Que treballar per a la família no ha estat mai una bona idea és sabut des que Jesús va deixar la fusteria paterna. El meu pare era ebenista, i dels dos anys que vaig estar amb ell al taller en guardo una forta al·lèrgia als encenalls i a l’olor del vernís. Una història semblant és la que ens explica Carles Armengol en el seu primer llibre, Collado, la maldición de una casa de comidas, la maledicció de pertànyer a un negoci familiar, atrapat en una feina tan esclava i dura com la restauració. Lluny dels panegírics de gurmet i les guies gastronòmiques de moda, en les seves pàgines se’ns explica la rebotiga d’una casa de menjars casolans en un barri situat als límits entre Barcelona i l’Hospitalet, ni carn ni peix, frontera pura i dura. Jo vaig néixer molt a prop d’aquí, i entenc perfectament quan l’amic Carles diu que mai va tenir clar d’on era.

Sona el telèfon. És la meva germana que ens truca per dir-nos que hem de llegir Collado. La maldición de una casa de comidas (Colectivo Bruxista) del senyor Carles Armengol. I penja. La meva lady in waiting creu que la senyoreta Giró ha estat tan expeditiva i directa perquè, com que nosaltres som tan i tan amenes, sospita que tenim el telèfon intervingut a través de Pegasus, i com que ella, no com nosaltres, és tan recelosa de la seva intimitat, no vol embolics. Li dic que aquesta rapidesa comunicativa es deu, més aviat, al fet que té un fill de dos anys acabats de fer que com t’enrotllis més del compte te’l trobes a la teulada fent equilibris. A la meva germana, que el Nen Nou pugi a fer equilibris a la teulada li és exactament igual perquè al xaval l’estan educant a través del mètode Pikler, que es veu que promou el moviment lliure, o alguna cosa així. Ara s’entén per què la resta de la família estem tan encarcarats: no ens van educar segons aquest sistema anarcodinàmic i per això patim de contractures per tot arreu. A la senyoreta Giró tampoc li preocupa el més mínim “el què diran” perquè porta des dels tres anys psicoanalitzant-se (ho va demanar ella d’extraescolar i els papàs hi van accedir) però, en canvi, el que sí que la neguiteja és que algun dels veïns dels edificis del davant, d’aquells que són més papistes que el Papa, la denunciï per deixar que la criatura s’enfili a les antenes parabòliques i vinguin els d’assumptes socials de la Generalitat i li prenguin la custòdia, per salvatge, perquè ara ves tu i explica-li a un mosso d’esquadra que el nano és alumne del mètode Pikler i, molt més difícil encara, que és lliure.

Aquesta és una de les places més concorregudes de Gràcia. Inicialment havia estat dedicada a la reina Isabel II, però després de l’expulsió dels Borbons va passar a dir-se de la Revolució. Llavors hi funcionava el mercat del barri, que a finals del segle XIX es va traslladar a la Travessera de Gràcia i va canviar el nom pel de Mercat de l’Abaceria. La plaça viuria diversos canvis de nomenclatura a partir de la restauració borbònica, i durant la dictadura franquista es va dir de la Unificació, fins que a la Transició va recuperar el nom amb què sempre la van conèixer els veïns.

A principis dels anys noranta, el bar La Bolsa era un establiment de barri per anar a menjar alguna cosa abans de sortir de festa. Llavors, el meu company als Accidents Polipoètics, el Rafael Metlikovez, hi vivia just davant. Com que n’era client habitual, malgrat la filiació barcelonista dels propietaris, quan retransmetien un partit de l’Espanyol (l’equip del meu soci) l’hi deixaven veure en un gran televisor que presidia el menjador. Recordo amb tendresa el Rafa, únic espectador d’aquells partits de futbol, amb el seu entrepà de salsitxes o de llom amb formatge. Poca cosa més hauria sabut del lloc si no fos perquè, fa uns dies, vaig topar per casualitat amb una fotografia que algú va penjar a la xarxa. Es veia el mateix local, a la mateixa cantonada entre els carrers del Consolat i de Canvis Vells, a la dècada de 1930. El Café de la Bolsa Concierto, amb una terrassa a vessar d’homes amb gorra tova o canotier, mirant cofois a la càmera. Llavors vaig caure que es tractava del mateix indret que jo havia conegut, però en una vida anterior.

L'esport no s'aturarà a Espanya, però es jugarà sense espectadors. Així ho ha decidit el govern espanyol, mesura que afectarà tant categories professionals com amateurs. La mesura, similar a la d'Alemanya, s'ha fet per prevenir el contagi del coronavirus i serà comunicada aquest dimarts als clubs i federacions. La data prevista per permetre el retorn d'espectadors, en espera de veure com evoluciona la malaltia, seria el 5 d'abril.

“Quina és la contrasenya del wifi?”. En ple segle XXI aquesta és una de les preguntes més habituals que pot fer un client quan s’asseu en un bar o un restaurant. Aquests espais ja no només serveixen per consumir. Amb el temps s’han convertit en espais de treball per aprofitar la connexió a internet mentre prens el cafè. Ara, però, dos estudiants del TecnoCampus de Marató s’han proposat que ni tan sols calgui fer aquesta pregunta per accedir al wifi d’un establiment. WiPass és la invenció de Mariam Ayadi i Nil Mandri. “Anava als bars i acabava demanant la clau, però es feia pesat”, explica Ayadi. Després d’investigar una mica, va descobrir que la tecnologia existia, va reclutar un company perquè fes un disseny 3D i van patentar la invenció. Es tracta d’un dispositiu que es connecta al wifi d’un comerç només acostant-hi el mòbil, sense necessitat d’escriure la contrasenya.

Una jutgessa d'Arenys de Mar ha prohibit a un home poder treballar en cap bar ni comerç durant dos anys i mig perquè el 2016 va fer fora cinc persones negres del seu local. La magistrada l'ha condemnat a aquesta inhabilitació al considerar-lo autor de cinc delictes contra els drets fonamentals i les llibertats públiques.

Ja és vox populi entre la fauna nocturna barcelonina (i guiri) que creuant la falsa nevera del Pastrami Bar (Rera Palau, 4) s’accedeix a la cocteleria clandestina amb més volada de la ciutat: Paradiso. En només dos anys, l’ speakeasy capitanejat per Giacomo Giannotti -millor bàrman d’Espanya l’any 2014- s’ha erigit no només en el local de moda del barri del Born sinó en la Meca per als que volen gaudir d’una bona copa amb ració extra de fantasia. A la seva enlluernadora carta hi trobem còctels imaginatius tant per la seva combinació d’ingredients, sabors, olors i textures com per unes presentacions tan vistoses que farien embogir Willy Wonka.

L’aforament està complet. Una pissarra situada al replà deixa les coses clares als que pugen les escales de l’Antic Teatre. L’aclariment no fa referència a la sala, sinó a la terrassa del bar. Una gran zona a l’aire lliure, esquitxada de verd i plena de taules, amb un aire decadent que és també part del seu encant. No val la pena entrar en pànic: l’encarregada apunta els noms dels visitants en un paper i els avisa quan queda algun lloc lliure. Mentrestant es pot fer temps a l’interior del local. El bar és d’autoservei i, com que els cambrers no donen a l’abast i hi ha cua, és possible que mentre s’espera la consumició quedi buida alguna taula de la terrassa, la joia que el converteix en el millor bar de teatre de tota la ciutat.

L’Ex-Designer Project Bar és un bar únic a Barcelona. I al món. El 5 de novembre del 2015, el dia que va obrir les portes al carrer d’Entença número 3, iniciava el lent procés d’imprimir-se a si mateix. I és que quan un entra en aquest espai únic és inevitable que la mirada es dirigeixi cap a les tres impressores que, a tocar de la barra, treballen incansablement per crear tots els elements del bar. Les peces que van formant la identitat de l’espai tot cobrint les parets nues del local s’imprimeixen amb PLA (poliàcid làctic), un material creat a partir de midó de blat de moro. També els tamborets, que triguen un fotimer d’hores a estar llestos per asseure-hi el cul i fer el vermut.

Ernesto Valverde considera que el penal fallat per Leo Messi ha estat clau en la derrota del Barça al camp de l'Espanyol. Sense culpar el davanter argentí, i posant bona nota al joc col·lectiu de l'equip, destaca que aquesta acció ha "reactivat el públic" i ha donat un plus de moral a un equip que, fins aleshores, no havia arribat amb perill a la porteria de Cillessen. "Ells han encertat en aquella jugada i no hi ha gaire més a dir. El futbol és qüestió de marcar".

Nascuda a la riba de l’Adriàtic, a la petita localitat italiana de Rímini, Elena Delmagno va traslladar-se a Milà per guanyar-se la vida en el fashion business després d’haver estudiat lletres antigues. Un any després d’arribar, però, va fugir d’aquest “boig” sector per tirar-se de ple al món de la cocteleria. Avui dia, viatja per tot el sud d’Europa transmetent als millors bàrmans els valors de la marca que va apostar per ella: Martini. Quan la seva contínua peregrinació laboral l’hi permet, viu a Barcelona, una ciutat on diu que “hi ha un sentiment de joventut que es queda i una alegria de fons”.

L'Ajuntament de Lloret de Mar (Selva) requerirà a totes les discoteques i locals d'oci nocturn (com ara bars musicals) que acreditin que compleixen amb les mesures de seguretat que marca la llei.

L’última vegada que hi vaig anar va ser en un casament. Un dels bons, d’aquells que s’allarguen i que el dia següent només recordes vagament el que hi va passar. Tres mesos més tard i després que tothom en parli, hi torno: és el més semblant a una cabana al costat del mar. A dues passes del port, les taules de la terrassa estan col·locades com ho farien els vaixells d’un embarcament. El sol pica i es reflecteix a l’aigua. Tot plegat, fa molt estiu. Fa un vent que despentina: com si naveguéssim a alta mar rumb a Formentera, per exemple. Tot és de tons vermells i de fusta. Llums que cauen del sostre, canonades descobertes i cadires de vímet. Bonica estampa, no? Això és vida.

Els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana van desmantellar divendres 21 de març un bar del carrer Trafalgar de Barcelona destinat al joc il·legal.

La nova concessionària dels restaurants i cafeteries del Congrés dels Diputats, Eurest, ha decidit apujar el preu dels gintònics i altres begudes d'alta graduació, que passaran a costar una mica més de sis euros. El preu de les begudes alcohòliques d'alta graduació va ser objecte de polèmica el 2013 quan es van donar a conèixer els plecs de condicions del concurs per a l'adjudicació dels serveis de restauració de la cambra.