Dormir bé és cabdal, ja que dormir permet al cos i a la ment recuperar-se i funcionar correctament. En el cas dels infants, el son adquireix una importància encara més gran perquè és clau per al seu coneixement i desenvolupament cognitiu. Segons expliquen a l'Escola de Salut de l'Hospital de Sant Joan de Déu, els nadons i els infants necessiten un son profund i reparador per processar el que han après durant el dia, consolidar la memòria i desenvolupar les seves habilitats motores i emocionals. En l'adolescència, els canvis hormonals propis d'aquesta etapa poden fer que tinguin dificultats per mantenir horaris de son adequats i això pot tenir conseqüències sobre el seu estat d'ànim i sobre el seu rendiment escolar.

WhatsApp ha anunciat que implementarà un control parental per als menors de 14 anys que utilitzin aquesta aplicació. Segons Meta, la propietària de WhatsApp, amb aquest pas les famílies podran configurar l'aplicació perquè els seus fills només puguin trucar i enviar missatges a través de l'aplicació. Entre les funcions a les quals no podran accedir hi ha eliminar missatges un cop enviats, accedir als estats o a la intel·ligència artificial.

Quan un infant, o més ben dit, un adolescent es proposa estàndards excessivament alts, té por de l’error i pateix per no complir les expectatives que suposa que té al seu voltant, parlem d’hiperexigència o, tal com es coneix entre els professionals, perfeccionisme disfuncional. No se l’ha de confondre amb el seu vessant saludable. I és que l’autoexigència, si és adaptativa, comporta un millor rendiment, tant acadèmic com esportiu, com en altres àmbits de la vida del jove perquè assumeix la voluntat de millorar constantment, desenvolupa la responsabilitat i el compromís i acaba organitzant-se més bé i, alhora, treballant una motivació intrínseca. Ara bé, si és disfuncional, afecta el dia a dia del jove i el condiciona, cal intervenir-hi. Tot i que es dona en tots dos gèneres, la hiperexigència disfuncional és més habitual en nenes que en nens, per la tendència a anticipar-se, a buscar la perfecció i a la capacitat de control.

El 2022 Daniel A. Abrams, catedràtic de psiquiatria de la Universitat Stanford, va publicar a The Journal of Neuroscience la recerca sobre què passa al cervell de nois i noies als tretze anys: deixen d’activar-se els centres neuronals implicats en les sensacions de recompensa quan senten la veu de la mare. En canvi, quan senten veus no familiars se’ls activen les xarxes neuronals associades a sensacions agradables. Per tant, quan els pares creuen que els fills no els escolten, no és una simple suposició, la ciència ha demostrat que segurament no els estan escoltant.

Criar un fill sovint es considera una de les tasques més importants en el desenvolupament social. La criança de nens petits i conviure amb adolescents pot ser una font d'estrès. Situacions com una llar caòtica o un nen exigent, juntament amb factors més profunds com ser mare o pare solter o tenir pocs recursos econòmics, poden portar les famílies a experimentar demandes que excedeixen els seus recursos.

"Això és que estàs creixent". Les persones que us ho deien de petits quan us queixàveu de mal d’articulacions tenien, segurament, raó: créixer, sovint, fa mal. "El dolor de creixement existeix i, de fet, és una de les causes més freqüents de dolor musculoesquelètic de la infància", apunta la doctora Anna Pujol Manresa, especialista en reumatologia del servei de pediatria de l’Hospital Germans Trias de Badalona i professora de la UAB a la unitat docent del Campus Can Ruti. "Ara bé, no es relaciona directament amb el creixement dels ossos", matisa.

Els medicaments antimicrobians, entre els quals es troben els antibiòtics, van marcar un abans i un després a la medicina moderna. Tot i això, aquest gran avenç està en perill atès que, cada any, més microorganismes aprenen a defensar-se dels tractaments, esdevenen més forts i resistents, i provoquen que els medicaments deixin de ser eficaços. Eneritz Velasco, metgessa adjunta del servei de malalties infeccioses de l’Hospital Sant Joan de Déu i coordinadora del programa d’optimització d’ús d’antimicrobians de l’hospital, apunta que entre els usos que més posen en escac la seva eficàcia hi ha “fer-los servir quan no són necessaris”, ja que els antibiòtics, continua, són medicaments que tracten infeccions causades per bacteris “i no són eficaços en les que són provocades per virus com poden ser la grip, el refredat o la covid”. Velasco insisteix que “tampoc són analgèsics”, per la qual cosa no treuen el dolor “ni serveixen per tractar la tos o per reduir la febre”.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) defineix el terme resiliència com “la capacitat d’un individu per sobreposar-se a una situació desfavorable o de risc”. Es tracta d’una actitud àmpliament valorada en el món adult, sobretot en el context volàtil, incert, complex i ambigu en el qual ens movem actualment, d’aquí que sigui una habilitat interessant de cultivar com més aviat millor.

És hora de menjar. A la taula hi ha un plat de sopa de carabassa i unes rodanxes de lluç. Amb un menú així és fàcil endevinar, tot i que sempre hi ha excepcions, quina serà la reacció de l’infant: esbufecs, queixes i una súplica. Prefereix patates fregides i una hamburguesa. Què fem? La psicopedagoga Anna Serra Dolcet explica que, davant d’una situació com aquesta –en què el repte dels límits treu el cap–, els progenitors senten una amalgama d’emocions, que van des de la frustració, passen per la preocupació del "si no menja" i arriben fins a la culpa. Una resposta ràpida, habitualment, sol ser “et menges això perquè ho dic jo” o “cuino una altra cosa perquè la qüestió és que acabis menjant”. Entre l’autoritarisme i la permissivitat, però, hi ha, segons Serra, un espai de diàleg (segons l’edat), d’obertura i de propostes ben diverses, a partir de les quals tothom se’n beneficiaran.

Arribem a casa després de l’escola i quan ja tenim les rutines del vespre a mitges, ens adonem que ens hem oblidat de comprar pa. Haurem de tornar a vestir, posar sabates, jaquetes… i baixar tots de nou al carrer. I si el deixo sol un moment? 

La preadolescència és una etapa que, segons el nivell maduratiu de cada individu, se sol estendre entre els 10 i els 13 anys. En els 12 anys, per tant, es troben immersos en una època de canvis, sobretot a escala psicològica i sexual. Si bé encara no podem considerar adolescents els joves d’aquesta edat, anomenar-los infants grans no seria el terme més adequat perquè, segons explica Núria Casanovas, psicòloga infantojuvenil i vicepresidenta de la Secció de Psicologia de la Intervenció Social del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, en aquests moments ja no tenen el cervell d’infant: “es troben en plena transició”.

La miopia, l'astigmatisme i la hipermetropia són problemes oculars molt comuns entre la població i que se solen diagnosticar en la infància. De fet, un de cada cinc nens en edat escolar necessita correcció visual. Segons el servei d'oftalmologia de l'hospital Sant Joan de Déu un infant s'hauria de fer la primera revisió ocular als 3 anys i aquest examen s'hauria de repetir cada any o, com a màxim, cada dos. "La detecció i el tractament precoç dels problemes de visió poden evitar la progressió de la pèrdua de la vista i prevenir malalties", deixen clar els oftalmòlegs de Sant Joan de Déu.

Quan s’entra a l’adolescència, tothom vol sentir-se acceptat i inclòs en el grup i sobretot, no ser titllat de rar o diferent. Aconseguir-ho implica, sovint, imitar els altres, que normalment són els que tenen uns dots de lideratge més gran i dels que se’n treu els comportaments que estan “ben vistos i ben valorats”. Se segueix, doncs, la manera de fer dels més populars. És un comportament habitual en aquesta etapa de la vida “de transició” de la infantesa a la vida adulta. Tal com explica Laura Cerdán, professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), és una etapa de canvis i evolució en el terreny emocional i cognitiu i, també, social amb una “forta pressió social” que afavoreix la imitació dels iguals. Tot i que cada adolescent viu a la seva manera tots aquests canvis i els experimenta diferent, hi ha consens que són uns anys en els quals les amistats guanyen molt pes i els joves busquen, per això, identificar-se amb els seus iguals.

Les amistats tenen un paper fonamental en el creixement dels infants i adolescents. Aprenen a relacionar-se, a construir-se la identitat i a sentir-se part d’un grup. Però no totes les relacions són sempre positives. N’hi ha que els poden limitar o generar-los malestar. Tal com apunta la psicòloga infantojuvenil Margot Fusté, en aquests casos és important saber identificar què està passant i, sobretot, com acompanyar-los.

Quan un infant perd en una activitat competitiva, sovint s’activen emocions com la frustració, la ràbia, la tristesa o la impotència. Aquestes respostes emocionals, explica Júlia Maria Bonet, psicòloga clínica infantil i juvenil, tenen una base neurobiològica, ja que el cervell encara està desenvolupant les estructures responsables de la regulació emocional, com el còrtex prefrontal. A més, prossegueix Bonet, la seva autoestima encara és molt dependent de l’èxit extern, i poden percebre la derrota “com una amenaça al seu valor personal”. Bonet subratlla que, segons la teoria de l’autoeficàcia de Bandura, segons la qual la confiança en un mateix influeix en el comportament i l'èxit, “si els infants no han desenvolupat prou confiança en les seves capacitats, pot ser que visquin la derrota com un fracàs profundament personal”.

Que ens entri aigua a les orelles no és greu, això és el primer que deixa clar el metge de família del CAP la Pau de Barcelona, Fran Fernández Segura, però sí que pot ser molest. "L'orella externa és com un tub i quan ens hi entra aigua a la platja o a la piscina, sortirà sola de forma natural", explica. Si triga a fer-ho o ens molesta, ens podem ajudar amb una tovallola per eixugar l'orella o moure el cap. En cap cas, però, s'ha de manipular l'orella introduint-hi objectes o bastonets de cotó "perquè es pot inflamar i hi podem introduir bacteris".

Segons dades de l’Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia (AIAC) del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya, el 2024 al nostre país es van registrar 1,3 milions de gossos i 344.385 gats. A Barcelona ja hi ha aproximadament un gos per cada 10 habitants, la qual cosa significa que, en moltes llars, infants i animals de companyia conviuen amigablement. Ara bé, quines mascotes i a partir de quines edats d’aquestes criatures recomanen els experts a les famílies incorporar-ne una a casa seva? La psicòloga i professional en intervenció assistida amb animals (IAA) Silvia Guillamón aconsella introduir animals a casa a partir dels 3-4 anys, començant per mascotes de fàcil maneig com peixos, hàmsters o conills. A partir dels 6-7 anys, “si l’infant mostra interès, empatia i capacitat de responsabilitat”, matisa, es pot valorar la convivència amb gossos o gats. Així mateix, amb infants que ja conviuen amb una mascota i hi han establert un vincle sa, es pot considerar incorporar-ne una altra, “sempre que es garanteixi el benestar del primer animal i la capacitat familiar d’atendre’n dos”, subratlla la també directora del Centre L’Arbre.

Molts adults, quan arriben a casa després d'un dia de feina esgotador, es troben amb els seus fills que tenen ganes de jugar. Els progenitors, en canvi, prefereixen silenci, relax o soledat. És normal? És comprensible? Ets un mal pare o mare per sentir-te així? Ho analitzem amb Sara Tarrés, psicòloga infantil i familiar amb més de 15 anys d'experiència, membre del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) i autora de Mi hijo me cae mal (Plataforma Actual) i Les meves emocions al descobert (Salvatella). Tarrés també és creadora del blog Mamá Psicóloga Infantil.

El Baròmetre de la Salut Bucodental a Espanya 2025 apunta que les ortodòncies són el desè tractament més habitual entre la població de l’estat espanyol. En el cas de la població infantil es tracta d’un tractament clau, “sobretot en aquells en edat de creixement, que estiguin substituint les dents temporals per les definitives”, apunta el doctor Manuel Poveda, fundador i director clínic de QuickSmile. Els beneficis van des de la correcció d’asimetries òssies al maxil·lar i la mandíbula fins a la millora de la manera de mastegar.

Qui no s’ha trobat en la situació de preguntar alguna cosa a algun infant o jove i rebre, gairebé de manera sistemàtica, una mala resposta, com si estigués enfadat constantment? Aquesta actitud sempre respon a alguna situació i només cal rascar una mica per saber a què es deu i com es pot reconduir. Tal com assenyala Laura Aut, psicòloga i directora del centre Psilaut, cal entendre que qualsevol expressió dels infants vol transmetre alguna cosa: és una reacció i, sovint, una manera de comunicar una necessitat, encara que es faci d’una manera poc adequada.