El 2025 va ser un any especial per a Julieta Gracián (Barcelona, 2001). El disc 23, fruit del fitxatge per Sony, va obrir un nou horitzó de popularitat per al pop de club de la catalan dream. Després de voltar-lo arreu, tancarà l'etapa amb un concert especial al Sant Jordi Club el 13 de febrer. Després vindrà una temporada de pausa per redefinir objectius futurs.

"Quin és el millor record que tens relacionat amb la música, i quin record t'agradaria oblidar?". Aquesta pregunta doble s'ha repetit en la majoria de les entrevistes amb músics (i gent vinculada amb la música) que s'han publicat a l'ARA sobretot en l'últim any i mig. Les respostes a vegades tenen a veure amb vivències professionals, però també n'hi ha que remenen records molt íntims i familiars. En aquest primer recull hi apleguem una selecció de les respostes sobre els millors records. En parlen Roger Mas, Julieta, The Tyets, Maria Hein, Raquel García-Tomás, Pau Vallvé, Mazoni...

El pas del temps, o més aviat la fugacitat de les experiències viscudes, és el teló de fons de 23, el nou disc de Julieta Gracián (Barcelona, 2001), el primer que publica des que va fitxar per la discogràfica Sony. Diva del pop romàntic de club, s'arrecera ara en tonalitats més íntimes buscant un camí propi, però sense perdre la intuïció rítmica que la va convertir en un catalan dream, i mantenint el català com a llengua principal de l'àlbum. En parla, amb l'ARA, a la terrassa de la Llibreria Laie de Barcelona.

Tenen menys de 30 anys i el seu impacte artístic o esportiu, però també mediàtic, els ha convertit en referents entre les noves generacions. Des de futbolistes com Aitana Bonmatí i Lamine Yamal fins a cantants com Bad Gyal i Julieta, passant per escriptors com Pol Guasch i actrius com Míriam Moukhles, hem fet una tria dels noms que més sonen entre els joves i que, amb trajectòries professionals sòlides i brillants d'àmbits molt diferents, marcaran tendència aquest 2025.

Les estrelles de música catalanes tenen quòrum. Aquest dimecres el perfil d'Instagram de 3Cat ha publicat diferents talls d'una entrevista amb Julieta Gracián en la qual han parlat sobre les crítiques, les acusacions de fer playback i també de la responsabilitat de defensar el català que sovint recau damunt d'artistes catalans com ella. Una vegada més, la cantant de Secr3t ha refermat la seva posició davant la pregunta de Franc Lluís Giró sobre si creu que el pop català ha d'ajudar a salvar la llengua. “No, això no. Jo crec que no som nosaltres els que hem de salvar la llengua”, ha sentenciat davant de la càmera de 3Cat. No és la primera vegada que la cantant barcelonina renega del paper que sovint es pressuposa als cantants de la nova escena musical catalana.

Una de les samarretes que s’han posat de moda entre els fans de les últimes fornades de música catalana fa referència a la cantant Julieta, que amb un encert de màrqueting llueix el lema “I am the Catalan dream”. Més enllà d’aquest producte per a fans, una mica exagerat, el que ha succeït els darrers anys en aquest país, no només políticament (el Procés), sinó també econòmicament i socialment (la pobresa creixent, la immigració, les esquerdes en el pacte social) fa reflexionar sobre si no hem perdut tots plegats, de manera perillosa, la sensació de poder presentar un Catalan dream seductor i viable. La frase, com tothom sap, deriva de l’American dream, que evidentment també és un concepte en crisi: consistia, en resum, a afirmar tothom té la llibertat i l’oportunitat per assolir l’èxit i obtenir una vida millor. És a dir: hi havia una base de democràcia i de llibertat, però també una possibilitat d’ascens social. Jo penso que, a Catalunya, podem estar perdent la capacitat de garantir tant la primera cosa, com la segona, com la tercera.

El panorama polític català actual s’allunya molt de les protestes i els contenidors cremats a la plaça Urquinaona del 2019. El canvi de paradigma sociopolític es veu reflectit en les noves tendències de creació artística: la música ha deixat enrere l'hegemonia de les trompetes, l'anomenada música mestissa i la reivindicació política per donar pas al reggaeton, el trap, el pop i el desig sexual. Ho confirma l'últim informe de l'Anuari de la Música, que assenyala el domini aclaparador de la nova música urbana, que copa les primeres posicions de les llistes de cançons i discos en català més escoltats del 2023. I ho certifica de manera simbòlica la retirada de Valtonyc, que després de tornar d'un exili de sis anys va anunciar la setmana passada que es retirava de la música: "La gent està una mica saturada i la cançó protesta ja no és tan ben rebuda perquè, avui dia, tu vas a un concert i no tens ganes d'escoltar el que has estat consumint les 24 hores a les xarxes socials", afirma el raper.

“Estem en un dels moments més esplendorosos de la història”, “Veure com està la indústria ara mateix a Catalunya és molt divertit”, “Hi ha molt, amb molta qualitat i amb molts seguidors”. Són tres afirmacions que es fan al Sense ficció d’aquest dimarts sobre la producció musical en català que és tendència. La joia dels protagonistes és inaudita en un país on més aviat es recorre al lament i la resignació a l’hora de descriure els diferents àmbits de la indústria cultural. Aquesta alegria que es respira a La banda del pati confirma el fenomen i la necessitat d’explorar-lo.

Aitana és una de les grans estrelles del pop actual i aprofita sempre que pot per recordar-ho. Aprofitant el nodrit cartell del Share Festival, la de Sant Climent de Llobregat va voler reivindicar el talent femení fent-se acompanyar damunt de l'escenari d'alguns dels noms més potents de l'escena musical actual. El tercer i últim dia del festival del parc del Fòrum estava íntegrament dedicat a cantants dones –i gairebé totes catalanes–, i Aitana va voler compartir un dels moments més especials del seu concert amb elles. Julieta, Belén Aguilera, Vicco, Chanel i Naiara, guanyadora de l'últim OT, van formar un autèntic girl squad cantant i ballant Las babys al costat d'Aitana.

En només dos anys, la cantant i productora Julieta Gracián (Barcelona, 2001) ha assolit l'estatus de gran diva del romanticisme de club català. Des que va publicar el disc Ni llum ni lluna (Music Bus, 2022), cada pas ha sigut per consolidar un projecte de disco-pop amb derivades de melancolia nocturna. Amb 5 am (Music Bus, 2023), Julieta va certificar que havia tocat la tecla adequada, un fet ratificat ara amb la cançó Haiku, la primera amb Sony, i un estiu ple de concerts.

Del folk de Fins a maig no revisc (2020) al pop de Voltes i voltes (2022). I ara la mallorquina Maria Jaume (Lloret de Vistalegre, 1999) hi afegeix ritmes per ballar en la nocturnitat d'un club o en una platja de matinada. Així és Nostàlgia airlines (Bankrobber, 2024), un disc cuinat amb Lluís Cabot (ex Da Souza) i amb col·laboracions de Julieta, Mar Grimalt, Renaldo & Clara i Pau Debon, el cantant d'Antònia Font. Maria Jaume, que aquest divendres actua a l'Auditori de Girona, hi aplega cançons tocades pel malestar emocional i social que provoca l'explotació turística. L'avala l'experiència de ser una mallorquina que viu a Barcelona.

Són dies moguts a París. No només els models, dissenyadors, sastres, maquilladors i perruquers són els únics que estan ocupats en una de les setmanes més importants de l'any. Per als famosos, la Fashion Week de París també és una oportunitat per fer-se lloc a la indústria de la moda i per reivindicar la seva posició com a persones amb un caixet social rellevant. Entre les celebritats catalanes que aquests dies han fet gala d'estar convidades per firmes d'alta costura internacionals hi ha cantants com Rosalía, Bad Gyal, Julieta i Aitana; també les actrius Greta Fernández i Úrsula Corberó i la dissenyadora Miranda Makaroff.

És com si tota la trajectòria de Joan Dausà des que va publicar el disc Jo mai mai (2012) estigués predestinada al gran truc final que va muntar dissabte al Palau Sant Jordi amb les entrades exhaurides. La gran bogeria, es titulava la nit, i 16.400 persones, tothom amb butaca assignada a preus que anaven dels 30 als 45 euros, van fer costat al gran telèpata sentimental de Sant Feliu de Llobregat, al mag pop de la comèdia romàntica. No és fàcil passar de la màgia de relativa proximitat del Palau de la Música a la màgia de gran format del Palau Sant Jordi, però Dausà pot fer el salt perquè té el vent de cua de l’autoconfiança, un ambiciós sentit dramatúrgic de l’espectacle, un domini de les masses digne de firaire i una veu ben dotada per convertir el melodrama i el simulacre en comèdia ben afinada i ben sonoritzada. No és menys important comptar amb una banda més enllà de l’excel·lència formada per Dídak Fernández (bateria), Fluren Ferrer (teclat i guitarra), Miquel Sospedra (baix) i Anaïs Vila (teclat i guitarra). 

Sabien com fer-ho i no ho han pogut evitar. The Tyets, el duo del Maresme que ha aconseguit popularitzar unes formes musicals fins fa uns mesos poc més que insospitades, entre el reggatone trap i la sardana, ho han petat aquest divendres a la nit a la històrica sala Scala de King's Cross, al centre de Londres, en el penúltim dels concerts de la seva primera gira europea, que els ha dut també a Madrid, a Dublín i a Brussel·les, i que aquesta nit de dissabte els ha fet aterrar a Copenhaguen.

La tendència, com diria un tertulià, arribava per quedar-se. Els nous artistes sorgits de les diferents evolucions de les músiques urbanes estaven demanant pas. The Tyets i 31 Fam ja han actuat aquest any al Canet Rock, i hi tornaran el 6 de juliol del 2024 formant part d'un cartell que també inclou Julieta, Figa Flawas i Ginestà. És a dir, es consolida el relleu generacional i estilístic a l'escenari, amb el domini incontestable del pop més ballable, el trap i el reggaeton, que arraconen l'hegemonia anterior, la de les músiques festives associades al so mestís i la del pop que representaven bandes com Els Amics de les Arts i Manel. El temps va fent feina.

La història d’amor que la cantant Julieta recorda amb més carinyo és la que va tenir amb la seva ara exparella, amb qui comparteixen una amistat profunda. Es van conèixer fa tres anys, quan ella encara no es dedicava a la música. “Tenia un amic que cantava i em va preguntar si volia ser l’actriu del seu videoclip”, explica. La Julieta va dir que sí i al pis on anaven a gravar va conèixer tot l’equip, entre els quals hi havia l’H. “Jo tenia nòvio, però recordo que va baixar a obrir-nos la porta i vaig pensar «hòstia, que guapo». Em va agradar molt l’energia que transmetia, donava molta pau”. 

El pianista Marco Mezquida inaugurarà el 35è Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) amb la preestrena del disc Tornado, un projecte compartit amb el contrabaixista Masa Kamaguchi i el bateria Ramon Prats. Serà un dels prop de 60 concerts programats en l'edició que se celebrarà del 13 al 16 de setembre, un dels propòsits de la qual és aplegar més de 900 professionals de la indústria musical. Com és habitual, hi haurà dues línies de programació: una de més lligada a la part professional i a la presentació de nous discos i espectacles, però igualment oberta al públic, i una altra amb més vocació de festa major.

Un so nou per esmicolar l'anterior. En totes les revolucions de la música popular, han estat els joves els que han agafat les regnes de la situació i han forçat que hi hagués canvis. L'equació és simple: de cop i volta coincideixen en l'espai-temps tot un seguit d'artistes talentosos que emergeixen a partir d'un públic que els reclama i que desplacen el que hi havia abans. Recordant el lema de la Tamla Motown, la discogràfica soul que durant els anys 60 es reclamava com la portadora del so de l'Amèrica jove, hi ha tot de noms que han pres la paraula després d'anys de cert immobilisme musical al circuit mainstream del nostre país. Aquesta irrupció s'ha anat coent a poc a poc i ha esclatat sobretot l'últim any, quan tot de grups nous, amb nois i noies nascuts a partir de l'any 1997, han començat a ocupar espais que fins ara eren reservats a bandes d'altres gèneres i generacions. Una xarxa de projectes que han fet el clic i han canviat l'ecosistema musical nacional, començant un procés que tindrà un dels seus punts àlgids aquest estiu, quan seran els amos dels escenaris. El relleu és aquí i la nova fornada ha arribat per quedar-se.

L'Heliogàbal continua sent l'Heliogàbal, però millor i més ample. I manté intacte el compromís amb "la cultura de proximitat i els concerts de petit format", tal com explica Albert Pijuan, propietari de la sala del barri de Gràcia, a Barcelona. Anys i panys d'esforços han culminat amb una reforma que eixampla l'espai. "Guanyem 20 metres quadrats d'escenari, perquè els artistes estiguin més amples, i 30 per al públic", diu Pijuan, i l'aforament passa de 123 a 150 persones. Semblem mesures petites, però són magnífiques per a un local amb gairebé trenta anys d'història i que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona 2012 per ser “un espai de creació de referència, motor i punt de trobada de l’escena musical catalana”.

The Tyets van fer ballar una sardana al públic del Camp Nou el dia de Sant Jordi i divendres passat 400 nens i nenes van ballar la versió per a cobla de Coti x coti, una cançó que porta dies i dies en el top 5 de temes més virals de Spotify a Espanya. Són tres dades que demostren que aquest duo de Mataró ha arribat a una nova dimensió de públic fent música urbana en català.