El concís currículum que té redactat, de poc més de quatre ratlles, no fa justícia a la seva trajectòria professional en el món de les arts escèniques, que és immensa, no només per la gran quantitat de papers que ha fet, sinó també per la qualitat d'obres en què ha actuat i per l'excel·lència amb què ha interpretat cadascun dels personatges. "Pep Cruz és el teatre fet home", ha dit d'ell la crítica. "Un actor que tot ho fa bé", s'ha escrit també sobre ell. "El més popular i estimat dels actors de l'olimp teatral català", han afegit altres. Nascut a Girona l'any 1948 i forjat com a actor en aquesta ciutat, Pep Cruz ha treballat, com a intèrpret, com a director o com a autor del guió en gairebé un centenar d'obres de teatre, entre les quals Cyrano de Bergerac, El rei Lear, Forido Pensil o Infantillatges; ha actuat en 8 musicals, entre els quals l'exitós Mar i cel; en 8 sèries de televisió, com ara Ventdelplà i Oh! Europa, i en més d'una trentena de pel·lícules.

La promoció del Sense ficció de dimarts a la nit semblava que hagués de centrar-se en les interioritats del conflicte entre l’actor Josep Maria Flotats i el govern de la Generalitat, arran de la seva destitució l’any 1997 com a director del TNC. En canvi, Tot assajant Flotats va resultar ser, per sort, molt més que això. El documental aprofundia en la rellevància d’aquesta personalitat en l’àmbit teatral, i el presentava com una figura única i d’una excel·lència professional que costa trobar avui dia.

La meva generació vam tenir la sort de viure durant l’adolescència l’arribada a Barcelona de Josep Maria Flotats i la renovació de posar un altre cop el teatre de text sobre la taula i tornar a mirar cap al nord. Eren uns altres temps, no els he somiat: a mitjans dels 80 podies veure, setmana a setmana, l’obra dramàtica completa de Shakespeare a la nostra televisió pública. Amb quinze anys, els professors em devien portar a veure el Cyrano, i amb vint-i-un vaig entendre per primera vegada l’esplendor de Josep Pla gràcies a Ara que els ametllers ja estan batuts. Tota la vida que ho he agraït. Després van venir els primers temps del TNC, tant que prometia. Per nosaltres va haver-hi un abans i un després de Flotats.

Josep Maria Flotats (Barcelona, 1939) arriba puntual a la cita, coll alt negre i el text de Voltaire/Rousseau. La disputa a les mans. És per si necessita consultar alguna frase. "Fora de l’escenari no em sé res. La gent es pensa que la memòria és al cervell, però és a les cames", diu. De fet, ell memoritza els textos caminant per racons tranquils. "Quan vivia a París i treballava al Théâtre de la Ville, anava a un lloc fantàstic de l’Île Saint-Louis; i quan estava a la Comédie, encara més fàcil, perquè donava voltes als jardins del Palais Royal", recorda. Ara sol arribar al Romea una hora i mitja abans de la funció. "No necessito fer res, perquè ja he escalfat a casa, però el fet de ser-hi em fa estar relaxat, ja no tinc l’ai, ai el trànsit, ai això, ja hi soc".

"Veni, vidi, vici". Josep Maria Flotats fa bona la frase atribuïda a Juli Cèsar. I la platea en peu ho ratificava a la fi de l’estrena al Romea de Voltaire/Rousseau, del dramaturg francès Jean-François Prévand, que va precisament fer-ne una lectura ara fa un any al Festival Oui! de teatre francòfon a Barcelona. Flotats crea expectació. La seva presència a la cartellera de Barcelona remou els ànims i la il·lusió dels vells i els no tan vells fans d’aquest actor que als 85 anys segueix fidel al compromís amb les muses Talia i Melpòmene. I no només per la qualitat com a actor, sinó també per la intuïció a l’hora d’escollir les obres que representa i dirigeix.

Cada vegada que Josep Maria Flotats posa un peu –o en el seu cas, podríem dir que fica el nas de Cyrano– en un teatre català, els productors, la premsa i el públic ho viuen com un esdeveniment. És cert que l'actor ha tornat en altres ocasions, des que el 2013 el govern d'Artur Mas li va organitzar un homenatge de reparació, setze anys després de la "sobtada, traumàtica, dolorosa i brutal" destitució del Teatre Nacional de Catalunya. Però les seves visites no són gens sovintejades; l'última, el 2015 al Teatre Lliure amb Ser-ho o no. "Hi hauria retorn si alguna vegada hagués dit que marxo", diu, fent una finta. Però afegeix: "Hauria fet teatre aquí més sovint si ho hagués tingut fàcil. No em trucava ningú, i si algun cop vaig trucar no hi va haver resposta. A fora em trucaven", deixa anar.

Els premis Butaca de Teatre de Catalunya concediran en aquesta edició el premi Butaca Honorífic Anna Lizaran a l'actor i director Josep Maria Flotats. El premi, que s'entregarà el dilluns 27 de novembre al Mercat de les Flors, vol reconèixer la trajectòria de Flotats "aquí i fora del país, en què ha portat el talent català al món". També distingeixen el director per la seva aportació "en la construcció d'una estructura de teatre públic de país, tant en la seva etapa al capdavant de la Companyia Flotats al Poliorama com en l'inici del Teatre Nacional de Catalunya". En els premis Butaca d’enguany els favorits de les nominacions són 'Jane Eyre', 'L’ànec salvatge', 'Scaramouche', 'Ivanov', 'Davant la jubilació i 'Els tres aniversaris'.

Coincidint amb el 25è aniversari de l’estrena a Londres i al mateix escenari, el National Theatre estrenarà a l’abril un nou muntatge d’ Àngels a Amèrica, el gran díptic teatral de Tony Kushner que qüestiona l’era Reagan. A més, el Teatro Arriaga de Bilbao fa avui la segona funció d’una versió alemanya de l’obra, dirigida per l’australià Simon Stone. L’obra no només segueix vigent sinó que també adquirirà una nova càrrega política pocs mesos després del comiat de Barack Obama i de l’arribada a la Casa Blanca de Donald Trump.

El govern català vol tancar velles ferides teatrals. Aquesta tarda han anunciat que demà es farà al Teatre Nacional un acte d'homenatge al que va ser impulsor, fundador i primer director del centre, Josep Maria Flotats, que va ser destituït el setembre del 1997 pel conseller convergent Joan Maria Pujals pocs dies després d'inaugurar el teatre amb 'L'auca del senyor Esteve'.

La mecedora

La Gavina