anys, aquell thriller agosarat que ho havia tingut difícil per arribar a les llibreries, havia venut més de tres milions i mig d'exemplars.

Eleccions manipulades, caps de campanya entregats a la causa dels seus candidats i relacions personals no del tot clares són els elements que vertebren el thriller polític A l'ombra (Dans l'ombre), una sèrie que arriba dimarts a Filmin amb la particularitat d'haver estat escrita per dues persones que coneixen molt bé les interioritats d'aquest món. La sèrie francesa és l'adaptació d'una novel·la escrita per Édouard Philippe –primer ministre de França entre el 2017 i el 2020 i candidat pel partit conservador Horitzons a les eleccions presidencials que se celebraran el 2027– i Gilles Boyer, eurodiputat. La ficció de sis episodis ha estat dirigida per Pierre Schoeller, que ja va fer el drama polític L'exercici del poder, guanyadora de tres premis César el 2012, incloent-hi el de millor guió original i el de millor actor secundari.

“Están puestos en balanza dos corazones a un tiempo / Uno pidiendo justicia y otro pidiendo venganza”. En aquests versos que obren les alegries Un tiro al aire que cantava Camarón ressona un sentiment atàvic de la condició humana: la lluita interna i ancestral entre l’impuls violent que demana apaivagar un dolor causat per altri tirant pel dret i la moral que aconsella correcció, lleis i, en general, superar l’estadi de barbàrie. En aquest estira-i-arronsa es mouen, doncs, els 106 minuts de La red fantasma.

Encara que comparteixen cognom i generació literària, són moltes les diferències entre Ryu i Haruki Murakami. Si Haruki és a hores d'ara conegut arreu del món gràcies a novel·les com Tòquio Blues i la recent La ciutat i les seves muralles incertes (Empúries/Tusquets, 2024), a Ryu fa anys que costa seguir-li la pista, encara que al Japó continuï publicant amb regularitat (l'última novel·la, Youtuber, va aparèixer el 2023). Melòmans tots dos, el primer és aficionat al pop, al jazz i a la música clàssica, i el segon es decanta pel rock i la salsa: durant anys, de fet, va ser propietari d'un segell discogràfic especialitzat en ritmes llatins. Si Haruki no pot viure sense sortir a córrer cada dia, Ryu practica el tenis i el submarinisme, i segueix amb devoció les curses de fórmula 1. Els lectors de Haruki Murakami saben que a les seves novel·les es desdibuixen les fronteres entre realitat i fantasia. Els de Ryu s'hi troben històries pertorbadores ambientades als baixos fons de Tòquio on abunden tres ingredients: la violència, el sexe i les drogues.

La lluerna modernista que presideix el Palau de la Música Catalana esclata en mil bocins durant l'estrena mundial de l'Orquestra Filharmònica de Barcelona. Una pluja de vidres minúsculs de colors rega la platea i, darrere seu, a plom, cau un home penjat amb una soga al coll. Així acaba el primer capítol de No dormiràs, quarta novel·la d'Oriol Canals (Barcelona, 1978), que en només dotze setmanes ha esgotat quatre edicions. Publicat per Rosa dels Vents, el thriller ha aparegut entre els deu títols més venuts de ficció en diverses ocasions sense que l'autor sigui, encara, gaire conegut en el món literari.

El del carrer Toledo número 15, a Parla, havia de ser un noble complex d'habitatge social, però la constructora a la qual se li va encarregar el projecte va fer fallida el 2010 i el seu pressupost va anar rebotant d’entitat a entitat fins a acabar al banc dolent. Abandonats en un forat legal, els pisos van anar sent ocupats fins a convertir l’espai en una síntesi simbòlica dels problemes i fracassos de la política i la gestió econòmica a Espanya. Asedio no explica el cas d’aquests habitatges, però que els triï explícitament com a escenari no és un detall menor, ja que contextualitza de manera idònia la història d’uns personatges amb diversos graus de mala maror moral, atrapats en una olla de pressió creada i explotada pels poderosos. Allà hi trobem la Dani, una agent d’antidisturbis que ha cremat aviat la idealització de la seva feina, i que durant una operació de desallotjament troba uns diners de dubtosa procedència. Quan decideix quedar-se’ls, la seva trajectòria vital fa un gir sense retorn, primer cap a la corrupció i, finalment, cap a una epifànica presa de consciència.

El thriller espanyol li deu uns quants favors a Luis Tosar. Des de Celda 211 fins a Quien a hierro mata, l’actor gallec ha sabut injectar al gènere una estimulant combinació d’ímpetu físic i clarobscur moral. Tanmateix, la idea d’encreuar acció trepidant i drama personal pot convertir-se en una arma de doble tall si els ingredients no es dosifiquen adequadament. En aquest sentit, Fatum –la nova pel·lícula de l’equip responsable de la solvent El desconocido– és un exemple del que pot passar quan el thriller abusa d’un to massa exaltat i renuncia a mantenir uns mínims de versemblança.

Només dues setmanes després de la seva estrena, la sèrie espanyola La chica de nieve ja es pot penjar la medalla de ser l'últim fenomen de Netflix. La ficció, que va debutar a la plataforma el 27 de gener, ocupa la primera posició del rànquing mundial de les sèries més vistes al servei de streaming i acumula més de 50 milions d'hores vistes en l'última setmana. Amb aquestes dades, el thriller entra en el selecte grup de sèries espanyoles que han aconseguit seduir el públic internacional, com ara Élite o La casa de papel.

Filmar els assassinats com si fossin escenes d’amor i les escenes d’amor com si fossin assassinats. El mètode que François Truffaut va detectar en el cinema d’Alfred Hitchcock, i que en certa manera es pot aplicar a bona part del noir clàssic, s’estén també a Decision to leave. La darrera pel·lícula de Park Chan-wook se’ns presenta com un thriller en què un dels policies més rigorosos de Busan investiga la mort d’un home que ha caigut (accidentalment?) per un barranc i és torbat per la fascinació que sent per la seva viuda, una immigrant xinesa que sap envoltar de misteri fins i tot el seu domini imperfecte del coreà. Però, a cada nova escena, el relat s’acosta més i més a les cadències del melodrama, bressolat per la melancolia orquestral de la banda sonora de Cho Young-wuk.

De thrillers sobre la Guerra Freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica ja n’hem vist molts. Aquest monopoli dels relats d’espionatge (operat sobretot des de Hollywood) ens pot fer oblidar que, mentre Occident jugava al gat i gos amb el Teló d’Acer, a Corea la tensió s’esmolava entre la dictadura comunista del nord i els règims autoritaris, però més ben vistos per les potències capitalistes, que governaven al sud. Aquest és el context convuls que Lee Jung-jae, protagonista d'El juego del calamar, ha escollit per al seu debut en la direcció, Hunt. Caza al espía, en què també es reserva el rol central d’un responsable de les forces de seguretat sud-coreanes que competeix amb un company (que, per acabar-ho d’adobar, va ser el seu torturador) per localitzar un agent infiltrat del nord.

Àsia sempre ha tingut molt de pes al Festival de Sitges, que durant molts anys fins i tot tenia una secció dedicada al cinema asiàtic. Però si a principis d'aquest segle eren les cinematografies del Japó i de Hong Kong les que marcaven el pas en el cinema de gènere asiàtic, des de fa uns anys l'interès s'ha decantat per la potent indústria coreana, un gegant del cinema internacional que ha sabut apropiar-se dels codis dels gèneres i del blockbuster hollywoodià per conquerir les taquilles. No hi ha millor exemple que el thriller d'acció presentat a Sitges The roundup, que ha rebentat els cinemes postpandèmics de Corea del Sud portant a les sales 13 milions d'espectadors (una quarta part de la població) i recaptant més de 100 milions d'euros. Per posar-ho en perspectiva: Espanya té una població similar a Corea del Sud i la pel·lícula espanyola més taquillera de tots els temps, Ocho apellidos vascos, va recaptar 53 milions. I això que The roundup només és la tercera pel·lícula coreana més taquillera de la història, i la novena en nombre d'espectadors.

Un sicari en procés de transformació personal i decidit a evitar la violència (Brad Pitt) és contractat per robar un maletí al tren bala de Tòquio a Kyoto. Una feina fàcil si no fos perquè el tren és ple d'assassins i algú els està manipulant per enfrontar-los entre si. Bullet train, que divendres arriba al cinema, és una comèdia d'acció sense frens i, segurament, l'estrena més fresca de l'estiu.

Thierry de Peretti ha signat amb Un escándalo de estado un magnífic polar sobre les penombres de l’estat de dret i un veritable tractat fílmic sobre les zones grises de la informació, sens dubte els espais més interessants de qualsevol investigació criminal. El punt de partida és un infiltrat que decideix explicar a la premsa la corrupció sistèmica de la principal organització policial que lluita contra el narcotràfic. El resultat, una reflexió nihilista, en la millor tradició del gènere, sobre les clavegueres de l’estat i la connivència històrica entre polítics, policia i jutges que ha permès que tot canviï per tal que tot continuï igual.

Què fa Antonio de la Torre de protagonista d'un thriller belga filmat en francès? “Això m'agradaria saber a mi...”, diu mig de broma l'actor malagueny, el més nominat (catorze vegades) de la història dels Goya. A Entre la vida y la muerte, De la Torre es retroba amb el gènere policíac –l'ha freqüentat en films de Rodrigo Sorogoyen i Alberto Rodríguez– per interpretar un solitari conductor de metro de Brussel·les que un dia veu com es llença al davant del seu tren un noi que després sabrem que era el seu propi fill, implicat en un robatori que va acabar malament. La investigació que es farà aleshores per esbrinar els culpables de la mort del noi ens revela, primer, que hi ha molt més del que sembla en el conductor, i també que De la Torre és una bèstia interpretativa de primer ordre, fins i tot quan actua en francès.

Als primers compassos de La ley de Teherán, el cineasta iranià Saeed Roustayi demostra el seu talent per a la construcció de monumentals i esgarrifosos frescos humans. A l’escena en qüestió, un nombrós contingent policial fa una batuda en un assentament on malviuen, en la més crua marginalitat, una munió de drogoaddictes. Sobre el rerefons d’aquesta xacra social, Roustayi elabora un punyent thriller que, esquitxat per sorprenents girs de guió, va estenent els seus tentacles per alguns dels indrets més sinistres de la realitat iraniana: el massificat sistema penitenciari, un cos de policia avesat a la brutalitat, una justícia de pa sucat amb oli i un món criminal que s’alimenta de la impossibilitat del jovent per fugir de la misèria. Si David Simon, el creador de The wire, hagués nascut a l’Iran, probablement hauria fet sèries amb el regust de La ley de Teherán.