A l’institut em van fer confondre la literatura amb la història de la literatura. L’assignatura no consistia a llegir obres, sinó a estudiar moviments i períodes on els llibres encaixaven amb la precisió de les peces d’Ikea. L’important no era el text, sinó el context. 

Aquesta setmana, curiosament, he tingut a les mans dos llibres que em conviden al mateix, a rellegir. D’una banda, per fi he pogut agafar Comptes pendents, de la Vivian Gornick (Trad. Martí Sales, L’Altra), una autora que adoro des que la vaig descobrir, no fa gaire. De l’altra, acabo de rebre un llibre que em dosificaré, perquè vull que em duri: Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir, de l’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall (La Magrana). L’autor ha recopilat 99 ressenyes seves, però, de manera metafòrica, de seguida ens diu que són “un inventari d’experiències de lector”. S’ha deixat portar pel seu gust personal, no hi ha cap voluntat de fer un cànon, explica. Totes admeten, això sí, l’experiència de la relectura.

“Tinc una relació estranya i personal amb els premis. Els que donen les editorials no me’ls crec, perquè els membres dels jurats firmen allò que ha decidit una instància superior. Els honorífics són una altra cosa, però no deixen de ser qüestió de gustos. Imaginem que el premi Nobel de literatura l’ha guanyat un tal John Motherfucker. Molt bé, se’l mereix, però és que el podria haver guanyat Sarah Smith, perquè també és molt bona, o Duga Duganda”. Quim Monzó acaba de rebre el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat anualment per Òmnium Cultural i amb una dotació de 20.000 euros, i ahir no va poder evitar desmuntar els tòpics sobre com s’hauria de sentir després de saber que mereixia un dels guardons a la trajectòria més importants del país. No només per la reflexió sobre el sistema de premis: també per l’excepcionalitat de l’actual edició. “Per primera vegada en els 50 anys d’història, el president d’Òmnium Cultural no ha pogut trucar al premiat per comunicar-li que guanyava. Per una simple raó: és a la presó -va dir-. Em sembla escandalós el que fa la injustícia espanyola amb la gent i em sorprèn l’absoluta complaença amb què responen mitjans suposadament crítics. Quan vaig rebre les paraules de Jordi Cuixart des de Soto del Real vaig començar un esborrany de carta d’agraïment, però per primer cop no sé com continuar”.

L'any 2016 Ponç Puigdevall ha publicat la novel·la 'D'incògnit' i el volum de crítiques 'Els convidats de pedra'. L'autor de Sant Feliu de Guíxols ha tingut temps d'acabar 'Il·lusions elementals', que ha rebut el 37è premi Joanot Martorell, dotat amb 22.000 euros. El protagonista del llibre és un col·leccionista d'errors, un home sense ni cinc, entossudit a confondre's quant a l'amor, amb certa tendència a oscil·lar entre la melancolia i la destrucció, entre la rutina i l'excés. Escriptor, per fugir dels grans temors que li generen les vicissituds gironines emprèn un viatge, que, sense adonar-se'n, l'aboca a la més estricta indigència.

Ponç Puigdevall parla reposadament, entre pipada i pipada del puret que sosté durant bona part de la conversa. Quan n'acaba un en comença un altre i el xucla fins al final, el mateix que fa amb els llibres des que 25 anys enrere va publicar la primera crítica literària. El 2016 ha estat un any especialment fructífer per a ell: a més de donar a conèixer la novel·la 'D'incògnit' (Tusquets) ha reunit una vuitantena de crítiques d'autors oblidats a 'Els convidats de pedra' (El Llop Ferotge). Han llegit Agustí Esclasans, Antoni de Montserrat, El Baró de Maldà, Ramon Vinyes, Eudald Duran Reynals o Aurora Bertrana? 'Els convidats de pedra' torna a posar sobre la taula les seves virtuts. I en alguns casos no són anecdòtiques.

Els socis de l’Ateneu escullen cada any l’obra guanyadora del Premi Crexells acompanyats dels consells selectius del jurat –enguany integrat per Ramon Pla i Arxé, Carme Arnau, Pilar Argudo, Ricard Ruiz i Xavier Pla–. Durant un mes i mig de votacions han decidit que ni el descens a l’infern de Ponç Puigdevall ni les elucubracions pastorals de Julià de Jòdar els convencien: han preferit, en un 43,80%, que la seva novel·la preferida del 2010 era El somni de Farringdon Road, de l'economista, regidor i col·laborador de l'ARA Antoni Vives (Barcelona, 1965). Cal dir, però, que dels més de 4.000 socis de la institució només en van votar 423, pot més del 10%.