Fa només dos anys, David Uclés (Úbeda, 1990) portava una vida nòmada i al marge del món laboral. Passava els estius tocant l'acordió al davant de la catedral de Santiago de Compostel·la, i amb el que guanyava durant aquells mesos anava tirant la resta de l'any. "Si em falten diners pinto algun quadre i el venc", explicava poc després de publicar La península de las casas vacías (Siruela, 2024), quan aquella novel·la sobre la Guerra Civil començava a convertir-se en un fenomen gràcies al boca-orella dels lectors i al carisma de l'autor, que tan aviat parla dels seus ídols literaris com de la crisi de l'habitatge o de la boina que porta des de fa gairebé dues dècades.

Fa només un dia i mig que la Fira Internacional del Llibre (FIL) ha obert les portes, però la quantitat d'actes i emocions viscudes al pavelló de Barcelona és abassegadora. Dissabte a la tarda, Roger Mas va delectar els passavolants amb la interpretació de tres cançons, entre les quals hi va haver la magnífica adaptació d'un poema de Jacint Verdaguer: "Lo desterro se'm fa llarg / cuita a dur-me a l'altra riba / que mos ullets tenen son / i el caminar m'afadiga", canta al final de Caminant. Part de la delegació catalana d'autors, editors, agents i periodistes l'observaven encara amb les empremtes del llarg viatge transoceànic al rostre.

Fins ara Mercè Rodoreda ha estat l'autora més internacional entre tots els clàssics contemporanis de les lletres catalanes: se'n poden llegir més de 225 traduccions en una quarantena de llengües. Històricament, l'obra de Salvador Espriu també ha travessat moltes fronteres i, durant l'última dècada, llibres com Incerta glòria, de Joan Sales, i El quadern gris, de Josep Pla, han desembarcat en països com els Estats Units, la Xina, França i Alemanya. Hi ha un fenomen que, fins ara, ha anat creixent gairebé en secret: l'extraordinari boom de traduccions de Montserrat Roig (1946-1991). Del 2021 al 2027 se n'hauran publicat 25 traduccions en una desena de llengües.

Quina és la raó principal de la profunda crisi de confiança en la política? Des del meu punt de vista, la manca de veritat. O si es vol, l’abús del recurs a la mentida. Fins i tot més que una suposada mala gestió de l’interès públic. Hi ha massa càlcul en el discurs polític, tant si és benintencionat com si és cínic. I si sempre ja s’havia dit que abans s’atrapa a un mentider que a un coix, amb el paper de les Xarxes Socials, es pot dir que ja no cal atrapar-les, les mentides, sinó que ens venen a l’encontre totes soles. 

Ens va deixar massa aviat i segurament molts projectes només imaginats van marxar amb ella. Però ens va llegar una sòlida obra narrativa i periodística en què el denominador comú és el compromís amb les llibertats i el feminisme. Vaig tenir el goig de reunir alguns dels seus textos feministes a Som una ganga (Comanegra, 2020). Betsabé Garcia, biògrafa de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), ha publicat un altre recull de textos seus, Món hetero, gairebé tots procedents del volum ¿Tiempo de mujer?, publicat en castellà l’any 1980, el mateix any que Adrienne Rich publicava Heterosexualitat obligatòria i existència lesbiana.

Baixo amb una amiga la Cinquena Avinguda. A Nova York fa olor de maria pertot, hi ha moltes rates i t’hi trobes gent cridant a cada racó. Si algú crida fort, enmig del carrer, al buit, provant de trencar la calma del cel, pots saber qui és d’aquí i qui no: només cal veure aquells que es giren i aquells que continuen caminant. Els darrers són de la ciutat. Fa uns dies, l’aigua revessava per tota la ciutat i ara un sol d’hivern ens abalteix l’ànim. Són les coses, penso, de viure als límits de la història. O potser és que sempre hi hem estat, al límit, i ara només ens ho repetim per no haver d’actuar. 

Montserrat Roig és una de les escriptores més importants de la literatura catalana. Acadèmicament era llicenciada en filosofia i lletres, professionalment feia de periodista i, entre una cosa i l’altra, els seus llibres, on l’estètica de la seva ploma permetia que s’hi barregés tot. A la recerca d’El final de la utopia que Manuel Sacristán, el mestre de marxisme de la nostra generació, havia traduït a Herbert Marcuse i que ella invocava com a esperó per aconseguir els possibles més o menys bonics en nom de la lluita per bellíssims impossibles. Les seves lluites: la nació catalana, la societat justa, el feminisme.

Aquest dimecres, a la seva altra ciutat, l'adoptiva Milà, ha mort víctima d'una llarga malaltia la poeta, traductora i pintora Hado Lyria. Va néixer fa 82 anys a la població dels Alps francesos de Laye, però es va traslladar a Barcelona de ben petita, fins al punt de sentir-se barcelonina. Nascuda com a Myriam Sumbulovich, era la filla d'un "sefardita de Sarajevo", com ella mateixa es va autodefinir en alguna ocasió. Per al món de la cultura catalana i espanyola el nom de Hado Lyria (el destí de les flors) potser no és gaire conegut, llevat d'aquells amants de la poesia que hagin pogut llegir el seu volum Delenda, publicat a Visor el 1999. Però a Itàlia és tota una referència per als amants de la literatura en castellà i català, gràcies a la seva tasca com a traductora, entre altres, d'algunes de les obres de Montserrat Roig, de pràcticament tota la de Manuel Vázquez Montalbán, de la de Marsé, de la de Jorge Luis Borges o Rafael Chirbes.

La narració dels fets mentia però el record del desig deia la veritat

De petita, Montserrat Roig volia matar la seva germana. “Havia nascut després que jo –cosa que em dirien els altres i m’ho havia de creure– i la seva presència a casa, al pati, m’havia convertit en una princesa destronada”. Res que no passi a totes les cases:arriba un nadó i els germans se senten desplaçats. Però no tots els germans grans actuen com ho va fer la Montserrat, a la manera del Caïm bíblic. “La germana era una cosa petita i fastigosa que m’havia pres l’amor, la dedicació, de la mare. De manera que la vaig llençar per les escales que donaven al pati dels meus somnis. I la hi vaig llençar perquè, al capdavall de les escales, hi havia una tanca de ferro forjat que acabava amb un seguit de punxes, i cada punxa tenia forma de forquilla. La llençava per les escales perquè acabés enforquillada”.

]]>

Text de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) a l'’Avui' (27-IX-1991). La periodista i novel·lista avui compliria 75 anys. Enguany també s’escau el 30è aniversari de la seva mort, esdevinguda set setmanes després de publicar aquest article. Roig va conrear també l’assaig i va excel·lir com a entrevistadora a la televisió, mitjà on va dirigir i presentar programes.

]]>

Els alumnes que s'han examinat de llengua catalana a la selectivitat podien escollir entre un article de Salvador Macip o un fragment d'El temps de les cireres, una de les novel·les més icòniques de Montserrat Roig, publicada el 1977, després de guanyar el premi Sant Jordi. L'escriptora barcelonina tenia tan sols 30 anys, però ja era una de les veus més consolidades de la que, amb el temps, es coneixeria com la generació dels 70, on hi ha també Carme Riera, Jordi Coca i Isabel-Clara Simó.

]]> L’estiu arribava amb les cireres. Com un rellotge. I com les agulles que fuetegen el temps corrien, sagnaven, morien, ràpidament. Jo m’emparrava al cirerer de casa i repassava les preposicions. Cada una era una cirera. Les cireres ho podien ser tot: paraules, arracades, pintallavis. El temps de les cireres és el carpe diem convertit en fruita. Les has de collir de pressa. No perdeu el temps. Els moixons són pilots d’esquadrons aeris suïcides que destrueixen el cirerer portaavions. Les cireres són éssers efímers. Les cireres són breus, fugaces, fugitives, temporals. Zas!

]]>

Amb l’ecologisme s’ha reeditat Thoreau i tot un corrent de literatura que canta la connexió amb la natura, tan necessària. Amb la quarta onada feminista, revisitem les veus que després del llarg franquisme, a la Transició, van ressuscitar el feminisme amb pancartes, jornades i llibres. D’aquell temps, en les lletres catalanes ens manquen dues dones que serien còmplices d’excepció d’aquest ressorgiment: una és la poeta Maria-Mercè Marçal i l’altra la narradora Montserrat Roig. Les seves trajectòries vitals truncades han deixat petjades literàries que costa esborrar. Perquè la longevitat dels creadors es mesura per la pervivència del seu llegat i tant Roig com Marçal ens segueixen interpel·lant, en especial a nosaltres, les dones.

]]>

Durant anys, la pregunta sobre quina era la gran novel·la que s’havia escrit sobre Barcelona va ser recurrent. Entre els títols que hi apareixien hi havia Vida privada, de J.M. de Sagarra; La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. El consens costava de trobar, i les veus més sarcàstiques asseguraven que si no hi havia cap gran novel·la de Barcelona és perquè encara no existia. “La idea canònica, totèmica, d’una novel·la que ho expliqui tot és impossible”, aventura Andreu Gomila, coeditor amb Diego Piccininno de Barcelona: títol provisional, que acaba de publicar l’Ajuntament de Barcelona amb la voluntat de demostrar que cal defugir la intenció de trobar el llibre més representatiu de la ciutat.

]]>

El hippy de casa bona que es resistia a les etiquetes

“Més d’un t’ha pres per un hippy català”, etziba Montserrat Roig a Pau Riba el 1970. (Ella tenia 24 anys i ell, 22: d’aquí, potser, l’actitud insolent que compartien). I el cantautor respon: “No crec que ningú sàpiga què vol dir hippy. Jo no em considero res, absolutament res”. Com a bona periodista, ella insisteix: “Però convindràs amb mi que ets un artista, i dels bons”. I ell: “Bé, si vols em defineixo com a persona humana. És una definició que hom l’ha deixada de banda fa un temps i tinc ganes de revaloritzar-la”. I un pèl més endavant, quan Riba diu que es presenta al públic dient “jo soc aquest”, Roig hi torna: “Tu no pots dir jo soc aquest, si no et vols definir”. La rèplica: “Sí que ho puc dir. Un arbre és un arbre i no es defineix. El que passa és que actualment hi ha una sobrevaloració dels artistes. Tanta importància té un senyor que surti a cantar i ho faci molt bé, com que en surti un altre i ho faci malament, com aquell que ni surt de casa seva, com un arbre o el que sigui”.

]]>

Pensar en Montserrat Roig és pensar en els anys 70, en l’antifranquisme, en el despertar d’una generació de dones lliures, en el PSUC i el nou periodisme, en la recuperació de la memòria silenciada... Aquell va ser el seu gran moment, la seva eterna joventut, i tot això és el que reflecteix l’antologia d’entrevistes fetes entre el 1971 i el 1976 i reunides per Gemma Ruiz i Albert Forns a Retrats paral·lels (Edicions 62), amb fotografies de Pilar Aymerich. La galeria de personatges és de traca i mocador: des d’un joveníssim i insolent Pau Riba fins als referents del periodisme republicà Eugeni Xammar i Josep Pla; també hi ha un aleshores no gaire conegut Josep M. Flotats que triomfava a París; el ja omnipresent arquitecte i dinamitzador cultural Oriol Bohigas; els dos grans de la novel·lística catalana Rodoreda i Villalonga, els valencians Fuster i Estellés; les donasses Maria Aurèlia Capmany, Clementina Arderiu i Mary Santpere; els amics escriptors Pere Calders i Avel·lí Artís Gener; els poetes Martí i Pol i Joan Brossa, i encara el pintor Antoni Tàpies i la cantant Maria del Mar Bonet. Divuit retrats en conversa publicats en revistes com Serra d’Or, Oriflama, Jano i Destino. Enlloc no es diu si les d’aquestes últimes dues capçaleres són traduïdes del castellà ni on es va publicar cada text, una informació que es troba a faltar.

]]>

“Una ciutat sense escriptors queda buidada de la seva essència de ciutat”, deia la filòsofa María Zambrano. Barcelona ha fet mèrits durant segles -tant a nivell creatiu com pel que fa a l’empenta del sector editorial- perquè la literatura sigui un dels seus pilars culturals, tant en llengua catalana com castellana. El Mapa literari que acaba de posar en circulació l’oficina Barcelona Ciutat de la Literatura, que va arrencar coincidint amb la selecció de la Unesco per formar part de la xarxa literària de ciutats literàries a finals del 2015, vol demostrar la força de la capital catalana en aquest camp.

]]>

Per a la majoria de lectors i estudiosos és la Montserrat Roig o, directament, la Roig. Per a elles, en canvi, és la Montse. La mirada més personal de Montserrat Roig va projectar-se ahir al Born Centre Cultural i Memòria a través de la poeta Marta Pessarrodona i les escriptores Carme Riera i Maria Àngels Cabré, en una xerrada moderada per la periodista Ariadna Oltra. Les dues primeres no només la van conèixer en vida, sinó que també hi van compartir converses i experiències que guarden curosament en el record.

]]> Sempre he pensat que seria bo que les exposicions es pensessin amb criteris d’actualitat. No s’acostuma a tenir gaire en compte que puguin ser d’utilitat: ajudar a la reflexió o treure a la llum nusos poc visibles d’aquesta immensa teranyina que ens embolcalla a tots. Ara hi ha una exposició de gran interès al Born Centre de Cultura i Memòria, i resulta de molta actualitat tot i dir-se Montserrat Roig, 1977. Sé que han passat 40 anys, però es llegeix molt bé en clau de present. Qui no la visiti es perdrà una part del nostre passat col·lectiu i també la possibilitat de pensar el món d’avui en clau de consciència i compromís.

]]>

El 2017 ha sigut el del premi Nobel per a Kazuo Ishiguro, el de les noves novel·les de Xavier Bosch, Pilar Rahola, Javier Cercas i David Trueba -totes elles entre les més venudes de Sant Jordi- i el del retorn de Jaume Cabré amb el recull de contes Quan arriba la penombra. També ha sigut l’any que s’han pogut llegir els llibres premiats amb el Sant Jordi ( El setè àngel, de David Cirici), el Mercè Rodoreda de contes (Vida familiar, de Jenn Díaz) i l’Anagrama ( La memòria de l’arbre, de Tina Vallès). Els estranys, de Raül Garrigasait, ha tingut també una repercussió notable, fet que li ha permès ser reconegut amb el premi Llibreter.

]]>