"Aquest és l'últim episodi que té com a protagonista el comissari Montalbano. El vaig començar el primer de juliol del 2004 i l'he acabat el trenta d'agost del 2005. No n'escriuré cap més. Em reca molt, però a vuitanta anys és inevitable posar fi a moltes coses. A masses", va escriure Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925 - Roma, 2019) quan va entregar Riccardino, l'últim episodi amb el sorrut comissari Montalbano com a protagonista, el 2005. "No el vam guardar en una caixa forta, però no el va llegir ningú, a part de la meva mare [l'editora i gran amiga de Camilleri, Elvira Sellerio, que va morir el 2010], fins al 2019, després de la mort de l'escriptor", diu l'editor Antonio Sellerio. "Quan el vam publicar el 2020 a Itàlia va ser un gran èxit, se'n van vendre 70.000 exemplars i, durant la primera setmana, va encapçalar la llista dels més venuts. Amb la mare vam publicar 60 llibres de Camilleri i encara en publicarem més", afegeix l'editor sicilià.

Si existís una novel·la negra mediterrània com a tal –Carvalho, Guido Brunetti, Salvo Montalbano o Kostas Jaritos, però també el Fabio Montale de Jean-Claude Izzo, per exemple–, amb característiques contraposades amb una de nòrdica –la que escriuen des de Camilla Läckberg fins a Henning Mankell, Jo Nesbo, Stieg Larsson o Kati Hiekkapelto, per citar només uns quants autors–, potser un dels aspectes que cridarien més l’atenció –que criden més l’atenció, de fet– és la manera diferent que tenen d’acostar-se al menjar. I és que en alguns casos gairebé ni s’hi acosten: per exemple el Kurt Wallander de Mankell, que sembla que només viu de l’aire i del cafè, sense el qual, comenta sovint, “no seria possible la feina policial”.

Un any i escaig després de la seva mort, ens arriba l’eco d’Andrea Camilleri a través d’un llibre de records, un recull d’instantànies, sobretot de la seva infància i joventut. Un llibre dictat per un nonagenari cec quan ja havia publicat 100 títols. Què més podia escriure? Doncs unes quantes anècdotes amb aroma de categoria, de saviesa, de lucidesa múrria. D’això va Exercicis de memòria (Edicions 62), traduït per Pau Vidal. Per crear un personatge com Montalbano s’ha d’haver viscut, llegit i escrit molt. Els genis no surten com bolets. La verdadera intel·ligència està en l’equilibri, la sedimentació, la varietat i la imaginació. I després hi ha la sort, esclar.

La ironia, com el marxisme, és una actitud vital i un mètode de coneixement, un sistema d’anàlisi i d’acarament amb la realitat. El llen­guatge és la manera de presentar, compren­si­ble­ment, aquesta anàlisi. La suma de la fórmula seria que sense ironia no hi coneixement possible, i sense el conreu i l’estimació pel llenguatge és impossible la transmissió de cap coneixement. Quan es fa literatura, sense llenguatge no hi ha res. Per això les novel·les i els relats d’Andrea Camilleri són eines quasi perfectes de descripció de la realitat, de la socie­tat en què neix i creix: en aquest cas, la Sicília "mafiosa i sòrdida", que en deia, i els éssers humans que l’habiten i la patei­xen. I és així perquè apleguen aquests pilars fonamentals: la ironia i el treball desbordant per la llen­gua, les dues grans claus de l’obra de l’escriptor. Per a qui durant dècades va ser militant del Partit Comunista d’Itàlia no hi ha millor ortodòxia que aquesta decidida voluntat d'heterodòxia.

L'escriptor, guionista i director teatral Andrea Camilleri, considerat el pare de la novel·la negra mediterrània, ha mort als 93 anys en un hospital de Roma, on estava ingressat des del 17 de juny després d'una parada cardíaca. Feia anys que l'escriptor patia ceguesa, la qual cosa no li impedia continuar en actiu: estava preparant una representació teatral que s'havia d'estrenar el 15 de juliol a les termes de Caracalla de Roma, 'Autodefensa de Caín'. Itàlia, on és un autor molt estimat i popular, està de dol per la pèrdua del seu escriptor nacional.

L'escriptor i director teatral Andrea Camillieri, de 93 anys, ha sigut ingressat a primera hora d'aquest matí a l'hospital Santo Spirito di Roma després de tenir un atac de cor i Itàlia sencera està pendent de l'evolució del seu estat de salut, que els metges qualifiquen de "crític".

Diuen que Salvo Montalbano va nèixer a Catània el 1950. Si això fos veritat voldria dir que ronda la setantena. Tanmateix, aquest parent del comissari Maigret de Georges Simenon i del Pepe Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán, sembla que no vol jubilar-se. És veritat que li comença a fallar l’oïda i la vista, que es cansa sovint i de vegades perd la gana, ell que assaboria aquells plats sicilians magnífics. Com bé sabeu, el pare de l’incombustible Montalbano és Andrea Camilleri (Porto Empedocle, Sicília, 1925), un jove que s’apropa als 93 anys. Camilleri va debutar tard en la narrativa, i ho va fer amb El curs de les coses (1978) i Un fil de fum (1980), aquesta última ambientada ja a la ciutat imaginada de Vigata, on transcorrerien més endavant les apassionants investigacions del comissari Montalbano, protagonista de la llarga sèrie de novel·les de gènere negre (26) per les quals és conegut arreu. La primera entrega de la sèrie va ser La forma de l’aigua (1994) i l’última publicada a Catalunya, de la qual parlem avui, és La piràmide de fang (2014). Però, que no es preocupin els lectors, encara hi ha Montalbano per temps.

Andrea Camilleri torna a la novel·la negra en 'La banda de los Sacco', el seu últim llibre –publicat per Destino– i on es desmarca de l'univers del comissari Montalbano per endinsar-se en un duel entre la família Sacco i la màfia i els seus aliats en la Sicília de principis del segle XX.

Seguir el ritme editorial de l'italià Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925) és una aventura arriscada. Ara per ara, passa per una setantena de títols editats, però la majoria han aparegut durant les últimes dues dècades. L'any passat va publicar sis llibres. El 2012, cinc. Un any abans havia tornat a la mitja dotzena. Aquest és el ritme de l'escriptor, tot i que al setembre farà 89 anys.

L'Ara Llegim de dissabte dedica el reportatge d'obertura a deu novetats candidates a fer passar la calor: entre els llibres seleccionats hi ha 'L'edat del dubte', d'Andrea Camilleri, 'Cinquanta ombres d'en Grey', d'E.L. James i 'Dansa amb dracs', de George R.R. Martin.

El nou cas de Salvo Montalbano –el més marí fins ara de tots els que ha resolt–, el lector se sorprendrà pel canvi que s'ha produït en el comissari sicilià, com si l'autor s'hagués proposat remoure-li intensament els sentiments. Un matí es troba al port de Vigata un bot pneumàtic amb el cadàver desfigurat d'un home. L'ha apropat fins al port un vaixell de luxe, el quadern de bitàcola del qual parla de moviments constants per mig món. La propietària i la tripulació han de romandre a terra fins que Montalbano conclogui la investigació.