El perdó, la compassió, el respecte al proïsme, l’ètica del treball, la humilitat, l’amor... Són valors que, vulguis o no, ens han amarat durant segles. I que, malgrat la mort de Déu i el triomf de la IA despersonalitzada, es resisteixen a desaparèixer. Nostàlgia de la fe? No. Potser nostàlgia de la vida bona. El president Salvador Illa, com un Pujol d’esquerres, els proclama sense vergonya, aquests valors. El president Donald Trump a la pràctica els nega sorollosament cada dia. Per acció o per omissió, l'un i l'altre ens recorden aquest corrent de fons de la història d’Occident que beu del món clàssic grecollatí i de la figura redemptora de Jesús. Humanisme cristià: la persona, amb les seves contradiccions i febleses, al centre.

En cas d'haver pogut participar a les passades eleccions nord-americanes hauria donat suport, sense cap mena de dubtes, a la candidatura de Kamala Harris. Donald Trump em provoca un rebuig gairebé físic: és un personatge vulgar, malcarat, narcisista, imprevisible. Si m'agradés escriure articles destinats a adular els lectors benpensants ara allargassaria les dues frases anteriors, i a córrer. Però d'articles així ja se n'han escrit massa, trobo. Per tant, gratarem una mica més la superfície a veure què passa. ¿De debò que hauria votat Harris només perquè el seu adversari em queia molt malament i perquè em sento més còmode amb les idees de la vicepresidenta? ¿Segur que només seria per aquesta raó? Em sembla que no. Siguem descarnadament honestos, posem les cartes cara amunt. Un servidor de vostès és un professor universitari i escriptor que viu còmodament en una zona agradable i tranquil·la del centre de Barcelona. Si en comptes d'això fos un treballador manual o un granger del Mig Oest a qui la globalització ha deixat totalment fora de joc, i als seus fills encara més, pensaria el mateix? Em sembla que no. Les absurditats que va explicar Trump sobre els immigrants que es feien entrepans de gos o de gat no signifiquen que als Estats Units no hi hagi un malestar important. En uns casos pot ser imaginari, evidentment, però en altres, com en el tema de la inflació creixent, és ben real. ¿S'han equivocat votant Trump i atorgant-li una concentració de poders amb pocs precedents en aquell país? Segurament, però això no justifica la pretensiosa condescendència amb què a Europa es jutja una democràcia que funciona de manera ininterrompuda des del 1776. Fa anys, Xavier Rubert de Ventós em va dir una frase memorable: "És cert que el feixisme sobrevola sovint els Estats Units, però casualment sempre acaba aterrant a Europa".

1. Nou paradigma. Desconfiem del discurs de la pèrdua de valors. És propi de moments canvi, de mutacions profundes, com el que vivim ara, i, per tant, de desorientació més que de pèrdua, en què passen com a valors coses que no ho són. I instruments, com la tecnologia, queden convertits en horitzó insuperable del nostre temps.

"Ningú no parla de pietat, compassió, indulgència, virtut, honestedat, benvolença, renúncia, lleialtat, transigència, rectitud, cordialitat, honradesa, etcètera". Ho tradueixo del castellà del llibre d’aforismes Caminos de intemperie (Galaxia Gutenberg), de l’assagista –apassionat per la música i la literatura– i poeta Ramón Andrés. Nascut a Pamplona el 1955 i barceloní d’adopció durant anys, té una àmplia obra que ara amplia amb aquests pensaments que són com una passejada tardoral, lenta, per la sensibilitat d’un home que dubta del món i d’ell mateix. Podríem dir-ne, sense precisar gaire, els valors d’antany, que algú menysprearia com a conservadors. A la llista s’hi podria afegir el perdó, l’actitud servicial, la formalitat, "la responsabilitat, i allò que els grecs en deien koinè aísthèsis, el sentit comú, haurien de ser, si estiguéssim a l’alçada, els dos elements de la nostra atmosfera".

De petit m’encantava anar al camp del poble per veure jugar el Torrefarrera. T’identificaves tant amb el club que passaves per alt les pilotades llargues i que en pocs partits s’aconseguís fer més de tres passades arran de gespa. Era el teu equip. De Primera Regional, però el teu equip. Fins que hi va haver un moment que vaig deixar d’anar-hi. No només vaig ser jo qui va consumar la traïció. Els camps es van buidar. I tampoc va passar només a Torrefarrera. El procés de desertització de les grades va repetir-se en la gran majoria de camps d’arreu del país. Motius? Molts. Com sempre, mai hi ha una sola raó per explicar les coses, però la irrupció del futbol de pagament hi va tenir un gran pes. A casa tenies tot el que volies. A qualsevol hora tenies futbol d’elit. Còmodament des del sofà controlaves tot el que passava arreu del planeta futbolístic. Per què passar fred en un camp boirós ple de fang en què la pilota passa més estona volant pel cel que acariciant la gespa? Entre tots vam ferir de mort el futbol modest.

"Penso que quan parlem de la desigualtat de gènere, de racisme, dels drets LGTBI o dels drets dels animals, estem parlant de la lluita contra la injustícia. Parlem de la lluita contra la creença que un país, un grup, una raça, un gènere o una espècie té el dret de dominar, controlar, emprar i explotar un altre amb impunitat”. Amb aquestes paraules va començar Joaquin Phoenix el seu discurs en recollir el premi a millor actor en la darrera edició dels Oscars de Hollywood pel seu treball a la pel·lícula Joker. Era el 10 de febrer de 2020. A Wuhan es comptabilitzaven 813 morts pel covid-19 des de l’inici de la pandèmia mentre que a l’estat espanyol es detectava el segon cas de coronavirus a Mallorca. El relat i el canvi radical que han pres els esdeveniments internacionals en els següents tres mesos l’hem viscut i patit tots en primera persona. I, malgrat que el procés de desconfinament ja ha començat, no tenim certeses sobre el que encara ens espera.

Em sorprèn que hi hagi tantes persones sorpreses amb no sé què de la humanitat. De debò que acabem de descobrir la condició humana? Segur que no, però com que són dies de baixades i de pujades relatives, arriba un moment que tot fa patir.

Si aquest dimarts el Barça es posa 0 a 5 contra l’Inter, hi haurà un moment en què els blaugranes aixecaran el peu de l’accelerador. Contemporitzaran. Faran possessions llargues, amb una passada de més per evitar mirar la porteria rival. És una llei no escrita que s’acostuma a seguir. Almenys dins el futbol professional, malgrat que alguns defensen que l’única manera de respectar el rival és competir sempre i, per tant, marcar com més gols millor.

La música és poderosa, ens emociona, és capaç de connectar-nos amb nosaltres mateixos i d’acompanyar qualsevol dels nostres estats d’ànim. Entre els superpoders que té la música hi ha el d’aconseguir que es creï un nexe entre les persones que la comparteixen independentment de l’edat, l’origen o la professió. Per a Ignasi Gómez, cap del departament de pedagogia de l’Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya), la capacitat que té la música de connectar-nos amb altres persones pot ser útil en qualsevol context, però especialment en els entorns socials, culturals i econòmics més desafavorits, on d’entrada no és present: “La manera de facilitar de forma universal la pràctica cultural és a través de la presència generalitzada de les arts a l’escola, que té un gran poder de democratització i equitat en l’accés a aquest privilegi”, argumenta el professor. Des del departament formen els futurs professionals (mestres de música) amb un perfil de voluntat pedagògica transformadora, i els preparen perquè tinguin estratègies i recursos per convertir una aula de primària o secundària, que pot ser un espai hostil, en un espai d’estímul cultural i de pràctica que promogui vivències singulars (ballant, cantant o tocant junts), per sentir que es pertany al grup.

“La fascinació per l’agressivitat també és un aprenentatge”. Aquesta és una de les moltes afirmacions que es poden llegir en l’últim llibre de l’escriptora, educadora i conferenciant internacional Nora Rodríguez, que acaba de publicar l’editorial Kairós (2018). L’autora llança un clam i firma tot un al·legat per educar d’una altra manera a 'Educar para la paz. La neurociencia de la felicidad responsable'.

Quan parlem de La Masia del Barça ens ve al cap una escola de futbol. Però la residència de Sant Joan Despí és molt més que un lloc on s’hi va a aprendre esport d’alt nivell, sigui futbol o qualsevol de les disciplines on competeix el club. És un centre per a l’educació, en el sentit més ampli de la paraula, on la formació de les persones és un dels punts clau i en què més es posa l’accent.

El segell Tot Sona Records, dirigit per Dàmaris Gelabert i Àlex Martínez, ha posat en marxa el projecte 'La Festa de la Pau' amb el propòsit de difondre el missatge de la pau i la no-violència. La proposta, que destinarà els beneficis a Metges Sense Fronteres, té per objectiu fer arribar a l’entorn familiar i educatiu uns valors que han marcat des del principi totes les produccions del segell i les cançons de la reconeguda artista.

“Ens disposem a entrar al supermercat. Abans de passar per la porta ja els aviso que no cal que em demanin res perquè no els hi compraré. Anem a comprar coses per sopar -o el que sigui en aquell moment- i punt”. Això és el que els diu l’Aina als seus fills, en Biel (5 anys) i la Martina (7), abans d’entrar al súper o a qualsevol botiga, perquè ja n’està tipa -explica- que cada vegada que van a comprar hagin d’acabar discutint o “muntant un numeret” perquè no paren de reclamar que volen això o allò. Quan demanen coses, quasi sempre els diu que no, perquè “no tenen mesura”. Alguna vegada li han arribat a dir: “Si no em compres això, almenys compra’m alguna cosa, el que sigui”. L’Aina de vegades els avisa que si no són capaços d’acceptar que no els comprarà res és millor que s’esperin a la porta.

Com en molts altres casos, les millors iniciatives socials sorgeixen de la ciutadania. És el cas de 'Eixamplem diversitats', que va néixer a través de la prova pilot de pressupostos participatius 'Dona forma a l’Eixample', dins l’àmbit de campanyes i activitats contra la violència masclista i LGTBI.

Ja d’entrada, una queixa de l’actor Quim Àvila: “La informació que ens van donar a l’escola sobre la Quinta del Biberó no és gaire extensa. Tot just vaig aprendre que alguns d’aquells joves soldats republicans van anar a parar a l’Ebre, i que molts d’ells van morir allà”. Lluís Marquès, un dels seus cinc companys sobre l’escenari del Teatre Lliure de Montjuïc, encara fa més palesa aquesta llacuna educativa: “Abans de començar el projecte, no en sabia res, de la Quinta del Biberó, com ara que eren nois d’uns 17 anys. Això sí, Lluís Pasqual, l’autor i director del muntatge, de seguida ens va passar uns quants llibres relacionats amb la Guerra Civil i ens vam amarar dels fets”.

L'American School of Barcelona celebra aquest dijous la 3a edició de REFUGART, una iniciativa solidària de l'alumnat centrada en la situació que viuen els refugiats. La finalitat és recaptar fons per pal·liar aquesta situació que viuen mitjançant tot tipus d'art. L'acte principal del projecte se celebrarà demà a l'Amfiteatre a l'aire lliure de l'American School of Barcelona a partir de les 18.00 h.