Una de les teories que han mirat d'explicar la davallada creativa de Pixar és la proliferació de seqüeles en una companyia que, durant la seva primera i magnífica època, va estrenar nou pel·lícules originals i només una seqüela (I quina una: Toy Story 2). A partir del 2010 –i en sintonia amb l’hegemonia de les franquícies del Hollywood actual–, Pixar es va convertir en una màquina d’explotar nostàlgia i allargar sagues. Semblava que la solució a la crisi artística havia de passar pel retorn a les històries originals i el risc creatiu. El problema és, ras i curt, que les noves pel·lícules originals de Pixar no ho són gaire, d’originals. I a cop de repetir les mateixes idees narratives i estètiques estan aconseguint que les avorrim.

Amb Del revés 2, Pixar ha realitzat una mena de pel·lícula confessional que és, al mateix temps, una de les més impersonals de la seva trajectòria. És una seqüela que funciona per acumulació; si el film del 2015 ens permetia endinsar-nos en la ment de la Riley, una nena d'11 anys, i conèixer les cinc emocions (Alegria, Tristesa, Por, Fàstic i Ira) que habitaven al seu interior, ara s'hi sumen Ansietat, Enveja, Vergonya i Ennui, que irrompen al cap de la Riley de 13 anys igual que l'adolescència: violentament i sense avisar. A la ficció han passat dos anys, però la pel·lícula sembla congelada en el temps, atrapada en una estructura que imita la del primer film –novament, seguim els esforços d'algunes emocions per tornar al centre de comandament (la consciència de la Riley ) després d'haver-ne estat expulsades– i incapaç de replicar la capacitat de sorpresa d’aquell.

El cinema d'animació no entrava en els plans de Lee Unkrich (Cleveland, 1967) i, tanmateix, va acabar treballant a Pixar i dirigint la pel·lícula més taquillera de la companyia (Toy Story 3, més de 1.000 milions recaptats) i d'altres com Coco, Monstres S.A. o Buscant en Nemo. El Festival de Sitges l'ha homenatjat aquest divendres amb el premi honorífic Màquina del Temps, però Unkrich també ha aprofitat la visita per presentar al festival el seu últim projecte, en el qual ha treballat 10 anys: un llibre monumental i exhaustiu sobre la pel·lícula de la seva vida: La resplendor, de Stanley Kubrick.

A nivell temàtic, Pixar no ha deixat mai d’invocar el contrast entre el valor de la memòria (a la manera de Proust) i la inexorabilitat del pas del temps (en clau d'iniciació sentimental). Elemental, la nova perla de la factoria del flexo, no es desmarca d’aquest patró. D’una banda, construeix un relat de transmissió intergeneracional en què els valors tradicionals d’una família d’immigrants xoquen amb els anhels de realització d’una noia. D’altra banda, Elemental posa el focus en un territori menys transitat per Pixar: el relat romàntic. El director Peter Sohn (americà de pares coreans) i el seu equip de guionistes (que inclou Brenda Hsueh, d’ascendència xinesa) fan una feina notable combinant les històries de La feréstega domada de Shakespeare i d’Endevina qui ve a sopar, la pel·lícula de Stanley Kramer. I és que, petit detall, la noia està feta de foc i el noi d’aigua.

Vaig pel carrer i en veig una de les banderoles. És una exposició al Museu de la Ciència de Barcelona que es titula La ciència de PIXAR. Al cartell hi ha un ninot verd que és protagonista, em diuen, de la pel·lícula d’animació Monstruos S.A. És una ciència, sens dubte, perquè per ciència entenem el conjunt de coneixements que obtenim mitjançant l’observació i el raonament sistemàticament estructurats. De petits ens ho fem a sobre, però, per evitar que això passi, ens posen bolquers. De tota manera, i segur que a l’Ara Criatures algú ho ha explicat, hi ha persones compromeses amb la criança natural i l’aromateràpia, que tenen la casa plena de matalassos plastificats perquè les criatures campin nues, orinant i defecant arreu, en llibertat. De més grans, tenim uns receptacles que contenen un aparell anomenat vàter per, justament, poder-ho fer de manera controlada. De vàters n’hi ha per a homes, que en general practiquen aquesta ciència a peu dret, els uns al costat dels altres, i per a dones, que ho fan assegudes o, si no se’n refien, ajupides sense tocar amb les galtes (inferiors) la ceràmica del vàter, que, per la forma que té, anomenem tassa. Ara també hi ha receptacles per a personal no binari. El personal que va en cadira de rodes sol compartir el de dones, que també pot contenir els para-sols de la terrassa.

Una persona pèl-roja té entre 75.000 i 90.000 cabells al cap. La Mèrida en té 111.700. És pèl-roja, sí, però no és una persona de carn i ossos sinó la protagonista de la pel·lícula d’animació Brave (Indomable), que Pixar va estrenar el 2012. Aquests 111.700 cabells es basen en més de 1.500 cabells esculpits digitalment un per un que, gràcies a una sèrie de funcions matemàtiques, generen la cabellera tan característica de la princesa de DunBroch.

A Haru i el regne dels gats una adolescent viatjava a un regne fantàstic després de salvar la vida a un gat. Aquesta premissa –una mena d'Alícia al país de les meravelles substituint el conill blanc per un felí– és l'única connexió entre aquell film de Ghibli i Luck, llargmetratge d’animació que es vol assemblar, sobretot, a una pel·lícula de Pixar. És lògic, ja que el seu productor executiu és John Lasseter –creador de Toy Story, que va abandonar l'estudi per denúncies de conducta inapropiada–, però potser per això la sensació de déjà-vu és constant. La història de la Sam, una òrfena malastruga que perseguint un gat negre xerraire irromp a la Terra de la Sort, conté elements de pel·lícules millors com Monstres, S.A. o Del revés, de la qual sembla haver extret fins i tot la idea de l'unicorn robaescenes.

Un petó entre dues dones de dibuixos animats ha tornat a animar el panorama homòfob mundial per recordar-nos que l’homosexualitat continua sent un problema seriós a bona part del món, o al món en general, encara que no es prohibeixin imatges. La pel·lícula Lightyear ha estat censurada en més d’una desena de països pel contingut d’aquest petó, que (oh!) explicita la relació sentimental que hi ha entre dues dones. Aquesta escena representa, a més, una fita aconseguida pels treballadors de Pixar, que acusaven l’empresa de vetar les relacions homosexuals en les seves pel·lícules. És a dir, que l’empresa de Disney es va veure obligada a posar-la en contra de la seva voluntat heterosexual normativa. En principi Lightyear és una pel·lícula infantil i, com que les criatures són vulnerables, sembla que és possible que el petó inciti les nenes i els nens a fer-se homosexuals. La típica tria de la vida. Però la por no és infundada. Té els seus arguments sòlids. Per exemple, la majoria de persones homosexuals han desenvolupat aquesta tendència com a conseqüència de la gran quantitat de pel·lícules infantils que han abordat la temàtica o que l’han ensenyat d’alguna manera. Recordareu, també, com després de veure Blancaneu tota una generació de dones van sentir la necessitat de viure amb set nans que les feien treballar tot el dia. Encara que d’aquesta influència se n’ha parlat menys i potser no us havia arribat. Dels efectes curatius i salvadors dels petons heterosexuals mentre una dona dorm en una mena de coma profund, en canvi, se n’han escrit molts llibres. No s’han prohibit aquestes escenes enlloc perquè no hi ha res més acceptat que un home que et fa un petó mentre jeus inconscient. La finalitat no és el seu plaer sinó el teu benestar heterosexual. Està clar que la nostra sexualitat es modifica en funció de les pel·lícules que veiem, siguin animades o no. Jo mateixa confesso que, com a conseqüència d’haver vist moltes vegades de petita Mon oncle, de Jacques Tati, sempre m’he sentit sexualment atreta per les fonts en forma de peix. I ja us dic ara que no és fàcil trobar una parella en aquest camp. Són poc receptives. Però no hi he pogut fer mai res. La pel·lícula va decidir per mi. 

“El 1995, un noi anomenat Andy va rebre una joguina de Buzz Lightyear pel seu aniversari. Era de la seva pel·lícula favorita. Aquesta és la pel·lícula”. Amb aquesta elegant simplicitat es resumeix a l'inici de Lightyear, que divendres arriba als cinemes, l'estranya naturalesa d'un film que no és exactament un spin-off ni una preqüela o seqüela de la saga Toy story, però que s'inscriu clarament en la franquícia més popular i comercial de Pixar.

A l'última escena de la magistral Del revés, l'encarnació simbòlica de l'alegria es felicita per com s'han resolt els problemes emocionals de la Riley. “Les coses no podrien anar millor! I la Riley ja té 12 anys. Què més podria passar ara?” El guant per explorar l'esclat hormonal de la pubertat l'ha acabat recollint una altra pel·lícula de Pixar, Red, que aquest divendres s'estrenarà –amb versió doblada i subtitulada al català– directament a Disney+, una decisió que, per cert, no ha agradat gens als treballadors de Pixar, emprenyats perquè ja és la tercera pel·lícula seguida de la companyia que aterra directament a la plataforma sense passar per les sales de cinema.

L'estudi Pixar sempre ha buscat el públic més global possible apel·lant a la universalitat dels arguments, però, a partir de Ratatouille, també a una certa diversitat cultural pel que fa als escenaris de les pel·lícules, alternant l'ambientació nord-americana amb la França gastronòmica de la rata Remy, el folklore mexicà del Dia dels Morts o l'Escòcia medieval de Brave. En aquesta mateixa línia, aquest divendres s'estrena a Disney+ Luca, un Pixar a la italiana ambientat en un poblet de la costa de la Ligúria amb cases de colors pastel i roba estesa als balcons, un univers idíl·lic banyat per la llum càlida de la Mediterrània que comparteix protagonisme amb el món subaquàtic on, no gaire lluny, habiten unes criatures marines temudes pels pescadors de la zona.

Cap al final de La famosa invasión de los osos en Sicilia, la pel·lícula animada del dibuixant italià Lorenzo Mattotti, un ós explica a cau d’orella a una nena el final d’una història. Quan el company de la nena li pregunta després què ha dit l’ós, ella respon que "és un secret" i riu. "Quin és el secret?", va preguntar-li un nen al director italià en el col·loqui posterior a la projecció del film al penúltim Festival de Cinema Italià de Barcelona. "Ah, jo no ho sé –va respondre Mattotti amb un somriure murri–. Ho hauràs d’imaginar tu".

Entre les 20 pel·lícules que els crítics de l'ARA han triat com les millors del 2020 n'hi ha d'estrenades als cinemes però també a Netflix, a Disney+ i a Filmin. Els temps canvien però hi ha constants que es mantenen (Eastwood, Pixar, Costa, Fincher) i nous directors amb ganes de menjar-se el món com els Safdie, Pietro Marcello i Luis López Carrasco. El futur del cinema és seu. [Han participat en la confecció de la llista: Maria Adell, Gerard Casau, Ignasi Franch, Eulàlia Iglesias, Paula Arantzazu Ruiz, Xavi Serra i Manu Yáñez]

'Soul'

Una nova meravella de Pixar

¿Una comèdia metafísica sobre la mort, el jazz i el sentit de la vida? Se li ha de reconèixer a Pixar que pot tenir moments poc inspirats i facturar seqüeles amb el pilot automàtic, però a l'hora de plantejar premisses originals no hi ha ningú amb tant d'atreviment en l'animació comercial moderna. A Soul, la nova meravella de l'estudi, el protagonista mor als cinc minuts i als 25 s'adona que la seva existència no ha tingut sentit i, tanmateix, la pel·lícula es revela finalment com un cant a la vida i, sobretot, a la seva lletra petita: els moments no especialment memorables que donen forma i textura al pas de qualsevol persona per aquest món. Segueix llegint. Disponible a partir del 25 de desembre a Disney+ també en català

]]>

'Soul'

(4,5 estrelles)

Direcció: Pete Docter i Kemp Powers. Guió: Pete Docter, Mike Jones i Kemp Powers. 100 min. Estats Units (2020). Animació. Disponible a Disney+ a partir del 25 de desembre

]]>

Un bri d'esperança per al futur del cinema projectat en pantalla gran. Enmig d'una allau d'anuncis de Disney sobre futures sèries de Star Wars i Marvel que veuran la llum pròximament en Disney+, aquest divendres ha arribat també l'anunci de la primera pel·lícula de Star Wars després del fracàs relatiu de L'ascens de Skywalker: serà Rogue Squadron i no s'estrenarà a la plataforma de Disney sinó als cinemes, concretament el Nadal del 2023.

]]>

Comentava un periodista que Onward era la primera pel·lícula de fantasia de Pixar. I potser ho seria si abans no haguessin fet pel·lícules sobre joguines que cobren vida, monstres que espanten criatures per generar energia i mariachis que viatgen al regne dels morts. Però el lapsus és comprensible perquè a Pixar l'element fantàstic sempre ha sigut secundari, no el motor de la trama. Amb Onward, que s'ha presentat aquest divendres en una Berlinale sorprenentment buida –sobretot perquè és un dels pocs títols del programa amb perfil hollywoodià–, Pixar sembla abraçar tots els codis de la fantasia èpica i ambienta la història en un univers que podria ser el d'un joc de rol a l'estil de Dracs i masmorres, ple d'elfs, trols, unicorns i centaures, però que amb l'aparició de la tecnologia va perdre la màgia i va evolucionar fins a convertir-se en un món semblant al nostre, amb electricitat, cotxes i smartphones. Això sí, habitat per elfs, trols, unicorns i centaures.

]]>

Fa molts anys que Tom Hanks es va escapar de l'encasellament com a actor còmic dels seus inicis per acostar-se a registres més dramàtics, però només calen cinc minuts amb ell per recordar el seu gran talent per a la comèdia física i la verbal. Bromista i murri, Hanks ha dominat la roda de premsa de presentació de 'Toy Story 4' desplegant un humor físic i verbal difícil de transmetre a través de la crònica periodística alhora que explicava les interioritats d'una “feina molt dura”: la de posar veu a la joguina Woody. “No he anat mai a una sessió de gravació de 'Toy Story' sense desitjar que acabés al més aviat possible –ha revelat–. Mai sents “OK, ja està bé, amb tres vegades ja en tenim prou”, sinó més aviat “OK, fem-ho una altra vegada, però a veure si aquest cop hi pots afegir una mica d'angoixa existencial”. Són les sis o set hores més plaents que et puguis imaginar”.

]]>

Direcció: Josh Cooley. Guió: Andrew Stanton i Stephany Folsom. 100 min. Estats Units (2018). Animació.

]]>

Disney ha actualitzat el calendari d'estrenes fins al 2027 i ha posat data a un total de 63 pel·lícules, segons ha anunciat la companyia aquest dimarts. Les previsions inclouen films d'estudis de la casa com Marvel, Lucasfilm, Fox i Pixar que arribaran als cinemes durant els pròxims vuit anys.

]]>