En tots els anys que porto en el món de la crítica, no hauria imaginat mai que escriuria la ressenya d’una comèdia musical d’animació protagonitzada per espermatozoides que han de fer una llarga travessia per anar dels testicles d’un adolescent a l’òvul de la seva primera xicota. Però, ve-t’ho aquí, el dia ha arribat. Codirigida per Rasmus A. Sivertsen i Tommy Wirkola, especialitzat en produccions de concepte clar i contundent (com ara Zombis nazis o el Santa Claus exterminador de Nit de pau), Spermageddon es planteja com una paròdia de l’esquema narratiu preferit de Pixar: donar característiques antropomòrfiques i sentiments a organismes inanimats, i convertir els processos físics i mentals en estructures corporatives. De fet, es pot entendre com una rèplica de Del revés, que obre la porta de bat a bat a la libido juvenil que Disney erradica del seu imaginari. Si bé és cert que Spermageddon rarament aconsegueix que els gags benhumorats i grollers que desfilen per la pantalla estiguin a l’altura del seu plantejament, i que ha de fer malabarismes per conciliar la gesta fèrtil dels seus personatges amb una moralina a favor del sexe segur i la planificació familiar, cal reconèixer als seus responsables un mèrit no precisament menor: han realitzat una pel·lícula impossible, que tenia tan poques probabilitats de convèncer productores i més poders fàctics de la indústria del cinema com els seus protagonistes de no acabar esclafats en un preservatiu o en un mocador.

Fins i tot abans que s'estreni, L'Olívia i el terratrèmol invisible ja és una fita: és el primer llargmetratge català d'animació en stop-motion fet a Barcelona i és el primer film amb aquesta tècnica a Catalunya que dirigeix una dona, la guionista, productora i directora Irene Iborra. La cinta, a més, acaba de celebrar la seva première dins la competició del Festival de Cinema d'Annecy (França), la Meca del cinema d'animació, i té garantida la distribució en cinemes de cara a la tardor.

L’Animac ha presentat aquest dimarts la seva 28a edició, dedicada a la diversitat i accessibilitat al cinema d’animació. Entre els dies 15 i 18 de febrer, la Mostra Internacional de Cinema d'Animació de Catalunya acollirà la projecció de 179 films, entre els quals 5 premieres mundials, juntament amb activitats i tallers paral·lels.

Artista consagrat a qui obsessionen els caps, que plora perquè creu que Barcelona no l'estima prou, i amb un discurs filosòfic sobre l'art i la vida que no saps si és molt profund o pura retòrica de la buidor, Jaume Plensa és un dels protagonistes inesperats de Roni, la nova sèrie d'animació de Juanjo Sáez sobre les tribulacions d'un pintor fictici, el del títol, que aspira a fer-se un lloc en el món de l'art. Plensa fa d'entranyable veí del protagonista, i des del principi marca el to de la sèrie: se'l presenta des d'una barreja ben portada d'ironia i afecte en una proposta en què els personatges de ficció conviuen amb noms de referència de l'art actual i pretèrit.

Mentre escric aquesta crítica sento que traeixo Hayao Miyazaki perquè el creador de Studio Ghibli vol que el públic s’acosti a veure El chico y la garza sense pistes: la il·lustració d’una garsa sota el plomatge de la qual sembla amagar-se un personatge és l’única imatge amb què comptaven els espectadors quan el film es va estrenar al Japó al juliol. Una decisió arriscada, perquè és molt difícil estar a l’altura de les fantasies que els teus seguidors s’han format durant els deu anys d’espera que han passat des d’El vent s’aixeca. Però a Miyazaki això no li preocupa gaire, potser perquè no ha vingut a complaure ningú.

En una secció paral·lela, fora de concurs, amb públic infantil a la sala. Així es va estrenar a l'últim Festival de Canes, sense fer gaire soroll, la producció animada i sense diàlegs Robot dreams, de Pablo Berger (Blancaneu). Però lluny dels focus, als passadissos del Marché du Film la sensació era de certa eufòria perquè la pel·lícula estava causant furor entre els distribuïdors d'arreu del món: “Abans de Canes ja l'havíem venut als Estats Units i durant el festival la vam vendre a tots els territoris, va ser espectacular”, explica la productora de Robot Dreams, Sandra Tapia (Celrà, 1983) –triomfadora dels últims Goya amb As bestas–, conscient que és una fita molt poc habitual per a una producció catalana o espanyola.

El 2004, mentre rodava el documental El milagro de Candeal, Fernando Trueba es va instal·lar a Salvador de Bahia i, en el seu temps lliure, es dedicava bàsicament a escoltar els discos de bossa nova i samba jazz dels anys 60 i 70 que s’estaven reeditant al Brasil per primera vegada després de molts anys fora de circulació. En un d’aquells discos, OLP d’Os Cobras, Trueba es va fixar en el nom d’un pianista que no coneixia, Tenório Júnior, a qui acompanyaven alguns dels millors músics de l’escena brasilera. Però quan va intentar esbrinar més coses sobre el músic va descobrir que Tenório Júnior havia desaparegut el 1976 a Buenos Aires, en plena repressió de la junta militar. Trueba va detectar que allà hi havia una bona història per explicar i va començar a parlar amb músics brasilers que coneixien el pianista, familiars i especialistes en bossa nova. Dues dècades després, aquella petita investigació personal s’ha convertit en una pel·lícula animada, Dispararon al pianista, que arriba divendres als cinemes i reuneix altra vegada Trueba amb Javier Mariscal: és a dir, l’equip de la premiada Chico & Rita (2011).

El cos adolescent, sotmès a canvis hormonals impredictibles i estats d'ànim canviants, ha estat representat habitualment com a cos mutant en ficcions de tota mena, de comèdies juvenils com Teen wolf a novel·les gràfiques essencials com Black hole. L'univers superheroic ha estat especialment afí a l'arquetip, amb Spiderman com a cos adolescent mutant per antonomàsia o Rogue, de la saga X-Men, com a tràgica heroïna teen que porta sobre les espatlles el pes d'un superpoder destructor. Ruby, aventuras de una kraken adolescente, nova pel·lícula d’animació de Dreamworks, està més prop de la comèdia d’institut i el kaju eiga (films japonesos de monstres) que del cinema de superherois, i tot i així hi ha alguna cosa d'aquest univers que ressona en el film: quan l'adolescent protagonista descobreix el poder que resideix en el seu interior –amb el contacte amb l'aigua es converteix en un gegantesc kraken–, la seva primera reacció és ocultar aquest cos monstruós que és incapaç de controlar i que genera caos i destrucció al seu voltant. És la millor seqüència d'una pel·lícula que recorda massa altres films d'animació recents: Luca i, sobretot, Red, insòlita al·legoria de la menstruació com a mutació radical del cos femení que és molt més complexa a l'hora de retratar la subjectivitat adolescent i el pes asfixiant de l'herència familiar. Una sensació de déjà-vu narratiu que ni la brillant paleta de color de les escenes subaquàtiques ni els originals dissenys de personatges (aquesta sirena monstruosa) és capaç de compensar.

Una persona pèl-roja té entre 75.000 i 90.000 cabells al cap. La Mèrida en té 111.700. És pèl-roja, sí, però no és una persona de carn i ossos sinó la protagonista de la pel·lícula d’animació Brave (Indomable), que Pixar va estrenar el 2012. Aquests 111.700 cabells es basen en més de 1.500 cabells esculpits digitalment un per un que, gràcies a una sèrie de funcions matemàtiques, generen la cabellera tan característica de la princesa de DunBroch.

Com a personatges de ficció, l'Anna, la Teresa i l'Helena, les Tres Bessones, s'han divertit i han fet tota mena d'entremaliadures colant-se en els grans contes clàssics universals, des de La Caputxeta Vermella fins a Oliver Twist, La Ventafocs o El gat amb botes. A la vida real, les tres filles de Roser Capdevila, en les quals la il·lustradora es va inspirar per crear la col·lecció de contes i la sèrie televisiva Les Tres Bessones, han viscut aventures d'infància que ara, als seus 54 anys, recorden que les van divertir i apassionar tant com si les haguessin viscut dins un dels contes creats per la seva mare. Part d'aquestes aventures reals les van viure al petit poble empordanès de Gaüses, on s'han reunit mare i filles a petició de l'ARA per a una de les poques entrevistes que han concedit totes plegades.

El Discmón, explorat per Terry Pratchett en una quarantena de novel·les de fantasia satírica, és una creació literària colossal que l’audiovisual ha abordat (de moment?) amb timidesa. Els responsables d’El asombroso Mauricio han assumit el repte d’adaptar un llibre de la saga. Ens presenten un jove músic, un gat que parla i un grup de rates intel·ligents que han organitzat una estafa: inspirats en El flautista d'Hamelín, fingeixen plagues per cobrar rescats. Quan arriben a un poble suposadament desratitzat on desapareix el menjar, coneixen una noia aventurera i setciències que els convida a resoldre junts el misteri.

Feia temps que el cinema de Guillermo del Toro demanava una sotragada. La posada en escena del firmant d’El laberinto del fauno semblava haver-se estovat a mesura que el pressupost de les seves pel·lícules anava creixent, fins al punt de fiar-ho tot a un disseny de producció exhibicionista; una idea totalment oposada als enginyosos manaments de la sèrie B on s’havia format. Finalment, el canvi de marxa ha arribat a través de l’animació, un llenguatge nou per a Del Toro que li ha permès materialitzar un projecte llargament acariciat: una relectura personal del Pinotxo de Carlo Collodi.

Durant molts anys, Els Simpson han estat els encarregats d'anunciar l'arribada de Halloween a les pantalles de les llars catalanes, que gràcies a la sèrie hi van establir el primer contacte quan aquesta festa pràcticament no se celebrava al país. Amb trames atrevides i terroríficament esbojarrades, els episodis especials de la sèrie d'animació, titulats La casa de l'arbre del terror, s'han convertit en una tradició televisiva per als fans dels personatges de Matt Groening. La idea d'aquests capítols va sorgir fa 32 anys arran de sèries d'EC Comics com els Contes del guardià de la cripta, i es van incorporar a partir de la segona temporada d'Els Simpson. Els especials de Halloween han donat peu a un bon grapat d'anècdotes, sorpreses i curiositats. Aquestes són les més sonades.

Els dibuixos de D'Artacán, Willy Fogg i David el Gnomo formen part de la infància de molts espectadors. El pare d'aquestes sèries d'animació, el productor Claudio Biern, ha mort avui a l'edat de 82 anys. Conegut com el "Walt Disney espanyol", Biern (Palma de Mallorca, 1940) va fundar la productora audiovisual BRB Internacional i també va ser directiu del Reial Club Esportiu Espanyol.

Un infant corre alegre pels carrers de Kabul amb un vestit de la seva germana. Molts més anys després, el mateix infant busca una casa per compartir amb l'home a qui estima a Dinamarca i està a punt de fer un postdoctorat a Princeton. Des del principi, sabem que la història de l'Amin (no és el nom real), que a la dècada dels vuitanta va haver de fugir de l'Afganistan, té un final feliç. Hi ha moltes altres coses sobre ell que desconeixem i que a poc a poc van aflorant a Flee, una pel·lícula d'animació dirigida pel danès Joanas Poher Rasmussen que s'estrena aquest divendres als cinemes. Nominada als Oscars com a millor film d'animació, millor documental i millor film internacional, Flee ja ha rebut 36 premis internacionals.

La plataforma Hulu –que a Espanya distribueix els seus continguts a través de Disney+– ha encarregat 20 nous episodis de la sèrie d’animació per a adults Futurama, creada originalment per Matt Groening i David X. Cohen i que va ser cancel·lada el 2013.

La nova versió de Les Tres Bessones, en castellà, es podrà veure a Clan, el canal infantil de RTVE, segons ha anunciat avui la corporació. A finals del 2020, Brutal Media va explicar que estava preparant una versió actualitzada de la sèrie d'animació de les tres germanes creades per Roser Capdevila. Llavors la productora va detallar que en aquesta nova vida televisiva l'Anna, la Teresa i l'Helena viurien "noves aventures per a una nova generació, viatjant una altra vegada a l'interior de contes clàssics i descobrint personatges històrics". Les Tres Bessones, que en castellà s'emetrà amb el títol Las tres mellizas, forma part d'un grup de set projectes d'animació que RTVE ha triat per confeccionar la programació del seu canal destinat al públic infantil.

Torna Rick y Morty. La cinquena temporada d'una de les sèries d'animació per a adults més seguides d'avui s'estrena als Estats Units aquest diumenge. Les aventures de Rick Sánchez i Morty Smith –creats a imatge i paròdia dels personatges de Doc Brown i Marty McFly de Retorn al futur– completaran una nova ronda de deu episodis que prometen seguir el rastre que els ha portat a jugar a la lliga dels grans títols, com Padre de familia, Futurama, Bojack Horseman o les eternes South Park i The Simpsons. La seva fórmula és la de l'humor ferotge, els universos paral·lels, l'amor a la cultura pop, l'esperit fantàstic i una mala llet que sembla no tenir límit. Aquestes són les raons que la fan tan especial.

'Moxie'

El feminisme d'algoritme de Netflix

En les seves memòries Tina Fey explica una anècdota que defineix la seva amiga i copresentadora dels Globus d'Or Amy Poehler. Acabada d'arribar al Saturday night live, Jimmy Fallon –l’estrella del programa– es queixa perquè Poehler ha fet una broma massa grollera per a una noia, i ella li deixa anar un "Me la sua que no t'agradi". Des de llavors, i amb personatges com Leslie Knope (Parks & recreation), Poehler s'ha convertit en referent de la renovació de la comèdia nord-americana en clau femenina i feminista. És per això que Moxie, el seu segon film com a directora, sona a oportunitat perduda, a film amb bones intencions sepultat per un didactisme asfixiant. Segueix llegint. Disponible a Netflix

]]>

Des que va començar la pandèmia, Disney ha interpretat tots els papers de l'auca pel que fa a la distribució de les seves pel·lícules: el capitalista avariciós que treu profit de la desgràcia (Mulan, estrena premium a Disney+ amb cost afegit de 21,99 euros), l'emprenedor que canvia les regles del joc (Soul, estrena a Disney+ sense cost addicional) o l'empresari de la vella escola aferrat a les velles pràctiques (Los nuevos mutantes, estrena als cinemes). Ara toca un figura més equidistant, la de l'estudi que té en compte la necessitat dels cinemes per tenir estrenes comercials però sense deixar d'aprofitar l'ocasió per fer calaix i, ja que hi som, promocionar la seva nova marca. Això es tradueix en el fet que la nova gran producció animada de Disney, Raya i l'últim drac, arribarà aquest divendres simultàniament als cinemes i a Disney+ amb un cost addicional de 21,99 euros. L'estrena sembla oxigen per a les sales, però no deixa de ser un altre clau en el taüt de les finestres d'exhibició i per això cadenes com Cinesa –més de 500 sales a l'Estat– faran boicot a la pel·lícula, igual que fan als Estats Units les sales del grup Cineworld. En clau de reacció al boicot es podria llegir l'anunci que ha fet aquest dijous Disney d'estrenar la guanyadora dels Globus d'Or i favorita dels Oscars, Nomadland, en cinemes el 26 de març i a partir del 30 d'abril (cinc dies després de la gala dels Oscars) en Disney+ sense cost addicional.

]]>