Mentre míssils, bombes i drons sobrevolen el golf Pèrsic, les perspectives d'una guerra encara més devastadora al Pacífic s'estan reforçant. La desescalada de la nova guerra freda entre els Estats Units i la Xina ha de convertir-se ara en la màxima prioritat mundial. Amb aquest objectiu, és essencial desmuntar un mite poderós que fa la guerra més probable: la idea que la Xina ha arribat a la prosperitat fent trampes.

L’adolescència és una etapa de desenvolupament molt complicada d’acompanyar amb serenor i empatia perquè exigeix als adults una combinació de paciència, escolta i comprensió constant. L’adolescent, submergit en un entramat de canvis físics, cognitius, psicològics, emocionals i socials, es mostra sovint a casa irascible i amb poques ganes de compartir tot allò que li preocupa o molesta. Una actitud que, lluny de ser un rebuig personal, acostuma a reflectir la necessitat de protegir-se, d’entendre’s a si mateix i de trobar el seu propi lloc en el món. En aquest context, la mirada adulta esdevé clau: interpretar aquests comportaments amb calma i sense judici pot marcar la diferència entre aixecar murs o mantenir oberts els ponts de comunicació.

Sempre he pensat que en la nostra professió és molt important valorar el significat de les paraules que fem servir tant per adreçar-nos als infants i joves com per relacionar-nos entre nosaltres, els mestres, i amb les famílies.

El 28 de febrer, els Estats Units i Israel van llançar una operació militar contra l'Iran que ha trastocat els mercats energètics mundials. Per a molts, el conflicte pot semblar llunyà, però n'hi ha prou amb els preus de qualsevol benzinera per entendre que no ho és. En dotze dies, el preu del gasoil professional ha pujat un 26%, i ha passat d'1,45 euros el litre a 1,82. No és una projecció ni un escenari teòric. És el que paguen avui milers d'empreses catalanes cada vegada que omplen un dipòsit.

Les persones que treballem amb els infants de la primera etapa educativa vam celebrar i aplaudir que el darrer canvi curricular de l’any 2023 afirmés d’entrada que “el currículum de l’educació infantil integra el primer i el segon cicle en una sola etapa educativa amb identitat pròpia”. Aquesta és una reivindicació que des dels moviments de renovació pedagògica, amb la revista IN-FÀN-CI-A com a principal altaveu es reivindica i es defensa des de fa dècades. El que passa és que aquestes bones intencions, quan toques de peus a terra, acaben essent un brindis al sol, perquè la realitat és que tenim una etapa del tot fragmentada.

Segurament és el format més repetit. El podem trobar al matí, al migdia i a la nit, a la ràdio i a la televisió. Antonio Villarreal ha decidit analitzar-ho a Tertulianos (Península), un recorregut per 40 anys de la indústria de l'opinió a Espanya, i una fotografia, alhora, d’un sector que es mou entre la precarietat i el poder. 

Aquest any, en un dels treballs de recerca en els quals vaig estar de tribunal es va arribar a una conclusió interessantíssima que revelaré al final d’aquest article. El treball en qüestió analitzava l’oferta de lleure en català adreçada als joves. N’hi havia per a tots els gustos i edats. Per als més petits, activitats musicals i teatrals. Aquestes, evidentment, les triaven els pares.

He manllevat el títol del llibre escrit pel pedagog Philippe Meirieu per escriure aquestes reflexions sobre la complexitat que suposa fer entrar els infants al món de l’escrit. És un llibre breu, recollit a la nova col·lecció Minerva que ha editat l’Associació de Mestres Rosa Sensat, recuperant el nom de la col·lecció que a principis del segle XX oferia la Diputació de Barcelona i més tard la Mancomunitat de Catalunya.

Molts cops m’he preguntat d’on venen les meves idees i què passa si les canvio. Tinc sempre la porta oberta a fer-ho: argumenta’m un perquè sòlid i dubtaré. Deixa’m pensar-hi una estona i potser et faig cas, o potser torno al mateix lloc. Amb el pas dels anys, constato que la meva manera de desxifrar el món té unes arrels profundes que beuen d’un fil de pensaments anterior a mi i que em sobrepassarà: la tradició, la història, i la llengua amb què ho verbalitzo tot.

En un moment en què els conflictes armats són notícia, cal recordar que els infants també en són conscients i s’interessen pel que passa a Gaza, Ucraïna o en altres llocs, i tot el que se'n deriva: la violència i la mort, la gana i la pobresa, el poder i la vulnerabilitat, les quotidianitats estroncades i la por. Podem esquivar aquests temes o bé podem buscar maneres sensibles d’abordar-los, i la literatura pot ser un d’aquests camins. Aquest va ser el punt de partida del X Simposi Edició-Educació, celebrat el 28 d’octubre a la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona, amb la participació de Pablo Larraguibel, editor d’Ekaré, i Blanca Andelic, tècnica del Consorci de Benestar Social del Pla de l'Estany-Banyoles. 

Me’n recordo perfectament quan, a l’hora del pati de fa quatre anys, un company de feina ens va ensenyar amb el mòbil què era allò de la intel·ligència artificial. Es veu que ho havien explicat a la ràdio i ell, per curiositat, ho havia provat. Davant nostre li va demanar que fes una comparació entre el Modernisme i el Noucentisme i fins i tot que generés una poesia a l’estil de Maragall. Abans de poder xarrupar el cafè, per la pantalla del mòbil ja va començar a sortir un treball llarg i exhaustiu de què li havia demanat. També la poesia. Va ser el més semblant a fer un truc de màgia. On era la trampa? Qui escrivia tot allò? De seguida vam veure que el recurs era fantàstic però també perillós per al món educatiu.

1. Amb l’excusa de les drogues, arrabasses el petroli. L’any 2012, quan Trump presentava reality shows, Hugo Chávez, ja en aquell moment, va fer dos vaticinis. El president de Veneçuela va dir: “Quan s’acabi el petroli al món, quedaran encara cinc països amb reserves importants: Rússia, l'Iran, l'Aràbia Saudita, l'Iraq i Veneçuela. Tots els presidents que han passat per aquí, en els últims cent anys, i que han pretès dominar el negoci petrolier veneçolà, han estat enderrocats. I la causa no és una altra que el petroli, perquè els països poderosos d’occident el necessiten, aquest petroli”. Mesos més tard, Chávez encara va afinar més: “Hi ha una operació que es veu a venir, que estan preparant des de fa temps. Fa alguns anys ja m’ho van advertir. Em van dir: «T’acabaran acusant a tu de narcotraficant. No que el govern dona suport, o que el govern permet... No, no, no. A tu, Chávez. T’acabaran aplicant la fórmula Noriega. És un dels plans que els Estats Units estan preparant. Es vincula Chávez directament amb el narcotràfic i, aleshores, qualsevol cosa és vàlida contra un narco. Es fa un viatge a qualsevol país del món, arriba un comando i se l’emporta. Bé, així és com actuen els Estats Units. Ho van fer amb Iraq, que deien que hi havia armes de destrucció massiva i no n’hi havia»”. El guió estava escrit i, catorze anys després, s’ha seguit fil per randa.

Si us ve de gust escoltar una cançó preciosa, que us arribi a l’ànima, aquí teniu una proposta que potser no escoltareu a la ràdio ni sentireu cantar en cap concurs de televisió. Quan descobriu la història que s’hi amaga al darrere, us emocionareu. Aneu a Spotify o alguna plataforma de streaming i busqueu un àlbum titulat Too much que firmen un grup d’amics, Els de la Taula Rodona. Una de les sis cançons es titula For a friend. L’autora és Adhara Ventura. Ella és baixista, però per a aquesta ocasió tan especial també hi ha posat la veu, perquè necessitava enviar un missatge a un amic: “Give me a sign, just to know that you’re in peace” (Dona'm un senyal, només per saber que estàs en pau). És un tema ple de maduresa, amb ritme de bossa nova i jazz. Quan et diuen que Ventura només té setze anys, la sensibilitat i la sinceritat que desprèn la cançó et commouen profundament.

La meva imprescindible Imma Sust va publicar un vídeo a Instagram explicant que no s’ho estava passant bé per culpa d’alguns dels símptomes de la menopausa. El vídeo va tenir moltíssims comentaris i el que més ens va sorprendre és la quantitat de dones que feia anys i anys que patien determinats inconvenients de salut i la resignació amb la qual els vivien. Tant la Sust com jo hem buscat un bon assessorament mèdic per viure bé la menopausa i era xocant llegir tantes dones que normalitzaven estar malament. Però fa poc vaig adonar-me que per molt que faci i digui, tampoc soc immune a una certa normalització del dolor físic.

En les darreres setmanes, han aparegut missatges enganxats al mobiliari urbà del carrer de casa. Notes manuscrites en post-its de color groc on algú declara el seu amor a una altra persona i demana clemència. “Per molt que em deixessis aquí, vindré cada dia que pugui esperant retrobar-nos algun dia”, diu un paperet enganxat a una tanca provisional d’unes obres. Com a punt final de la sentència hi dibuixa un cor mal fet. El carrer devia ser una zona de pas habitual d’una parella que ha partit peres. Un dels dos, resistint-se a acceptar la realitat, avisa que tornarà al lloc dels fets, com si fos l’escena d’un crim, esperant una segona oportunitat. “T’he estimat, t’estimo i sempre t’estimaré”, diu un altre post-it més avall, en una altra tanca. “Per molt temps que passi, no t’oblidaré. Em vas ensenyar el que era i és l’amor. I, per immadur, vaig perdre’t. Estic en procés de canvi, deixant enrere el nen que es creia un home”. Per l’adjectiu en masculí ara ja sabem que el personatge misteriós és un home penedit per algun motiu que va provocar la ruptura.

El Museu Palau d'Art de Düsseldorf, que exposa col·leccions de pintura, fotografia i arts gràfiques, ha posat en marxa una estratègia per incentivar les visites: ha creat la figura d’un guia molt peculiar, Joseph Langelinck, que no es caracteritza per la seva divulgació pacient i meticulosa, sinó tot al contrari. Fa un recorregut explicatiu pel museu amb un to deliberadament agre i condescendent. Busca la humiliació dels visitants, posa en evidència la seva incultura i els fa sentir, segons les seves mateixes paraules, “tan ignorants com sigui possible”. Els exigeix respostes a les seves preguntes, el recrimina que mirin el mòbil, els esbronca si se separen del grup i els renya si s’asseuen en algun dels bancs de l’itinerari. Per descomptat, es tracta d’un actor, Carl Brandi, que interpreta aquest personatge rígid i agressiu que també qüestiona el criteri del museu i el valor de les obres. Es burla d’algunes peces exposades i dels artistes, rebutja determinats corrents estilístics i critica que algunes sales semblin uns grans magatzems. El Palau d'Art ha batejat l’experiència com el grumpy guide, el guia malcarat, i ha tingut un èxit insòlit. Va començar el mes de maig passat, i el xou està tan sol·licitat que des d’aleshores de seguida s’exhaureixen totes les sessions setmanals. Segons el museu, el públic accepta de bona gana els exabruptes de Joseph Langelinck.

1. Durant l’estiu passat, 2.763 catalans majors d’edat van respondre, durant vint minuts, una enquesta online. Tant en català com en castellà, les preguntes que els feia l’empresa Soluciones Netquest de Investigación eren les mateixes. Per encàrrec de l’Institut Català Internacional per a la Pau (ICIP), l’estudi volia constatar en xifres a una realitat que tots percebem: que els joves, també els joves catalans, tornen cap a idees de dretes, tant políticament com socialment. I només cal parar l’orella, al carrer o als bars o als vestidors d’un club esportiu, per adonar-te que els nois s’estan radicalitzant més i més ràpidament que les noies. Les dades de l’estudi, naturalment, donen la raó a la hipòtesi de sortida. Cap sorpresa.

Aquesta setmana vaig escoltar una analista que explicava que la inflació en aliments ha estat més alta del que sembla. La dada oficial, segons l’INE, va ser del 2,4 %. Però si eliminem l’efecte de l’oli d’oliva —que ha baixat més d'un 40% en l’últim any—, la cistella de la compra hauria pujat, en realitat, més del 4,5 %. No és una dada menor.

1. Aviso, d’entrada, que aquest article tindrà un gir final que us pot posar de mal humor. Tant com m’hi va posar a mi aquest dissabte. Per raons laborals he passat trenta hores a Ciutadella. S’hi celebrava la vintena edició de la Fira del Llibre en Català i m’hi van convidar per fer la xerrada al Vermut Literari de dissabte. A la diàfana plaça des Born, potser una de les àgores amb millor claror de tot el Mediterrani, hi havia una carpa necessària per prevenir de les pluges d’octubre o dels patacs de sol que ens haurien cremat la closca. A dins, set de les vuit llibreries que hi ha a Menorca hi tenien la parada amb l’estesa de llibres en català i la senyera com a faldó, un costum que hem normalitzat sense adonar-nos com és d’absurd usar la bandera d’un país com a gran llençol tapa-cames. En una illa amb cent mil persones empadronades –si fa no fa com Sant Cugat– hi ha vuit llibreries. La ràtio no està gens malament. Millor encara és la gentada que ha passat per aquesta fira, que només dura dos dies. Divendres, molts escolars. Dissabte, una munió de famílies que remenaven llibres i anaven de parada en parada sense cap pressa.

És octubre de l’any 2025. Som al segle XXI i a aquestes altures de la vida encara hi ha qui no té clar què és el feminisme. A mi m’ho pregunten sovint. L’altre dia en un dinar, algú que m’acabava de conèixer, en saber de la meva trajectòria, em va llançar la pregunta com dient “a veure com te’n surts”. Em va sobtar el to, però no era la primera vegada que em trobava en una situació similar i sé que no serà l’última. I a algunes publicacions d’Instagram també se’m demana que ho expliqui, com en aquell vídeo que vam compartir l’Imma Sust i jo sobre la secció feminista que fem els dimecres a Les tardes de Catalunya Ràdio ("El tutorial de les senyores com cal") i als comentaris ens ho escrivien: “Ho heu d’explicar perquè s’entengui!”. I de tant en tant també m’ho pregunten amb curiositat sincera: “Però tu què consideres que és el feminisme?”. I, sincerament, flipo.