Me’n recordo perfectament quan, a l’hora del pati de fa quatre anys, un company de feina ens va ensenyar amb el mòbil què era allò de la intel·ligència artificial. Es veu que ho havien explicat a la ràdio i ell, per curiositat, ho havia provat. Davant nostre li va demanar que fes una comparació entre el Modernisme i el Noucentisme i fins i tot que generés una poesia a l’estil de Maragall. Abans de poder xarrupar el cafè, per la pantalla del mòbil ja va començar a sortir un treball llarg i exhaustiu de què li havia demanat. També la poesia. Va ser el més semblant a fer un truc de màgia. On era la trampa? Qui escrivia tot allò? De seguida vam veure que el recurs era fantàstic però també perillós per al món educatiu.

Si volem cavalcar un cavall mort, estem condemnats al fracàs per molt que ens entossudim a canviar de cadira de muntar, crear grups d'experts que ens assessorin sobre com millorar-ne l'eficiència, organitzar cursets per als genets sobre constel·lacions familiars o mindfulness, etc. L'únic assenyat és canviar de cavall, especialment si al nostre el van matar les nostres baixes expectatives. Però el més probable és que els nostres debats se centrin en com proporcionar al cavall mort ferradures més innovadores.

Quan comencen el curs, els infants de primer de primària de l’escola Turó del Cargol de Barcelona s’han de familiaritzar amb una novetat, l’agenda escolar, que va i torna cada dia del centre a casa a les seves motxilles. És, a més, una agenda especial, que elaboren conjuntament vuit escoles del districte de Gràcia. Cada any, entre totes escullen un tema que cadascuna treballa internament. D’aquesta feina n’acaben sortint uns textos i dibuixos, fets per alumnes, que es reparteixen pels diferents mesos i setmanes de l’agenda i que, per tant, després poden veure els infants de tots els centres implicats.

Les prestatgeries de moltes llibreries ja mostren aquests dies un gran ventall de quaderns de vacances, amb l’objectiu que infants i joves consolidin els continguts apresos durant el curs, mantinguin certs hàbits d’estudi i fomentin l’atenció plena en una activitat durant unes hores al dia. És una proposta que ha evolucionat amb el temps i que avui es presenta sovint amb un format molt visual, basat en enigmes i problemes que l’infant ha d’anar resolent a tall de repte.

És una de les preguntes que més s'ha fet en les jornades de portes obertes d'escoles i instituts que s'han celebrat les últimes setmanes: "Aquí poseu deures?" Com acostuma a passar en la majoria de debats educatius, la solució no es redueix a un simple sí o no.

Les famílies d'avui en dia estan, en general, més implicades en l'escola dels seus fills i això, a vegades, es trasllada també a les tasques i els deures, si és que en tenen, que els alumnes han de fer a casa. Però, fins a quin punt pares i mares han d'ajudar els seus fills a fer els deures? El pedagog Jesús Blanquet opina que les famílies poden ajudar els fills en les tasques escolars –tot i que això també dependrà, diu, del grau de preparació i formació que tinguin i de si poden conciliar feina i família– però deixa ben clar que "ajudar no vol dir fer la feina per ells".

L'Antonio té quinze anys i quatre tardes a la setmana va al Penkamuska, un centre de psicopedagogia de Centelles. La meitat dels dies hi acudeix per fer-hi classes particulars, però les altres dues tardes va a grups de reforç escolar on l’ajuden a fer els deures i a no perdre’s en el dia a dia a classe. Fa molts anys que la seva àvia, Maria Amaya Castro, va decidir portar-lo en aquest centre, perquè va assumir-ne la guarda. El nen tenia problemes de dislèxia. Té clar que l’únic que deixarà en herència als nets són "els valors i l’educació" i els intenta fer entendre que "la seva feina és treure’s el graduat". "Els estudis són el primer", insisteix Amaya Castro, que fa un esforç econòmic perquè l’Antonio pugui gaudir d’aquest suport i li deixa la tarda del divendres per poder anar amb els amics.

L’any 2006 va obrir un blog. El volia titular New Kid on the blog, però el nom ja estava agafat, així que va optar per El Hematocrítico. Més de 15 anys després aquest és el nom (@hematocrítico) que l’ha fet popular a Twitter, on té més de 154.000 seguidors, amb l'humor com a marca de la casa. El seu nom real és Miguel López i és mestre d’educació infantil i primària a la Corunya. També és guionista i autor de literatura infantil. Acaba de publicar el llibre ¡Escúchalos! (Paidós), un manifest en defensa d’una criança més respectuosa no tan centrada en crear supernens i supernenes per al futur sinó en criar persones tranquil·les, segures i felices. Al llibre parla tant de les extraescolars com de les pantalles, l’avorriment o les famílies del segle XXI.

“No vull fer deures a l'estiu perquè vull tenir temps lliure per banyar-me a la piscina i estar amb els meus pares i la meva germana”, afirma l’Aina. “Seria injust perquè, si els alumnes tenim deures, els mestres també n'haurien de tenir”, afegeix l’Arlet. Les dues tenen nou anys i aquest curs han acabat tercer de primària. Parlen des del convenciment que durant les vacances escolars han de poder fer tot el que no poden fer la resta de l’any.

Els deures escolars generen deures parentals: fins on convé implicar-s’hi? ¿Cal acompanyar-los o, fins i tot, ajudar-los a fer-los? Com es pot evitar que el suport, poc o molt, degeneri, és a dir, que els pares acabin fent el que haurien de fer els fills, i que això dificulti treballar l’esforç i l’autonomia?

Les sales de l’Espai Social del barri de la Prosperitat de Barcelona havien acollit fins a 50 alumnes de primària i 40 d’ESO, que anaven algunes tardes a la setmana a fer deures i altres activitats educatives. Però la pandèmia, que ha arrasat tota la nostra vida quotidiana, també ha acabat amb les hores de reforç presencial que rebien aquests alumnes. Els educadors que gestionen el Programa d’Acompanyament Educatiu (PAE), coordinats per la Fundació Catalunya la Pedrera, han fet mans i mànigues per seguir oferint aquest servei a través de videoconferències, però els falten voluntaris, perquè n’hi ha pocs i els que hi ha amb prou feines saben utilitzar les eines digitals. Fan una crida per trobar “gent amb ganes de cedir una tarda a la setmana als més petits”.

Durant el confinament decretat arran de la pandèmia de covid-19, un dels problemes que s'han trobat els infants és que no saben com organitzar-se per fer els deures que els arriben de l'escola. Per donar resposta a aquest problema, un grup de professionals de l'educació, que són alumnes del màster en joc, ludificació i tecnologia aplicats a l'educació de l'Escola de Noves Tecnologies Educatives de la Universitat de Barcelona (ENTI), han preparat una iniciativa en obert que porta per nom Viatges d'estar per casa.

Més enllà del debat sobre si s'han de fer deures a casa o no, ajudar els fills a fer-los té un impacte pràcticament nul en el seu aprenentatge. Pot ser font de conflictes i, en casos extrems, els pares poden acabar fent els deures als seus fills. En canvi, estructurar l'estona per fer els deures, és a dir, fomentar que hi hagi "un espai i una estona per fer-los, ajudar-los a planificar la feina que han de fer i crear ambients i rutines d'estudi" és molt més efectiu, explica l'especialista en avaluació de polítiques públiques, Jaume Blasco, que és també l'autor de l'informe de la Fundació Bofill i l'Institut Català d'Avaluacions Públiques (Ivàlua) 'Com t'ha anat avui l'escola? Què funciona en l'acompanyament familiar a l'escolaritat', que es presenta aquest dijous a la tarda. I l'informe, pel que fa als deures, és clar: "L'ajuda i supervisió en els deures té un efecte feble i, en alguns estudis, fins i tot negatiu". Blasco diu que una cosa és assistir-los si demanen ajuda i una altra, fer els deures conjuntament.

Actualment hi ha molt de debat entre les persones del món de l’educació i famílies, sobre si s’han de fer deures o no durant l’estiu. Si aquests deures són eficaços o no, per impedir que els aprenents oblidin el que han après durant el curs i fins i tot per començar a preparar el nou contingut que haurien d’iniciar el curs següent. Encara que hi ha moltes persones que estan en contra de donar deures als alumnes per fer a l’estiu, és una pràctica molt comuna. I molts pares els demanen. Jo personalment tinc una posició bastant ambivalent sobre aquesta qüestió, ja que sempre dependrà de molts factors. Per una banda, no veig bé obligar un nen estar tots els dies dues o tres hores repassant lliçons, ja que l’atabalarà i l’avorrirà i farà que acabi odiant els deures, però tampoc veig bé que s’estigui tres mesos sense fer cap activitat intel·lectual. Per això, les feines que jo recomanaria que facin els nens i nenes durant l’estiu serien les següents:

L'estiu és el període de vacances més llarg de l'any escolar. Són prop de tres mesos de descans que, per als menors, a més de merescuts, són necessaris. Ho explica el psicopedagog de la Universitat Abat Oliba CEU Ramon Novella: "Un nen en etapa escolar necessita descansar més que un adult. Necessita canviar de rutina, ja que està en període d'aprenentatge i adquisició d'hàbits. Per rendir en condicions necessita aquests períodes de vacances encara que als adults ens puguin semblar exagerats".

“Algun dia t’hauria de filmar com fas els deures!” Aquesta frase potser més d’un pare o mare l’ha dita al seu fill. El director de cinema francès Ludovic Vieuille també ho devia pensar, i va fer el pas per enregistrar-ho de veritat. Durant quatre anys va col·locar una càmera al menjador de casa per gravar els 60 minuts diaris que pare i fill dedicaven a fer els deures. El resultat és 'L’hora dels deures', un film que el Documental del Mes va estrenar l’1 de febrer passat a l’Aribau Club de Barcelona, i que després s’ha pogut veure en unes quantes sales de cinema de tot l’Estat, gratuïtament la majoria de vegades.

La Natàlia Vilardebò fa deu anys que té una acadèmia de reforç. La majoria dels nens amb qui treballa hi van perquè la situació a casa ja és insostenible. Explica que molts pares van a l’acadèmia buscant una solució perquè no paren de discutir amb els seus fills i ja no saben què més fer per no haver de perseguir-los perquè facin els deures. També n’hi ha que hi arriben preocupats per l’angoixa que veuen que pateixen els fills, que poden estar-se fins ben tard a la nit per acabar la feina que els han posat a l’escola.

Fa dos anys un professor italià va donar uns deures d'estiu molt especials als seus alumnes abans de les vacances i diferents mitjans se'n van fer ressò fent viral el text. Aleshores jo era tutor de sisè i vaig escriure'n una traducció i adaptació per donar als meus alumnes que deixaven l'escola i emprenien un nou viatge a l'institut.