“Acabo de tornar de les meves primeres vacances en avió en dinou anys”, explica l'Anon. La Sandra, en canvi, va passar més d'una dècada sense volar i va arribar a pensar que “mai més tornaria a pujar a un avió”. En Nigel va viure vint anys amb una “ansietat severa” només de pensar a volar, però després del seu viatge des de Vancouver admet que ara “gairebé ho gaudeix”. Aquests testimonis reflecteixen una realitat que afecta el 25% de la població mundial: la por de volar.

Esclata la calor i, amb ella, un dels fenòmens més patètics de l'estiu contemporani: criticar els que critiquen el turisme durant l'any quan els arriben les vacances i, efectivament, fan turisme. És un espectacle tan tronat que costa mirar-lo sense enrojolar-se, perfils difonent per les xarxes fotos d'altres individus descansant tranquil·lament a la platja, gent suposadament adulta convertits en espietes. Naturalment, aquest xou només delata la preocupació de certes forces sistèmiques davant de la possibilitat que s'estigui produint una presa de consciència genuïna. Després de dècades gaudint d'un prestigi cultural inqüestionat, s'ha començat a difondre una anàlisi correcta dels estralls que un model turístic basat en la importació de mà d'obra barata ha portat a les nostres vides, des de la baixa productivitat que es converteix en una subvenció encoberta per a empresaris fins a l'espoli de recursos col·lectius com ara el clima i el paisatge, passant per la capacitat del turisme per curtcircuitar el potencial polític de la ciutat trencant llaços entre veïns. La crítica al turisme és tan justa i precisa que s'està estenent com una taca d'oli.

A aquestes altures de l'any, tret que ja estiguem gaudint de les vacances, creix l'ànsia de fer-ne. Per regalar-nos una merescuda pausa que ens allunyi de la rutina, potser hem esmerçat temps i diners per organitzar un bon viatge i trobar l'allotjament més oportú. Per decidir-nos, ens podem haver inspirat en alguna de les imatges idíl·liques que els influencers pengen a les xarxes socials: una platja paradisíaca o un indret remot que presenten com si fossin llocs encara per descobrir i que proporcionen una desconnexió garantida. Ara bé, amb els influenciadors no sempre tot és el que sembla i, encara que ens faci l'efecte que les seves recomanacions són plenament de fiar, convé fer algunes comprovacions abans de seguir-les a ulls clucs.

Hem de veure molta gent abans de marxar i acabar moltes coses, com si marxéssim molt lluny i durant molt de temps, com si no veiéssim mai la gent i tot estigués per acabar. Hem de fer la maleta amb sentit, per poder dir que “no necessitem tantes coses per viure, en realitat podríem viure amb el que ens cap a la maleta”. Després tornem amb la maleta més plena de coses que no necessitem però que ens agrada tenir-les. Ens atabalem amb la pressió de no oblidar-nos res, ni aquí ni allà. Perquè ja perdem prou. I com si el pes de la maleta no fos suficient, hi afegim la càrrega de les expectatives. Ens ho hem de passar bé i ens ha d’agradar, perquè portem temps esperant aquest viatge, aquests dies, aquestes vacances. Però fins i tot els viatges organitzats corren els seus riscos. Perquè si el pla fos que els dies de vacances sortissin com els teníem pensats, aleshores els dies sense vacances també haurien de ser així. La vida es pot planificar fins a un cert punt. T’ho recorden els anuncis de les asseguradores cada dos per tres. Posats a fer, també podrien recordar-te el nom d’aquella persona que et trobes pel carrer i que ni que et matessin et vindria al cap. Hi ha persones que justifiquen que no marxen lluny dient “No, jo res, vaig aquí al costat, per llegir, veure amics i desconnectar una mica”. Ho diuen amb un to avergonyit, com si aquest objectiu tingués molt menys valor que fer viatges a llocs exòtics i llunyans, com aquells coneguts que els fan i t’expliquen que l’hotel quasi els ha sortit a cobrar, perquè troben tantes ofertes que en lloc de gastar-se els quartos durant les vacances en guanyen. Hi ha persones que si no tenen sort se la inventen. Són envejables. Però tenir temps i la possibilitat per fer el que et ve de gust, de llegir, de sopar amb amics, de caminar, de nedar, de jeure o de jugar és un luxe i un viatge. Sobretot perquè hi ha milions de persones que ni s’ho poden plantejar. A més, t’estalvies el protocol tan pesat dels aeroports, que és de les situacions més humiliants que pots viure com a consumidora, on el monopoli fa amb tu el que vol i com vol. Per seguretat, diuen. Per la seva, segur. Però tothom que pot triar té dret a triar el que vulgui. Parlem de les vacances. Triar l’odi com a forma de vida no hauria d’estar permès. I encara menys com a forma de govern. Però tornem a aquesta època en què suposadament fem una pausa llarga i canviem les rutines de l’any per les rutines d’estiu i ens oblidem dels governs i dels corruptes i dels patriotes amb comptes corrents als paradisos fiscals i dels paradisos fiscals. El nostre paradís són els bons records, qui tenim la sort de tenir-ne i de recordar-los. 

A les cinc del matí, el sol ja banya l’autocaravana on dormen la Sílvia, el Javi i l’Astrid. Davant seu, boscos nebulosos i plantacions de cafè d’El Salvador s’espolsen la nit i l’Astrid, de set anys, ja ha obert els ulls. Sap que avui visitarà un volcà. Es lleva sola —com fa gairebé cada dia des que va començar una vida itinerant— i, sense pressa, es vesteix, es fa el llit, es renta la cara. Busca els prismàtics, prepara l’ampolla d’aigua, ajusta les cintes de la motxilla. Després, surt a comprovar si l’altra família amb qui enfilaran el camí ja és a punt. 

El 2019 marca un abans i un després en la història familiar del Jaume i la Patri, els fills dels quals, el Magí i l’Alguer, aleshores tenien cinc anys i mig i 17 mesos, respectivament. En aquell moment, la família emprenia un viatge d’un any pel sud-est asiàtic, un somni que s’havia anat ordint ja des del 2015, quan el petit ni tan sols havia nascut. La família ja havia voltat força pel món, unes aventures de les quals a partir del 2017 van començar a deixar rastre al blog de La MochiFamily. La gran aventura, no obstant això, va arribar el gener de 2019, quan la família va agafar un avió només d’anada amb destinació Singapur. El Jaume i la Patri sempre havien tingut el somni de fer un gran viatge en família i el naixement dels seus fills no els va frenar. “Ens va empènyer a voler compartir amb ells una experiència vital transformadora, així com passar temps de qualitat junts, sortir del ritme accelerat del dia a dia i conèixer el món des d’una mirada més pausada i familiar”, afirmen sis anys després.

L’ésser humà que siguis a casa teva no millorarà quan viatgis. Amb això vull dir que si a casa teva no vas a museus i a veure monuments que no has vist mai (Boí i Taüll, per exemple) i a menjar algun cop cuina pròpia (un mar i muntanya, per exemple) potser ho faràs a l’estranger, però sense ganes i sense sentit crític.

Puges al tren amb el cafè a la mà, t’asseus, mires per la finestra, gaudeixes dels canvis de paisatges que van transcorrent darrere la finestreta i en poques hores ja ets en una altra ciutat, amb una realitat diferent a punt per descobrir per sumar mil històries als teus records. Sense cues, sense peatges. En menys del que trigaries a travessar tota l’AP-7 un diumenge a la tarda pots esmorzar a Madrid, passejar per la vora del Túria o perdre’t pels carrers del centre històric de Saragossa.

Fa un segle, concretament el 30 de desembre del 1924, el primer tren de la xarxa de metro de Barcelona sortia de l'estació de Lesseps en direcció a Plaça Catalunya i per commemorar-ho aquest 2025 se celebra el centenari. Cent anys de túnels, d’històries subterrànies i de trajectes infinits que han connectat la ciutat de punta a punta. Per això, Transports Metropolitans de Barcelona està preparant activitats que obriran les portes a espais que normalment estan fora del nostre abast: estacions fantasma, passadissos amagats i simuladors de tren que són com videojocs de la vida real. Una oportunitat per treure el cap als racons més inaccessibles del metro i sentir-te, per uns minuts, com un autèntic maquinista.

Viatjar fora de temporada, reservar amb anticipació, jugar amb dates flexibles i anar a algun destí que surti dels usuals són estratègies per aconseguir un viatge econòmic d'eficàcia comprovada i que molts turistes fan servir. De fet, cada any es repeteixen ofertes recurrents que poden servir per als viatgers més astuts i donar-los idees sobre quan reservar i quan viatjar.

Després de les vacances sembla que ja comencem a planificar les següents. En un any en què tot pujarà: dièsel, electricitat, impostos, etc., el pressupost familiar és clau. Avui introduïm una variable a l’hora de decidir quin país és més econòmic o més car per viatjar-hi: el preu de la seva divisa respecte a l’euro. Tot i que ara mostraré uns exemples concrets, sempre val la pena revisar-ho abans del viatge perquè no us passi com a mi: les vacances de Nadal m’han sortit un 10% més cares.

El primer vol va ser a Kuwait l'any 2013, i no sap dir quantes hores ha acumulat ja a l'aire. Sydney Clara -sí, aquest és el nom compost que van acordar la seva mare anglesa i el seu pare espanyol- assegura que manté uns horaris estrictes per combatre el jet lag: "M'organitzo per dormir durant el dia quan sé que volo de nit". Nascuda a Benidorm fa 35 anys, diu que li agrada viure a Dubai, on hi ha la base d'Emirates, la companyia aèria on treballa com a hostessa de primera classe.

Patates fregides amb musclos. Aquest és el plat més típic de Brussel·les, que, a més, s'anuncia com a mètode pescaturistes a tots els racons del centre de la ciutat, però no us espanteu. La cuina belga va molt més enllà de la famosa combinació del tubercle i el mol·lusc, tot i que també val (i molt) la pena tastar-los. La capital de la majoria d'institucions de la Unió Europea ha adoptat els millors sabors d'arreu d'Europa i del món sense abandonar els seus, i els paladars poden delectar-s'hi amb menjars molt diversos, d'una gran qualitat i per a totes les butxaques.

La Vall d’Aran és un paradís natural, un refugi climàtic i també és un destí turístic de primer ordre. Precisament perquè és un territori molt vinculat a l’oci, hi ha una oferta gastronòmica que s’ha diversificat i va més enllà dels plats tradicionals dels Pirineus i de la molt nutritiva olla aranesa. Fem una repassada a propostes consolidades que potser, d’entrada, no ubicaríeu a la vall.

Vens dels Estats Units. Per fi has arribat a París, però en lloc de pujar corrents a la Torre Eiffel, sents que et desmaies sobre un plat de suflé. La culpa és del desfasament horari, més conegut com a jet lag, que es produeix quan el ritme circadià del cos —el nostre rellotge intern que regula les hores previstes de son i vigília— no està sincronitzat amb la teva nova ubicació, i et deixa amb símptomes com la boira mental al migdia o l'insomni a la matinada. Evidentment, no tothom té el mateix rellotge corporal, i no hi ha dos viatges exactament iguals, però hi ha alguns trucs que us podrien ajudar a superar aquest trastorn i recuperar la calma més ràpidament.

Es calcula que a l’Àsia hi ha uns 15.000 elefants asiàtics en captivitat, cosa que representa una tercera part del total d’exemplars que queden a la zona d’aquesta espècie en perill d’extinció. Aquesta dada va alarmar tant la biòloga catalana Andrea Torres, que el 2019 va decidir viatjar a Tailàndia amb una amiga per analitzar a fons la situació. Com a coordinadora de l’àrea d’animals salvatges i de consum a la Fundació per a l’Assessorament i Acció en Defensa dels Animals (FAADA) i amant dels viatges, és una pràctica que fa sovint per veure de primera mà la situació dels animals. L’Andrea també escriu en u­­n blog personal sobre viatges i turisme responsable amb animals i per a ella és un amplificador perfecte: “Vaig adonar-me que amb FAADA no arribava a tot el públic, perquè sobretot arribem a gent ja conscienciada. En canvi, amb el blog, en barrejar-ho amb viatges, arribo a un altre tipus de públic”, explica.

Les idees més desgavellades poden fer-se realitat. El gran elefant de la companyia La Machine és una criatura gegantina que fa 12 metres d’alt, l’equivalent a quatre pisos. Podria passar com un monument gegantí fet de metall, fusta i cuir, però, com en una novel·la de ciència-ficció, a poc a poc cobra vida i comença a caminar. Així que era inevitable que El gran elefant es convertís en una icona de la transformació que Nantes ha experimentat des de finals dels anys 80. Aquesta ciutat francesa, la capital del Loira Atlàntic i la ciutat natal de Jules Verne, va patir el seu cop econòmic més dur quan van tancar les drassanes. La inversió en cultura va ser un dels motors del seu gran canvi, amb un model que té en l’art públic un dels principals atractius. Precisament l’alcalde de l’època va oferir a la companyia La Machine, que aleshores es deia Royal de Luxe, un espai industrial en desús a l’illa de Nantes –abans coneguda com a illa Beaulieu– perquè hi poguessin instal·lar la seva Illa de les Màquines. Ara, doncs, El gran elefant no està sol, sinó que també han creat una aranya terrorífica i animals robòtics més petits, com uns ocells i un camaleó. 

Novembre del 2020. La família Antillach Pujol de Tarragona compra un camió de bombers en una subhasta alemanya a través d’Internet. Un Mercedes-Benz 1120 totterreny amb doble cabina del 1991 amb 16.000 quilòmetres. “El comprem una mica a cegues, només n’havíem vist quatre fotos, però quan va arribar, es va engegar i la veritat és que havia estat tan ben conservat i mantingut que el mecànic ens va dir que no calia tocar res del motor”, diu Marc Antillach, pare de la família. L’objectiu? Camperitzar-lo i fer un viatge recorrent la Ruta Transsiberiana fins al Sud-est Asiàtic i tornar per la Ruta de la Seda. Però l’esclat de la guerra a Ucraïna i les dificultats per matricular-lo van estroncar els plans d’aquesta família viatgera. “La segona opció va ser fer una ruta per la costa est de l’Àfrica, però companys viatgers no ens ho van recomanar per la dificultat i la falta de seguretat que hi havia a països com Nigèria”, detalla. “Al final ens vam decidir per la costa oest de l’Àfrica i ha resultat una aventura espectacular tot i no ser ni la primera ni la segona opció”, assegura Serena Pujol, la mare de la família.

“Quan planifico un viatge, busco que es compleixin alguns requisits: poder participar en activitats a l'aire lliure, visitar museus, tastar el menjar local i submergir-me en la vida nocturna del lloc, però tot sense excedir els meus límits financers”. Així defineix Alex Teruel, enginyer de 24 anys, de la Seu d’Urgell, els ingredients essencials per a unes bones vacances. “La meva principal font d’inspiració és internet i xarxes i també he arribat a utilitzar ChatGPT per veure quines opcions oferia”, afegeix.

Com cada any, els experts en viatges del New York Times han fet una llista dels 52 llocs més especials per visitar durant els mesos vinents. El criteri varia segons la destinació: hi ha indrets que entren a la llista per la bellesa inexplorada i uns altres per la gastronomia o perquè aquest any commemoren algun esdeveniment històric o cultural. Us n'oferim una selecció.